L'art en l'Orde de la Mercè: de l'ortodòxia tridentina a l’heterodòxia iberoamericana
Résumés
En 1563, plus de trois cent cinquante ans se sont écoulés depuis la fondation de l'ordre de la Merci. Les mercédaires, comme le reste des ordres religieux, ont opté pour l'art comme instrument d'adaptation à la doctrine émanant du décret De Imaginibus, et ont montré dans leurs œuvres des programmes iconographiques avec un sens clair de l'exaltation des valeurs de l'ordre de la Merci. À la frontière avec les Turcs et dans les premières années de la conquête américaine, leur charisme fondateur et le sauvetage des captifs leur a permis de jouer un rôle de premier plan dans les terres de conquête et d'évangélisation. L'orthodoxie de l'art péninsulaire, en tant qu'instrument doctrinal, aura sa continuité dans les territoires d'outre-mer grâce aux séries dévotionnelles et gravées qui traversent l'Atlantique, bien qu'au fil du temps, elles aient évolué vers l'hétérodoxie, générant une image votive qui sera parfois transgressive et plus tard utilisée comme une icône par les insurgés dans les processus d'indépendance des pays américains.
Entrées d’index
Mots-clés :
ordre de la Merci, Trente, culture visuelle, art latino-américain, image de dévotion, iconographie hétérodoxeKeywords:
order of Mercy, Council of Trento, visual culture, Latin American art, devotional image, heterodox iconographyParaules clau:
orde de la Mercè, Trento, cultura visual, art iberoamericà, imatge devocional, iconografia heterodoxaPlan
Haut de pageTexte intégral
Introducció
1El 1563, any de la clausura del concili de Trento, havien passat més de tres-cents cinquanta anys des de la fundació de l’Orde de la Mercè, i les poques imatges que poblaven els monestirs mercedaris es limitaven a imatges de la Mare de Déu: la Mercè de Barcelona, la Mare de Déu del Puig, la Mercè d’Oriola o la Mare de Déu del Bonaire. L’època tridentina fou un moment de canvis per l'orde, la Reforma protestant exigí una nova reconquesta, la de Fe. La nova esclavitud que els mercedaris pretenien rescatar, suposava embarcar-se en la croada contra el protestantisme com a nova frontera.
2La Universitas Christiana de Felip II trobà en els mercedaris un bon braç executor de les directrius tridentines, ja que aquests adequaven els seus monestirs com a centres didàctics, en les parets dels quals es plasmava la dogmàtica del Concili de Trento. Els mercedaris, com la resta d’ordes religiosos, apostaren per l'art com a instrument d'adequació a la doctrina emanada del decret De Imaginibus, i mostraren en les seves obres programes iconogràfics amb un clar sentit d'exaltació dels valors de l’Orde de la Mercè.
3En la frontera amb el turc i en els primers anys de la conquesta americana, el seu carisma fundacional, el rescat de captius, els permeté jugar un paper de primacia en terres de conquesta i d’evangelització. L'ortodòxia de l'art peninsular, com a instrument doctrinal, tingué la seva continuïtat en els territoris d'ultramar gràcies a les sèries devotes de gravats que viatjaren a través de l'Atlàntic; si bé amb el pas del temps evolucionaren cap a l'heterodòxia, generant una nova imatge votiva, que en ocasions fou transgressora, i posteriorment presa com a icona dels insurgents en els processos d'independència dels països americans.
L'origen de l'art mercedari, primeres imatges
4Des de la fundació fins al segle XV, les imatges devotes que poblaren les cases mercedàries es fonamentaren en la Mare de Déu, i alguna representació esporàdica de sant Pere Nolasc, associada a la Mare de Déu.
Figura 1
Pere MORAGUES, Mare de Déu de la Mercè, ca. 1361, Basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona.
5El període de creació dels tipus iconogràfics propis de l'orde se situa després del concili de Trento, a partir de la segona meitat del segle XVI, i de manera molt significativa a inicis del segle XVII.
6Les canonitzacions dels sants mercedaris suposaren la difusió de la imatge devota, que es concretà en programes hagiogràfics, sèries pictòriques, construcció d'altars votius i erecció de retaules que mostraren els sants com a models de virtut i exemples de santedat. Es pot parlar, referint-nos a la iconografia de l'Orde de la Mercè, d'un abans i un després prenent el concili de Trento com a eix cronològic dels gairebé vuit-cents anys d'història de l’orde, i podem anomenar de manera molt especial els dos primers quarts del segle XVII com els de l'apoteosi de la imatge de la Mercè.
- 1 Gaspar de TORRES, Regula et constitutionis sacri ordinis beatae Mariae de Mercede redemptoris capti (...)
- 2 “[…] pretendo sacar a la luz las cosas más notables que de ella [l’Orde de la Mercè] se puedan escr (...)
7L’Orde de la Mercè posttridentí necessitava revalidar el seu carisma medieval i demostrar que el camí de santedat mercedari estava sembrat de vides exemplars, moments de fidelitat a l'Església i lleialtat al monarca. El fet de no tenir escrita la vida dels sants mercedaris feia necessària la seva elaboració, en un període en el qual els sants eren una prova de contrast davant del protestantisme. És per això que Gaspar de Torres inicià les seves Constitucions amb un programa que situava les regles de l’orde al voltant de l'ortodòxia tridentina, al temps que emprenia un treball intel·lectual de recuperació de les glòries mercedàries1. Això mateix quedava demostrat en el pròleg del llibre de Felip Guimerà2, i com a conseqüència d'aquests factors sorgí la necessitat d'aconseguir l'aprovació a Roma. Obtenir la canonització dels sants mercedaris suposava afirmar que el camí de santedat de l’Orde de la Mercè era vàlid per a l'Església contrareformista.
- 3 Francisco ZUMEL, Vitis Patrum. Regula et constitutiones fratrum sacri ordinis beatae Mariae de Merc (...)
- 4 Francisco Agustín de TÀRREGA, La fundacion de la orden de Nuestra Señora de la Merced por el Rey do (...)
8A partir de 1588 se succeïren una sèrie d'escrits que anaren definint els tipus iconogràfics: uns des del propi orde, amb els textos del Mestre General Francisco Zumel, Vitis Patrum (1588)3, i de fra Felip Guimerà, La Breve Historia de la Orden de Nuestra Señora de la Merced (1591), que influïren en llibres ascètics com ara Agricultura del alma del bisbe Melchor Rodríguez; d’altres en forma de comèdies, com l'obra de teatre de Francisco Agustín de Tàrrega4, La Fundación de la orden de la Merced por el rey Jaime I (1591).
- 5 Nadal GAVER, Speculum fratrum Ordinis beatissime Dei Genitricis de Mercede Redemptionis Captivorum, (...)
- 6 Pedro CIJAR, Opusculum tantum quinque super commutatione uotorum in redemptione captiuorum, edició (...)
9La canonització de sant Pere Nolasc, i la resta dels sants mercedaris, va impulsar l'edició de les Cròniques històriques d'Alonso Remón (1618-1622) i Bernardo Vargas (1619-1622), així com texts de postulació o memorials de canonització. Les grans cròniques mercedàries de la primera meitat del segle XVII de Remón i Vargas reprengueren la tasca iniciada pels autors de finals del segle XVI, Torres, Zumel i Guimerà, com a fonts històriques que es fonamentaven en les primeres i breus narracions fundacionals que apareixien en els escrits del segle XV de Nadal Gaver5, Speculum fratrum (1445), i de Pedro Cijar, Opusculum tantum quinque (1446)6.
- 7 Félix LOPE DE VEGA y CARPIO, La vida de san Pedro Nolasco, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, (...)
10Entre les fonts literàries posteriors a la canonització de Nolasc destaquen obres com la de Francesc Boïl, N. S. del Puche, Cámara angelical de Maria Santíssima patrona de la insigne ciudad del Reino de Valencia (1631), o la comèdia de Lope de Vega, La vida de san Pedro Nolasco (1635)7, raó per la qual no és desgavellat pensar en la influència d'aquests escrits en la temàtica pictòrica de la segona meitat del segle XVII.
- 8 Vicent F. ZURIAGA SENENT, La imagen devocional en la orden de la Merced: Tradición, formación, cont (...)
- 9 Ibid., p. 467 sq.
11Els mercedaris del segle XVI, com a conseqüència del seu propi carisma i de les postures polítiques i teològiques d'alguns dels seus membres, estaven sota sospita. La història de l'orde és una història de contrastos deguts, entre d’altres, a la seva proximitat amb els papes d’Avinyó durant el període del cisma; als conflictes amb alguns pontífexs que es manifestaren de manera explícita en el concili de Basilea i generaren problemes de bicefàlia en l'orde8; a disputes amb els trinitaris, darrere de les quals s'intueixen motius econòmics; a controvèrsies amb els dominics9, etc.
- 10 Cf. Guillermo VÁZQUEZ NUÑEZ, Mercedarios Ilustres, “Gaspar de Torres”, Madrid, Revista Estudios,196 (...)
12Mentre el concili de Trento exigeix una adhesió inqüestionable al programa de la contrareforma, els mercedaris havien estat qüestionats, entre d’altres motius, per denúncies de protestantisme, una visió de l'orde que aixecava recels, així com per la davallada dels rescats finalitzades les conquestes, funció que donava sentit al carisma de la redempció. Aquests motius comportaren, entre altres conseqüències, la prohibició de fundar convents a Amèrica durant més de 20 anys, vigent des de 1542 fins a la intervenció de Gaspar de Torres10. Cal fer-se, per tant, una pregunta: per què en un primer moment van ser relegats els mercedaris de l'obra evangelitzadora, quan havien acompanyat als primers conqueridors?
13La resposta ens la dona el pare Pedro Nolasco Pérez en el seu llibre Religiosos de la Orden de la Merced que pasaron por Amèrica, en el qual comenta que:
- 11 Pedro Nolasco PÉREZ, Religiosos de la Orden de la Merced que pasaron por América, Sevilla, Tip. Zar (...)
informes desfavorables a los religiosos de la Merced, llegaron desde Guatemala, lo cual motivó la prohibición de fundación de nuevos conventos a partir de 1542, y la imposibilidad de enviar nuevos religiosos sin orden exprés del monarca. Estas imputaciones llevaron al provincial fray Diego Enríquez, de acuerdo con el Consejo de Indias a reducir a cinco los conventos de la Merced en el Perú11.
- 12 Ibid.
14El fet que els mercedaris servissin com a capellans en els exèrcits conqueridors, va fer que es veiessin embolicats en les lluites civils entre els diferents bàndols. Això va ser causa d'algunes denúncies, que no els convertiren en els religiosos més propicis per a l’acostament a la fe dels conquistats. Així, des de 1542 fins a 1563 roman la prohibició, només aixecada amb la concessió d'una llicència perquè vint-i-un religiosos de la Mercè, viatgessin cap a Perú “[...] con orden de su provincial, a industriar a los naturales de aquella tierra las cosas de nuestra fe católica”12.
15L'artífex de la fi de la prohibició va ser Gaspar de Torres, mercedari pròxim al rei Felip II. Amb la implantació de la doctrina posttridentina, els convents esdevingueren centres confessionals, plens d'imatges pietoses i didàctiques, que presentaren els sants de la Mercè com a exemples de virtut i d’advocació infal·lible per a tota necessitat.
- 13 Bruce TAYLOR, “La orden de la Merced en crisis: Un aspecto de la historia eclesiástica franco-catal (...)
16Després del concili de Trento, l'orde entrà en una crisi que conduirà al cisma entre Mercè Calçada i Mercè Descalça13; però tot i això, en els processos de canonització els mercedaris actuaren amb una unió que sorprèn. Ambdues branques, calçats i descalços, compartien la necessitat d’afirmar la història comuna.
17Fins al segle XVI queda clar que el carisma de redempció està per sobre del carisma dogmàtic-doctrinal. Els mercedaris dedicaven tot l'esforç econòmic al rescat de captius. En canvi, a partir del segle XVI l'aspecte doctrinal predominà damunt de la redempció, de manera coincident amb la trobada de la història i la recuperació del culte als sants. Els segles XVI i XVII suposaren la renovació de convents i la construcció de noves fundacions, que es convertiren en el suport icònic dels programes i sèries pictòriques que s'encarregaren de manera gairebé simultània.
- 14 V. F. ZURIAGA SENENT, “El rey fundador: Jaime I en la iconografía mercedaria”, Potestas, vol. 15, 2 (...)
18Els relats i les imatges tenien un sentit apologètic que tractava de donar suport a la doctrina de Trento. L’Orde de la Mercè intentava, a través de la literatura històrica i les representacions artístiques, vincular la institució amb els reis. Les genealogies que ens presenta Alonso Remón en la seva Crònica entronquen sant Pere Nolasc amb la casa reial francesa. El rei Jaume I n’és cofundador14, però no només ho és el rei d'Aragó. L'orde en els seus escrits també deixa de manifest la relació amb la monarquia castellana a través de la figura de Fernando III “El Sant”.
19El fet de ser una fundació reial dotava l'orde d'una doble protecció, d'una banda la legislació eclesiàstica, i de l’altra els decrets reials, que afavorien en l'adquisició de recursos i llibertat per a demanar almoines. Sorprèn en aquest període la relació entre la presència massiva d’obres d’art en els convents i l'aparició quasi simultània dels relats històrics, que es traslladaren, en el context de la canonització dels sants mercedaris, a les primeres sèries de gravats i de quadres.
- 15 Cf. Eliseo SERRANO MARTÍN, “La santidad en la edad moderna: límites, normativa y modelos para la so (...)
20La relació s’establí en la fórmula emprada pels mercedaris per a la canonització dels seus sants: el culte immemorial. Aquesta fórmula exigia la demostració de la devoció i miracles amb cent anys d'anterioritat als decrets del papa Urbà VIII15. Els mercedaris d'aquest període no escatimaren esforços literaris en pro d'aquesta fi. En aquest sentit trobem l'associació amb les Cròniques mercedàries, que esdevingueren la font d'inspiració de les imatges vinculades als processos de canonització.
- 16 Gabriel TÉLLEZ, [TIRSO DE MOLINA], Historia general de la Orden de Nª Señora de las Mercedes, 1639. (...)
- 17 Alonso REMÓN, Historia General de la orden de la Merced, 2 vol., Madrid, Luis Sánchez, 1618-1620.
- 18 Bernardo VARGAS, Chronica Sacri et Militia Ordinis B. Mariae de Mercede Redemptionis Captivorum. 2 (...)
21La censura per part de l'Orde de la Mercè a la Historia General de la Orden de la Merced de Tirso de Molina16, escrita el 1639 i no publicada fins el 1972, és una prova de contrast, ja que els escrits de Tirso entraven en conflicte amb alguns passatges dels relats d'Alonso Remón17 i Bernardo Vargas18 que havien estat la base històrica per a fonamentar els processos de canonització mitjançant els llibres de postulació i memorials de canonització.
- 19 V. F. ZURIAGA SENENT, “San Pedro Nolasco 1628: Empresas, emblemas y alegorías para una canonización (...)
- 20 Els mercedaris van convertir el Breu pel qual es permet el culte de sant Pere Nolasc en magne esdev (...)
22En el procés de canonització de sant Pere Nolasc, la inclusió de les imatges dels gravats va ser una aportació fonamental perquè la cúria vaticana reprengués el procés “dilatat” l'any 1626. Els gravats i textos del Memorial es basaven de manera fonamental en l’obra de Remón. Tirso en el seu llibre anà més enllà de l'encàrrec efectuat per l'orde d'escriure la història des del 1574, any fins al qual havia escrit Remón. La segona part de la Crònica de Tirso, per ser contemporània al seu autor (1575-1639), presentava una validesa històrica innegable, però Tirso no es resignà a ser únicament el continuador, i proposà una crítica ferotge al text de Remón, desqualificant-lo en molts passatges. La crítica a la Crònica de Remón suposà, en part, una crítica als textos que s’havien presentat per a fonamentar les causes de canonització, i que ja havia aconseguit els seus fruits amb els reconeixements de sant Ramon i de sant Pere Nolasc. A més, la canonització de sant Pere Nolasc19 no havia estat una proclamació solemne, sinó que s’havia aprovat mitjançant un Breu que autoritzava la missa pròpia20. L'obra de Tirso resultava perillosa perquè podia posar ombres i acabar amb el mètode emprat pels mercedaris, de manera que el més prudent era censurar i enclaustrar Tirso al convent de Huete a Conca. A la censura de la Crònica de Tirso trobem una altra de les claus del mètode que segueix la Mercè per definir l'ortodòxia de les imatges.
Iconografia mercedària en les imatges de la conquesta: Ortodòxia i transgressió
Figura 2
El mercedari Bartolomé Olmedo en la portada del libre Historia verdadera de la conqvista de la nveva españa Escrita por el Capitan Bernal Diaz del Castillo, uno de sus Conquistadores. Sacada a luz por el P. M. Fr. Alonso Remón, Predicador y Cronista General del Orden de N. S. de la Merced, Redencion de Cautivos, Madrid, Imprenta del Reyno, 1632.
23A la nova frontera americana els mercedaris continuen la tasca de l'orde iniciada al segle XIII durant l’anomenada reconquesta hispànica, fent valer el seu carisma fundacional: l'alliberament dels captius cristians. Després de 1492, els frares acompanyaren els conqueridors amb imatges mercedàries, tal com afirma Luís Vázquez:
- 21 Luis VÁZQUEZ, “Evangelización pacificadora de los mercedarios durante la conquista de Perú”, Estudi (...)
Fray Bartolomé de Olmedo fue capellán de Hernán Cortés en el descubrimiento y conquista de México, 1518-1524; Fray Miguel de Orenes, en Perú; Fray Juan de Salazar participó en la expedición de Mendoza: mártir en 1566; Fray Juan de Almacia estuvo con Mendoza también; fray Antonio de Solís colaboró en la expedición de Almagro en Chile, 1535; Fray Antonio de Almansa, también; Fray Hernando de Granada tomó parte en la expedición de Belarcázar a Quito, 1534; Fray Antonio Bravo acompañó a Gil González Dávila en su expedición a Nicaragua; Fray Antonio de Santa María fue capellán de Quiroga en Chile, 1566; Fray Miguel Troilo, Vicario Provincial del Cuzco, (1570) estuvo en la expedición de 1567; y, finalmente, Fray Cristóbal Gaitán acompañó a Caballón en la expedición de Costa Rica. Todos estos colaboraron, muy activamente, en descubrimientos, expediciones y conquistas21.
- 22 Santiago SEBASTIÁN, Contrarreforma y barroco, Madrid, Alianza, 1981, p. 154.
24Després de la conquesta, amb l'assentament de l'orde, les esglésies conventuals es convertiren en centres de doctrina, arquitectura parlant, decorada amb retaules seguint criteris tridentins. Santiago Sebastián es refereix al mercedari Melchor Prieto, Vicari general de l’orde a Perú i autor de la Psalmodia Eucarística, com un dels més grans creadors d'imatges doctrinals tridentines22. Els mercedaris en les seves esglésies enaltiren visualment les vides dels seus sants i màrtirs, exaltant entre ells la figura de la Mare de Déu, que sota l'advocació de la Mercè, es presenta alliberadora dels ritus pagans, redemptora dels pobles captius.
- 23 Cf. José Antonio GARI y SIUMELL, Historia de las Redenciones de cautivos cristianos, realizadas por (...)
25Els mercedaris van fer valer el seu carisma redemptor de captius a Amèrica fent alguns rescats, tot i que han quedat registrats de manera poc abundant. El pare Garí i Siumell en la seva Historia de las Redenciones de Cautivos (1893) en relata algunes23. La primera redempció dels mercedaris en el continent americà fou una invasió d'heretges a Chiapas (Mèxic) durant el segle XVII, tot i que no sabem de quina condició ni nació de procedència. La segona és l'alliberament de captius després del saqueig del pirata Morgan a Panamà el 1671. La tercera redempció que consigna Siumell fou a Xile, però amb prou feines aporta dades, i únicament se situa en el marc d'una revolta en temps del virrei de Lima D. Luis de Velasco. Finalment, cita una redempció de captius a Tucumán el 1722 raptats pels indis braus.
26L'administració religiosa es va organitzar ben aviat a les terres d'ultramar amb l'erecció dels bisbats de Santo Domingo i Concepción de la Vega el 1511 a l'illa de l'Espanyola. El primer bisbat del continent data de 1513 a Panamà. De l'evangelització es van encarregar els religiosos espanyols: franciscans, dominics, carmelites, agustins, jesuïtes i mercedaris, aquests últims malgrat haver acompanyat molts dels conqueridors no fundaren el primer convent fins al 1514 a l'Espanyola.
- 24 Jesús PALACIO O.M, La Merced en Bolivia, documentos para su historia, (1533-1575), La Paz, Universi (...)
27El cas més curiós el tenim a Mèxic, on malgrat la presència del mercedari Bartolomé Olmedo el 1519 en l’expedició de conquesta d’Hernán Cortés, no s’aconseguí fundar el primer convent, a causa de diverses prohibicions, fins al 1592. A Perú, malgrat haver acompanyat Pizarro durant la seva conquesta el 1530, tardaran més de deu anys a fundar el primer convent, no sense moltes dificultats i perdent la llibertat, i fins i tot la vida, alguns dels primers mercedaris, essent fidels al carisma del quart vot per a rescatar captius, com va ocórrer als missioners mercedaris Fr. Cristóbal de Abarán i Sebastián de Salazar, martiritzats pels indis chirihuanos a Santa Cruz de la Sierra24.
Figura 3a
ANÒNIM, Martiri de Fr. Cristobal d'Abarán i Fr. Sebastián de Salazar, pels indis chirihuanos a Santa Cruz de la Sierra, segle XVIII, Convent de la Mercè de Cuzco, Perú.
28Ana M. Morales Ramírez va estudiar l’origen de la presència mercedària a l’Argentina, que es remunta al 1536 amb la fundació de Buenos Aires. Al costat de Pedro de Mendoza viatjaren els pares mercedaris Juan de Salazar i Juan de Almacia, i de fet el nom de la ciutat de Buenos Aires es deu al patronatge de l’advocació de la Mare de Déu del Bonaire (patrona dels navegants), que es venera al convent mercedari de Càller a Sardenya. Segons la tradició, una imatge de la Verge de Bonaire acompanyava l’expedició del conqueridor espanyol:
- 25 Ana María MORALES RAMÍREZ, Merced de Dios para los Hombres, Santiago de Chile, Ediciones de la Prov (...)
Remontándonos a las raíces de nuestros orígenes y del culto a nuestra Señora de la Merced descubrimos que los mercedarios Fr. Juan de Salazar y Fr. Juan de Almacia acompañaron al adelantado don Pedro de Mendoza, arribando al Río de la Plata y estuvieron en la fundación de Buenos Aires en 153625.
- 26 Ibid., p. 42.
29Tots dos religiosos van passar a Paraguai i a Asunción, on el P. Salazar va fundar el convent i església de la Mercè. Juan de Almacia va ser mort amb altres espanyols en una emboscada que van fer els indis. El convent de Paraguai va ser fundat des de Buenos Aires i és el més antic de la futura Província de Tucumán. A l’igual que totes les fundacions a Bolívia, va dependre de la Província Mercedària de Cuzco fins el 159326.
30La Mare de Déu de la Mercè fou la devoció mariana que acaparà un major nombre de representacions per l’adequació a la didàctica tridentina de la redempció que presentava Maria com a corredemptora i llibertadora de l'esclavitud del pecat a la que estaven sotmesos els natius pels seus cultes idòlatres. Aquesta simbologia queda recollida en la pintura de José de Valladares, l'Apoteosi de l’Orde de la Mercè, conservada a la sagristia del convent de Guatemala, una de les imatges doctrinals mercedàries més singulars d’Amèrica.
- 27 Cf. José BRUNET, “La Virgen de la Merced y sus diversos patronazgos en América”, Estudios, nº 172-1 (...)
- 28 A. M. MORALES RAMÍREZ, op. cit., p. 44.
- 29 TIRSO DE MOLINA, op. cit., vol. II, p. 620. Fa referència a la imatge donada pels Reis Catòlics, in (...)
- 30 “[...] Nuestra Señora de las Mercedes es conquistadora, que anduvo en batallas y revueltas de la co (...)
31Tant José Brunet27 com Ana M. Morales Ramírez28 donen referències de la devoció a la Mare de Déu de la Mercè en els diferents països del continent americà, així com de les seves diverses advocacions, creades durant la dominació espanyola. “Primada de las Índias”29 i “Altagracia” a Santo Domingo, on és protectora contra els pirates i on fou celebrada com a patrona, després de la victòria de Sabana Real contra els bucaners francesos el 1691. Nuestra Señora de las Victorias a Veracruz, Mèxic i Guatemala30, on a banda de patrona de la ciutat, és invocada com a protectora contra els desastres naturals, aigües, terratrèmols i volcans. A la ciutat xilena de Valparaíso és protectora davant la força de l’oceà en memòria del tsunami de 1791, que la va convertir en patrona de la ciutat, i és present en el seu escut (fig. 9). De la mateixa manera, la ciutat de San Salvador la proclamà patrona després del terratrèmol de 1594.
- 31 J. A. GARI y SIUMELL, op. cit., p. 78.
- 32 Cf. J. BRUNET, op. cit., p. 345.
32La tradició mercedària situa el primer convent del continent a Panamà, on la devoció a la Mare de Déu de la Mercè va créixer després de la invasió del pirata Morgan i del paper jugat pels mercedaris en el rescat de la població31. A Veneçuela, sota l'advocació popular de la Guaricha, es va beneir la primera capella el 21 de març de 1638, on s'instal·là una talla procedent de Mèxic el 164132, i és venerada com a patrona del cacau i protectora contra els terratrèmols des de 1766. A Colòmbia, el departament de Valle havia estat evangelitzat pels mercedaris des de 1541, es venera avui la imatge de la Mercè a la ciutat de Cali. Tot i així, la primera escultura havia estat portada des d'Espanya, la imatge actual sota el títol de Remedios es data entre 1570-1580, i fou traslladada al convent mercedari de la ciutat pel missioner fr. Miguel de Soto.
33La canonització de Sant Pere Nolasc el 1628 va suposar la difusió de la seva imatge. Amb aquesta finalitat els mercedaris establiren tot un programa iconogràfic per definir la devoció als seus sants, traslladant al nou continent imatges i gravats que materialitzaven els programes iconogràfics de caire pietós. Al llarg del segle XVII els mercedaris impulsaren la devoció als sants en procés de canonització com ara sant Ramon, sant Serapi, sant Pere Pasqual, sant Pere Armengol, santa Maria de Cervelló i la beata Mariana de Jesús, les imatges dels quals poblaren les capelles dels convents americans.
- 33 María Elena MANRIQUE ARA, “La Historia di San Pietro Nolasco del pintor Jusepe Martínez”, Analecta (...)
34De tota manera, la figura de sant Pere Nolasc fou la protagonista de les sèries que decoraven els claustres i que tenien el sentit didàctic de presentar la santedat del fundador com a exemple de vida per als frares postulants. Dins d'aquest programa dedicat a la difusió de l’exemplaritat, cal emmarcar les estampes del pintor i gravador aragonès Jusepe Martínez qui el 1627, un any abans de la canonització, rebrà l’encàrrec de plasmar en planxes 22 escenes de la vida del sant mercedari, que serien incorporades al llibre de postulació i peces clau en la finalització del procés de canonització del fundador. Els gravats van inspirar pintors i escultors a l'hora de difondre aquesta didàctica a través de la imatge. La influència d’aquestes estampes, i sobretot les còpies en espill realitzades durant la segona meitat del segle XVII per Cornelio Cobrador, resulta evident en les pintures de la vida de sant Pere Nolasc elaborades per als convents americans, que mostren entendre el viatge de les imatges. D'aquestes sèries, els millors exemples els trobem en les llunetes del claustre del convent de la Mercè de Cuzco, al convent del Tejar a Quito i al convent de la Mercè de Lima. Aquestes pintures americanes són d'una importància cabdal ja que dels 22 gravats de Jusepe Martínez adjuntats en el Memorial de canonització i que presenten les descripcions de les imatges en llatí, o les còpies en espill i amb la traducció castellana del text llatí firmades per Cornelio Cobrador, en l’actualitat només es conserven 10 de les 22 estampes, totes elles reproduïdes amb sorprenent fidelitat al claustre de Cuzco. Gràcies a les citades sèries americanes podem intuir que la resta de les imatges, que coincideixen amb la descripció conservada al Memorial de canonització, van servir de font literària per als gravats de Jusepe Martínez33.
Figura 4
Cornelio COBRADOR i Jusepe MARTÍNEZ, Infància de sant Pere Nolasc, 1627, estampa III dels gravats del Memorial de canonització.
Figura 5
Marcos de RIBERA I SALAZAR (atr.), Infància de sant Pere Nolasc, segle XVIII, Església de la Mercè de Cuzco.
35La iconografia mercedària a Amèrica presenta tipus iconogràfics únics i peculiars per la seva radicalitat, per això parlem d’imatges heterodoxes, com ara L’èxtasi de Sant Pere Nolasc, provinent de l’estampa IX descrita en el Memorial de canonització, un document atribuït a fra Alfonso de Molina. En les sèries americanes es transformarà aquest trànsit místic, descrit com San Pedro Nolasco en éxtasis escucha “Nolite timere pusilus rex”, en la Lactació de Nolasc; una iconografia que només trobem als virregnats americans i que és tributària dels retaules medievals de les verges lactants, que els mercedaris, en les sèries i quadres americans, manlleven del tipus iconogràfic de la lactació de sant Bernat; si bé en aquestes pintures desapareix el decòrum europeu contrareformista i el fundador beu directament del pit de la Mare de Déu. En la cartel·la del quadre de Cuzco, obra atribuïda a Marcos Ribera Salazar, es pot llegir:
A LA ORA QUE tocavan las Avemarias, devosion que plantó N.P.S Pedro Nolasco en toda España, se hallava el glorioso Patriarcha en altíssima contemplaçion de la puresa de Maria SSª. y quando Mas encendido En dicha se le aparició la soberana Reina de los cielos Toda vestida de blanco con su precioso Hijo en los brazos conbidando a san Pedro Nolasco comer de sus regalados pechos i que gustara de aquel néctar divino; no se atrevia El humilde Redentor a recibir tanto favor abatiendose como indigno En la tierra; asta que el niño que tenia Maria SSª en sus brasos le animó a que subiese a tan alta dicha poniendose los dos redemptores juntamente a sustentarse de aquellas preciosas Fuentes de divina leche.
Figura 6
Marcos de RIBERA I SALAZAR (atr.), Èxtasi de Sant Pere Nolasc, segle XVIII, oli sobre llenç, Església de la Mercè de Cuzco.
Patrona d’insurgents i capitana generala: una heterodòxia devota
- 34 Cf. V. F. ZURIAGA SENENT, “La Virgen Libertadora: una visión particular de la iconografía mercedari (...)
36El recorregut pietós de la Mare de Déu de la Mercè a Amèrica llatina ens condueix a un canvi singular en la iconografia mariana universal, ja que en el procés d'independència de molts països esdevindrà una icona alliberadora del jou espanyol34.
- 35 AAVV, Tucumán Bicentenario, San Miguel de Tucumán, Federación Económica de Tucumán, 2016, p. 70.
37Els antecedents els trobem en els successos del 24 de setembre de 1812 quan el general Manuel Belgrano va obtenir la victòria sobre Pío Tristán a la ciutat de Tucumán (Argentina), una gesta que el cabdill va reconèixer haver obtingut gràcies a la protecció de la Mare de Déu de la Mercè35. Una dècada més tard, el 24 de maig de 1822, el general Antonio José de Sucre va obtenir la victòria a la batalla de Pichincha, que va suposar la independència de la Gran Colòmbia. Posteriorment, els objectius de Sucre, Sant Martí, Bolívar i O'Higgins s’adreçaren al Perú, per la qual cosa es va considerar el moment en què també aquesta nació reconegués la Mare de Déu de la Mercè com a patrona dels seus exèrcits. És també destacable que durant la guerra de la Independència els patriotes es posessin sota la seva protecció, i seguint l'exemple de Belgrano a Argentina, a mesura que arribaven les tropes retien homenatges religiosos i patriòtics a la Verge Generala, com va ocórrer a Cochabamba i Potosí.
- 36 Gabriela TIO VALLEJO y Ana Cristina WILDE, Historia del municipio de San Miguel de Tucumán, San Mig (...)
38És evident que la devoció a la Mercè aconsegueix la seva màxima expressió a Llatinoamèrica en el període de la Independència, sobretot després dels successos ocorreguts posteriorment a la batalla de Tucumán, el 24 de setembre, diada de la Mare de Déu de la Mercè36. Aquesta devoció a San Miguel de Tucumán, ciutat fundada per don Diego de Villarroel, té el seu origen en l’època de la fundació i durant la construcció del convent mercedari. Segons consta a les actes del capítol de Tucumán, es va nomenar la Mare de Déu de la Mercè com a Patrona i Advocada de la ciutat el 1687 a causa dels molts favors que la Mercè els havia dispensat.
- 37 Santiago BLISS, Batalla de Tucumán 1812-2012, Tucumán, La Feria del Libro, 2012, p. 15.
- 38 Cf. José M.ª PAZ, Memorias Póstumas del general José Mª Paz, Buenos Aires, Biblioteca del Suboficia (...)
- 39 Eudoxio PALACIO, La Generala de Belgrano, San Miguel de Tucumán, s. e., 1937, p. 38.
39La victòria argentina a la batalla de Tucumán del 24 de setembre de 1812, segons Belgrano, s’atribueix a la Mare de Déu de la Mercè. En ella es va decidir la sort de les Províncies Unides del Riu de la Plata37. Els espanyols eren uns tres mil i els argentins a penes mil vuit-cents. L'exèrcit del general Belgrano va defensar la independència enfront del reialista Pío Tristán, fet que quedà registrat en el comunicat oficial de guerra del 26 d'octubre. El matí del 24 de setembre de 1812, dia del combat, segons narren les memòries de José María Paz, ajudant de Belgrano38, el general va estar orant una estona llarga davant l'altar de la Verge abans d’obtenir la victòria. En el comunicat que va transmetre al Govern, Belgrano va fer ressaltar que la victòria es va obtenir el dia de la Mare de Déu de la Mercè, sota la protecció de la qual s'havien posat ell i les seves tropes. El comunicat diu textualment: “La patria puede gloriarse de la completa victoria que han tenido sus armas el día 24 de la corriente, día de Nuestra Señora de las Mercedes bajo la protección de las cuales nos pusimos”39.
- 40 Cf. A. C. WILDE, Celebrar la Regeneración de la República. La liturgia política en Tucumán durante (...)
40El 28 de setembre el general Belgrano va lliurar a la imatge de la Mare de Déu de la Mercè el seu bastó de comandament. La donació es va efectuar durant una solemne processó amb tot l'exèrcit, que va acabar en el Camp de les Carreres, on s'havia lliurat la batalla. Belgrano es va dirigir cap a les andes en què era conduïda la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, i li va entregar el bastó que portava, posant-lo a les mans de la Verge i proclamant-la com a Generala de l'Exèrcit. Quan tingueren coneixement d’aquestes actes de devoció, les religioses de Buenos Aires van remetre a Belgrano quatre mil escapularis de la Mercè perquè els distribuís a les tropes. El batalló de Tucumán es va congregar abans de partir rumb a Salta, davant l’atri del temple de la Mercè, on se'ls van entregar els escapularis, i tant els caps com els oficials i tropes els van col·locar als seus uniformes40.
Figura 7
Pedro BLANQUÉ, Belgrano lliura el bastó de Generala a la Mare de Déu de la Mercè, 1877, oli sobre llenç, Basílica de la Mercè de San Miguel de Tucumán, Argentina.
- 41 Cf. Mervy Enrique GONZÁLEZ FUENMAYOR, “La Virgen de las Mercedes: su historia. Protectora de los pr (...)
41El 20 de febrer de 1813 els argentins, que buscaven la seva independència, es van enfrontar novament amb els espanyols a Salta. Abans d'entrar en combat, Belgrano va recordar a les seves tropes el poder y valimiento de María Santísima i els va exhortar a posar en Ella la seva confiança. Va formular també el vot de fer-li ofrena dels trofeus de la victòria si per la seva intercessió l'obtenia. Amb l'ajuda de la Mare de Déu van vèncer novament als espanyols, i de les cinc banderes que van caure en poder de Belgrano, una la va destinar al santuari de Mare de Déu de la Mercè de Tucumán, dues al santuari de la Verge de Luján i dues a la Catedral de Buenos Aires. El 1813, el capítol de Tucumán demanà al govern eclesiàstic “[...] la declaración del vicepatronato de Ntra. Sra. de la Mercèd que se venera en la iglesia de su religión” i ordenà de la seva part que els poders públics celebressin anualment la seva festa el 24 de setembre. L'autoritat eclesiàstica, per Decret especial del 4 de setembre de 1813, declarà dia festiu en homenatge a Nostra Senyora de les Mercès el 24 de setembre. Més endavant, el 31 d’agost de 1843, és declarada oficialment Vice Patrona, jurant el seu dia per festiu i disposant que se celebri cada any una Missa solemne amb assistència del Magistrat, i que a la vesprada es tregui la imatge de la Santíssima Verge en processó, com a prova de gratitud pels beneficis dispensats. Quan es complí el centenari de la batalla i victòria de Tucumán, la imatge de la Mare de Déu de la Mercè va ser coronada solemnement, en nom del papa sant Pius X, el 191241.
- 42 Ricardo ESTABRIDIS CARDENAS, Mater Admirábilis: la devoción mariana en Perú, catálogo de la exposic (...)
42A Perú i Equador és reconeguda també com a patrona de l’exèrcit. Des de 1823 és considerada com a patrona de les armes de la República, nomenada pel president Torre Tagle42. Durant el primer congrés constituent, reunit a Lima en sessió el 22 de setembre de 1823, el diputat suplent, el canonge Juan Esteban Henríquez de Saldat, va presentar una proposició:
[...] reducida a que el Congreso declarase por un decreto a la Virgen Santísima de las Mercedes Patrona de las Armas. Discutida ligeramente la proposición se aprobó por unanimidad, mandándose expedir el decreto correspondiente:
José Bernardo Tagle: Presidente de la Republica del Perú. Por cuanto el Soberano Congreso ha servido declarar lo siguiente:
El Congreso Constitucional del Perú; Reconociendo la especial protección del ser Supremo por mediación de la Santísima Virgen de las Mercedes en los acontecimientos felices por las armas de la Patria, durante la tenaz contienda de la América con la España por la Independencia.
Ha venido en decretar y decreta: Que se declare a la Virgen de las Mercedes, Patrona de las Armas de la República. Tendreíslo entendido y dispondréis lo necesario a su cumplimiento, mandado imprimir, publicar y circular.
Dada en la Sala del Congreso, en Lima, a 22 de septiembre de 1823. Jose Bernardo Tagle. Por orden de S.E. El Conde de San Donás.
- 43 J. BRUNET, op. cit., p. 397, citant la Gaceta del Gobierno, vol. V, nº 17, 24 de septiembre de 1823 (...)
- 44 Comando Conjunto de las Fuerzas Armadas del Ecuador. Boletín de Prensa, nº 2015-05-20-03-DIR-C.S. D (...)
43Aquest decret va ser ratificat per un altre del 17 de juliol de 1832 i per la llei del primer d'octubre de 1839; l’Estat havia de contribuir a partir d’aleshores amb tres-cents pesos a la festa commemorativa43. Així mateix, el 1861 la convenció nacional la va declarar patrona d’Equador44.
Figura 8
Mare de Déu de la Mercè, Patrona de las Armes de la República del Perú, segle XVII, Basílica de la Mercè de Lima.
L'heterodòxia xilena
44La paradoxa de la devoció a la Mare de Déu de la Mercè com a patrona dels insurgents té un episodi singular a Xile. La imatge que es venera en el convent de la Mercè de Santiago passà de ser patrona de Xile, a causa de ser la primera advocació mariana coneguda en aquestes terres quan acompanyà al conquistador Valdivia i al capellà de l’expedició el mercedari Antonio Correa, a ser condemnada a l’ostracisme amb la Independència, la qual cosa significà la fi del seu patronatge patri. Aquest fet el podem atribuir a dues causes; la primera, a un canvi de devoció impulsat pels insurgents, ja que la imatge simbolitzava la conquesta; la segona, també convicent, està relacionada amb el desastre de Rancagua.
45Cal recordar que Bernardo O'Higgins havia estat batejat en el convent de la Mercè de Chillán i que a la batalla de Rancagua s’havia refugiat en el convent de la ciutat davant l'avenç de les tropes reialistes del general José Miguel Carrera, així com el fet que s’havia protegit a la Mercè de Mendoza durant la retirada. Malgrat aquests antecedents, bé fos pel record de la derrota o pel vot del general Sant Martí, el 12 d'octubre de 1814 O’Higgins proclamà la Mare de Déu del Carme com a patrona de Xile després de la victòria de Maipú, en detriment de la Mercè, i promogué la construcció del Santuari de la Verge del Carme.
46D’altres paradoxes de la Verge de la Mercè a Xile les trobem a Valparaíso. La primera és el patronatge de la ciutat des de 1791, quan els seus edils la van jurar com a patrona:
- 45 Sermón del día de la Merced de 2017. Disponible a: http://www.obispadodevalparaiso.cl/detalle.php?i (...)
Porque esta Señora de Blanco salvó la ciudad de perecer por la furia del océano que se había lanzado sobre la ciudad, y el agua solo llegó hasta las murallas del convento de la Merced [...] Por eso, desde el 17 de abril de 1791, la Ilustre Municipalidad de Valparaiso, declaró en el primer decreto de su Primero Cabildo, que la imagen de Nuestra Señora de las Mercedes de Puerto Claro ocupara el lugar principal en el escudo y emblema de la ciudad, tal como ha sido en los últimos 226 años a la fecha45.
- 46 Amb el mercedari Anselmo Espinosa, director del Museu de la Mercè de Santiago de Xile, vaig tindre (...)
47La Mercè, com a patrona de Valparaíso, és venerada a l'església del turó de Puerto Claro, sector Playa amplia, tot i que la imatge actual de la patrona és una Immaculada, que figura fins i tot a l'escut de la ciutat. Segons el pare Anselmo Espinosa, erudit i historiador Xilè de l'orde de la Mercè, es va adaptar aquesta escultura pels molts avatars que va patir el santuari de Valparaíso amb la destrucció de la imatge primitiva46.
Figura 9
ANÒNIM, Mare de Déu de la Mercè de Puerto Claro, patrona de Valparaíso, segle XIX, talla en fusta, Santuari de la Mercè de Puerto Claro, Valparaíso, Xile.
48La Immaculada, d'altra banda, no és aliena a la devoció mercedària, com ho demostra el quadre del museu de Xile citat anteriorment, així com la defensa que d'ella en va fer sant Pere Pasqual. Essent bisbe de Valparaíso, el llavors cardenal Silva Henríquez va erigir aquesta parròquia per a atendre la comunitat de fidels que honrava des de l'any 1909 la imatge de la Mare de Déu de la Mercè de Puerto Claro, la qual, d'acord amb les dades històriques, és la primera advocació mariana a la ciutat del primer port del país amb la fundació del convent de la Mercè.
49La segona paradoxa a Valparaíso ens l'ofereix la Immaculada de Santuari de Lo Vásquez, el més important de Xile, famós pel seu fervor popular, que fou promogut pel pare mercedari José Troncoso.
- 47 Horacio FRÍAS, Apuntes biográficos sobre la vida del predicador Fray Manuel Troncoso, manuscrit, Ar (...)
50Si bé en les albors de la devoció trobem Don José Ulloa qui amb diners reunits de donatius, va construir una ermita al jardí de l'entrada de casa seva; allí va col·locar una imatge de la Verge. Amb el temps va començar a augmentar el nombre de visitants i pelegrins, per la qual cosa el senyor Ulloa va considerar necessari habilitar com a capella una caseta que estava en terres de don Vicente Vásquez, i que bandejava el jardí de casa seva. El 1850 el P. José Manuel Troncoso, de l’Orde de la Mercè, decideix traslladar la capella, segons es creu perquè la primitiva ermita quedà mig enderrocada per causa dels terratrèmols, als terrenys on es venera en l'actualitat, donats per la família Leiva Vásquez. El 2 d'abril de 1851 un fort tremolor va destruir la primera imatge i les parets del nou temple que ja estaven alçades. No obstant això, Troncoso va prosseguir en la seva campanya de recol·lectar fons per a recomençar la construcció. Amb l'ajuda d'un enginyer es va començar a construir la tercera capella per a la Santíssima Verge de Lo Vásquez que correspon a l'actual nau central del santuari. El 1854 la inauguració de la nova capella va ser beneficiada amb el lliurament dels títols de donació dels terrenys. El pare Troncoso va fer arribar una nova imatge de la Mare de Déu des d'Espanya47. Aquesta és la imatge que es troba en l'actual temple. El 16 de novembre de 1854 va obtenir de l'autoritat eclesiàstica, per a la Capella, el decret d'erecció com a temple públic. El pare Troncoso continuà el projecte de la construcció del santuari sota l'advocació de la Immaculada, no sabem si per la predilecció mercedària per aquesta advocació o el que s'intueix com a més probable, per a celebrar la proclamació del seu dogma que va ser proclamat per Pius IX “el papa xilè” el 6 de desembre de 1854, 25 dies després de l'autorització del culte en el santuari amb la paradoxa que es vestí com a Immaculada una talla d'origen espanyol de la Mare de Déu de la Mercè, a la qual despullà dels seus atributs i revestí amb la capa blava i la corona de dotze estrelles. A manera de conclusió, la paradoxa de la devoció del poble de Xile a la Verge del santuari de Lo Vásquez és que la devoció popular retorna a la imatge de la Mare de Déu de la Mercè la primacia pietosa arrabassada per l'insurgent Bernardo O'Higgins.
Epíleg d’una devoció a Colòmbia
- 48 J. BRUNET, op. cit., p. 459.
- 49 Joel MONROY, La Santísima Virgen de la Merced y su Santuario, Quito, Editorial Labor, 1933, p. 145.
51Per concloure, la darrera consagració de la Mare de Déu de la Mercè la trobem com a protectora de Colòmbia, en aquest cas contra els exèrcits invasors de Veneçuela, Nicaragua i Equador en els últims anys de segle XIX. Els fets van ocórrer al bisbat de Pasto per enderrocar el govern catòlic de Colòmbia48. El bisbe Ezequiel Moreno Díaz, va arengar els fidels a acudir a la frontera per contenir la invasió, posant-los sota la protecció de la Mare de Déu de la Mercè. El mateix Consell Municipal de Pasto, en acord de 2 de desembre de 1899, va determinar consagrar el districte municipal de Pasto “[...] a la Santísima Virgen María de la Merced, bajo la protección especial se acoge”. La victòria es va aconseguir en la jornada de Puerres, i el 20 de setembre de 1901, després de l'entrada triomfal de les tropes, es va celebrar un dia d'acció de gràcies, i la imatge de la Mare de Déu de la Mercè va a ser conduïda des del seu santuari al de Santiago, enmig del seu batalló llorejat, on “[...] en medio de la misma procediose a la imponente ceremonia de rendir a los pies de la Guerrera y Capitana de las Milicias del Señor, coronas, laureles, armas y banderes”49. El 8 de desembre de 1941, la Mare de Déu de la Mercè de Pasto va ser solemnement coronada, en nom de la nació colombiana.
Notes
1 Gaspar de TORRES, Regula et constitutionis sacri ordinis beatae Mariae de Mercede redemptoris captivorum, Salamanca, excudebat Mathias Gastius, 1565.
2 “[…] pretendo sacar a la luz las cosas más notables que de ella [l’Orde de la Mercè] se puedan escribir. Su milagrosa institución, el progreso y exercicio del instituto [...] la excesiva y extrema caridad de esse mismo instituto contenido en el quarto voto […] el discurso de su fundación en las provincias, y las casas de ellas […] los martirios de muchos religiosos eminentes con ocasión del quarto voto han recebido de manos de los moros, o otros corsarios enemigos, y otras personas, no pocas que sin el exercicio de redenciones han florecido en virtudes y santidad, con fama y opinión de ella , y otros muy señalados en doctrina, y algunos en dignidades, que así en lo uno como en lo otro, han trabajado en la viña de Dios, y servido a nuestro Senyor y a la Yglesia Católica Romana en el discurso de trescientos setenta y tres años que ha, que revelándolo nuestro Señor por medio de su Sacratísima Madre al rei don Iayme, y a nuestro Padre Fray Pedro Nolasco, se instituyó. Y a esto no tanto me mueve lo particular, lo propio de la orden cuanto un común y general zelo que tengo al honor, y aumento de todas quantas son las Ordenes, que a todas amo tiernamente, y por la misericordia de Dios conozco quanto a todas ellas debe el pueblo cristiano. Porque entiendo que en ningún momento ha sido mayor la obligación que los fieles tenemos de ilustrarlas que en los nuestros […] en el tiempo en las herejías protestante, y anglicana se justifica más aun si cabe la necesidad de escribir las glorias de los santos y la defensa de la Yglesia” (Felip GUIMERÀ, Breve Historia de N. S. de la Merced, Valencia, Herederos de Iuan Navarro, 1591, p. 9).
3 Francisco ZUMEL, Vitis Patrum. Regula et constitutiones fratrum sacri ordinis beatae Mariae de Mercede Redemptionis Captiuorum, Salamanca, Cornelius Bonardus excudebat, 1588.
4 Francisco Agustín de TÀRREGA, La fundacion de la orden de Nuestra Señora de la Merced por el Rey don Iayme, in Norte de la poesia española: illustrado del sol de Doze comedias (que forman segunda parte) de laureados poetas valencianos, y de doze escogidas loas y otras rimas a varios sugetos, València, Impresor Felipe Mey, a costa de Filipo Pincinali, 1616.
5 Nadal GAVER, Speculum fratrum Ordinis beatissime Dei Genitricis de Mercede Redemptionis Captivorum, manuscrit de 1445. Als dos manuscrits coneguts fins ara, els de Barcelona (ACA, Mercè. Còdex II) i el de Tolosa de Llenguadoc (BM), s’ha d’afegir l’identificat a Berkeley, University Library, The Robbins Collection (ms. 66 [X-XIII]). Copiat a Barcelona poc després del 1445, a l’inici del segle XVI era al convent de Madrid (XIV-XVI). Després de l’exclaustració, entrà en la Collecció de Sir Thomas Phillips i el 1976 fou adquirit per a la Collection Robbins. És còpia d’escrivà professional de l’actual ms. de l’ACA, del qual s’aparta en algunes variants; i fou la base per a l’edició impresa de Valladolid, 1533 (XVIII-XX).
6 Pedro CIJAR, Opusculum tantum quinque super commutatione uotorum in redemptione captiuorum, edició manuscrita de 1446. Primera edició impresa: Barcelona, Petrus Posa, 1491.
7 Félix LOPE DE VEGA y CARPIO, La vida de san Pedro Nolasco, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes, 2005. Edició digital a partir de: Veintidós parte perfecta de las comedias de Lope de Vega Carpio, Madrid, viuda de Juan González, 1635.
8 Vicent F. ZURIAGA SENENT, La imagen devocional en la orden de la Merced: Tradición, formación, continuidad y variantes, València, Edicions de la Universitat de València, 2005, p. 468.
9 Ibid., p. 467 sq.
10 Cf. Guillermo VÁZQUEZ NUÑEZ, Mercedarios Ilustres, “Gaspar de Torres”, Madrid, Revista Estudios,1966, p. 285 sq.
11 Pedro Nolasco PÉREZ, Religiosos de la Orden de la Merced que pasaron por América, Sevilla, Tip. Zarzuela, 1924, p. 192.
12 Ibid.
13 Bruce TAYLOR, “La orden de la Merced en crisis: Un aspecto de la historia eclesiástica franco-catalana de los siglos XVI-XVII”, Pedralbes, Revista d’Història moderna. Actes del IV Congrés d’Història Moderna de Catalunya, n° 18, 1998, p. 557.
14 V. F. ZURIAGA SENENT, “El rey fundador: Jaime I en la iconografía mercedaria”, Potestas, vol. 15, 2019, p. 7.
15 Cf. Eliseo SERRANO MARTÍN, “La santidad en la edad moderna: límites, normativa y modelos para la sociedad”, Historia Social, nº 91, 2018, p. 149 sq.
16 Gabriel TÉLLEZ, [TIRSO DE MOLINA], Historia general de la Orden de Nª Señora de las Mercedes, 1639. Edición crítica de Fr. Manuel Penedo Rey, O.M., Madrid, Colección Revista Estudios, 1977, p. 446.
17 Alonso REMÓN, Historia General de la orden de la Merced, 2 vol., Madrid, Luis Sánchez, 1618-1620.
18 Bernardo VARGAS, Chronica Sacri et Militia Ordinis B. Mariae de Mercede Redemptionis Captivorum. 2 vol., Panormi, apud Ioannem Baptistam Maringum, 1619-1621.
19 V. F. ZURIAGA SENENT, “San Pedro Nolasco 1628: Empresas, emblemas y alegorías para una canonización”, in César CHAPARRO GÓMEZ, coord., Paisajes emblemáticos: la construcción de la imagen simbólica en Europa y América, Cáceres, Universidad de Extremadura Cáceres, 2008, p. 733.
20 Els mercedaris van convertir el Breu pel qual es permet el culte de sant Pere Nolasc en magne esdeveniment, bona mostra en són les relacions festives publicades per Alonso Remón.
21 Luis VÁZQUEZ, “Evangelización pacificadora de los mercedarios durante la conquista de Perú”, Estudios Humanísticos. Historia, nº 5, 2006, p. 79.
22 Santiago SEBASTIÁN, Contrarreforma y barroco, Madrid, Alianza, 1981, p. 154.
23 Cf. José Antonio GARI y SIUMELL, Historia de las Redenciones de cautivos cristianos, realizadas por los hijos de la Orden de la Merced, Barcelona, Imprenta de los herederos de la viuda Pla, 1893, p. 73 sq.
24 Jesús PALACIO O.M, La Merced en Bolivia, documentos para su historia, (1533-1575), La Paz, Universidad Mayor de San Andrés, 1975, p. 87.
25 Ana María MORALES RAMÍREZ, Merced de Dios para los Hombres, Santiago de Chile, Ediciones de la Provincia Mercedaria de Chile, 1989, p. 40; Roberto PORRÀ, Il culto della Madonna di Bonaria a Cagliari. Note storiche sull’origine sarda del toponimo argentino, Cagliari, Arkadia, 2011; Maria Giuseppina Meloni, “Culto dei santi e devozione mariana nella Sardegna catalana: il Santuario di Bonaria a Cagliari tra fede e identitat”, in Olivetta Schena i Anna Maria Olivo, ed., Sardegna Catalana, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 2014, p. 210-227. Sobre la imatge de la Verge de Bonaria: Maria Grazia Scano Naitza, “L’escultura del Gòtic tardà a Sardenya”, in L’art gòtic a Catalunya. Escultura II. De la plenitud a les darreres influències foranes, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2007, p. 260-269.
26 Ibid., p. 42.
27 Cf. José BRUNET, “La Virgen de la Merced y sus diversos patronazgos en América”, Estudios, nº 172-175, 1991, p. 333-334.
28 A. M. MORALES RAMÍREZ, op. cit., p. 44.
29 TIRSO DE MOLINA, op. cit., vol. II, p. 620. Fa referència a la imatge donada pels Reis Catòlics, informació que també afirma Marcos SALMERÓN (Recuerdos históricos y Políticos De Los Servicios Que Los Generales, Y Varones Ilustres De La Religion De Nuestra Senora de la Merced, Redencion de Cautivos han hecho a los Reyes de Espana en los dos Mundos, desde su gloriosa fundacion, que sue el ano de 1218, hasta el ano de 1640, Valencia, Herederos de Chrysostomo Garriz, 1646, p. 288).
30 “[...] Nuestra Señora de las Mercedes es conquistadora, que anduvo en batallas y revueltas de la conquista del Reino de Goatemala y México, acompañando al religioso Fr. Bartolomé de Olmedo” (Francisco Antonio de FUENTES GUZMÁN, Recordación Florida. Discurso historial y demostración natural, material, militar y política del Reyno de Guatemala (1690), ed. Justo FUENTES y Francisco Antonio GUZMÁN, Madrid, Central, 1883, VII, cap. 27, fol. 528).
31 J. A. GARI y SIUMELL, op. cit., p. 78.
32 Cf. J. BRUNET, op. cit., p. 345.
33 María Elena MANRIQUE ARA, “La Historia di San Pietro Nolasco del pintor Jusepe Martínez”, Analecta Mercedaria, n° 15, 1996, p. 73-115.
34 Cf. V. F. ZURIAGA SENENT, “La Virgen Libertadora: una visión particular de la iconografía mercedaria en América”, in María Eliza LINHARES y Víctor MÍNGUEZ, ed., La fabricación visual del mundo atlántico 1808-1940, Castelló, Universitat Jaume I de Castelló, 2010, p. 29 sq.
35 AAVV, Tucumán Bicentenario, San Miguel de Tucumán, Federación Económica de Tucumán, 2016, p. 70.
36 Gabriela TIO VALLEJO y Ana Cristina WILDE, Historia del municipio de San Miguel de Tucumán, San Miguel de Tucumán, Imago Mundi, 2019, p. 70.
37 Santiago BLISS, Batalla de Tucumán 1812-2012, Tucumán, La Feria del Libro, 2012, p. 15.
38 Cf. José M.ª PAZ, Memorias Póstumas del general José Mª Paz, Buenos Aires, Biblioteca del Suboficial Campo de Mayo, 1951, vol. I, p. 55 sq.
39 Eudoxio PALACIO, La Generala de Belgrano, San Miguel de Tucumán, s. e., 1937, p. 38.
40 Cf. A. C. WILDE, Celebrar la Regeneración de la República. La liturgia política en Tucumán durante la primera mitad del siglo XIX, tesis de doctorado, Instituto Di Tella, 2014, p. 126-186. Disponible: https://repositorio.utdt.edu/handle/utdt/1626?locale-attribute=en. (consulta: 3 de gener de 2021).
41 Cf. Mervy Enrique GONZÁLEZ FUENMAYOR, “La Virgen de las Mercedes: su historia. Protectora de los privados de libertad”, in Instituto de Estudios Jurídicos Dr. Mervy Enrique González Fuenmayor, 2009. Disponible a: https://inemegf.blogspot.com/2009/09/articulo-la-virgen-de-las-mercedes-su.html (consulta: 9 de desembre de 2020).
42 Ricardo ESTABRIDIS CARDENAS, Mater Admirábilis: la devoción mariana en Perú, catálogo de la exposición de la catedral Primada de Lima, Lima, mayo-julio de 1999, p. 30.
43 J. BRUNET, op. cit., p. 397, citant la Gaceta del Gobierno, vol. V, nº 17, 24 de septiembre de 1823. Colección documental de la Independencia del Perú, t. IV, vol. II, p. 58.
44 Comando Conjunto de las Fuerzas Armadas del Ecuador. Boletín de Prensa, nº 2015-05-20-03-DIR-C.S. Disponible a: https://www.ccffaa.mil.ec/2015/05/20/historia-de-la-virgen-de-la-merced-patrona-de-las-ff-aa (consulta: 5 de febrer de 2021).
45 Sermón del día de la Merced de 2017. Disponible a: http://www.obispadodevalparaiso.cl/detalle.php?id=OTA (consulta: 3 de desembre de 2020).
46 Amb el mercedari Anselmo Espinosa, director del Museu de la Mercè de Santiago de Xile, vaig tindre el gust de mantenir llargues converses amb motiu d’una estada d’investigació a l’Arxiu del convent de la Mercè de Santiago, l’octubre de 2019.
47 Horacio FRÍAS, Apuntes biográficos sobre la vida del predicador Fray Manuel Troncoso, manuscrit, Archivo de la Merced de Santiago.
48 J. BRUNET, op. cit., p. 459.
49 Joel MONROY, La Santísima Virgen de la Merced y su Santuario, Quito, Editorial Labor, 1933, p. 145.
Haut de pageTable des illustrations
![]() |
|
|---|---|
| Titre | Figura 1 |
| Crédits | Pere MORAGUES, Mare de Déu de la Mercè, ca. 1361, Basílica de la Mare de Déu de la Mercè de Barcelona. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-1.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 713k |
![]() |
|
| Titre | Figura 2 |
| Crédits | El mercedari Bartolomé Olmedo en la portada del libre Historia verdadera de la conqvista de la nveva españa Escrita por el Capitan Bernal Diaz del Castillo, uno de sus Conquistadores. Sacada a luz por el P. M. Fr. Alonso Remón, Predicador y Cronista General del Orden de N. S. de la Merced, Redencion de Cautivos, Madrid, Imprenta del Reyno, 1632. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-2.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 382k |
![]() |
|
| Titre | Figura 3a |
| Crédits | ANÒNIM, Martiri de Fr. Cristobal d'Abarán i Fr. Sebastián de Salazar, pels indis chirihuanos a Santa Cruz de la Sierra, segle XVIII, Convent de la Mercè de Cuzco, Perú. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-3.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 286k |
![]() |
|
| Titre | Figura 3b (detall) |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-4.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 350k |
![]() |
|
| Titre | Figura 4 |
| Crédits | Cornelio COBRADOR i Jusepe MARTÍNEZ, Infància de sant Pere Nolasc, 1627, estampa III dels gravats del Memorial de canonització. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-5.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 191k |
![]() |
|
| Titre | Figura 5 |
| Crédits | Marcos de RIBERA I SALAZAR (atr.), Infància de sant Pere Nolasc, segle XVIII, Església de la Mercè de Cuzco. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-6.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 285k |
![]() |
|
| Titre | Figura 6 |
| Crédits | Marcos de RIBERA I SALAZAR (atr.), Èxtasi de Sant Pere Nolasc, segle XVIII, oli sobre llenç, Església de la Mercè de Cuzco. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-7.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 418k |
![]() |
|
| Titre | Figura 7 |
| Crédits | Pedro BLANQUÉ, Belgrano lliura el bastó de Generala a la Mare de Déu de la Mercè, 1877, oli sobre llenç, Basílica de la Mercè de San Miguel de Tucumán, Argentina. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-8.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 269k |
![]() |
|
| Titre | Figura 8 |
| Crédits | Mare de Déu de la Mercè, Patrona de las Armes de la República del Perú, segle XVII, Basílica de la Mercè de Lima. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-9.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 519k |
![]() |
|
| Titre | Figura 9 |
| Crédits | ANÒNIM, Mare de Déu de la Mercè de Puerto Claro, patrona de Valparaíso, segle XIX, talla en fusta, Santuari de la Mercè de Puerto Claro, Valparaíso, Xile. |
| URL | http://journals.openedition.org/atlante/docannexe/image/8789/img-10.jpg |
| Fichier | image/jpeg, 256k |
Pour citer cet article
Référence électronique
Vicent Francesc Zuriaga Senent, « L'art en l'Orde de la Mercè: de l'ortodòxia tridentina a l’heterodòxia iberoamericana », Atlante [En ligne], 15 | 2021, mis en ligne le 01 octobre 2021, consulté le 14 décembre 2025. URL : http://journals.openedition.org/atlante/8789 ; DOI : https://doi.org/10.4000/atlante.8789
Haut de pageDroits d’auteur
Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés), sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Haut de page













