• 2 Francesch Carreras y Candi, Lo cervantisme á Barcelona, Barcelona, Estampa «La Catalana» de J. Puig (...)
• 3 Carme Riera, El Quijote desde el nacionalismo catalán, en torno al Tercer Centenario, Barcelona, De (...)
• 4 Francesch Carreras y Candi, op. cit., p. 34.

4Les tres primeres van néixer a recer de la coneguda «mania cervàntica» (ja detectada per Francesc Carreras Candi el 1895)2 que aleshores vivia el país i, especialment, Barcelona: societats cíviques i literàries, publicacions de tota mena, col·leccions particulars imponents... Fent un paral·lelisme oportú, «en la época finisecular decimonónica, a consecuencia de la larga sombra romántica, Shakespeare y Cervantes, fueron considerados emblemas nacionales»3. Emblemes britànic i espanyol, és clar. De manera que, per als intel·lectuals catalans, que s’emmirallaven singularment en les lletres franceses i castellanes
–o s’hi amidaven– «una traducció del Quixot al català, esdevenia nova necessitat»4.

• 5 Miguel de Cervantes Saavedra, L’Ingeniós Hidalgo Don Quixot de la Mancha. Escrit per Miquel de Cerv (...)
• 6 El manuscrit es conserva a la Biblioteca de Catalunya (ms. 1016).

5Les tres primeres van presentar-se, en efecte, com una necessitat, diferent en cada cas. En termes absoluts, la primera de totes fou obra de l’historiador, periodista i advocat Eduard Tàmaro i Fabricias (Barcelona, 1845-1899). Redactor del diari El Principado, hi va sortir impresa la primera part de la novel·la en forma de fulletó i, després, va editar-se com a llibre5, mentre que la segona va romandre inèdita a causa del tancament del periòdic6. Tàmaro va obrir el foc a l’hora d’esgrimir arguments justificatius de la seva empresa, alguns dels quals van esdevenir veritables clixés. En sobresurten dos, repetits incansablement: d’una banda, l’admiració per l’obra original i el «deute» de la ciutat de Barcelona envers Cervantes per haver-hi emplaçat algunes de les aventures més significatives de la segona part; de l’altra, l’estima per la llengua d’arribada, pel català renaixent mancat de produccions genials. La vindicació que en feia Tàmaro destaca per la convicció i l’abrandament, i l’allunya dels paràmetres folklòrics a què sovint es reduïen aquestes mostres d’afecte:

• 7 Miquel de Cervantes Saavedra, L’enginyós cavaller Don Quixòt de la Manxa. Compost per Miquel de Cer (...)
• 8 Així ho testimonien nombrosos documents i manuscrits conservats a la Biblioteca de Catalunya.
• 9 En sobresurt la següent: Cervantes, Don Quixot de la Manxa. Nova traducció abreviada á util del jov (...)

7El segon trasllat, aparegut en tan sols nou anys de diferència, el 1891, anà a càrrec del gramàtic, bibliògraf, editor, prolífic traductor i cervantista contumaç Antoni Bulbena i Tusell (Barcelona, 1854 – la Garriga, 1946)7. Fou la seva primera traducció i, d’una manera o altra, a refer-la i a perfer-la, hi dedicà cinquanta anys8 i en publicà després versions abreujades9. Ras i curt, el Quixot fou el llibre de la seva vida. Va decidir-se a traduir-lo al català, en primer lloc, per aquesta fascinació il·limitada. Amb tot, va afegir-s’hi una nova «necessitat», que va precipitar-ne l’execució: l’existència de la versió de Tàmaro, la qual van menar-lo a un enfocament de treball força distint:

• 11 Miquèl de Cervantes Saavédra, L’Enginyós Hidalgo Don Quixote de la Mancha. Compòst per Miquèl de Ce (...)
• 12 Ibid., t. II, p. 238.
• 13 Ibid., t. I, p. VII.
• 14 Luisa Cotoner Cerdó, «Los cervantistas mallorquines: apuntes sobre la recepción crítica y las tradu (...)

9La tercera traducció contemporània, publicada en dos volums els anys 1905 i 1906, a redós de la clamorosa commemoració del tercer centenari, silenciava les dues anteriors. Més ben dit, el nou Quixot es presentava «traduït ara en mallorquí sa primera vegada»11. L’autor d’aquesta versió «dialectal» i «dialectalitzant» era el prevere Ildefons Rullan i Declara (Palma, 1856-1911), el qual va elaborar diversos treballs gramaticals, com una «Colección políglota de refranes» (1885) de Sancho Panza en mallorquí, llatí, italià, francès, anglès i alemany. El destinatari de la reescriptura de Rullan, donada a conèixer en alguns capítols a les pàgines del setmanari El Felanigense, era el «poble mallorquí», «fins i tot el que lletgint de correguda el castellà, no pot sentir el saborino de lo clasich», el qual «tendrá un llibre mes, afagit a la nostra bréu biblioteca, ahon podrá passar els seus òcis, apendre mallorquí, y ferse carreg de la millor novèla castellana»12, segons que observava el censor eclesiàstic, Mateu Gelabert. El «mallorquí», fet i fet, era tingut per una llengua amb tots els ets i uts, diferent de la catalana. Defensor aferrissat de la «traduïbilitat» de la novel·la (de la literatura, en general), el torsimany s’acontentava a transmetre «sa impressió general que produeix en es qui l’entenen en castellá»13, per la qual cosa, com ha remarcat Lluïsa Cotoner, «Rullán añade, cambia, adapta o suprime, todo cuanto les parece necesario para lograr retener la atención de sus principales destinatarios: aldeanos y campesinos, que después de un duro día de trabajo, se reunían alrededor de los que sabían leer para escuchar rondalles»14. Amb aquesta manera de fer i aquests pressupòsits tan singulars, tan «locals», no és estrany que considerés la seva traducció «sa primera».

• 15 Miquel Desclot, «Retraduir els clàssics», Quaderns. Revista de Traducció, n° 15, 2008, p. 85 i 86.

10És evident que l’existència de tres traduccions en poc més de dues dècades, d’aquestes tres traduccions en concret, no respon als arguments característics per a retraduir una obra: l’envelliment de la llengua, la necessitat d’actualització d’un clàssic, la demanda social, els encàrrecs editorials..., sinó, en paraules de Miquel Desclot, a «una necessitat personal de l’escriptor», a «una manera personal de l’escriptor de passar comptes amb el clàssic»15. Per això, els resultats són tan distints: del literalisme de Tàmaro a l’exposició lliure de Bulbena o la mallorquinització de Rullan; procediments que contravenen en part la famosa hipòtesi d’Antoine Berman (1990) segons la qual les primeres traduccions d’una obra tendeixen a ser més anostradores que les retraduccions: en el cas de Tàmaro és justament al contrari. Partint d’un declarat amor per la novel·la, cadascun va interpreta-la i va reescriure-la segons els seus punts de vista i interessos, força divergents, dos en qualitat de primers traductors (Tàmaro i Rullan) i un com a rèplica a la traducció anterior (Bulbena).

• 16 Aquesta és la data que figura en la primera plana de l’esborrany manuscrit que se n’ha conservat. A (...)

11Pel que sabem, també era presentada com a primera traducció del Quixot la de l’escriptor i cervantista Francesc Martínez i Martínez (Altea, Marina Baixa, 1866-1946), començada el 190616, avui definitivament perduda a causa d’una sèrie de lamentables vicissituds que el mateix traductor exposava el 1944:

• 18 «Una versión del Quijote en valenciano», Las Provincias, 22 abril 1933, p. 13-14.
• 19 Frances Martínez Martínez, op. cit., p. 8-9.
• 20 Francisco Martínez y Martínez, «Dels consells que va donar Don Quixòt a Sanxo Pança abans de que an (...)
• 21 Carmelina Sánchez-Cutillas, Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946), Alican (...)
• 22 Frances Martínez Martínez, op. cit., p. 8.

12En efecte, se’n van publicar tres fragments entre 1933 i 1944: el primer, el capítol 1 de la primera part, a Las Provincias el 22 d’abril de 193318; el segon, el capítol 52 de la segona part, al mateix diari el 16 d’abril del 194419, i el cervantista Joan Sedó en va incloure l’episodi dels consells de don Quixot a Sanxo en una obra de 194120. El treball devia ser conegut en alguns cercles intel·lectuals catalans, atès que havia rebut alguna oferta d’edició des de Barcelona, que no va reeixir per diferències lingüístiques: «Francisco Martínez antes de tener que eliminar lo de “posat en valenciana prosa”, como deseaba hacer constar en la portada de su traducción, prefirió denegar tan generosa oferta y que la versión valenciana del Quijote permaneciera inédita.»21 En la nota introductòria de Las Provincias del 1944, Martínez excusava, en l’Espanya franquista més recalcitrant, el seu «atreviment»: tenint en compte que l’obra de Cervantes podia llegir-se «en todas las europeas y numerosas asiáticas», cridava l’atenció sobre el fet que havia estat reescrit en dues variants dialectals del català i encara no en valencià: «En cuanto a la traducción valenciana, diremos que es la única de las no publicadas en las lenguas levantinas de España, y mucho celebraríamos que algún día apareciesen versiones completas del Quijote en todos los dialectos españoles.»22 Així doncs, el traductor de nou havia traduït la novel·la per primera vegada, ignorant –si més no conceptualment– les tres versions precedents.

• 23 Miguel de Cervantes Saavedra, Don Quixot de la Manxa, Barcelona, Tarraco, 1969.
• 24 Ibid., p. 1.
• 25 Ibid.

13Les dècades ulteriors, d’autèntic desplegament i consolidació del moviment «renaixentista», de guerra i de dictadura, no van ser gaire propícies per a una nova traducció del clàssic castellà. Més de seixanta anys s’escolen entre la darrera publicada, la de Rullan i la següent, del 196923, ja a les acaballes del franquisme. Fou l’obra pòstuma del periodista i gramàtic Joaquim Civera i Sormaní (Barcelona, 1886-1967), a la qual destinà els llargs anys de silenci de la postguerra. Qui havia estat redactor de Catalunya Social i El Matí, novel·lista, comediògraf i autor d’un Nou diccionari català-castellà i un Nou diccionari castellà-català, passada la guerra només va publicar aquesta traducció (fora d’alguna altra d’esparsa al castellà). Era presentada, novament, com la primera de la novel·la, o, si més no, com una «restitució», per tal com considerava l’anterior més difosa, la de Bulbena, il·legible: «va aparèixer en una època que encara no havia estat depurada la nostra llengua i era farcida de castellanismes.»24 Abans, però, Civera havia hagut d’afrontar una altra qüestió essencial, que només d’esquitllentes s’havien plantejat els traductors anteriors: calia traduir, a la dècada dels seixanta del segle XX, el Quixot el català, si qualsevol lector podia capir l’obra original si fa no fa com ho podia fer un lector castellà? Els arguments a favor del sí fressaven camins més aviat folklòrics: «¿Per què, doncs, hem tingut la gosadia de fer parlar Don Quixot en la nostra llengua pairal? Perquè hem volgut retre homenatge a l’escriptor insigne que va dir coses belles de Catalunya i va lloar la llengua catalana. Si Don Quixot ha estat traduït a totes les llengües cultes, calia que ho fos també a la llengua que és l’instrument d’expressió del nostre poble.»25 A diferència dels intèrprets del tombant de segle, empesos per la pruïja d’impulsar el català com a llengua literària, Civera adoptava una actitud més cauta i temorosa: l’anomenava «llengua pairal» i, per oposició a les «llengües cultes», «l’instrument d’expressió del nostre poble». Potser no es podia somniar gran cosa més, després de trenta anys de persecució del català... Altrament, manifestava una coherència resolta en l’exposició del mètode de traducció, tant pel que fa al grau d’equivalència com al model de llengua:

• 27 Miguel de Cervantes Saavedra, L’enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa. Traducció integral, amb e (...)
• 28 Ibid.
• 29 Ibid., p. 64.
• 30 Ibid., p. 63.
• 31 Ibid., p. 4.
• 32 Ibid., p. 64.
• 33 Ibid.

15Finalment, el 2005 va sortir a llum la darrera traducció completa del Quixot, en la commemoració del quart centenari de la publicació de la primera part. Va convertir-se, també, en una traducció pòstuma, en la qual l’advocat i cervantista Josep M. Casasayas i Truyols (Palma, 1927-2004) havia treballat més de trenta anys. El llibre encara va poder ser «copiat, compost i maquetat personalment pel traductor/comentador»27. Com en el cas dels altres torsimanys, la comesa havia estat guiada per dues afeccions poderoses: «La immensa admiració que sent per l’obra de Cervantes i la incommensurable admiració que tenc al nostro tresor cultural, representat en primer terme per la llengo.»28 La traducció anava precedida d’un volum preliminar que aborda diversos assumptes: entre d’altres, una valoració succinta de les traduccions catalanes publicades en forma de llibre i una exhaustiva presentació de la seva pròpia versió. De les traduccions anteriors, només n’eximia la de Rullan, la qual «m’ha orientat en moltes, moltíssimes d’ocasions», si bé era farcida d’«esguerros», «imperfeccions», «buits o oblits»29. Mostrava la seva com «la primera que conté el text castellà íntegre vertit en la nostra llengo»30: la taxa, el testimoni de les errates, el privilegi del rei..., fins i tot els mots de la coberta de l’edició prínceps, tot era transvasat, fent gala d’un «retorn» al veritable original. Tot era reescrit «en la nostra parla quotidiana»31, «amb especial esment d’apartar-me dels altres parlars Catalans no propis de ca nostra»32, i «pensant en els lectors de les Balears/Pitiüses, majoritàriament de Mallorca»33. L’anhel de desenvolupar al màxim les potencialitats del dialecte insular va dur-lo a distingir i a emprar variants diatòpiques, diastràtiques, diacròniques, diafàsiques..., a més del llenguatge «literari» tradicional. Casasayas també detallava prolixament els punts gramaticals en què se separava de la normativa, nombrosos i substancials.

• 34 Ibid., p. 91.
• 35 Ibid., p. 8.

16Un dels aspectes més sobresortints d’aquesta traducció, que la distingeix de totes les altres, és la profusió de notes a peu de pàgina, en les quals es fa palesa l’erudició de l’intèrpret. Per això, sobta que la tingués per una edició «divulgadora entre la gent del meu poble»34, si fa no fa com Rullan pretenia que fos llegida la seva. Casasayas hi havia abocat massa ciència per a permetre fer-ne una lectura «ingènua», com la que anhelava d’una manera idíl·lica: «mitja dotzena de païsans meus fent al·larer entorn d’una foganya [...] passen una vetlada agradable llegint el meu insular de la present traducció.»35 I com Rullan, el principal afany del traductor havia estat més la creació d’un text proper i a l’abast del públic circumdant que no pas la fidelitat estricta al text d’origen. En definitiva i simplificant, es tractava d’una mena de refosa, d’esmena i d’actualització de la versió del seu predecessor, Ildefons Rullan, l’únic glossador fins aleshores del Quixot al «mallorquí».

• 36 Ibid., p. 93.
• 37 Ibid., p. 5.
• 38 Ibid., p. 93-94.
• 39 Ibid., p. 5.

17De tota manera, si Rullan podia pressuposar alguna «utilitat» per a la seva transposició, per al «poble» que «no pot sentir el saborino de lo clasich», Casasayas, que sembla que enyorava els receptors candorosos d’un segle enrere, era perfectament conscient que la seva labor era innecessària, que la pregunta «¿calia una traducció com aquesta, del Quixot a l’insular?» podia qualificar-se d’«una pregunta estúpida» i que, tal vegada, l’empresa no era més que una «imprudència meva»36. Les respostes, doncs, han de situar-se en l’esfera personal: «la necessitat estava dins mi mateix»37 i, a més, «rellamps! Hi he passat tant de gust»38; al cap i a la fi, «tampoc no tenia necessitat Cervantes d’escriure el Quixot»39.

• 40 Francesch Carreras y Candi, op. cit., p. 37.
• 41 Cervantes, L’enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha, Barcelona, Antoni López, [1930].
• 42 Miquel Cervantes Saavedra, Primera part de l’enginyós cavaller Don Quixot de la Manxa. Segona part (...)
• 43 M. Josepa Gallofré recull la sol·licitud de Josep M. Viader de difondre la traducció del Quixot, la (...)
• 44 M. de Cervantes, L’enginyós cavaller Don Quixot de la Mancha, Barcelona, Edicions 62, 2005.
• 45 Miguel Bordoy Cerdá, La traducción mallorquina del Quijote, Palma, «Panorama Balear», 55, 1956, p.  (...)
• 46 Ibid., p. 13.
• 47 Miguel Bordoy Cerdá, «Ildefonso Rullán traductor del Quijote al mallorquín», Anales Cervantinos, n° (...)

19Hem retingut fins ara una dada rellevant que Casasayas ens proporciona: del seu Quixot, se’n va fer una tirada de 400 exemplars, «a costa del traductor». Si reculem en el temps, només dotze anys després que aparegués, Carreras Candi ja augurava que «tenint en consideració que los folletins dels diaris no acostumen á guardarse, [...] la modesta traducció d’en Tàmaro, esdevindrá una de les edicions del Quixot més solicitades dels coleccionadors, puix ara resulta ja limitat lo nombre d’exemplars sencers que se’n conexen»40. La traducció de Bulbena és sens dubte, de totes, la que ha tingut més repercussió, encara que, de la primera edició, se’n van imprimir 350 exemplars. Després fou reeditada sencera dues vegades: l’any 1930 a Barcelona, per Antoni López41, revisada pel mateix traductor i per algun corrector, i l’any 1936, a Sant Feliu de Guíxols, per Octavi Viader42, en una edició de luxe, més revisada encara i sense el nom del traductor, que no fou distribuïda fins al 194143. A propòsit del quart centenari, el 2005 tornà a sortir a llum íntegrament44, amb una altra correcció. Pel que fa a la versió de Rullan, segons Miquel Bordoy i Cerdà, «esa edición del Quijote no se hizo popular sino en Felanitx y su comarca, gracias a las columnas del semanario local»45; cinquanta anys després de la publicació, Bordoy reblava: «la obra completa es rarísima»46, per la qual cosa «sus ejemplares solamente los poseen destacados bibliófilos y coleccionistas cervantinos»47. La notícia de la traducció de Martínez a penes va traspassar l’esfera del cervantisme hispànic i ha quedat com una curiositat entre simpàtica i commovedora. A l’últim, no tenim dades, malauradament, de la difusió del Quixot de Civera (més enllà de l’experiència personal de descobrir-ne, una dècada enrere, unes bones piles en una cèntrica llibreria de vell de Barcelona que es venia a un preu irrisori).

• 48 Miquel de Cervantes Saavedra, op. cit., p. VIII.

21Antoni Bulbena va destacar-se com a detractor recalcitrant de les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra des del primer moment i mai no va transigir. En la traducció del Quixot de 1891, ja es mostrava partidari del que ell anomenava llengua «literària», una tendència culta (i, en bona part, desueta) que el situava als antípodes del «català que ara es parla». La seva pedrera era «lo tresor literari dels nostres autors antichs»48.

• 49 Miquèl de Cervantes Saavédra, op. cit., p. V.
• 50 Ibid., p. VI.
• 51 Ibid., p. VII.

22Rullan va encapçalar el segon volum de la traducció amb un breu prefaci, «Cuatre paraulas sobre ortografia». Es disculpava, primerament, per la que ell mateix havia emprat en la primera part («¿No te pareix qu’ha sortida un pòc desigual?») i atribuïa el desconcert a la falta d’una normativa unificada i d’una autoritat acadèmica amb un reconeixement ampli: «cada u tira per son vent y dins sa nòstra llengo i sa catalana hi reina aquesta llibertat.»49 Així, de bon començament, avisava el lector que en el segon volum trobaria diferències respecte del primer, a pesar que «he seguit pòc mes ò menos sa manera corrent d’escriure»50, i argumentava algunes decisions preses exhibint rigor acadèmic: «per guiarnos una mica, hem feta una comparació entre sas lléngos mallorquina, llatina, italiana y castellana.»51 Al final del segon volum, encara va afegir-hi una nota, en què es justificava de nou, sense encongiments, per les badades que se li havien esmunyit: