• 1 Per a un discurs més articulat, a partir d’una tetrapartició metodològica, remeto a: Orlando, Franc (...)

1Es pot parlar de Sarsanedas sense una justificació inicial? Encara cal col·locar aquest autor dins el panorama literari català de la contemporaneïtat abans de tractar-ne l’obra o bé podem començar ex abrupto per analitzar-ne un vessant específic com el que proposa aquest títol? La categoria dels escriptors «en el llindar» de la canonització al llarg del segle XX s’omple de nom heterogenis i per enfrontar-nos-hi de manera respectuosa necessitem conèixer la posició que hi ocupa cadascú —i la falta d’eines actualitzades no ens ajuda. A més a més, la relació de Sarsanedas amb la cultura francesa portaria, més que a un article, a l’escriptura d’un llibre i, en aquest cas, i això demanaria un altre tipus d’aproximació. Ho explicaré amb una anècdota: quan vaig acabar la primera redacció completa de la meva tesi, la hi vaig passar perquè me’n donés la seva opinió i perquè m’hi assenyalés tots els errors puntuals que jo hi podia haver fet. Ara, a distància de gairebé dues dècades, puc afirmar que entre nosaltres dos hi va haver una col·laboració idíl·lica: ell no entrava mai en l’àmbit de les meves anàlisis o interpretacions —que, crec, en general li agradaven sobretot perquè es distanciaven, sense esdevenir motiu de polèmica, del model historicista imperant a la Filologia Catalana barcelonina—; i al mateix temps, m’avisava d’incongruències literàries o biogràfiques en les quals jo queia amb una certa facilitat perquè encara tenia unes diòptries ajustades segons una mirada forana. Doncs bé, després de la lectura general, ens vam veure i, com qui no vol la cosa, entre comentaris diversos, m’etzibà la pregunta «per què dius que “Dues noies” té com a possible referència de base Feydeau? Jo diria que, si fa no fa, remet a Musset.» La frase era molt elegant per fer-me veure l’error en l’atribució de la peça À quoi rêvent les jeunes filles. Tot això no aniria més enllà d’una boutade si no fos que representa bé la meva posició: la comparació era vàlida, jo sabia que l’obra era de Musset i naturalment, per traçar-ne les correspondències intertextuals, l’havia llegida, mentre que Feydeau ni l’havia llegit ni l’havia vist representat i qui sap com se’m va escolar el seu nom, però una distracció d’aquest tipus no passaria mai a un expert de literatura francesa. En definitiva, penso que aquestes són les fronteres dels camps del saber que hem de ser capaços de travessar, en el moment en què acceptem que la divisió del treball intel·lectual és un mal necessari, que no té sentit atrinxerar-se dins la pròpia especialitat i que això comporta el fet de compartir eines diverses i aprendre a fer-les servir malgrat la impossibilitat de dominar-les com les que ens són familiars1. Que és com dir que, sense voler ocupar espais que no ens pertanyen, hem de pagar un tribut a favor de la visió general perquè l’especialització no ens porti a perspectives equivocades o directament a la incomunicabilitat.

• 2 No debades, Oriol Izquierdo, quan era director de la Institució de les Lletres Catalanes, em va exp (...)

2Ara bé, per entrar dins la qüestió, cal donar un cop d’ull al context. Jordi Sarsanedas, a banda de ser un intel·lectual «de consens» (va ser redactor en cap de Serra d'Or durant tres dècades), és reconegut essencialment com a autor del llibre Mites (de 1954) i, dins qualsevol història de la literatura catalana, també se li deixa un raconet per esmentar la seva obra poètica. Tanmateix, la seva activitat literària va ser molt àmplia, i abraça una sèrie de manifestacions que van des de la col·laboració amb EDIGSA per produir discos amb lectures de poetes catalans fins a la publicació d'un llarg seguit de traduccions d’obres d’autors molts diversos2.

• 3 El guió, en la còpia manuscrita que té la família, duu com a subtítol A Screen Treatment for a Tech (...)
• 4 Pirandello, Luigi. Sis personatges en cerca d’autor. Barcelona: Comanegra – Institut del Teatre, 20 (...)

4Així, doncs, al coneixement del francès, hi va afegir el de l’anglès i de l’italià. Va escriure amb Artie Show, el clarinetista, un guió cinematogràfic (Sardana for jazz trumpet)3 i una nouvelle (They went to San Fermín); va traduir al català Franny and Zoey de Salinger; i, per a les representacions de l’ADB, va traslladar de l’italià un seguit de textos teatrals, entre els quals hi ha uns quants manuscrits inèdits: una menció especial la mereix el de Sis personatges en cerca d'autor de Pirandello, una versió catalana que, sense haver arribat mai a les escenes, es va publicar ara fa cinc anys4.

• 6 Ollé, Manuel. «Els miralls de J. D. Salinger», El Temps, 309 (21 de maig de 2000), p. 92.
• 7 Valls i Solaz, Francesc Xavier. «Jordi Sarsanedas». Dins Bacardí, Montserrat, Godayol, Pilar (dir.) (...)

6Sigui com sigui, cal dir que també hi hagut lectures del tot oposades, com les de qui, sense titubejar, va proclamar que el traductor, amb aquesta novel·la, «posa en circulació un model de prosa exemplar»6, observació d’altra part inopugnable, si més no en un terreny estrictament lingüístic. O qui, potser amb una certa banalització, ha afirmat que «el bon coneixement de la llengua de partida (particularment del francès) i el talent d’escriptor fan que les seves versions siguin molt preuades»7.

• 8 Basté, Joan. «Vercors o l'entossudiment de l'esperança». Serra d'Or, 351 (1989), p. 18. El volum en (...)

7I ara centrem-nos en les traduccions del francès. Entre publicades, inèdites i les que s’han perdut −tot i que tenim constància de la seva realització− la xifra és força elevada. Em limitaré a assenyalar les que em semblen més rellevants. Sens dubte, cal recordar El silenci del mar, la novel·la de Vercors que, de forma semiclandestina «traduiria l’amic Jordi Sarsanedas i l’editaria l’amic Antoni Ribera» l’any 19478. Tant Maria Dasca com jo ens vam ocupar d’aquest text en el mateix congrés, ja fa uns anys. En el meu cas, ho vaig fer d’una manera més aviat fugaç, per subratllar com, quatre dècades més tard, la traducció va tornar a la impremta amb un nou i interessant pròleg de Sarsanedas, que es dedica a mirar el resultat arran de la distància temporal:

• 10 Dasca, Maria. «Translating the poetics/politics of silence: The case of Catalan and Spanish transla (...)
• 11 Ibid., p. 32.

8L’exigència de precisió el portava a esmenar-se contínuament, i això ho demostren les correccions que aportava a Mites cada cop que el volum es tornava a editar tot convertint les redaccions anteriors en un seguit de palimpsestos. Però no ens anticipem; abans, donem la paraula a Maria Dasca, que tria tres exemples de Le silence de la mer «where silence acquires different characteristics and connotations»10. No els reprodueixo aquí, però remarco l’observació de l’estudiosa segons la qual Sarsanedas manté les repeticions sintàctiques i les alternances dels temps gramaticals (passé simple i imparfait) de l’original i també que aconsegueix traslladar la descripció dels estats d’ànim a través d’imatges sonores amb una habilitat lèxica fins i tot en detalls mínims, com en el cas de la frase «mais le bourdonnement sourd et chantant s’éleva de nouveau» que correspon a «però el brunziment sord i cantant s’alçà novament.» I, d’altra banda, és veritat que «the syntactic and lexical simplicity of the original, typical of Vercors’ bare style, makes its translation easier. On a narratological level, the style is expressed in the predominance of parataxis and the use of short, simple phrases linked by conjunctions»11.

• 12 Bernanos Georges. Diari d’un rector de poble. Barcelona: Edicions 62, 1965; Claudel, Paul. L’interc (...)
• 13 Un petit aclariment: l’ús de la primera persona plural no és aquí una fórmula retòrica, sinó que la (...)

9Després de Vercors vindran traduccions de Musset, Bernanos, Paul Claudel12 i, sobretot, la Sylvie de Gerald de Nerval que, malauradament, no hem pogut trobar dins els seus papers personals13. I encara hi ha moltes traduccions fetes per a representacions de l’ADB que no han vist la llum en forma de publicació, i potser una que caldria rescatar és la de l’Ubu roi en forma mecanoscrita i parcial (arriba fins a la tercera escena del quart acte). Però ara pretenc resseguir unes línies centrals i no puc pas deturar-me en cada cas específic.

• 14 Matet, Maurice. «Què és l’existencialisme?», Ariel, 12 (setembre-octubre de 1947), p. 80-82. Sartre(...)
• 15 Gregori, Carme. «L’existencialisme en les novel·les de Jordi Sarsanedas». Dins Benoit, Claude, Carb (...)

10Malgrat tot, si hagués d’apuntar l’índex cap a una explicació més general, és a dir, tornar al segon sintagma del meu títol, el de la «cultura francesa», per fer-lo casar amb el primer mot del subtítol (les «influències»), començaria amb un fragment sartrià i per un discurs sobre Sartre que Sarsanedas va traduir a Ariel14, i que representen, de manera metonímica, els condicionants ideològics d’una trajectòria literària que beu de l’existencialisme, tot i que, al llargs del temps s’allunya dels seus models originaris per abraçar l’escriptura (més que no pas les posicions) d’Albert Camus. Carme Gregori ho va notar exemplarment en el cas de les novel·les, a La noia a la sorra i, encara més, a El martell 15. Ja se sap que, quan mantenim la mirada fixada en un únic punt d’origen, sempre hi ha el risc de caure en un error típic de la crítica literària i produir una cadena de relacions causa/efecte fonamentades només en circumstàncies. I tanmateix, alguns préstecs són tan evidents que és difícil equivocar-se; i a més a més, hi ha una declaració de l’autor que els corrobora de manera explícita:

• 17 Parlant dels autors que el van influenciar en el període d’escriptura de Mites, Sarsanedas cita el (...)

11D’altra banda, posar Camus en el focus d’atenció de bell antuvi pot fer perdre una altra influència que, en El martell, és molt més invasiva: la de La gavina de Txèkhov17. Deixem estar aquesta reflexió extemporània i acabem aquest capítol amb una visió teòrica més àmplia, perquè, per entendre l’actitud del torsimany, també caldria treure a col·lació les reflexions sobre la traducció que Sarsanedas ha anat fent durant dècades de la seva activitat professional —i també com a membre destacat del PEN Català. En un text que va llegir al 52è Congrés del PEN Club Internacional a Seül, algunes afirmacions semblen ocupar un termini mitjà entre el mètode i la teoria:

• 19 Rusiñol, Santiago. Majorque, l’île, traduit directement du texte catalan par J. [Sarsanedas] Vives. (...)

13El que ens ocupa ara és el cas invers, és a dir, les traduccions que va fer del català al francès. Més enllà dels textos traslladats per encàrrec (Majorque, l'île de Santiago Rusiñol o Tossa de Joan Ainaud de Lasarte que remunten a la dècada dels cinquanta, en la primera fase d’expansió del turisme a la costa catalana i a les Balears)19, hi ressalta de seguida el nom de Salvador Espriu.

• 20 Ardolino, Francesco. «Cartes a Itàlia. Notes preliminars a un epistolari Espriu – Sarsanedas», Inde (...)
• 21 Coca, Jordi. Els ulls dels homes mentiders. Barcelona: Comanegra, 2018, p. 196.

14Sarsanedas va portar a terme la versió de l’Anthologie Lyrique, un treball minuciós, tot i que basat en la tria que, per a la versió espanyola, ja havia dut a terme Enrique Badosa. He estudiat aquest cas un parell de vegades a través de les cartes de Salvador Espriu a Jordi Sarsanedas (desgraciadament, l’epistolari va gairebé tot en una direcció única, ja que el poeta de Sinera destruïa sistemàticament tots els escrits que li arribaven dels seus corresponsals)20. Ara n’intento un resum sintètic tot començant à rebours, amb la imatge manllevada d’una novel·la recent de Jordi Coca en què es narra com, dins l’eufòria de les protestes estudiantils del 69, «algú va obrir la finestra per llençar uns papers fins que també hi va volar el bust de Franco i es va penjar aquella cortina vermella a l’exterior, que semblava una bandera roja»21. De bustos de Franco n’hi havia uns quants, a la Universidad Central de Barcelona, i no puc afirmar que el que surt en aquest fragment fos el que es trobava al Paranimf, obra (i infàmia) d’Enric Monjo. Però agafo aquest episodi com excusa per introduir no tant l’artista, sinó la seva dona, titllada per Espriu com l’«Aspàsia de Pedralbes». Malgrat tot, el poeta vol i dol: Josefina Monjo té la intenció de finançar la traducció d’una antologia espriuana al francès. Jordi Sarsanedas, que en seria el torsimany, entén la importància d’aquesta proposta i, amb l’ajut de Núria Picas, fa mans i mànigues perquè el projecte arribi a port. De fet, quan Espriu aconsegueix oblidar-se de la seva mecenes, hi col·labora de manera activa amb observacions i correccions, i fins i tot mostra una certa expectativa —que aviat resultarà frustrada— respecte a la recepció a França arran de la publicació que s’esdevé a final de 1959. Si més no, el to amb el qual, pocs mesos després, adreça la dedicatòria del llibre a Maria Aurèlia Capmany («perquè em pugui llegir ara en gavatxo») sembla força joiós.

• 22 Espriu, Salvador. Pròleg a Sarsanedas, Jordi. Mites. Barcelona: Selecta, 1954, p. 13-18. La importà (...)
• 23 Sarsanedas, Jordi. «Tan amic de l’Espriu». Serra d’Or, 457 (gener de 1998), p. 43.

15La relació entre Espriu i Sarsanedas va començar molt aviat. Si en calgués posar una data d’inici representativa, optaria per l’any 1954, quan surt Mites, obra guanyadora del premi Víctor Català 1953, que s’obre amb un pròleg del poeta de Sinera, que però ja havia anat encoratjant l’escriptor més jove22, lloant-ne les publicacions poètiques, des de finals dels anys 40. I al llarg del temps, la fidelitat de Sarsanedas cap al seu mentor es mantindrà granítica, com ell mateix explica de manera anecdòtica quan, en una polèmica sobre alguns criteris adoptats pel Diccionari de l’IEC, rep una auca anònima amb un rodolí: «i en Sarsanedas què hi diu, / ell, tan amic de l’Espriu?»23.

• 24 Vull agrair Jordi Cornudella que em va informar de l’existència d’aquests fulls i me’n vaig deixar (...)

16Un fil subtil lliga totes aquestes vicissituds. Mites, l’obra mestra de Jordi Sarsanedas, es va publicar amb un pròleg d'Espriu l’any 1954. El llibre va ser reeditat més vegades, i també en van sortir dues diferents versions al castellà. L'autor, amb la seva meticulositat, continuava corregint cada edició que veia la llum, fins i tot assenyalant les esmenes a posteriori sobre els exemplars impresos; i així va arribar a afegir notes a unes «pregalerades»24: de fet, es tracta d’un mecanoscrit que es va fer necessari a causa dels nombrosos canvis que Sarsanedas havia deixat anotats en un volum de 1954 que havia de servir de base per a la reedició. En aquest cas, les variants es multipliquen d’una manera gairebé incontrolable, tot i que no incideixin mai en el pla del contingut.

• 25 Sarsanedas, Jordi. Contes 1947-1969. Barcelona: Edicions 62, 1994.

17Naturalment, com més avancem amb els anys, més formals i minses seran les esmenes, tot i que arriben fins a l’edició recopilatòria dels seus contes dins la col·lecció de la MOLC25. Ara bé, en un determinat moment, al qual no puc posar una data exacta (sospito que deu tractar-se del començament del mil·lenni), Sarsanedas es decideix a traduir alguns dels seus Mites al francès. N’hem recuperat, sencers, només dos: el «Mythe du jardin» i el «Mythe du matelot».

• 26 Valentí i Fiol, Eduard. «La gènesi del "Cant Espiritual” de Maragall». Butlletí de la Reial Acadèmi (...)
• 27 Boix-Fuster, Emili; Riba, Cèlia. «Ramon Solsona: el plaer de la hibridació i del joc lingüístics». (...)
• 28 És el cas de Ginebra, Jordi. «Sobre el lèxic de l’obra teatral d’Àngel Guimerà». Estudis de Llengua (...)
• 29 Per aprofundir aquesta perspectiva i veure les dimensions que podria assumir és si més no suggerido (...)

18Caldria examinar-ne el resultat amb deteniment, però l’anàlisi detallada mereix un discurs a part amb una perspectiva finalitzada a la construcció, dins la filologia catalana, d’una línia d’estudi que es dediqui de manera sistemàtica a la llengua dels autors. N’hi ha hagut casos aïllats, naturalment: hi ha un precedent meravellós de començament de la dècada dels seixanta sobre Joan Maragall26; i també un seguit d’aplicacions concretes —sense anar més enllà, n’hi ha una força recent sobre Ramon Solsona27—, tot i que la majoria d’aquestes aproximacions procedeixen de lingüistes que es llancen dins el terreny literari, i no pas al revés28. Sigui com sigui, encara s’ha de constituir una tendència, o fins i tot una escola, que faci de l’estilística una constant. I una crítica de la traducció literària —i, encara més, de l’autotraducció— no pot prescindir d’aquests aspectes; ben al contrari, a partir dels pocs exemples que ja han emprès, parcialment, aquest itinerari, n’hauria de pouar per estabilitzar-se29.

• 30 Sarsanedas, Jordi. «Nouveauté du monde», «Mercredi de cendres», «Je vis en un temps...», «Le coté [ (...)
• 31 Molas, Joaquim, Castellet, Josep Maria. Poesia catalana del segle XX. Barcelona: Edicions 62, 1963.
• 32 Sarsanedas, Jordi. La Rambla de les Flors. Barcelona: Óssa menor, 1955, p. 20-21.

19I la poesia? Abans d’acabar m’agradaria remarcar que Sarsanedas també ha traduït, de tant en tant, alguns dels seus poemes al francès. Oficialment (vull dir, a banda dels textos manuscrits), la bibliografia de l’autor en registra un parell de casos, i les composicions es repeteixen30. Cito només un poema, «Novetat del món», i per una raó circumstancial respecte al tema d’aquest article: Molas i Castellet van manllevar-li el vers final, «I baixem al carrer...», per fer-ne el títol del capítol que, en la seva antologia programàtica31 (on, per cert, no van incloure aquest poema), havia de donar pas al moviment del Realisme Històric. El poema es tanca amb l’estrofa següent: «Tot el que ha estat s’ha marcit entre fulles / de llibres il·legibles. / M’han caigut molts cabells i em cansen les escales. / Deixem els vells records, que siguin pedres / a la ciutat dels morts, que tota tomba és pia. / I baixem al carrer»32. I en francès: « Tout ce qui a été s’est flétri parmi les feuilles / de livres illisibles. / J’ai perdu bien des cheveux et les escaliers me fatiguent. / Laissons les vieux souvenirs, qu’ils soient des pierres / dans la ville des morts, car toute tombe est pieuse. / Et descendons dans la rue. » El verb final d’aquesta versió d’autor ens autoritza a atorgar el valor d’imperatiu també a l’original català: davant de l’objecció que Sarsanedas pot haver modificat la seva idea inicial acollint la interpretació que Molas i Castellet van imposar a aquell vers, la resposta és que això significa remetre a una presumpta intentio auctoris canviant. Tot és possible, tret que demostrar l’indemostrable.

• 33 Sardanedas, Jordi. Silencis, respostes, variacions. Barcelona: Proa, 2005.
• 34 Cortadellas, Xavier. «Jordi Sarsanedas», El Punt. Presència (2-8 de novembre de 2005), p. 14.

20No em consta, en canvi, cap intent d’autotraducció en anglès o en italià: evidentment, en aquests idiomes no en tenia les mateixes competències, si bé fins al final intenta recuperar-ne l’ús per inserir-los dins la seva escriptura. A l’últim recull publicat en vida, Silencis, respostes, variacions33, hi ha una ensalada −una composició poètica escrita en llengües diferents−, però l’autor no se’n va mostrar del tot satisfet: «em sap greu tal com m’ha sortit... Li diré una cosa: “hauria agradat que hi hagués hagut més anglès i més italià, perquè n’hi ha molt poc”»34. Darrere d’aquestes afirmacions, que poden semblar petulants, hi ha aquella necessitat de modèstia i rigor de la qual ja he parlat. I un tercer element: l’esforç titànic per deixar constància de la seva participació dins la societat, i fer-se, alhora, veu individual i col·lectiva.