1L’obra literaria que arriba a mans del lector acostuma a ser el resultat d’un llarg procés d’elaboració, en el qual l’autor ha anat destil·lant i madurant el text a través de reescriptures successives. En alguns casos, els manuscrits o mecanoscrits a través dels quals s’ha anat gestant l’obra fins a la versió definitiva s’han conservat i el seu estudi i comparació permet conèixer algunes interioritats del procés de (re)escriptura. De vegades, les versions d’un mateix text existeixen separades per una considerable distancia temporal i les reescriptures s’elaboren a partir de textos ja publicats, motivades per un desig de correcció o de depuració de l’autor. L’abast de la intervenció pot ser només lingüístic o incloure també canvis semàntics o estructurals de major profunditat. Pot ser mínima i respondre a rectificacions d’errates i d’errors puntuals o respondre a una revisió contínua amb què l’autor intenta resoldre una insatisfacció quasi permanent. L’objectiu de la reescriptura d’autor pot ser també acostar el text a un nou públic, a través de l’autotraducció o de l’adaptació i, en aquests casos, els canvis introduïts estaran condicionats per l’actitud amb què l’escriptor afronte la comunicació amb els nous destinataris i amb el domini de la llengua de traducció.

2El dossier “Versions d’autor: una reescriptura personal” pretén indagar en tots aquests aspectes amb l’objectiu d’endinsar-se en el coneixement del procés d’escriptura, en la construcció de l’estil dels escriptors, en la transmissió de les obres literàries i en la comunicació entre l’escriptor i els lectors.

3Els articles d’Àngel Cano, Xavier Hernàndez i Gonçal López-Pampló analitzen tres exemples, amb tractaments singulars, de reelaboracions d’articles en la seua transformació en llibre o en parts de llibre. Cano estudia la reescriptura d’una sèrie d’articles de Josep Pla, publicats inicialment a la revista Destino, que s’integren, primer, al volum La huida del tiempo (1945) i, autotraduïts i tornats a revisar, a Les hores (El pas de l'any) (1953). Els articles de Quim Monzó a l’Avui de principis dels anys vuitanta, aplegats a El dia del senyor (1984), centren l’aportació de Xavier Hernàndez, amb l’atenció enfocada en els diferents recursos de la reescriptura: excisions, addicions, substitució de títols, etc. Per la seua banda, Gonçal López-Pampló s’endinsa en la recerca de les fonts de Diccionari per a ociosos, de Joan Fuster i, en concret, en la relació entre un article previ, publicat a El Correo Catalán, i l’entrada “Amor” i els canvis de tota mena que se’n deriven.

4Una altra de les estratègies que posen en joc les “versions d’autor” són les traduccions i les adaptacions. La contribució de Dolors Poch se centra en l’anàlisi de les opcions autotraductològiques que fa servir Antoni Marí en les versions al castellà de les seues obres El vas de plata i El camí de Vincennes. I Quentin Daste dona compte de les intervencions sobre la traducció-adaptació del Tirant lo Blanc que el comte de Caylus va realitzar en el segle divuit.

5Les relacions hipertextuals establertes entre versions de la mateixa obra d’una escriptora o escriptor són el tema dels articles de Pere Rosselló, Vicent Simbor i Carme Gregori. Rosselló estudia un cas singular de doble versió del poemari Una bella història, de Miquel Bauçà, amb hipotext i hipertex compartint espai en l’edició del volum recopilatori Obra poètica, 1959-1983, sense que el segon subtituesca el primer. L’article de Vicent Simbor s’ocupa d’estudiar l’extensió, canvi de subgènere i modificacions en el relat de Ves-te’n ianqui o, si voleu, traduït de l’americà (1980), de M. Aurèlia Capmany, en relació a la versió original, Traduït de l’americà (1959).

6Per últim, Carme Gregori reconstrueix la historia editorial de La novel·la de Palmira (1952), de Llorenç Villalonga, convertida en Les ruïnes de Palmira (1980) en una edició posterior revisada, a partir de la correspondència entre l’autor i l’editor Joan Sales, i n’analitza les dues versions i els desbarats previs que funcionen com a hipotextos d’alguns capítols.