• 1 Diversos treballs han narrat la vida de Savine. És imprescindible la tesi de Leroy-Bruneau, Christi (...)

2La de Savine no és pas una vida plàcida, tot i que inicialment tingué aquest caire1. Havia nascut el 1859 a Aigüesmortes (Gard), a la Petita Camarga, prop de Nîmes, fill d’un funcionari d’Hisenda. Segueix l’ensenyament secundari a Montpeller i després es matricula a la Facultat de Dret de la mateixa ciutat, però la seva vocació eren les lletres i de ben jove, el 1876, als disset anys, comença a publicar col·laboracions en revistes i es desinteressa dels estudis de lleis.

• 2 Sardà, Joan. «Mr. Albert Savine». La Il·lustració catalana, 105 (29 de febrer de 1884), p. 51-54. S (...)

3El 1878 descobreix el Felibritge i la cultura catalana i comença a interessar-se pels temes hispànics. El 1879, amb vint anys, comença a traduir L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, i estableix contacte epistolar amb diverses personalitats de la península, iniciant així diverses relacions que mantindrà després durant molts anys. Segons explica Joan Sardà, Savine havia après castellà amb Joan-Baptista Cós i Duran, que vivia a Montpeller. Cós era un advocat carlí exiliat, originari de Cervera. Aquest mestre és el que li va introduir el coneixement del català, segons Sardà molt rudimentàriament2.

• 3 El número de novembre de 1881 de la revista Polybiblion dona notícia, signada per «T. de L.», de l’ (...)

4Entre 1880 i 1886, eclosiona l’activitat de Savine com a hispanista. La seva capacitat d’encetar relacions i cartejar-se amb gran quantitat d’autors, unida a una mentalitat molt propositiva el farà estar en mil projectes i treballar incansablement: escriu, tradueix, crea, dirigeix publicacions... El 1880 s’estableix a París procedent del migjorn. Hi arriba amb 21 anys acabat de casar amb Marie-Angèle Lucie Coste, filla d’una família rica amb propietats a Cuba. En arribar-hi reprèn els estudis de dret alhora que funda i dirigeix a Ais de Provença (Aix-en-Provence) una revista, Le Midi Littéraire (1881), i a la mateixa ciutat inicia i dirigeix una col·lecció de llibres anomenada Grande Bibliothèque Provençale per a l’editorial de F. Guitton-Talamel3.

• 4 Important editor parisenc. Stock havia fundat la seva editorial el 1885. Deixà unes riques memòries (...)

7Aquesta seva tendència als temes escandalosos fa sortir el Savine més malcarat, més esquerp i comença també a tenir nombrosos problemes amb les persones del seu entorn i amb els seus amics. Entre 1888 i 1898 viu ja separat de la seva muller, que ha marxat a viure a Marsella, s’enemista amb els amics i es llança a una sèrie d’operacions desesperades per obtenir diners o per fer triomfar els seus llibres, que aviat li reporten una gran fama de persona deshonesta i deslleial. El 1896 la seva muller demana –i obté– la separació de béns, amb la qual cosa Savine queda ja sense recursos definitivament. Finalment, el gener de 1897 l’empresa editora fa fallida i entre 1897 i primers de 1898, Savine ven el seu fons editorial a l’editor Pierre-Victor Stock4.

• 5 Les Fêtes Latines havien tingut inici el 1874 i es van estendre durant gairebé dues dècades. Explic (...)

9L’interès de Savine per la literatura catalana començà després d’haver assistit a les Festes Llatines de Montpeller el maig de 18785. Després d’aquelles festes, estableix fortes relacions amb l’entorn del Felibritge i descobreix les literatures catalana i castellana. Aquell mateix any ja va contactar amb Verdaguer i li va manifestar la seva intenció de traduir L’Atlàntida.

• 6 Torrent i Fàbregas, Joan. «Projecció de L’Atlàntida més enllà dels Països Catalans». Anuari Verdagu (...)
• 7 Boudet. T.J. «La Atlantida». Polybiblion: revue bibliographique universelle, XXIII, Série 2 Tome 8, (...)

10Sens dubte va ser la revista Polybiblion la via de coneixement que Savine trobà per conèixer la literatura catalana i podríem considerar Théodore-Joseph Boudet, comte de Puymaigre —el director de la publicació, eminent crític, estudiós i hispanista— el seu guia inicial. Entre 1878 i 1879 la revista publicà diverses notes referents a novetats catalanes i Savine començà contactes amb els escriptors ressenyats, principalment Jacint Verdaguer i Narcís Oller. El desembre de 1878 una nota de Puymagre a la revista anunciava l’aparició de la traducció de L’Atlàntida feta en prosa castellana per Melcior de Palau. Després de reiterar, com ja havia fet altres vegades6, la gran vàlua del poema verdaguerià, transcrivia la carta de Mistral on elogia vivament Verdaguer i acaba afegint-hi això: «Nous n’avons rien à ajouter à de pareils éloges, si ce n’est qu’aujourd’hui, grâce à la traduction castillane dont elle est accompagnée, l’oeuvre de Verdaguer est devenue accessible à beaucoup plus de lecteurs, en attendant qu’une traduction française la popularise encore davantage»7. El repte llançat devia ser impossible d’evitar per a Savine.

• 8 «M. Narcís Oller y Morages [sic], sous le titre de Croquis del natural (Croquis d’après nature), a (...)

11L’octubre de 1879 Savine escriu a Verdaguer demanant-li autorització per traduir L’Atlàntida. Li explica que acaba de llegir-la i que vol parlar de publicar-la amb Alphonse Lemerre, l’editor de Les Isclo d’Or de Mistral. El març de 1879 Puymaigre assenyala un altre autor català que promet i al cap de molt poc Savine ja li escriu també interessant-se per la seva obra i proposant-li de traduir-ne un dels contes; es tracta de Narcís Oller8.

• 10 Entre el 6 d’octubre de 1881 i el 27 d’abril de 1882. Camps, Núria. La recepció de Verdaguer a Fran (...)
• 11 Gutiérrez, Esteban. Op. cit.

14El 1884 marca una fita en la trajectòria de Savine. Malgrat que ja havia anat apareixent prèviament en diferents lliuraments a la revista Le Midi littéraire10, la primera setmana de gener la casa Léopold Cerf edita en format llibre la seva traducció de L’Atlàntida, de Jacint Verdaguer, a la qual hi va afegir un pròleg que contenia un estudi sobre La Renaissance de la poésie catalane. Això consolidà la seva figura com a traductor però sobretot com a crític i estudiós de la literatura catalana. El 1885 publicà El naturalismo en España, un altre important text, on estudia Pereda, Galdós i Pardo Bazán en relació als plantejaments naturalistes11.

• 12 Alas, Leopoldo (Clarín). «España en Francia». Dins Mezclilla. Madrid: Fernando Fé, 1889, p. 321-323 (...)

15Tant Clarín12 com Sardà coincideixen a distingir Savine del conjunt de crítics francesos que parlen de les qüestions espanyoles o catalanes perquè, diuen, ell sí que llegeix les obres; creuen que fins i tot en sap més que no pas la majoria dels autòctons. Diu Sardà:

• 14 Filon, Auguste . Histoire de la littérature anglaise dépuis ses origines jusqu’à nos jours. París: (...)

16A més de l’estudi sobre el Renaixement de la poesia a Catalunya que acompanyava la traducció de L’Atlàntida, entre 1880 i 1885 Savine publica en revistes prou variades tot un seguit d’articles que després recollirà en un volum titulat Les étapes d’un naturaliste (1885). Hi agrupava 25 peces redactades al llarg dels deu anys anteriors: deu són articles de crítica literària sobre literatura francesa del moment; quatre tracten sobre autors i obres també coetanis de la literatura provençal; quatre més tracten sobre literatura espanyola també coetània; dos tracten sobre literatura catalana, coetània i anterior («La poésie et le roman en Catalogne» i «Le recteur de Vallfogona»); dos parlen sobre qüestions d’actualitat cultural; dos són els seus articles més primerencs, dues peces de creació amb records i descripcions paisatgístiques; i un parla sobre literatura anglesa o, millor, sobre l’aparició d’una obra d’A. Filon que tracta d’història de la literatura anglesa14.

• 17 Lombard, Paul. «Autour de Drumont». L’homme libre, 5468 (13/07/1931) p. 1-2. Lombard era crític de (...)
• 18 Wilfert, Blaise. «Cosmopolis et l'Homme invisible». Actes de la recherche en sciences sociales: Tra (...)

20Albert Savine fou un traductor prolífic. Uns quants anys després de la seva mort, Paul Lombard dona per a Savine la xifra de 196 traduccions17. Una xifra molt destacable, que inclou les traduccions catalanes més conegudes, de Verdaguer i d’Oller, L’Atlàntida, La Papallona, L’Escanyapobres, La bufetada, però també moltes obres del castellà i, sobretot, de l’anglès, llengua de la qual va traduir-ne d’autors com Conan-Doyle, Kipling, Stevenson, Wilde, H.G. Wells, Mark Twain, etc., a més d’algunes d’autors nòrdics com Ibsen18.

• 19 Leroy-Bruneau, Christine. Op. cit., p. 408-426 repassa la correspondència de Savine amb Narcís Olle (...)

22Quan trobava problemes de traducció, Savine s’adreçava habitualment als autors per preguntar-los quina solució els semblava millor o per preguntar-los el sentit de les paraules concretes19. Un mitjà gens amable amb Narcís Oller, com era El Diluvio, vessava crítiques ferotges sobre l’escriptor amb motiu de l’aparició de la traducció de La Papallona amb la carta-pròleg de Zola, però reconeixia la vàlua del trasllat de Savine.

• 21 L’Esquella de la Torratxa, 361 (12/12/1885), p. 3.

23Tot i que no es tracta d’una revista literària, coincidia amb aquesta valoració L’Esquella de la Torratxa, queixant-se que la literatura catalana no tenia ressò a Espanya i, en canvi sí que en tenia a França i deia de la traducció de La Papallona: «La traducció del Sr. Savine és esmeradíssima i feta, lo que es diu a consciència»21.

• 22 Qui més ha estudiat les traduccions de Verdaguer al francès és Núria Camps a la seva ja esmentada t (...)

24En poesia, Savine actuava igualment demanant el parer als autors (ja ho hem explicat per al cas de Verdaguer) i intentava sempre publicar al costat el text original perquè els lectors poguessin accedir-hi. Així ho feu amb L’Atlàntida i amb moltes traduccions de les que publicà en els seus estudis. El costum de consultar els autors, doncs, és constant, si més no per als catalans i castellans. En el cas de Verdaguer, minuciosament estudiat per Núria Camps, la correspondència és molt seguida i les preguntes són molt freqüents22.

• 23 En aquest cas haurà de fer-ho per força per poder completar el text, ja que el traductor al castell (...)
• 24 Leroy-Bruneau, Christine. Op. cit., p. 408-426.
• 25 Un d’ells és reportat per Balari i Jovany a Etimologies catalanes (Barcelona, 1885) on parla de les (...)

25En diverses ocasions Savine utilitzà el castellà com a llengua intermèdia per a les traduccions catalanes. Sobre La Bogeria, escriu a Oller dient que n’ha fet una primera versió utilitzant la traducció castellana, llengua que coneix més que la catalana. Després li explica que sobre aquesta primera versió en farà la definitiva, seguint el text català23. Per a una altra novel·la, Pilar Prim, declara d’entrada a l’autor que farà una primera versió d’esborrany a partir de la traducció castellana i que després en redactarà la versió definitiva seguint el text català24. Amb tota seguretat ja devia haver treballat així en la traducció que va fer de L’Atlàntida i per passar del primer esborrany a la versió final, com ja hem dit, va adreçar moltes preguntes a Verdaguer. En alguns punts, però, el text final revela deutes amb la versió castellana de Melcior de Palau25.

• 26 Savine preferia decididament L’Atlàntida per damunt de Canigó, segons argumenta en una carta a Teod (...)

27Savine comença a fer d’editor dins de la casa de Giraud i hi impulsa decisivament les col·leccions de traduccions de literatura estrangera: Les Romans Étrangers Modernes i la Bibliothèque Cosmopolite, que comença amb Giraud i continua després sota el segell del mateix Savine. A més d’això, proposava a Giraud que publiqués molts dels estudis sobre temes literaris i, sobretot, històrics que li interessaven i, més endavant, ja tenint ell mateix el control de l’editorial, continuarà publicant obres catalanes, com per exemple la traducció per Tolrà de Bordas del Canigó de Verdaguer (1889)26.

• 27 Cattini, Giovanni C. «La recepció de l’Europa mediterrània en la França de final de segle XIX. L’Es (...)
• 28 Ibid.

28Al costat de les obres de creació literària (originals o traduccions) i de les obres crítiques o històriques que ja publicava quan feia companyia amb Giraud, Savine estava interessat a publicar obres que presentessin un punt de vista crític de l’actualitat. Inicialment, doncs, publica escrits polítics i reflexions provinents d’un ample espectre d’opcions: hi trobem des d’anarquistes i republicans federalistes fins a monàrquics, catòlics reformistes, etc. El que tenen en comú els autors d’aquesta línia editorial és una visió molt crítica de la situació política del moment27. L’editor es va adonar de seguida de la immensa importància que prenia un concepte que era nou en aquell moment: el de l’opinió pública28. I jugava les cartes per aconseguir que les seves publicacions hi incidissin al més fortament possible.

• 29 Léo Taxil, pseudònim de Gabriel Jogand-Pagès, un escriptor marsellès anticlerical i antimaçó que va (...)

29Amb el temps, Savine, mentre mantenia les temàtiques literàries i històriques, va anar fent derivar la darrera línia esmentada cap a la publicació d’obres sobre escàndols, sobretot polítics i financers. D’aquesta literatura escandalosa, a part dels papers de Numa Gilly (que van portar el nostre editor a la presó) i del llibre d’Eugène Turpin (que hi va portar l’autor), també publicà escriptors com Léon Bloy, Georges Darien o Léo Taxil29.

• 31 Ja hi havia hagut un altre llibre titulat Souvenirs du Midi ou l’Espagne telle qu’elle est sous ses (...)
• 32 Cattini. Giovanni C. Op. cit., p. 48, suggereix la possibilitat que la publicació el 1898 de La Que (...)

32És important parlar de l’editor polític perquè Savine va difondre també a França el pensament republicà federalista i catalanista publicant l’obra de Valentí Almirall L’Espagne telle qu’elle est (Savine, 1887), que era el recull molt ampliat d’una sèrie d’articles que havia publicat a la Revue du Monde Latin i que ja havien estat recollits en una primera versió el 1886 a Montpeller per Hamelin31. Els articles d’Almirall a L’Espagne telle qu’elle est eren realment polèmics perquè posaven davant del mirall la cultura política espanyola, amb la intenció de regenerar-la. El fet que la censura espanyola no pogués intervenir en la publicació va donar marge a Almirall per expressar-s’hi amb més llibertat. L’aparició dels articles va desfermar una polèmica amb altres intel·lectuals espanyols, amb Núñez de Arce al capdavant, que de seguida van posar el crit al cel per les derives separatistes que s’estaven produint a Catalunya. Però aquells articles van fer conèixer a França la visió de la realitat espanyola des de l’òptica política del catalanisme republicà federalista32.

• 33 Drumont era un autor molt conegut perquè havia signat La France juive, una obra on explicava totes (...)
• 34 Cattini. Giovanni C. Op. cit., p. 47
• 35 Bensoussan, Mathilde, Op. cit., p. 256-257, suggereix que Savine esdevingué antisemita per la gelos (...)

33A partir de 1889 Savine va començar a relacionar-se amb l’antisemitisme i en va ser un membre destacat. La seva editorial va iniciar la Bibliothèque Antisémitique amb la publicació d’una obra d’Édouard Drumont titulada La fin d’un monde33. Cal dir que l’antisemitisme del tombant de segle a França no era pas religiós sinó classista i populista i per això podia ser compartit des de posicionaments ideològics molt diversos34. El mateix Drumont deia que l‘antisemitisme era una qüestió econòmica i social35.

• 36 Charle, Cristophe . «Le champ de la production littéraire». Dins Chartier, Roger; Martin, Henri-Jea (...)

34La Bibliothèque Antisémitique va ser també força prolífica perquè va publicar 50 títols en els quatre anys que durà. Hi publicaren els autors més de moda del moment i el 1895 entrà també amb algunes obres en la polèmica de l’Affaire Dreyfus. La perspectiva dels estudiosos actuals sobre l’allau de publicacions que va generar aquella enorme crisi política és que «Il ne faut pas évidemment exagérer le militantisme des éditeurs, la plupart se contentant, comme le dit Werdet, d’être indifférents et de s’attacher aux auteurs qui se vendent le mieux»36. En el nostre cas, coneixent l’interès per la crítica, l’escàndol i l’antisemitisme, caldria més aviat suposar que Savine se sumaria amb fruïció a la cridòria de l’Affaire Dreyfus, però pel nombre d’obres que hi dedicà tampoc no sembla que fos així.

• 37 És paradigmàtic un cas que involucrava Léon Bloy, tret de les riques memòries de Victor Stock. Bloy (...)
• 38 Després de la mort de l’editor, en els records que en publicaren els seus amics, s’hi diuen coses c (...)

36La presó, les multes i els segrestos d’edicions van anar arruinant Savine. Empès per les greus necessitats econòmiques, va començar a incomplir contractes i, fins i tot, a intentar enganys i pràctiques fraudulentes. Això li va anar fent guanyar entre els seus col·legues fama d’editor deshonest37. L’empresa editorial de Savine, doncs, no va resistir els problemes econòmics38.

• 39 Un parell de vegades és anomenat a la gran Histoire de l’édition française dirigida per Chartier i (...)

37Fet i fet, doncs, l’empresa editorial d’Albert Savine concentrà força activitat a favor de la relació i de la transferència entre totes les cultures hispàniques i la francesa, però al costat d’aquesta observació cal deixar dit també que no figura en les principals històries de l’edició francesa més que en llistes enumeratives sense que se li dediquin pràcticament comentaris39.

• 40 Oller explica a Savine en una carta que s’ha afanyat a acabar La Febre d’Or per l’anunci de Zola de (...)

39El 1885, Savine acull a París Emilia Pardo Bazán i a través d’ell coneix personalment Zola, Daudet, Goncourt. Isaac Pavlowsky, l’amic d’Oller que s’havia establert a París i s’havia fet amic també de Savine gràcies a la relació que ambdós compartien amb l’escriptor català, els insisteix a tots plegats per trobar-se a París el 1886. Els catalans que hi havien d’anar eren el mateix Oller, Yxart i Francesc Matheu, però aquest darrer se’n va desdir finalment. A París els esperaven Savine i Pavlowsky, i encara es va afegir al grup Pardo Bazán, que tornava a fer-hi una altra estada. El viatge va ser per a Oller i Yxart molt profitós, ja que així també ells van poder conèixer els grans autors francesos del moment40.

• 41 Ibid., p. 503 i, per als contactes que Savine facilità a Verdaguer, és imprescindible la tesi de Ca (...)
• 42 Leroy-Bruneau. Op. cit., p. 268.

41De vegades es tractava de posar en contacte els escriptors francesos amb els crítics i autors catalans. Per exemple, el 1885 Oller publica a La Renaixença el conte «Un sacríleg», de Charles Buet, que forma part d’un recull que l’autor francès havia publicat a Giraud. El contacte Buet-Oller fou propiciat, amb tota probabilitat, per Savine i és segur que ho fou el contacte Buet-Verdaguer41. El mateix any Savine esdevé membre corresponent de l’Academia Española, a proposta de Pereda i de Menéndez Pelayo. També el 1885, Léon Bloy volia fer aparèixer articles a Catalunya sobre una obra seva i Savine demana a Jacint Verdaguer intercessió per tal de trobar un lloc on publicar-ho. Verdaguer respon que ho veu molt difícil: «C’est difficile, je dirai même impossible aujourd’hui dans notre malheureuse Espagne déchirée où l’on n’apprécie même pas ce qui émane de nos célébrités»42. Savine s’havia conreat entre els cercles francesos la fama de conèixer tothom a Catalunya.

• 43 Ibid., p. 504.

43Ja hem vist que mantenia contactes amb molts escriptors catalans i per això a Catalunya se’l veia com l’introductor de molts d’ells a França. Per exemple, Apel·les Mestres li demanava el 22 d’agost de 1894: «J’ai été traduit en Allemagne, en Italie et, chose étrange, beaucoup en Amérique où pourtant la littérature catalane a bien peu pénétré. Par contre, je n’ai pas été traduit en français, que je sache. Pourquoi ne seriez-vous pas mon introducteur en France? Je vous en serai très reconnaissant»43.

• 44 La llista dels autors dels textos incorporats és força representativa del moviment. A part del roma (...)

46Un aspecte important a destacar en l’estudi és la gran quantitat de textos traduïts que incorpora. Savine dona en francès diversos fragments d’obres que li serveixen per il·lustrar i per demostrar les consideracions que ofereix en l’estudi. El text, doncs, conté traduccions de poesia i de prosa catalanes en francès, a les quals es pot accedir per primer cop en alguns casos. I no són poques: podem resseguir en les 150 pàgines de l’estudi 45 textos de 22 autors i un romanç. Gairebé es podria considerar que l’estudi inclou, de fet, una antologia44. No totes les traduccions són de Savine: dues són en vers, del poeta Georges Gourdon i una altra, també en vers, de Constant Henion. Les traduccions de Savine sempre són en prosa.

• 45 Epistolari Verdaguer, vol. IV, p. 113. Carta 379.
• 46 No hem sabut trobar a la col·lecció digitalitzada de Le Monde de 1884 cap referència a L’Atlàntida.

47Encara que porta data de 1883, la traducció de Savine de L’Atlàntida va aparèixer, de fet, la primera quinzena de gener de 1884. L’aparició del volum, que també contenia l’estudi sobre la renaixença de la poesia a Catalunya signat per Savine, generà reaccions a París i a Barcelona. En una carta de finals de febrer, Savine enviava a Verdaguer alguns retalls de diaris francesos que anunciaven la novetat editorial, amb el prec que, al seu torn, ell li enviés els catalans. Savine, però, es curava amb salut i advertia Verdaguer que els critics francesos no en farien cap valoració ràpida, cosa que no s’havia d’interpretar com un mal senyal: «D’ailleurs, ici, les critiques un peu reputés demeurent silencieux des six mois entiers, quand il s’agit d’une oeuvre sérieuse»45. El nostre personatge era perfectament conscient que per aconseguir que un escriptor fos conegut s’havia de treballar en tres camps: traduccions, articles i ressenyes a la premsa. Així ho considerava explícitament en cartes que havia enviat a Jacint Verdaguer ja des d’un parell d’anys abans. Després de l’aparició de la traducció, Savine diu a Verdaguer que ja té concertats articles en diverses revistes, entre les quals la Revue des Livres nouveaux, Gil Blas, Progrés artistique, France nouvelle, Revue du Monde Latin, el Journal de Genève i li anuncia que ha obtingut del crític Theodore-Joseph Boudet comte de Puymaigre, del qual ja hem parlat abans, la promesa de donar-ne notícia a Le Monde (que no és pas el d’avui sinó un diari clerical i conservador, més moderat que el seu competidor L’Univers)46. També li explica que, entre tot plegat, 55 publicacions han respost afirmativament a la seva petició de ressenyar el volum, cosa que ell troba correcta atès que compta sobre un total d’uns 200 diaris i revistes als quals podria interessar la novetat. El comte de Puymaigre li ha expressat que si n’hi ha 25 que en parlin pot estar ben satisfet, però el nostre personatge creu que no s’han d’acontentar amb tan pocs i que cal aspirar a més. Li sembla que arribaran a 50 com a mínim. Cal dir que ni la traducció ni l’estudi van tenir el ressò que el traductor esperava, ni de bon tros.

• 47 Epistolari Verdaguer, vol. IV, nota 2 a la carta 379 i nota 6 a la carta 366. L’article de L’Avenç (...)
• 48 Savine considerava que havia estat sobredimensionada la presència i influència catalana en les Fest (...)

48A Barcelona, La Revista Literaria publicà en els números de gener, febrer i març-abril de 1884 un article en tres lliuraments signat «L» amb força extractes de l’estudi de Savine. La Revista Popular anunciava el 14 de febrer l’aparició de la traducció francesa en prosa de Savine i la de Diaz Carmona en vers al castellà. També es limitava a donar-ne notícia L’esperit català el 15 de febrer. El diari La Renaixença també en publicà un article el 21 de febrer i el dia 29 del mateix mes foren alhora Sardà a La Il·lustració Catalana i Yxart a L’Avenç els que en donaren àmpliament notícia amb articles que avaluen el seu estudi. El 8 de març La Veu del Montserrat anunciava simultàniament les dues traduccions i, a més, en feia una comparació, preferint la francesa de Savine, no només perquè «la versió en prosa no ofereix tantes dificultats» sinó també perquè «el català té més estret parentiu amb lo francès que amb lo castellà». A la llista de reaccions s’hi sol afegir un article que al mes d’abril Valentí Almirall feu en resposta a un altre de Paul Mariéton que havia aparegut a la Revue Lyonnaise on esmentava l’estudi de Savine47. Però la resposta d’Almirall no parla de L’Atlàntida ni de Savine ni de l’estudi del pròleg sinó d’una afirmació que Mariéton («un dels joves que segueix lo renaixement de les literatures regionals en la terra llatina») corregeix a Savine parlant d’un refredament existent des de 1876 en les relacions entre els provençals i els catalans48.

• 50 Es limita a dir-ne aquests mots: «En 1883, M. Albert Savine a publié une traduction complète en pro (...)

50A París, el maig de 1884 Léon Bloy signà un article on elogiava L’Atlàntida i la traducció de Savine. Al juny se’n féu ressò Polybiblion a través d’una ressenya de Firmin Boissin i encara el mateix any aparegué a Le Correspondant (no sabem en quina data) i després en opuscle individual, un treball de l’hispanista Raymond de Toulouse-Lautrec però aquest treball no parla, de fet, de l’estudi de Savine sinó de L’Atlàntida.50

• 51 Bloy, Léon. «Le dernier enfant d’Homère». Le Chat noir, 125 (31/05/1884), p. 289-290.
• 52 Jorba, Manuel. «Un article de León Bloy sobre L'Atlàntida de Jacint Verdaguer (Le Chat noir, 31 mai (...)

51Així, doncs, les reaccions més importants a l’estudi de Savine són les d’Yxart i de Sardà a Barcelona i la de Léon Bloy i Firmin Boissin a París. L’article intitulat «Le dernier enfant d’Homère» de Léon Bloy, aparegut a Le Chat Noir51, ha estat estudiat minuciosament per Manuel Jorba traçant-ne totes les relacions internes i glossant les moltes idees que conté sobre el Felibritge i la literatura provençal52. Bloy, però, no parla amb detall de l’estudi de Savine i es limita a fer-ne una lloança i una valoració positiva.

• 54 Boissin, Firmin. «L’Atlantide». Polybiblion, XL, Série 2, Tome 19 (juny 1884), p. 515-517.

53Firmin Boissin parla principalment de Verdaguer i de L’Atlàntida54. De l’obra, en diu que és «originale, puissante et superbe. [...] L’Atlantide est une épopée, a la fois mythologique, géologique et historique» i defineix com tracta els tres aspectes esmentats. A continuació repassa les reaccions que l’obra ha produït en la crítica europea. Mancava una traducció per als lectors francesos i ha estat Albert Savine, col·laborador de la revista Polybiblion, qui els l’ofereix. Savine n’ha fet una traducció magnífica, diu: «Il serre constamment le texte de près, et fait passer dans le génie de notre langue toutes les beautés du rhytme et de la strophe. Pas de périphrases, pas de chevilles: c’est une traduction genre Lammenais (Divine Comédie) et Chateaubriand (Paradis perdu)».

• 55 Yxart, Josep. «Albert Savine. L’Atlantide». L’Avenç, 25 (29/02/1884), p. 173-178.

55Josep Yxart és qui fa una anàlisi més acurada de l’estudi del qual parlem55. Inicialment considera que la visió de Savine, externa i distanciada, li permet fer una magnífica síntesi i això fa obrir els ulls als mateixos crítics autòctons, que s’ho miren des de dins, i els permet adonar-se de l’existència d’un moviment més sòlid del que podien copsar fins al moment. Destaca la finesa crítica de Savine i en destaca també les traduccions. Un cop expressades les consideracions positives sobre l’estudi, li qüestiona algunes idees. Principalment rebutja l’afirmació que la literatura catalana no té un color diferent de la castellana sinó només el to. Aquesta afirmació la formulava Savine, seguint Menéndez Pelayo. Savine fa l’esforç d’explicar quines són les diferències de to que hi veu però l’explicació es basa en apreciacions molt generals formulades sota l’escut de Menéndez Pelayo i resulta una argumentació de matriu més ideològica que crítica.

• 58 Ibid., p. 177.

57Yxart també matisa la tria d’autors presentada per Savine, dient que passa per alt o parla molt poc d’alguns escriptors que mereixerien ser-hi més ben tractats: Vicent Querol, Anicet de Pagès i de Puig, Josep Pons i Gallarza, Miquel Costa i Llobera o Josep Franquesa i Gomis. Finalment, considera que Savine ha barrejat autors de naturalesa massa diversa: pensa que, quan s’estudia la història literària com a manifestació de l’esperit d’un poble, caldria distingir entre els grans poetes que fan composicions mestres dels que estan en l’àmbit de la poesia de certamen, «verdadera plaga que extenua i marceix la planta»58. Yxart acaba l’article dient que encara caldria parlar de la prosa i del teatre, ambdós gèneres ben dignes d’estudi.

• 59 Sardà, Joan. Op. cit.
• 60 Tubino, Francisco María. Historia del renacimiento literario contemporáneo de Cataluña, Baleares y (...)

58Joan Sardà signà a La Il·lustració catalana un altre article que aparegué el mateix dia que el d’Yxart59. Qualifica el text de Savine d’estudi important per a la literatura catalana. Lloa que s’hagi basat en els dos estudis de conjunt preexistents60 i ressalta el mèrit d’haver-los completat amb indicacions provinents de pròlegs i articles i, sobretot, amb l’estudi directe de les obres, ja que els antecedents crítics esmentats són magnífiques fonts de notícies però no sempre de crítica.

• 61 Sardà, Joan. Op. cit., p. 51.

61Segons el parer de Sardà, la traducció que n’ha fet Albert Savine transmet tota la força de la composició. Considera que gràcies a això potser serà fins i tot més fàcil per als estrangers d’entrar en el poema que no pas per a molts autòctons que arrosseguen els inconvenients d’una educació literària castellana. El fet que el castellà sigui una llengua tan retòrica fa que alguns trobin estrany que Verdaguer parli de « les coses més estupendes en un llenguatge rústic i pagès i en estil tan concís, tan concentrat, que enclou les caracteritzacions més complexes en simples adjectius, emmotlla les frases en paraules i condensa grans quadres en breus estrofes»61.

• 62 Blanco García, Francisco. «La literatura catalana en el siglo XIX». La literatura española en el si (...)
• 63 Pastre, Louis. «Une conférence sur la langue catalane». Revue catalane, 63 (15/03/1912), p. 12-14.
• 64 Marsan, Eugène [Orion]. « Le carnet des lettres, des sciences et des arts. Jean Amade ». L’Action f (...)

66El text de Savine, doncs, s’ha de comptar entre les primeres visions de conjunt sobre la literatura catalana que circularen a França en època contemporània. I aquest valor és la idea que predominà en la crítica posterior. Per posar-ne alguns exemples, ja als anys noranta el Padre Blanco García el recollia en la llista dels estudis fonamentals sobre la literatura catalana62. El 1912 Louis Pastre l’utilitzava també per defensar la capacitat de la llengua catalana per a la versificació i el ritme, en poesia63. A França se’l recordava igualment. En un article sobre l’aparició de l’estudi de Joan Amade Origines et premières manifestations de la Renaissance littéraire en Catalogne au XIXe siècle, el 1925 al diari L’Action Française Eugène Marsan adduïa aquell pròleg de Savine com l’estudi de referència fins al moment: «C’est qu’en vérité depuis l’abrégé, pourtant substantiel, de Savine qui figure en tête de l’Atlantide de Verdaguer : Renaissance de la poésie catalane, notre curiosité est singulièrement excitée à l’endroit de tout ce qui concerne le mouvement littéraire catalan»64. I cinquanta anys després d’haver-se publicat, Josep Maria Miquel i Vergés diu també que l’estudi forma part de les bibliografies bàsiques de la literatura catalana i en pondera l’esforç malgrat que n’assenyala també els defectes d’haver estat escrit des de la distància i de no haver diferenciat la literatura catalana de l’espanyola. Diu:

• 66 Lombard, Paul. Op. cit., p. 1.

67Figura controvertida, treballador incansable, escriptor i traductor prolífic, home excessiu. Lombard el qualificà com una «figure passionante et passionée», com un «esprit enciclopédique dont la vie [...] est toute illuminée d’ardeurs, de contradictions»66. Certament, amb dos centenars de traduccions, tota la seva producció crítica, els estudis sobre les literatures provençal, catalana, castellana i portuguesa, nombrosos estudis històrics sobre Espanya i sobre altres temes ben diversos i, encara, amb la densa xarxa de relacions que es va dedicar a crear (la majoria bo i assegut al seu escriptori), es pot afirmar que Albert Savine fou un dels agents que amb més intensitat i amb més constància es dedicà a la transferència literària entre les cultures hipàniques i la francesa a cavall dels segles xix i xx.