La iconografia iberista en la premsa republicana
Résumé
Cet article se propose d’observer la présence de l’ibérisme dans le républicanisme du dernier tiers du XIXème siècle, surtout en Catalogne, à travers la presse de l’époque et, notamment, de ses illustrations.
Entrées d’index
Haut de pageTexte intégral
1L’objectiu d’aquest article és observar la presència de l’iberisme en els republicanismes del darrer terç del segle XIX, a través de la premsa de l’època i, sobretot, de les seves il·lustracions.
Partim del fet que l’iberisme no era una corrent majoritària, i que si ho era més a Catalunya era perquè va anar lligat al catalanisme i a la formació del catalanisme polític de finals del segle XIX. De fet, era habitual la identificació entre la península Ibèrica – com a factor geogràfic– i l’Estat espanyol –com a factor polític–, tendència que va néixer al final de l’Edat Mitjana. Poc després, la Guerra dels Segadors va suposar que es posés en qüestió el model imposat, i constituí un primer precedent d’una unió (en cap cas política) catalano-portuguesa, ja que ambdós regnes s’oposaven als intents uniformitzadors de la Monarquia Hispànica i es rebel·laren, amb sorts diferents.
2Però no és fins a l’inici de la Restauració, al segle XIX, que es revifa aquesta unió, amb l’activació d’un nacionalisme català reivindicatiu, que recolzà un iberisme català. Aquest iberisme naixeria com a resposta al procés de formació dels estats peninsulars. Però la importància del paper exercit per Castella en la conformació de l’Estat espanyol –que va motivar una identificació entre la cultura castellana i la cultura oficial– marginava la resta de pobles peninsulars, reduint-los a una forçosa regionalització. I aquest mateix fet és el que sovint originà oposició a l’iberisme. És a dir, es podia considerar l’iberisme com una estratègia d’absorció de Portugal per part del centralisme estatal. En aquest context, el tema portuguès apareixia amb força cada vegada que es parlava de la conformació política d’aquest hipotètic Estat ibèric. Per tant, l’antiberisme naixia de l’accentuació de l’anticastellanisme.
3Però entre els que defensaven aquest iberisme hi havia un altre debat: com hauria d’organitzar-se i dividir-se territorialment aquest estat ibèric. La majoria d’aquests dividien la península en dues grans àrees –Portugal i Galicia d’una banda, Espanya de l’altra–, però també hi havia qui ho feia en tres grans àrees que dividien verticalment el territori –Portugal i Galicia, Castella i Catalunya–. Aquests darrers, òbviament, solien ser catalans. La opció unitària era, en canvi, difícil de plantejar, ja que suposaria l’assimilació castellana que tant temien els portuguesos.
4Paral·lelament, cal tenir en compte que la premsa sempre ha estat un mitjà popular a través del qual els lectors escullen des de quin punt de vista volen ser informats. És a dir, era (i continua sent) fàcil saber quina era la tendència política de cada un dels diaris o revistes. Aquest fet que permetia al lector trobar-se còmode amb la línia de la publicació i, alhora que informar-se, aquest li servís per reafirmar les seves idees. Si bé la majoria de publicacions ja mostraven en portada, en el lema, quina era la seva línia editorial, una altra manera d’observar i conèixer ràpidament l’ideari i les opinions de les notícies més destacades del moment era a través de les il·lustracions que podien tenir. És per això que procuraré fer un repàs de com veien les publicacions republicanes l’iberisme.
5Abans de fer-ho, però, cal tenir en compte la situació de la premsa en el moment que ens ocupa, i és que es vivia una època caracteritzada per l’alternança entre la màxima llibertat de premsa – a partir de la Llei de juny de 1869– i la seva negació a causa de les lleis prohibitives, com les de 1874 i 1875. Aquests alts i baixos en la llibertat de premsa produí, també, l’aparició i desaparició de moltes publicacions, a causa dels canvis constants en les lleis d’impremta. Això és clau per entendre les poques publicacions que estaven actives a Catalunya (a Barcelona com a centre cultural, intel·lectual i polític) en els anys setanta i posteriors.
6Entre les publicacions republicanes que van poder tenir continuïtat en aquesta època cal destacar la coneguda La Campana de Gràcia, que ja en el seu primer any de publicació, el 1870, abordà en diversos números el problema dinàstic que es produí durant el Sexenni i que es resolgué amb l’elecció d’Amadeu de Savoia com a successor d’Isabel II. Però abans de la tria final els candidats a la monarquia espanyola eren diversos, i entre ells es trobava Lluís I de Portugal i Ferran II de Portugal –pare del primer–, que feien pensar en la possibilitat d’un regne ibèric. Alhora, aquesta vacant al tron feia sorgir les esperances en els republicans que aquell fos el moment adequat per a l’adveniment de la República, i d’aquesta manera ho feien constar en les portades de les revistes humorístiques i satíriques del moment.
- 1 La Campana de Gràcia, nº 28 (13/11/1870), p. 1.
7En el número 28 de La Campana de Gràcia1 això mateix quedava palès amb una il·lustració de portada sota el títol de «¡¡¡Catalans lo rey es impossible!!! ...fins las pedres del Camí ‘t cridaran ¡¡¡Viva la República!!! (Castelar)» i on precisament veiem com quatre republicans, entre ells el mateix Castelar, vestits amb barrets frigis manifesten el seu republicanisme i avisen que el nou monarca acabaria com Maximilià I de Mèxic, que fou afusellat per les tropes republicanes mexicanes l’any 1867. També ho fan les pedres dibuixades al voltant, que semblen tenir ben clara la seva opinió republicana.
- 2 Lo Ponton, 1ª època, any 1, nº 27 (12/11/1870), p. 2.
8Les portades del dos següents números de la revista dirigida per Josep Roca i Roca seguien dedicades a l’elecció de monarca que s’estava duent a terme a les Corts. Al número 30, del 20 de novembre, es mostra, com diu el títol, l’«Entrada triunfal» d’Amadeu I. En aquesta il·lustració s’hi pot observar dos dels malnoms que aquest rei li van ser adjudicats per part de la premsa satírica catalana: Macarroni I i duc de la Llagosta. De fet, aquests dies previs a l’oficialització d’Amadeu de Savoia com a rei d’Espanya també foren comentats per Josep Llunas i Pujals des de El Ponton: «Mes ¡oh desgracia! he sapigut qu’ això de la candidatura del duch de la Llagosta los espanyols s’ho han pres de broma, y que cap espanyol, esceptuant á Prim, Figuerola, Miseria y Companyia, ha volgut per rey á Macarroni I»2.
- 3 La Flaca, nº 46 (22/05/1870), p. 4.
- 4 Ibid., p. 2.
- 5 Ibid. p. 1.
- 6 La Flaca, nº 47 (29/05/1870), p. 4.
- 7 Ibid., p. 1-2.
9Aquest mateix tema també fou tractat des de la publicació obertament republicana federal, La Flaca, una altra de les poques publicacions d’aquest tipus que estaven actives en aquell moment i que, ja sigui dit de pas, lluïa sempre uns dibuixos a color molt vistosos i sovint polèmics. En aquest cas, les seves il·lustracions es situen uns mesos abans que les comentades de La Campana de Gràcia i juguen amb el debat entorn als diversos candidats al tron en lloc de centrar-se amb el desenllaç final. La primera d’aquestes imatges és la corresponent al número 463, on s’hi pot observar a Lluís I de Portugal preparant dins d’unes bombes els vots que espera rebre en la votació al Congrés. Malgrat la il·lustració, en el primer article del mateix número, sempre satíric, parla de com passen els dies sense que es defineixi el futur polític de l’Estat quan posa en boca de Prim «¿Qué no tenemos rey? [...] Pues entonces, vaya siguiendo la interinidad... Mañana será otro día...»4. Tot i així, semblava ben clar que la idea republicana no triomfaria, ja que en el mateix article es deia que «los que pretendían que la monarquia era imposible por falta de candidato natural, se llevaran un solemne chasco»5. En canvi, en el següent número, La Flaca en lloc de mostrar al rei portuguès com el candidat millor situat aquest cop ens mostra a Amadeu de Savoia, proclamant-se a ell mateix com a solució a les portes del Congrés dels Diputats6. De fet, a la portada podem llegir una breu història en la qual després que el rei portuguès pretengués el tron espanyol, aquest fracassa i és Prim qui acaba sortint-se amb la seva. A l’article, l’autor conclou: «La unión ibérica no se ha realizado. De aquí inferimos, que si la unión hace la fuerza, la fuerza no hace la unión»7.
- 8 La Flaca, nº 48 (05/06/1870), p. 4.
10Els diversos noms per al tron espanyol seguien barallant-se, com també ho feien els seus valedors espanyols, i precisament això és el que mostrà Padró en la seva següent il·lustració8, simulant una pinyata que conté els candidats: «Alfonso», «Portugal», «Espartero», «Montpensier» i «República».
- 9 La Flaca, nº 49 (12/06/1870), p. 4.
11A mitjans de juny9, La Flaca publicà una il·lustració que mostra el debat que genera la vacant al tron i com diversos polítics presenten els seus pretendents, en aquest cas el general Espartero i el duc de Montpensier són portats, coronats i tot, mentre que darrera el tron els dos altres ferms candidats –Amadeu de Savoia i Lluís I de Portugal– els volen foragitar. Sota la cadira, a més, hi podem veure estirada a la República, amb el seu barret frigi, que somriu expectant. Així doncs, el dibuixant Tomàs Padró ens mostra en una sola imatge no només el desconcert que existia entorn el relleu a la corona espanyola sinó que a més se’ns són presentats els quatre candidats més ben situats per aconseguir-lo.
- 10 La Flaca, nº 50 (19/06/1870), p. 4.
12Però en el següent número10 de la mateixa publicació la il·lustració que podem observar és una mostra clara –com poques més n’hi ha a l’època– de la presència d’iberisme durant el Sexenni. Tomàs Padró dibuixà una escena en la qual cada un dels elements té una connotació. A l’esquerra de la il·lustració hi mostra la mort d’Espanya –a través d’un esquelet vestit amb una bandera vermella amb el nom i símbols espanyols– i la de la monarquia. Sota del taüt on resideix la monarquia hi ha un globus terrestre on només s’hi intueixen Espanya i Portugal, i per terra diverses constitucions espanyoles, esquinçades i llençades, des de la primera de 1812 fins a les de 1869. Al centre de la imatge hi ha allò més destacat: el president del govern espanyol, Prim, i el del govern portuguès, João Carlos de Saldanha Oliveira creant la «República Ibérica Unitaria Conservadora», com qui fa un experiment químic. La il·lustració anava acompanyada d’un petit text en italià: «Si non è vero è ben trovatto».
- 11 La Flaca, nº 59 (21/08/1870), p. 4.
13Per acabar amb la sèrie d’il·lustracions que Tomàs Padró va realitzar des de La Flaca, el dibuixant mostrava11 com els candidats s’acomiaden dels seus avaladors per pujar al tren de les «cortes constituyentes» i l’article 33 de la Constitució, que deia que «la forma de gobierno de la Nación española es la monarquia» i, per tant, s’ultimava el camí per a l’elecció del que havia de ser el nou rei d’Espanya. Malauradament per als iberistes, aquesta elecció recaigué en Amadeu de Savoia, esvaint-se així les seves esperances d’una unió ibèrica.
- 12 La Ilustración, nº 233 (08/02/1885), p. 3.
- 13 La Ilustració catalana, (30/07/1882), p. 2.
14Després d’aquests fets, l’iberisme com a tal desaparegué de nou de les portades de les revistes il·lustrades, ja fossin satíriques o no. Les grans il·lustracions es reservaven per a temes d’actualitat, però això no impedí que seguís apareixent entre les seves pàgines, encara que fos de passada. Un primer exemple seria el setmanari La Ilustración: revista Hispano-americana, del destacat editor Lluís Tasso. En un article firmat per en Frederic Rahola hi trobem el fragment: «cuando termine la reconstitución de la nacionalidad ibérica, Portugal aporte al acerbo común todas sus actuales colonias, cuyo despojo no podrá este ahora evitar, si no acude en su auxilio España con sus fuerzas»12. En canvi, Ramon E. Bassegoda no opinava exactament el mateix quan, des de La Ilustració Catalana13, deia que «donada l’actual organització política d’Espanya, un de quals caràcters predominants és l’esperit de centralització portat fins a uns límits que tenim per més lluny dels convenients, no podem ser en cap manera partidaris de la unitat ibèrica». Això ho deia en un context en el qual s’havia concedit la construcció del ferrocarril entre Salamanca i Portugal, i en tot plegat l’autor hi veia una aspiració per part d’Espanya d’expansió no només territorial sinó també de la cultura castellana. A més, deia que allò que van patir les diverses nacionalitats de la Corona d’Aragó serveix «d’ensenyança» amarga i que fa impossible acceptar la unió d’Espanya i Portugal, pel bé dels mateixos portuguesos. La unió ibèrica, malgrat ser natural, seria completament contraproduent per als interessos dels «germans portuguesos», afegia Bassegoda.
- 14 La Ilustración artística, nº 71 (07/05/1883), p. 2.
15També des de Madrid hi havia diversos corresponsals i publicacions que estaven pendents de tot allò que passava a Portugal i que sempre que podien aprofitaven l’actualitat per a mostrar la seva voluntat d’una unitat ibèrica. L’any 1883, Pedro Bofill, corresponsal a Madrid de la Ilustración Artística, escrivia una petita crònica teatral i, després d’explicar com part del públic criticava que l’obra s’hagués fet en portuguès, segons ells una llengua que no podien prendre’s seriosament, Bofill els responia: «Esto último es pura exageración. Yo creo que estamos obligados a aplaudirles. Es cuestion de patriotismo. ¡Nos va en ello... la Unidad ibèrica! ¡La unión de España y Portugal está en las palmas de nuestras manos!»14. Una altra mostra seria des del periòdic madrileny La voz del siglo, en el qual un article signat per «S.N.» –potser les inicials de Nicolás Salmerón– que, de nou cap al 1870, defensava la unió dels dos estats a través de la monarquia, amb Ferran II de Portugal com a candidat a rei d’aquest Estat ibèric:
- 15 Article reproduït al periòdic alacantí La Revolución el 06/01/1869.
16Sí, lo digo muy alto, halagüeña me ha sido y me es la candidatura portuguesa, primero por los inmensos beneficios que la unidad ibérica nos resultaría, y segundo, por conocer de cerca a D. Fernando, y con esto dicho que conozco sus brillantes virtudes, su modestia estremada (sic) y por consiguiente su antipatía al lujo y la mol·lície, su acendrado amor al pueblo, y por fin su exagerado respeto a las leyes15.
- 16 Ibid.
17Malgrat tot, sabia que fer triomfar a Ferran II de Portugal com a candidat a monarca seria molt difícil, ja que «el pueblo portugués, que se tiene en mucho y cree valer más de lo que en realidad vale, en su generalidad se opondría a una unión que podría ocasionar graves perjuicios, por creer que se haría con menoscabo de su independencia»16.
- 17 La Iberia, nº 3674 (30/09/1868).
18De fet, la quantitat de publicacions de caire iberista és força llarga, tot i que poques eren il·lustrades: Revista Ibérica i Revista Peninsular, de Madrid; Revista Lusitana i A Iberia, portugueses i de meitat del XIX; o catalanes com La Ilustración Ibérica. Entre aquestes podem destacar La Iberia, diari de caràcter progressista fundat a Madrid l’any 1854 i que estigué actiu fins el 1898. Com el seu títol indica, la seva aspiració era aconseguir la unitat ibèrica. Pocs anys després del seu naixement, l’any 1857, Sagasta entraria a formar part de la redacció i fins i tot n’arribà a ser el director. En la reaparició del diari, el 30 de setembre de 1868 i per tant coincidint amb la Gloriosa, la primera pàgina pretenia deixar clara la seva posició exclamant «¡Viva la Libertad! ¡Viva la Soberanía Nacional! [...] ¡Viva el Pueblo Soberano! ¡Abajo los Borbones!», i recordant la Constitució de 1812 afegia «el grito de Libertad, que como una corriente eléctrica ha corrido por todos los ámbitos de la Península»17, comptant per tant Portugal.
19D’aquest recull de publicacions iberistes per últim també voldria citar La Ilustración Ibérica, nascuda a Barcelona l’any 1883 i dirigida per Alfred Opisso. Era un setmanari il·lustrat científic, artístic i literari, però malauradament per al nostre interès, la major part de les seves il·lustracions eren reproduccions de gravats i obres d’artistes contemporanis. Tot i així, en el seu primer número ja mostrava el seu interès en acostar Espanya i Portugal quan deia
- 18 La Ilustración Ibérica, nº1 (06/01/1883), p. 3.
20[...] popularizando en España la literatura portuguesa y los conocimientos respecto al vecino reino y en Portugal la literatura y las noticias sobre el estado, condiciones y verdadera indole del pueblo espanyol. Nada más á propósito para que portugueses y españoles se conozcan mutuamente, y naciones como las que constituyen la Península ibérica, cuando se conocen, se aman18.
21Si tornem a centrar-nos més estrictament en la iconografia cal tenir en compte que en els darrers anys no hi hagué una concentració tant important d’imatges referents a un possible iberisme com les que hi hagué l’any 1870 i que hem comentat anteriorment. Si bé la major part de nacions i estats des del Sexenni eren representats a través de matrones, a partir dels anys vuitanta la tendència canvià i van ser els mapes els que agafaren el relleu.
22D’aquesta manera, podem veure en diverses il·lustracions com pràcticament sempre que es mostra Espanya el que es mostra en realitat és la Península Ibèrica. Potser per comoditat, potser perquè se’ns faria estrany veure un mapa d’Espanya sense Portugal al costat. I aquesta mateixa idea rau també en l’iberisme, que no s’entén un Estat sense l’altre i que per tant el que és lògic és la Península Ibèrica en conjunt, formada per diverses nacionalitats. Ara bé, formada per dues, tres o més nacionalitats? Això ja variarà en funció del tipus d’iberisme.
- 19 La Campana de Gràcia, nº 654 (18/11/1881).
- 20 La Campana de Gràcia, nº 693 (17/09/1882).
23En el cas dels mapes podríem trobar desenes d’exemples, usats en èpoques diferents i amb intencions diferents en funció del que el dibuixant volgués expressar, però totes elles tenen dues coses en comú: que pertanyen als anys vuitanta del segle XIX o en són posteriors, i que sempre mostren la Península Ibèrica com un tot. Ho podem observar a La Campana de Gràcia, en el dibuix titulat «Mapa de la fraternitat europea»19 en el qual a sota hi ha una petita llegenda per a cada un dels estats i, en el cas de Portugal subtitula «de la unió ibèrica». Quasi un any més tard, el mateix setmanari20 ens mostra una visió més aviat fosca de la situació a Espanya i Portugal, de nou plegades. Un tercer i últim exemple és el dibuix a La Mosca Roja de 1883, en el qual s’hi pot observar a Bismarck jugant amb el mapa europeu. Amb unes tisores i un pot de «cola monàrquica» el canceller alemany retalla i enganxa estats a plaer. El títol, «Bismarck en su gabinete de estudio», i el subtítol que l’acompanya, «lámina dedicada a los alemanes que viajan por España, para que vean el modo como aquí se entiende la política del famoso canciller», deixa prou clar que la publicació no era gaire favorable a la seva política exterior.
24Per últim, voldria dedicar el darrer apartat a fer una breu ullada als canvis que es produeixen en l’iberisme amb el canvi de segle. I és que en el tombant de segle i coincidint amb l’esclat del catalanisme polític, la Catalunya moderna es veié abocada a plantejar-se la reorganització política de l’Estat i de la península Ibèrica, definint amb les seves formulacions la constitució d’un iberisme propi. De fet, també en aquest moment podem observar com l’iberisme sempre serà un nacionalisme formulat des d’altres nacionalismes no castellans.
25Ja en els darrers anys del segle XIX i la primera dècada del XX es produeix canvi generacional important, amb l’aparició dels joves del Centre Escolar Catalanista i la fundació de la Lliga Regionalista. I, paral·lelament, també van entrar al país corrents intel·lectuals europeus, que aniran lligats al modernisme, amb el poeta Joan Maragall com a referent.
26És en aquest context en el que es trobava l’iberisme regeneracionista de Prat de la Riba i la seva obra La Nacionalitat Catalana, en la qual Prat dividia la península en tres races: la portuguesa, la castellana i la catalana.
- 21 ¡Cu-cut!, nº 398 (05/01/1910).
27Però el català més lusòfil d’aquests primers anys del segle XX va ser, clarament, Ignasi Ribera i Rovira qui destacà com a catalanista republicà i periodista –sent l’últim director de El Poble Català, per exemple–, però sobretot com a lusòfil. Ja de ben jove s’inicià com a corresponsal des de Portugal, féu nombroses traduccions i estudis sobre l’iberisme, entre les que cal destacar el titulat Iberisme, publicat el 1907. Una de les fites de Ribera i Rovira fou la fundació del Casal Català de Lisboa, l’any 1910, notícia que es va publicar al ¡Cu-cut!21, que en va fer un petit reportatge, incloent-hi fotografies.
- 22 ¡Cu-cut!, nº 105 (31/12/1903), p. 16.
- 23 ¡Cu-cut!, nº 289 (28/11/1907).
- 24 ¡Cu-cut!, nº 361 (15/04/1909).
- 25 ¡Cu-cut!, nº 478 (20/07/1911), i ¡Cu-cut!, nº 492 (26/10/1911).
28En aquest context, que hem de veure lligat i paral·lel al moviment solidari de 1906, la premsa que abordà aquest tema no era la mateixa de vint anys enrere, com tampoc eren els mateixos els seus autors i els seus estils. Però malgrat tot, allà seguien mostrant l’iberisme o les relacions amb Portugal com quelcom a destacar, ni que fos de tant en tant. Alguns d’aquests exemples els trobem a la coneguda revista ¡Cu-cut!, que des dels seus inicis estigué pendent de les notícies provinents del país veí i de les anades i vingudes de Ribera i Rovira. La majoria d’aquestes eren incloses en articles d’opinió o en notes informatives, però sí que en algunes ocasions ho il·lustraren –amb un estil força diferent del que hem vist en les imatges del segle XIX. De fet, en la primera d’aquestes22 parla d’una possible unió ibèrica, que asseguraria l’equilibri europeu, en paraules del rei portuguès. Però en la majoria de les altres vegades que el ¡Cu-cut! parla de Portugal no ho fa d’una manera tant amable. Sovint els portuguesos són titllats d’exagerats23, «timadors»24, etc. Però l’altre fet que cridà l’atenció del setmanari fou lògicament les revoltes que es produïren i que portaran a la Primera República de Portugal25, l’any 1910.
- 26 La Ilustració catalana, nº 129 (19/11/1905), p. 9.
- 27 Pluma y lápiz, nº 26 (1901), p. 6.
29Altres publicacions catalanes que a principis del segle XX van tractar Portugal entre les seves pàgines van ser La Ilustració Catalana26 i Pluma y lápiz27, però en ambdós casos ho van fer sense gaires connotacions polítiques ni nacionalistes, ja que ho feien a través de narracions i poemes. Malgrat tot, mostraven la presència d’un iberisme en l’imaginari col·lectiu de l’època, com veiem a l’inici del relat escrit per Enric de Fuentes: «ell [protagonista al qual veiem en la il·lustració] volia veure’l de ben a prop al Rei d’Espanya, a n’aquell rei de disset anys que podia arribar a ser el sobirà de la Ibèria del pervindre, de la poderosíssima nació».
- 28 «Iberia», article inclòs en el volum Unamuno, M. de. Artículos olvidados sobre España y la primera (...)
30Dos altres il·lustres personatges d’inicis del XX eren obertament iberistes, malgrat no coincidir-hi en tots els aspectes: Joan Maragall i Miguel de Unamuno. També ells projectaren una revista ibèrica a inicis del segle XX. Una revista que fos l’òrgan de difusió de la idea d’Ibèria, que tingués en compte Portugal, Castella, Catalunya, Bascònia, Andalusia i altres comunitats de la península. Malauradament, la revista no va quallar fins l’any 1915, però ho va fer amb un objectiu clar: «que esta revista nacida al trágico calor de la guerra sobreviva a la paz y que sirva de hogar en que aprendamos a conocernos los distintos pueblos ibéricos, a conocer lo que nos diferencia que es a la vez conocer lo que nos une»28.
- 29 Eça de Queiroz, José Maria. Ecos de París. Porto: Lello & Irmão Editores, 1905, p. 57-59.
31Per contra, el fet que en els darrers anys del segle XIX tant Portugal com Espanya veiessin com disminuïen les seves colònies col·laborà a fer creure que una unió d’ambdós estats els podria proporcionar una major força política internacional. Però precisament aquest és un dels motius pels quals els altres estats europeus, com França i Anglaterra, preferien que es mantingués l’statu quo a la península Ibèrica. Però ells no van ser els únics, ja que també hi havia oposició entre la població portuguesa, que no consideraven necessari ni convenient per als seus interessos aquesta unió. I així ho expressava l’any 1905 l’escriptor José Maria Eça de Queiroz quan deia que malgrat la premsa de Madrid suposava que si Portugal s’unia a Espanya ambdós podrien ressorgir com estats poderosos, ell creia que no hi havia cap raó política, moral ni econòmica que requerís de la unió d’Espanya i Portugal en un sol estat i que la voluntat de les persones no permet que una nació sigui limitada, per petita que sigui, a renunciar al seu nom, al seu passat i a la seva autonomia29.
32Per tant, i ara sí per acabar, pel que fa a les relacions de l’iberisme amb la premsa i, més concretament amb la premsa il·lustrada, podem veure com la presència d’idees iberistes i els lligams amb la cultura portuguesa eren habituals, malgrat que en poques èpoques van ser prou rellevants com perquè omplissin portades o l’única pàgina il·lustrada dels periòdics. Quan sí que es convertí en un tema prou important va ser, com hem vist, durant el Sexenni, quan la monarquia portuguesa esdevingué candidata a ser-ho també a Espanya i, per tant, aquest va ser el punt àlgid de les aspiracions iberistes. Posteriorment, les publicacions que insistien obertament en una unió ibèrica van disminuir dràsticament i és en els petits detalls on podem trobar els lligams amb la cultura portuguesa o el sentiment identitari ibèric.
Notes
1 La Campana de Gràcia, nº 28 (13/11/1870), p. 1.
2 Lo Ponton, 1ª època, any 1, nº 27 (12/11/1870), p. 2.
3 La Flaca, nº 46 (22/05/1870), p. 4.
4 Ibid., p. 2.
5 Ibid. p. 1.
6 La Flaca, nº 47 (29/05/1870), p. 4.
7 Ibid., p. 1-2.
8 La Flaca, nº 48 (05/06/1870), p. 4.
9 La Flaca, nº 49 (12/06/1870), p. 4.
10 La Flaca, nº 50 (19/06/1870), p. 4.
11 La Flaca, nº 59 (21/08/1870), p. 4.
12 La Ilustración, nº 233 (08/02/1885), p. 3.
13 La Ilustració catalana, (30/07/1882), p. 2.
14 La Ilustración artística, nº 71 (07/05/1883), p. 2.
15 Article reproduït al periòdic alacantí La Revolución el 06/01/1869.
16 Ibid.
17 La Iberia, nº 3674 (30/09/1868).
18 La Ilustración Ibérica, nº1 (06/01/1883), p. 3.
19 La Campana de Gràcia, nº 654 (18/11/1881).
20 La Campana de Gràcia, nº 693 (17/09/1882).
21 ¡Cu-cut!, nº 398 (05/01/1910).
22 ¡Cu-cut!, nº 105 (31/12/1903), p. 16.
23 ¡Cu-cut!, nº 289 (28/11/1907).
24 ¡Cu-cut!, nº 361 (15/04/1909).
25 ¡Cu-cut!, nº 478 (20/07/1911), i ¡Cu-cut!, nº 492 (26/10/1911).
26 La Ilustració catalana, nº 129 (19/11/1905), p. 9.
27 Pluma y lápiz, nº 26 (1901), p. 6.
28 «Iberia», article inclòs en el volum Unamuno, M. de. Artículos olvidados sobre España y la primera guerra mundial, ed. C. Cobb. Londres: Tamesis Books, 1976.
29 Eça de Queiroz, José Maria. Ecos de París. Porto: Lello & Irmão Editores, 1905, p. 57-59.
Haut de pageTable des illustrations
![]() |
|
---|---|
Titre | La Campana de Gràcia, nº 28, 13/11/1870, p. 1 |
URL | http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/4949/img-1.png |
Fichier | image/png, 264k |
![]() |
|
Titre | La Flaca, nº 49, 12/06/1870, p. 4. |
URL | http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/4949/img-2.jpg |
Fichier | image/jpeg, 322k |
![]() |
|
Titre | La Flaca, nº 50, 19/06/1870, p. 4. |
URL | http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/4949/img-3.png |
Fichier | image/png, 1,2M |
![]() |
|
Titre | ¡Cu-cut!, nº 105, 31/12/1905. |
URL | http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/4949/img-4.jpg |
Fichier | image/jpeg, 642k |
Pour citer cet article
Référence électronique
Gemma Peralta, « La iconografia iberista en la premsa republicana », Catalonia [En ligne], 16 | Premier semestre 2015, mis en ligne le 01 juillet 2015, consulté le 18 juillet 2025. URL : http://journals.openedition.org/catalonia/4949 ; DOI : https://doi.org/10.4000/catalonia.4949
Haut de pageDroits d’auteur
Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés), sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.
Haut de page