Notes
Nous nous servons de l’édition de John Jay Allen : Cervantes, Miguel de ; Allen, John Jay (éd.). El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Madrid : Cátedra, 1992, p. 129-138. Les passages en espagnol sont tirés de cette édition alors que ceux en français sont extraits de celle établie par Allaigre, Claude ; Canavaggio, Jean ; Moner, Michel (éd. et trad.). Don Quichotte de la Manche. Paris : Gallimard, Bibliothèque de la Pléiade, 2015.
Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 54.
Sont brûlés Amadís de Grecia de Feliciano de Silva, Don Olivante de Laura d’Antonio de Torquemada, Felixmarte de Yrcania de Melchor de Ortega, la Crónica del muy valiente y esforzado caballero Platir anonyme, la Crónica de Lepolemo de Charton et traduite par Alonso de Salazar, Palmerín de Oliva attribué à Francisco Vázquez.
Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 57.
À propos des éditions du roman, lire Mérida Jiménez, Rafael M. La aventura de Tirant lo Blanch y de Tirante el Blanco por tierras hispánicas. Alcalá de Henares : Centro de Estudios Cervantinos, 2006, p. 13- 45.
Notre édition de référence est la suivante : Martorell, Joanot (Galba, Martí Joan de) ; Hauf, Albert (éd.). Tirant lo Blanch. Valence : Tirant lo Blanch, 2004. Lorsque nous citons le texte en français, nous nous servons de Martorell, Joanot ; Barberà, Jean-Marie (trad.). Tirant le Blanc. Toulouse : Anacharsis, 2003.
Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 57. « Dígoos verdad, señor compadre, que, por su estilo, es éste el mejor libro del mundo: aquí comen los caballeros, y duermen y mueren en sus camas, y hacen testamento antes de su muerte, con estas cosas de que todos los demás libros deste género carecen », El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Op. cit., p. 135.
Pour un état de la question, lire La aventura de Tirant lo Blanch y de Tirante el Blanco por tierras hispánicas. Op. cit., p. 97-98.
« En un lugar de la Mancha, de cuyo nombre no quiero acordarme, no ha mucho tiempo que vivía un hidalgo de los de lanza en astillero, adarga antigua, rocín flaco y galgo corredor. Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lantejas los viernes, algún palomino de añadidura los domingos, consumían las tres partes de su hacienda », El Ingenioso Hidalgo Don Quijote de la Mancha. Op. cit., p. 97. Nous soulignons.
Peyrebonne, Nathalie. « L’aliment marqueur de l’altérité dans le Quichotte ». In Meunier, Philippe. La représentation de l’Autre dans le Don Quichotte de Cervantès. Actes de la Journée d’études organisée par le CELEC-GRIAS (Université Jean Monnet, Saint-Étienne) le 13 octobre 2005. Saint-Étienne : Publications de l’Université de Saint-Étienne, 2007, p. 28 et Redondo, Augustin. Otra manera de leer el Quijote. Historia, tradiciones culturales y literatura. Madrid : Editorial Castalia, 1998, p. 215-216.
Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 941.
Otra manera de leer el Quijote. Historia, tradiciones culturales y literatura. Op. cit., p. 207.
Il s’agit d’un travail déjà mené : Baile, Eduard. « Repertori d’aliments en el Tirant lo Blanc: E dinaren-se ab molt gran plaer ». Tirant, 12 (2009), p. 5-31.
Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 82. La tirade de don Quichotte est néanmoins paradoxale puisque, un peu plus tôt, le chevalier avait soutenu que « la fatigue et le poids des armes ne peuvent se supporter sans le gouvernement des tripes », Don Quichotte de la Manche. Op. cit., p. 35.
On lira Gutiérrez García, Santiago. « La cultura de la mesa y los libros de caballerías » in Lucía Megías, José Manuel (éd.). Actas del VI Congreso Internacional de la Asociación Hispánica de Literatura Medieval (Alcalá de Henares, 12-16 de septiembre de 1995). Alcalá de Henares : Servicio de Publicaciones de la Universidad de Alcalá, 1997, p. 747-756, p. 753 et Cuesta Torre, María Luzdivina. « Los caballeros se sientan a la mesa: las escenas de alimentación en Amadís de Gaula ». La Corónica, 40.2 (Spring 2012), p. 187-229, p. 202.
Cuesta Torre, María Luzdivina. « Todos los altos hombres y cavalleros y escuderos se asentaron a las mesas, y los manjares fueron traídos a cada uno. La alimentación en la materia artúrica castellana ». In Labère, Nelly (dir.). Être à table au Moyen Âge. Madrid : Casa de Velázquez, 2010, p. 181-197. L’auteur de l’article cite ce passage du Tristán (« […] ellos anduvieron aquel día fasta ora de midio dia que su camino les traxo a vna pequeña fuente en meytad de la floresta, e ally descaualgaron, e demandaron del pan a los escuderos, e començaron de comer e tomar solaz [...] », p. 195) et cet extrait de Lanzarote (« […] e muy buen pan e un pincel lleno de muy buen vino e un capón entre dos platos », p. 196). Sur le cycle arthurien en Espagne au Moyen Âge, on lira GÓmez Redondo, Fernando. Historia de la Prosa Medieval Castellana, tome II. Madrid : Cátedra, 1999, p. 1459-1540.
« Todos los altos hombres y cavalleros y escuderos se asentaron a las mesas, y los manjares fueron traídos a cada uno. La alimentación en la materia artúrica castellana ». Art. cit., p. 186.
Guerreau-Jalabert, Anita. « Aliments symboliques et symbolique de la table dans les romans arthuriens (XIIe-XIIIe siècles) ». Annales. Économies, sociétés, civilisations, 3 (1992), p. 561-594, p. 561-562.
Anonyme ; Molloy Carpenter, Dorothy (éd.). Arderique (Valencia, Juan Viñao, 1517). Alcalá de Henares : Centro de Estudios Cervantinos, 2000, p. IX.
Arderique. Op. cit., p. 47.
Anonyme ; Badia, Lola ; Torró, Jaume (éd.). Curial e Güelfa. Barcelone : Quaderns Crema, 2011, p. 164. Sur la question de la datation et les débats qu’elle suscite, lire Broch, Àlex (dir.). Història de la literatura catalana. Volume III (Literatura medieval (III). Segle XV [Lola Badia dir.]). Barcelone : Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino, 2015, p. 75-76.
Voir le Diccionari català-valencià-balear. Palma de Mallorca : Editorial Moll, 2005.
La concision, la brièveté dans la narration étaient recommandées, dans la littérature de l’Antiquité et du Moyen Âge. Lire Curtius, Ernst Robert. La littérature européenne et le Moyen Âge latin. Paris : Presses Universitaires de France, 1956, p. 771-792 et p. 157 pour la citation.
Laurioux, Bruno. Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Paris : Pluriel, 2013, p. 72.
Ibid., p. 73.
Tudela i Villalonga, Lluís et Castells i Puig, Francesc. « Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc ». Actes Ir Col.loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana. Lleida : Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, p. 693-710, p. 694.
« Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc ». Art. cit., p. 700.
Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 698.
Ibid., p. 1398.
Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 133. Une ordonnance édictée vers 1340 par Humbert II, le dernier dauphin indépendant du Viennois, et définissant le menu quotidien de ceux qui mangent en son hôtel confirme cette différenciation : « Les aliments les plus distinctifs sont donc les volailles et, parmi elles, le chapon l’emporte sur la poule et la poule sur le poulet : à la cour du dauphin, ils ne sont servis qu’aux convives d’un rang élevé et, à la même époque, les seigneurs de Florence consacrent 40% de leurs dépenses alimentaires à s’en procurer. Viennent ensuite les viandes de « quadrupèdes » dont les quantités servies augmentent en même temps que le rang, surtout le mouton, puis le porc frais, le bœuf, et enfin le porc salé seulement ». Ibid., p. 188.
Nous tirons nos informations de Broch, Àlex (dir.). Història de la literatura catalana. Volume II (Literatura medieval (II). Segles XIV-XV [Lola Badia (dir.)]. Barcelone : Enciclopèdia Catalana, Editorial Barcino, 2014, p. 13-59.
Nous utilisons Eiximenis, Francesc ; E. J. Gracia, Jorge (éd.). Com usar bé de beure e menjar. Normes morals contingudes en el “Terc del Crestià”. Barcelone : Curial, 1977. Le passage est le suivant : « E és pijor ara d’alcuns ecclesiàstichs que d’açò de què deurien haver gran confusió e vergonya, ells se’n jacten públicament, ço és, de bé menjar e de ben beure, de bé vestir e de ben dormir », p. 42
« El dinar: meng tostemps pa de floret e varieg les carns segons lo temps; car en estiu meng poyls tenres en diverses maneres, ço és, en ast ab aygua-ros e en olla ab salsa de agraç, e en pa, cabrits e vedella de llet, moltons primals e perdiganes. En yvern: gallines grosses, polles prenys, capons gorts, moltons de past, perdius, colomins e guatles. En l’autupne: torts grassos, todons, fotges e carn de caça, ço és, çervos, cabirols, cabro munter, lebres e conills. En la primavera: pagos, faysans, grues e oques enadedes en lo pasqual ». Ibid., p. 43.
« Respòs lo dit metge al capellà axí: Vostra folla letra he reebuda, qui resposta no mereix, car havets perdut lo seny e no sabets on vós sots ». Ibid., p. 46.
Ibid., p. 46.
La question de l’origine se retrouve un peu plus loin : « Los esturmens e auzells que hoyts en cambra no.s concorden ab los porchs e bous e cabres que solíets hoir en la casa pagesa on fos nat e nodrit ». Ibid., p. 46-47.
« La IIIa rahó per què devem avorrir les coses delitables sí és, per tal cant los delicaments ençenen la carn a demanar les sues viltats e legees, axí que, aytant com la persona nodreix la carn pus delicadament, aytant la carn és pus ardent, e pus fort, e pus inclinada a fer tota turpitut, e a cumplir sa luxúria, e a avorrir tota puritat e castedat ». Ibid., p. 73-74.
« Al temps de la partida, Tirant, havent vist que lo pare hermità no menjava sinó herbes e bevia aygua, mogut de amor e caritat féu portar moltes viandes e totes coses necessàries per a la humanal vida, axí com si tingués a fornir un castell qui spera ésser assetjat de enemichs », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 360.
Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 125.
Eiximenis, Francesc. Com usar bé de beure e menjar. Normes morals contingudes en el “Terc del Crestià”. Op. cit., p. 71.
Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 360. Tirant agit en secret. Sous prétexte d’être en mesure de faire don de nourriture sans être vu de l’ermite, celui-ci couche sous l’une des tentes de Tirant et des siens dans un lit : « Lo dia que tenien de partir, Tirant ab tots los altres, ab molta amor lo supplicaren que volgués restar aquella nit en una tenda de aquelles; per ço com ells volien partir de matí e no partirien que ell no.ls donàs la benedictió. E lo hermità, crehent que per açò ho volien, dix que era content. Adobaren-li allí un petit lit [...] ». Ibid., p. 360.
Ibid., p. 360-361.
Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 104.
« Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc ». Art. cit., p. 694.
Ibid., p. 694.
Ibid., p. 696-697.
Ibid., p. 697-698.
Ibid., p. 698.
Nous citerons un passage : « Com foren dinats, féu-los dar molt bella col.lació de confits de sucre ab malvazia de Candia », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 572.
Anonyme ; Grewe, Rudolf ; Soberanas, Amadeu-J. ; Santanach, Joan (éd.). Llibre de Sent Soví. Llibre de totes maneres de potatges de menjar. Llibre de totes maneres de confits. Barcelone : Editorial Barcino, 2009, p. 268.
« Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc ». Art. cit., p. 700.
Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 54-55.
Llibre de Sent Soví. Llibre de totes maneres de potatges de menjar. Llibre de totes maneres de confits. Op. cit., p. 245. Le manuscrit conservé aurait été écrit au milieu du XVe siècle mais il est fort probable que l’ouvrage anonyme recopié soit antérieur et remonte à la deuxième moitié du XIVe siècle. Ibid., p. 246.
« […] eren ben servits de molt eletes viandes, axí en los dies de carn com de peix […] », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 209.
Les deux citations sont tirées de Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 104.
Le poisson est un complément de la viande laquelle – associée au vin – « suffit à connoter le repas chevaleresque », « Aliments symboliques et symbolique de la table dans les romans arthuriens (XIIe- XIIIe siècles) ». Art. cit., p. 563.
« Los caballeros se sientan a la mesa: las escenas de alimentación en Amadís de Gaula ». Art. cit., p. 204 et Cuesta Torre, María Luzdivina. « E fueron luego puestas las mesas por el palacio muy ordenadamente: Rituales alimenticios en la narrativa caballeresca castellana medieval: el Libro del Caballero Zifar ». In Álvarez Rodríguez, Román ; Balcells, José María (éd.). Perspectivas sobre literatura medieval europea. León : Lobo Sapiens, 2010, p. 129-168, p. 141. Dans le théâtre espagnol du XVIe siècle, le poisson est toujours aussi peu présent sur les tables que dans le roman: lire Peyrebonne, Nathalie. La table et les aliments dans les dialogues et le théâtre du XVIe siècle espagnol. Villeneuve d’Ascq : Presses Universitaires du Septentrion, 1999, p. 36-37.
« Los caballeros se sientan a la mesa: las escenas de alimentación en Amadís de Gaula ». Art. cit., p. 196- 197. « E fueron luego puestas las mesas por el palacio muy ordenadamente: Rituales alimenticios en la narrativa caballeresca castellana medieval: el Libro del Caballero Zifar ». Art. cit., p. 136-137. « Todos los altos hombres y cavalleros y escuderos se asentaron a las mesas, y los manjares fueron traídos a cada uno. La alimentación en la materia artúrica castellana ». Art. cit., p. 195.
« E fueron luego puestas las mesas por el palacio muy ordenadamente: Rituales alimenticios en la narrativa caballeresca castellana medieval: el Libro del Caballero Zifar ». Art. cit., p. 162.
« Com foren en la gran sala del castell, la comtessa suplicà al rey, son marit, e a tots quants allí eren volguessen sopar ab ella aquella nit, e cascun dia menjassen allí tant com hi aturarien », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 144.
« Partim de aquí e venguem prop de la ciutat, vora una gran ribera que y ha molt ben arborada de diversos arbres, e devall los arbres trobam moltes taules parades », ibid., p. 207. Lluís Tudela i Villalonga et Francesc Castells i Puig ont établi la liste des endroits où l’on mange dans Tirant lo Blanc : « Sistemes d’alimentació i usos de taula al Tirant lo Blanc ». Art. cit., p. 701.
Au Moyen Âge, manger était à la fois un acte « biologique, social et culturel » (Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 7) et un acte mis en scène (Crous i Ramio, Joan. « El llenguatge de la taula a partir dels llibres de cavalleria ». Actes Ir Col.loqui d’Història de l’Alimentació a la Corona d’Aragó. Edat Mitjana. Op. cit., p. 729-742, p. 734.
« Lo rey, ab los altres grans senyors, entrà en la gran sala e, com la véu axí en orde ab totes les viandes prestes e lo tinell parat de molt riqua vexella d’or et d’argent […] », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 146. La traduction est celle de Jean-Marie Barberà, Tirant le Blanc. Op. cit., p. 55.
« Lo virtuós rey manà que primer de tots se sigués l’altre rey qui solia ésser. Aprés féu seure la comtessa, sa muller. Aprés sigué lo rey hermità. Aprés seyen los altres duchs, segons per horde venien. Aprés, en altres taules, foren col.locats los marquesos, comtes, nobles e cavallers », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 146. Auparavant, au chapitre XI, le narrateur avait insisté sur l’honneur que faisait le roi d’Angleterre à l’ermite en lui permettant de prendre place à ses côtés à table : « Com lo rey fonch tornat a la gran sala e lo dinar era ja prest, lo rey pres per la mà a l’ermità e posà’s en la taula, e féu seure l’ermità al costat seu, fent-li aquell honor que ell era merexedor ». Ibid., p. 102. Le choix du roi n’est pas anodin car « la position de convive d’honneur permet d’espérer manger dans des récipients et avec des couverts qu’on ne partage pas alors avec son voisin, contrairement aux usages habituels du repas médiéval », Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 192.
Montanari, Massimo. Alimentazione e cultura nel Medioevo. Rome-Bari : Laterza, 1989, p. 30. Sur la question des banquets – en particulier bourguignons – des années 1430-1470 comme outils de propagande politique, lire Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 196-199.
Nous citons à partir de Gimeno Blay, Francisco M. ; Gozalbo, Daniel ; Trenchs, Josep. Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós. Valence : Universitat de València-Acadèmia Valenciana de la Llengua, 2009.
Voir Història de la literatura catalana. Volume II (Literatura medieval (II). Segles XIV-XV). Op. cit., p. 107.
Ordinacions de la Casa i Cort de Pere el Cerimoniós. Op. cit., p. 14.
Ibid., p. 19.
« Faça encara, Nós manans, en nostre palau taules e altres coses aquí necessàries fer, e con serem prop d’anar a taula no tart de pendre nostre manament, per lo qual sia imposat quals persones ne per quin orde en nostra taula farà seer danant et aprés Nós ». Ibid., p. 54.
« E per tal con en lo posar demuntdit se pertany a alscuns segons la condició de lur stament més que als altres ésser honrats, volem que en lo tallador nostre per VIII persones vianda sia posada, e en los dels fills de reys de nostra casa e de archabisbes dels reyals de nostra casa, si cavallers seran, e de bisbes sotmesos nostres per VI, e dels altres prelats e cavallers de nostra senyoria qui a nostra taula siuran e menjaran denant ells per IIII de les dites viandes sia posat. E aquest horde hi sia servat que a tots los menjants en la dita taula que sia posat un tallador entre dos menjadors, si donch no era alcun arquebisbe, qui per causa d’onor volguéssem seer a taula primer de Nós; e a aquell I tallador denant sia posat ab la quantitat de la carn damunt en lo seu grau expressada ». Ibid., p. 162. En 1425, Zanon de Castiglione – le nouvel évêque de Lisieux – offrit un dîner à l’archevêque et au chapitre de Rouen. L’archevêque, l’évêque de Bayeux et les deux dignitaires les plus importants de la cathédrale de Rouen furent servis en héron mais pas les chanoines, qui durent se contenter de butor. « On joua aussi sur les quantités : dans les plats des chanoines ne figurait qu’un pluvier (autre échassier), contre deux à la table d’honneur. En outre, les membres ordinaires du chapitre devaient partager à deux leur ration, l’archevêque disposant, quant à lui, de parts individuelles », Manger au Moyen Âge. Pratiques et discours alimentaires en Europe au XIVe et XVe siècles. Op. cit., p. 191-192.
« […] e lo menor de tots havia nom Phelip, qui era un poc ignorant e tengut en possessió de molt groçer […] », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 375.
« Per amor de mi, no.m digau tal rahó, car per mon delit volria home qui fos entés, e comportaria ans en stat hi en linatge e que nos fos grosser ni avar ». Ibid., p. 382.
« Lo dia assignat del solemne convit, la infanta havia ordenat que lo rey e la reyna e Phelip hi ella, tots IIII menjassen alt en una taula; e lo duch de Mecina e Tirant, e tots los altres comtes e barons e les altres gents menjassen més baix de la taula del rey ». Ibid., p. 393.
« Aprés portaren lo pa e posaren-lo davant lo rey e a cascú d’ells, e negú no y tocà, sperant que portasen la vianda ». Ibid., p. 394.
Ibid., p. 394.
Il s’agit de l’intégralité du chapitre XXIX, intitulé « [Capítol qui posa] com catalans menjen pus graciosament e ab millor manera que altres nacions », Com usar bé de beure e menjar. Normes morals contingudes en el “Terc del Crestià”. Op. cit., p. 89-91.
Ibid., p. 77-78.
Ibid., p. 90.
Francesc Eiximenis explique au chapitre XLI comment manger des plats en sauce. Voir aussi Llibre de Sent Soví. Llibre de totes maneres de potatges de menjar. Llibre de totes maneres de confits : « Si [el comensal] es disposava a menjar d’una esudella que contenia una salsa o guisat, ho feia amb un bocí de pa, que tant servia per a absorbir la salsa, com de suport per a fer arribar a la boca un tros de carn. Per col.locar aquest tros de carn sobre el bocí de pa, l’empenyia amb pa que aguantava amb l’altra mà. No era ben vist ficar els dits en el guisat. El pa era una part esencial de l’àpat, no sols com a aliment sinó també com a instrument per a menjar. A França i Anglaterra feien servir unes llesques de pa sec o galetes, en general de forma rectangular, anomenades “trenchers”, que el comensal posava davant seu, i que feien servir de plat individual. Aquests “trenchers” absorbien els sucs dels menjars que es prenien, i al final de l’àpat es podien menjar o donar als gossos que allí s’esqueien. A Catalunya sembla que no se n’utilitzaven ». Op. cit., p. 36.
Com usar bé de beure e menjar. Normes morals contingudes en el “Terc del Crestià”. Op. cit., p. 102-103.
L’auteur du Crestià écrit : « Jamés en taula d’altre no començes a menjar primer, si, donchs, no n’est forçat ne.t frechs ab major que tu; ans te tira queucom atràs per fer-li reverència ». Ibid., p. 108-109.
« […] los crestianíssims senyors reis de França, per les moltes gràcies que obteses han de la immensa bondat de nostre senyor Déu, instituhiren que tots los llurs fills, ans que rebessen lo orde de cavalleria, al dinar, ans que menjen, lo primer pa que.ls posen davant ne fan XII lesques e.n cascuna posen un real d’argent, e donen-ho per amor de Déu en reverència dels XII apòstols. E com han rebut lo orde de cavalleria posen en cascuna lesque una peça de or. E fins al dia de hui ho pratiquen tots los qui ixen de la casa de França. E per açò, senyor, Phelip ha taillat lo pa e n’à fetes XII taillades perquè cascun apóstol haja la sua », Tirant lo Blanch. Op. cit., p. 396.
Antoine de La Sale a achevé la rédaction de son livre vers 1455, alors qu’il était âgé d’environ 70 ans, La Sale, Antoine de ; Dubuis, Roger (trad.). Saintré. Paris : Champion, 1995, p. 9. C’est aux pages 132-155 que l’action se déroule dans la couronne d’Aragon.
Ibid., p. 237.
« Sur ces paroles, la reine gagna les tables pour dîner. Quand les tables furent enlevées, le roi, la reine, les dames et tous les autres allèrent aux estrades […] ». Ibid., p. 118. Cet autre exemple est proche de celui tiré de Curial e Güelfa précédemment : « La reine demanda le seigneur de Morg, parce qu’il parlait français, et le fit asseoir en face de Loissellench, afin de mieux deviser avec lui. Elle fit asseoir les autres barons, chevaliers et écuyers polonais entre les dames et demoiselles qui leur témoignèrent une respectueuse cordialité. Des vins et des nourritures très variées il n’y a pas lieu de parler ni de poser des questions. Quand – pour abréger – les tables furent enlevées, les ménestrels entrèrent en scène pour les danses ». Ibid., p. 180.
Ibid., p. 237.
« Quand Madame vit ce magnifique cadeau, ne demandez pas si elle fut joyeuse. Elle donna l’ordre de traiter chaleureusement celui qui avait apporté le cadeau et de remercier messire l’Abbé ». Ibid., p. 237.
Ibid., p. 243.
Santucci, Monique. « Nourriture et symboles dans Le Banquet du Faisan et dans Jehan de Saintré ». Menjot, Denis (dir.). Manger et boire au Moyen Âge. Actes du colloque de Nice, 15-17 octobre 1982. Paris : Les Belles Lettres, 1984, p. 429-440, p. 430.
Ibid., p. 431.
Saintré. Op. cit., p. 70.
« Nourriture et symboles dans Le Banquet du Faisan et dans Jehan de Saintré ». Art. cit., p. 434.
Haut de page