Navigation – Plan du site

AccueilNuméros3L'oralitat com a experimentació e...

L'oralitat com a experimentació en la poesia catalana de finals del segle XX

Lis Costa

Résumé

Cette communication recense les poètes catalans qui au cours des vingt dernières années ont choisi de faire connaître leur poésie au moyen (parfois exclusif) du récital, et s'interroge sur la nature et l'impact du phénomène de la poésie orale en Catalogne.

Haut de page

Texte intégral

  • 1 Dinouart, Joseph-Antoine-Toussaint. L’art de se taire. Grenoble: Jérôme Millon, 1987. Hi ha també u (...)

1«L’home mai no és més amo de si mateix que en el silenci: quan parla sembla, per dir-ho així, que es vessi i es dissipi pel discurs, de manera que pertany menys a si mateix que no pas als altres». Aquest fragment és de L’art de se taire1 (L’art de callar), un tractat sobre el silenci escrit per l’abat Dinouart el 1771. És ben cert que des del moment que vessem els nostres coneixements i els compartim, deixem de ser-ne amos únics, els transmetem. I la transmissió oral, és a dir, l’exposició de les paraules a l’acció de l’oreig, de l’aire, afavoreix la relació entre els membres d’un grup i és més efectiva que qualsevol altra opció per a la comunicació. Potser per això, a mitjan anys 90 va donar-se a Barcelona una mena de redescobriment de la força de la paraula orejada, que ens va omplir per primer cop l’agenda d’activitats relacionades amb la poesia. Amb la poesia dita en públic, amb la poesia oral.

2Parlar d’oralitat és remetre’ns als orígens de la poesia. Ja a la Grècia antiga, la difusió de la poesia es feia per la via oral, igual que la de la filosofia, la política o la història que, a més, durant segles es van transmetre a través de la mateixa poesia. Rapsodes i aedes, és a dir, recitadors de composicions no pròpies i pròpies respectivament, coneixien tant l’art de compondre com el d’interpretar poemes i música. Igual que els trobadors de l’Edat Mitjana, que eren versificadors i músics alhora i el seu art estava destinat a ser escoltat, no llegit.

3Amb l’aparició de la impremta, la tradició de recitar en públic i d’acompanyar-se amb música va anar perdent terreny i la lectura de poesia es va començar a entendre com una experiència individual i silenciosa en què intervenia únicament el llibre i el lector, deslligada de l’oralitat i de la música. I al mateix temps, es va anar produint un cert desdoblament de la professió de poeta: per una banda, el poeta escriptor, que majoritàriament difon la seva obra a través dels llibres, i al qual s’atorga un estatus més intel·lectual; i per una altra banda, el poeta que transmet els seus poemes o els d’altres a través de la música, que té més contacte directe amb el públic i per aquesta raó pot tenir més divulgació. Però en aquests casos normalment no es parla de poetes, sinó de músics, de cantants, de cantautors... Per poeta, doncs, s’acostuma a entendre el qui, a més d’oralitzar, escriu i publica. Així doncs, el tòpic de la lectura de poesia com a acte individual i silenciós és molt recent. De fet, la poesia ha tingut durant segles un estatus d’activitat social i popular i ha anat intrínsecament lligada a la música.

4Sense que mai no s’hagin deixat de fer recitals de poesia d’escriptor, durant molt temps havia estat una activitat aïllada. Però des de la segona meitat dels 90, sobretot a Barcelona, no hi ha hagut setmana sense recitals poètics, oferts no només per programacions específiques de poesia, sinó també per circuits eminentment musicals, museus, restaurants, bars, casals de barri, associacions culturals, ràdio i televisió. Va tornar el gust per l’oreig de la poesia, la clàssica i la més experimental, la poesia acció, la fonètica, la sonora, la videopoesia... Una diversitat que recull les influències de les avantguardes de principis de segle, futuristes i dadaistes, dels recitals de la beat generation, de la performance, del rock, del punk, del reggae, del rap, de la spoken word, de la dub poetry i de les altres arts. I tot això coincidint amb el moment en què s’editaven més llibres de poesia.

5Però els llibres de poesia, com deia el poeta José Hierro, per a molta gent són com les partitures per a qui coneix el llenguatge musical. Es poden llegir, però és millor escoltar la música o la paraula interpretades. La força de la paraula ben dita és el que dóna sentit complet al poema, ja sigui el mateix autor qui ho faci o un intèrpret, perquè la relació entre l’aspecte extern, fònic, del llenguatge i el seu pla intern, el del sentit, es manifesta amb claredat extrema en la llengua poètica, en la qual, segons Jakobson, les variacions en l’entonació emotiva són capaces de modificar considerablement la informació de tot el missatge.

6Sembla ser que fins i tot en la lectura que fem individualment en silenci efectuem petits moviments amb la llengua, com si estiguéssim dient les paraules, però sense arribar a emetre els sons. Per això, en tècniques de meditació recomanen col·locar l’àpex de la llengua en contacte amb el paladar, per evitar els moviments linguals i afavorir el silenci interior. També és sabut que moltes persones llegeixen individualment els poemes, però en veu alta, i que hi ha poetes que també ho fan mentre els componen per saber si diuen el que realment volen que diguin. I és que el llenguatge poètic, pel fet de potenciar la sonoritat de les paraules i de manejar estructures sintàctiques i significats allunyats de la pràctica quotidiana de la llengua, necessita verificar-se. I la millor manera de fer-ho és deixar que les paraules vessin, que les paraules s’oregin.

  • 2 Minarelli, Enzo. «Manifiesto de la Polipoesía». Tramesa d’Art. València, 1987.

7Així com la lectura silenciosa permet aprofundir en el contingut, rellegint i aturant-se quan es desitja, la lectura en veu alta permet fruir del que Aristòtil anomenava «paraula assaonada», és a dir, «amb ritme, melodia i cant». Però encara hi podríem afegir més elements assaonadors: gestualitat, teatralitat (atrezzo, vestuari, llum, escenografia...), música, sons pregravats, imatges i totes les possibilitats que aporten les noves tecnologies. Tots aquests elements ja es recollien en el manifest que el poeta italià Enzo Minarelli va publicar el 1987 sobre polipoesia2, la poesia concebuda i realitzada per a l’espectacle en viu. Aquesta poesia dita també ens pot arribar en diferit a través d’un disc, de manera que en puguem copsar l’«assaonament», però ens perdem els trets no verbals, tot allò relacionat amb el gest i el context, que la cinèsica i la proxèmica han estudiat tan bé i que resulta determinant en l’oreig. Sens dubte, la transmissió més completa de la poesia és la que es fa en directe, de la mateixa manera que en altres activitats artístiques com concerts, performances o teatre. Si el so és bo, l’espai i l’ambient són adequats i el poeta recita bé, és la manera ideal de xuclar poesia.

8Però les paraules, quan travessen l’aire poden prendre molts camins, poden ser potenciades o aniquilades, poden trobar nous sentits o poden perdre’s. La lectura en veu alta demana, per ser efectiva, el control d’una sèrie d’elements que qualsevol persona que es dediqui a orejar paraules hauria de cultivar: l’entonació, la intensitat, el ritme, els silencis, la pronunciació, la gestualitat, la mirada... Són tots ells, juntament amb la memorització, aspectes que influeixen en la transmissió de significat.

9Precisament s’atribueix a un poeta, Simònides de Ceos, el descobriment de la mnemònica o art de la memòria. Bé sabia que, perquè la recitació fos més efectiva, comuniqués més amb el públic, calia aprendre’s els versos de memòria (par cœur que diuen els francesos, by heart els anglesos). Qualsevol que hagi assistit a algun recital pot haver comprovat la diferència que hi ha entre algú que llegeixi els textos –encara que ho faci correctament– i algú que els digui de memòria. I si es tracta de poesia que ja està parida per ser dita, quan l’autor es planteja la via aèria com la idònia per donar a conèixer el poema, convindria que tingués en compte tots aquests aspectes. Una bona lectura o recitació no és únicament oreig de l’escriptura, és, sobretot, interpretació, recreació del pensament i dels sentiments de l’emissor. És interpretació i crítica. És modificació de la realitat que el mateix poeta inventa.

10Plini el Jove descriu com els romans, en les lectures públiques, valoraven la perícia del poeta amb aplaudiments, cops a les cadires o agitaments de toga, segons si consideraven que ho havien fet pitjor o millor. Des de fa molts anys, la programació del Nuyorican Poet’s Cafe de New York, una de les seus més actives de la poesia dita des dels anys setanta, organitza sessions «open mic», en què qualsevol persona pot participar recitant poemes i un jurat s’encarrega de puntuar la intervenció. Al nostre país, potser –ara que la paraula orejada es prodiga– podríem començar a valorar no només la qualitat de la poesia sinó la de l’alè de l’emissor, la de l’aire que la transporta, si és calitja, brisa, mestral o tramuntana.

11A Catalunya hi ha molts poetes que han pres l’oreig com a via principal i, de vegades única, de transmissió de la poesia. I molts d’ells són poetes que treballen des de l’experimentalitat, des d’una intenció poètica diferent de la convencional i llibresca. Són poetes que ens volen trasbalsar des de l’oralitat, perquè consideren que és aquesta via la que transmet millor la seva expressió, perquè senten la necessitat de publicar en directe el crit de queixa, el murmuri, el gest o la variant sonora que diu amb força la seva identitat. Molts d’ells van començar a dir la seva poesia als anys 70, a les acaballes del franquisme, van continuar als 80, de manera molt underground, i han estat protagonistes de l’efervescència de la darrera dècada del segle XX. En farem un repàs sintètic.

  • 3 Altres poetes al voltant de O així: Àngel Carmona, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaum (...)

12Entre els més veterans trobem poetes amarats de la contracultura i l’anarquisme com Jaume Sisterna i Joan Vinuesa, bons declamadors, que van participar amb d’altres en el grup poètic O així, entre 1984 i 1986, i que encara segueixen actius. Aquest grup, esperonat per Enric Casasses i Jordi Pope (mort a principis de 2008), es pot considerar un referent per a les noves generacions de poetes. Van començar a fer recitals mig improvisats a locals de Gràcia i van anar aplegant poetes3 al seu voltant que participaven del mateix esperit contracultural, molt lligats a moviments llibertaris, i que es van constituir en una de les poques alternatives a la poesia més oficialista.

  • 4 Quan es va dissoldre el grup, Vinuesa i Sisterna van recollir «l’empenta combativa i dadaista» dels (...)

13En el mateix moment que als Estats Units i a Europa es vivia una etapa molt rica de recitals, en els quals Allen Ginsberg o William Burroughs compartien escenari amb músics i poetes experimentalistes de tradició futurista i dadaista com Julien Blaine, Bernard Heidsieck, Henri Chopin o John Giorno, els O així suplien les dificultats de publicació acostant la poesia a la gent, fent recitals a bars, facultats, teatres o presons. L’any 86 es van dissoldre i cadascú va anar fent la seva4, però tal com es veurà, molts d’ells des de la dècada dels 90 han efectuat múltiples retrobades.

14Enric Casasses, un dels poetes més admirats, cultiva tant la poesia més arrelada a la tradició com la més experimental. En els seus recitals, plens d’energia desbordant, demostra un gran domini de la veu, de la mirada i del gest, alhora que fa ús d’una memòria prodigiosa. Ha actuat amb músics com Manel Pugés i, després de molts anys d’amistat i col·laboració amb el músic Pascal Comelade, van preparar un espectacle a duo, el van editar en disc i l’han portat a molts escenaris. Jordi Pope fa molts anys que estava malalt i no tenia veu, però altres recitaven per ell: Meritxell Sales, Enric Casasses, Pau Riba, Sebastià Roure (mort l’agost de 2006) i altres van llegir els seus poemes quotidians i salvatges en els diversos homenatges que se li van retre els darrers anys. Pope va editar tres plaquettes i dues recopilacions de poemes escrits al llarg de tota la seva vida, que fixen en la nostra memòria allò que els qui encara el vam sentir recitar havíem copsat: l’ús d’un vocabulari riquíssim, barreja d’arcaismes, neologismes i argot, que travessen i lliguen de cap a peus tota la seva poesia.

15És també una figura remarcable el poeta Xavier Sabater, actiu des dels 70, que ha conreat tant la poesia oral com la sonora i la fonètica, posant èmfasi en els ritmes repetitius i les estructures simples i contundents, carregades de crítica al sistema social. A més, Sabater ha estat el difusor de la polipoesia a l’estat espanyol i ha muntat centenars d’activitats, com el Festival de polipoesia (des de 1991), el Primer congrés internacional de polipoesia, celebrat al CCCB de Barcelona el 1999, el Cyberpoem (des de 2004), etc.

16La llista de poetes que oregen els seus textos creix amb veus com la de Carles Hac Mor i Ester Xargay, que van muntar durant anys la «Revista parlada» i la «Revista caminada», una revista que prenia l’estructura de les revistes editades en paper, però en aquest cas l’edició era parlada, efímera i canviant i hi tenia cabuda qualsevol activitat: acció, teatre, poesia, narració... Hac Mor i Xargay, ja sigui en parella, per separat o amb diversos col·laboradors com el compositor i pianista J.M. Balanyà, o el programador i videoartista mexicà Eugenio Tisselli, s’han dedicat a oralitzar la seva poesia en una línia formal molt propera al dadaisme, reivindicant la riquesa lingüística de la llengua catalana, la varietat fonètica, els dialectalismes, les frases fetes i la llengua quotidiana.

17En aquest mateix sentit, és remarcable la feina del poeta tortosí Josep Ramon Roig, que es defineix com a poeta oral i que, després d’uns quants anys de silenci, va publicar un llibre –Malbé– i va tornar a fer recitals esplèndids. O com la de Merz Mail, promotor de mail art i de copy art, rapsode especialista en poesia fonètica, i Jordi Teixidó, que prové del camp del teatre, la dansa i la videocreació, que desenvolupa un treball molt lligat als jocs sonors del llenguatge. Entre les veus femenines –que n’hi ha menys–, destaca la de Dolors Miquel, poeta lleidatana que imprimeix una càrrega popular i musical als seus textos, la majoria editats, però molt pensats per ser dits i escoltats.

  • 5 Al web de propost (projectes poètics sense títol), www.propost.org, es poden consultar les programa (...)

18I d’una generació més jove, ressaltaríem Eduard Escoffet que, a més de recitar, ha fet una labor importantíssima per a la difusió de la poesia organitzant festivals i actes poètics com el cicle «Viatge a la Polinèsia» (97-99), que acostava la poesia a altres arts com la dansa, el vídeo o la música; i el 2000 va inaugurar «PROPOSTA festival internacional de poesies + polipoesies», al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (2000-04)5, per on van passar poetes d’arreu del món i catalans, tots lligats a l’oralitat. D’altra banda, va fundar una petita editorial anomenada Quaderns de La Cèl·lula, on va editar Mot a mot de Carles H. Mor, Volts en el temps d’Ester Xargay o atxuuus! amén de Jordi Pope, entre altres. A aquesta línia de poeta-organitzador, s’hi va afegir també Víctor Nik, creador de Container, associació que va editar la revista Vertigen, va muntar recitals i va publicar llibres, com l’Uh i el sub dos de Casasses o les Classes d’Oïda Mètrica de Jordi Pope.

19I va ser gràcies a aquest increment de recitals propiciat per tanta eufòria organitzadora que vam tenir oportunitat de sentir noves veus com les de Josep Pedrals, Dídac P. Lagarriga, Marc Romera, Tomàs Arias, Francesc Bombí-Vilaseca, Dolors Miquel o Gerard Horta, que es van donar a conèixer arran de l’auge de finals del segle passat.

20En una altra orientació, caracteritzada per la importància de la posada en escena, cal citar Noel Tatú, poeta reivindicatiu i iconoclasta, que va ser «El poeta del frac», en lluita contra la morositat ètica, i que es presentava de forma imprevisible per boicotejar tota mena d’actes que considerava èticament dubtosos. En les seves actuacions usa multitud d’objectes –sovint construïts per ell mateix–, música i il·luminació, de manera que configuren espectacles polipoètics singulars, en els quals sempre hi ha una forta crítica de la societat, amb altes dosis de sentit de l’humor i moltes influències del món del clown.

21En aquesta línia, cal esmentar els Accidents Polipoètics –Xavier Theros i Rafael Metlikovec– que diuen que fan poesia per a gent que no llegeix poesia. Reciten poemes a dues veus, basats en la quotidianitat, fent ús d’un gran sentit de l’humor que toca tots els registres, des del més corrosiu i vulgar amb grans dosis de sarcasme, fins al més absurd i surreal, basat en subtils jocs lingüístics i associacions de paraules. En moltes de les seves actuacions treballen amb música i sons pregravats, com per exemple en els espectacles-conferència com «Pim, pum, pam, Lorca», «Soltero busca o el cuelgue de los hábitos», «Franco ha muerto o cómo idiotizar a un pollo» o «Fe, esperanza y cha-cha-chá». Fins no fa gaire, tota la seva producció era en llengua castellana, però han estat sempre lligats al moviment de poesia oral de la ciutat, compartint escenaris amb tots els poetes que usen la llengua catalana.

22I per acabar, tornem als orígens, a la conjunció de música amb poesia. Hi ha una sèrie d’artistes que combinen i alternen les dues activitats, com ara Pau Riba, el poeta més trobadoresc de tots que, a banda de moltes actuacions brillants en solitari, fa recitals amb altres músics com Mil Simonis, Muuu o De Mortimers, lligant poesia amb cançons tradicionals, fent versions de les seves peces clàssiques o musicant textos de Francesc Pujols. També Juan Crek i Víctor Nubla, músics actius des de finals dels 70, fundadors del projecte d’experimentació sonora Macromassa, del qual més tard va formar part també Anton Ignorant. Tots tres han traslladat l’experimentació a la poesia, en la línia del que entenem stricto sensu per la poesia sonora iniciada amb Henri Chopin, que ofereixen en actuacions intimistes, més existencials en el cas d’Anton Ignorant o més surrealistes en el cas de Nubla i Crek. Aquest darrer va començar a explorar les possibilitats fonètiques de la veu en la segona meitat dels 90 i es va inventar una llengua zaum com les dels futuristes russos, que utilitza en molts dels seus espectacles, basats en un discurs surrealista i patafísic.

  • 6 Hi ha dues edicions en dvd que recullen actuacions de tots els poetes esmentats i d’altres a Barcel (...)

23Així doncs, poetes amb diversitat d’estils, però tots ells units pel fet de ser transmissors de la paraula per via aèria. I és que encara que el nom ens remeti a la lletra –littera–, la literatura neix de l’oralitat. Els orígens de la literatura els trobem a la paraula. A la paraula orejada.6

Haut de page

Annexe

Il·lustracions

Noel Tatú

Noel Tatú

(foto: Lis Costa)

Eduard Escoffet

Eduard Escoffet

(foto: Lis Costa)

Haut de page

Notes

1 Dinouart, Joseph-Antoine-Toussaint. L’art de se taire. Grenoble: Jérôme Millon, 1987. Hi ha també una edició en castellà: El arte de callar. Madrid: Siruela, 2004.

2 Minarelli, Enzo. «Manifiesto de la Polipoesía». Tramesa d’Art. València, 1987.

3 Altres poetes al voltant de O així: Àngel Carmona, Jesús Lizano, David Castillo, Joan Vinuesa, Jaume Sisterna, Albert Subirats i Meritxell Sales.

4 Quan es va dissoldre el grup, Vinuesa i Sisterna van recollir «l’empenta combativa i dadaista» dels O així i van crear l’àmbit poètic de la Sopa Negra, al casc antic de Barcelona. Hi van participar, entre altres, Albert Subirats, Prudenci Reguant, Jordi Romea, Mercè Garcia i Fernando U.

5 Al web de propost (projectes poètics sense títol), www.propost.org, es poden consultar les programacions de totes les edicions del festival.

6 Hi ha dues edicions en dvd que recullen actuacions de tots els poetes esmentats i d’altres a Barcelona:
- PEVB (1991-2003) Poesia en viu a Barcelona. Barcelona: projectes poètics sense títol propost.org & Habitual Video Team, 2004.
- PROPOSTA (2000-2004) festival internacional de poesies + polipoesies (triple dvd). Barcelona: projectes poètics sense títol propost.org & Habitual Video Team, 2006.

Haut de page

Table des illustrations

Titre Noel Tatú
Crédits (foto: Lis Costa)
URL http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/6725/img-1.png
Fichier image/png, 1,2M
Titre Eduard Escoffet
Crédits (foto: Lis Costa)
URL http://journals.openedition.org/catalonia/docannexe/image/6725/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 99k
Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Lis Costa, « L'oralitat com a experimentació en la poesia catalana de finals del segle XX »Catalonia [En ligne], 3 | 2010, mis en ligne le 01 janvier 2010, consulté le 10 juillet 2025. URL : http://journals.openedition.org/catalonia/6725 ; DOI : https://doi.org/10.4000/11sqp

Haut de page

Auteur

Lis Costa

Universitat de Barcelona
ecosta[at]ub.edu

Haut de page

Droits d’auteur

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés), sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

Haut de page
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search