1El títol mateix que porta aquesta intervenció presenta ja les problemàtiques que intentaré abordar de manera més o menys directa i que tenen a veure amb la qüestió sobre la que aquest seminari d’estudis vol construir un diàleg (debat, qüestió), és a dir les representacions de la identitat catalana a l’avantguarda artística.
2Primerament el tema de la identitat que no és de cap manera un tema evident i al que em referiré més tard plantejant un seguit de preguntes que tenen a veure amb el concepte per delimitar-lo, amb la intenció de trobar la manera que ens pot ser més útil per apropar-nos a certa concepció de l’art o, de manera més precisa direm, a l’acte creatiu del fet artístic. Perquè en principi, vincular pintors i identitat catalana pot posar alguns problemes ja que la relació, si es pot establir, no és evident com podria ser-ho si parléssim d’escriptors on intervé la llengua en el mateix acte creatiu –com element clau però, tot i així, no exclusiu, com veurem.
3La segona problemàtica que es pot destil·lar del títol és això que hem resolt com Gimferrer lector de Tàpies. O sigui lector de pintors o d’artistes vinculats al que podríem anomenar expressió plàstica. Si haguéssim parlat de Gimferrer lector de Racine o lector de J.V. Foix o Màrius Torres o Octavio Paz s’hauria considerat evidentment la idea del lector com a intèrpret d’alguna cosa, com l’intent per part d’algú –en aquest cas Gimferrer però no ens importa massa de moment– de parlar d’alguna cosa. Al referir-nos a la lectura de Tàpies al·ludim també a aquesta accepció –seria difícil ja avui desdir-se, no en tingueu cap dubte– però fem al·lusió a altres coses. Parlem també de la pretensió de Gimferrer de posar en relació la literatura i la pintura d’avantguarda a través de l’exercici crític. Entendre doncs la lectura com un acte que té a veure estrictament –literalment– amb l’escriptura. D’aquesta manera, portem a terme un intent de comprendre l’art i la literatura com possibles casos d’una mateixa cosa, diferents realitzacions en diferents sistemes semiòtics, d’un mateix problema –que és el problema de la modernitat– i que podríem enunciar dient que és l’intent de l’art de construir-se un espai autònom, l’intent de l’art de trobar en el seu propi mitjà el contingut mateix de la seva creació.
- 1 Gimferrer, Pere. Arde el mar. Barcelona: El Bardo, 1966.
- 2 Gimferrer, Pere. Els miralls. Barcelona: Ed. 62, 1970.
- 3 Gimferrer, Pere. L'espai desert. Barcelona: Ed. 62, 1977.
- 4 Gimferrer, Pere. Interludio azul. Barcelona: Seix Barral, 2006
4I per què –i aquí es presenta el darrer problema que intentarem plantejar– Pere Gimferrer, lector? Per què no, qualsevol altre lector? Gimferrer és conegut majoritàriament com a poeta en castellà primer –tothom reconeix Arde el mar1 com un llibre capital per entendre l’evolució de la poesia española per exemple–, en català després –Els Miralls2, L’espai desert3, com a llibres importants de la poesia contemporània– i des de fa pocs anys en castellà de nou –Interludio azul4 per a posar un exemple. És conegut també per ser membre de la Real Academia Española, i en un domini més restringit és coneguda la seva tasca de crític literari –estudis sobre Foix, Octavio Paz amb el que va guanyar el premi Anagrama d’assaig, estudis sobre l’obra de Brossa, Juan Goytisolo. En tota la seva obra veiem que ens ofereix una poètica que ocupa de diverses maneres diferents àmbits, no només arts plàstiques sinó la literatura, el cinema. Tot i així, al nostre entendre tota la seva obra respon a casos particulars d’una mateixa problemàtica que és el que intentarem exposar aquí per veure posteriorment com queda relacionada amb la qüestió de la identitat.
- 5 Gimferrer, Pere. Obra Catalana Completa 4. Figures d'art. Pròleg de Manel Ollé. Barcelona: Edicions (...)
- 6 Gimferrer, Pere. Obra Catalana completa 5. Assaigs crítics. Pròleg d’Enric Bou. Barcelona: Edicions (...)
- 7 Gimferrer, Pere. Antoni Tàpies i l'esperit català. Barcelona: Polígrafa, 1974.
- 8 Gimferrer, Pere. Miró, colpir sense nafrar. Barcelona: Polígrafa, 1978.
- 9 Gimferrer, Pere. Les arrels de Miró. Barcelona: Polígrafa, 1993.
5Cal dir que la crítica d’art representa una part important de la seva obra i ocupa el quart volum de la seva obra completa que va editar edicions 62 –el volum Figures d’art5– i una part del cinquè –Assaigs crítics6 en el qual també s’inclou el llibre sobre la poesia de J.V. Foix. De tota la producció de crítica d’art, a banda d’un seguit de textos més o menys curts, en destaquen tres llibres, tant per l’interès com per les dimensions. Tàpies i l’esperit català7 publicat l’any 1974, Joan Miró: Colpir sense nafrar8 publicat l’any 1978 i finalment Les arrels de Joan Miró9, l’any 1993, la monografia artística més extensa que Gimferrer ha fet i que no ha inclòs en les seves obres completes. Em sembla que gràcies a aquests llibres i a la consideració que Gimferrer atorga als autors dels quals ens parla, podem resseguir a través de l’avantguarda artística, el reflux d’una poètica particular –la de Pere Gimferrer–, per coherent i cohesionada, que podem resseguir al llarg de tota la seva poesia i apreciem fins en el seu opuscle més minúscul. Nosaltres, en aquest article, ens centrarem en l’anàlisi de l’important llibre sobre Tàpies.
6Tenim doncs, un poeta que fa estudis crítics, un crític de cinema, art i literatura que escriu poesia, un Académico de la lengua española que escriu crítica i poesia... Què tenim doncs? El que ens interessa de la lectura de Gimferrer, és la lectura d’un escriptor, d’un profà, finalment d’algú que ve de fora i no està sotmès a la categorització de l’«Acadèmia» ni al domini de cap tècnica artística particular. Algú que té un punt de vista, que parla des d’algun lloc i que nosaltres pretendrem descriure.
7Ens sembla que pot ser interessant escoltar la veu d’un crític//creador o d’un creador//crític, com vulgueu, que no es dedica a l’explicació de les obres ni a fer espeleologia del sentit sinó que pretén construir certa continuïtat entre la literatura i altres arts.
8Havíem comentat abans el problema que suposava el sol intent de pretendre tematitzar la identitat. Intentarem per això partir d’una acotació del concepte per fer-lo operatiu i que ens pugui arribar a ser útil. Considerarem la identitat com la natura de l’existència. És a dir que mentre s’existeix, un és igual a sí mateix encara que ocorrin canvis del tipus que siguin. Existir és existir en tant que un i mateix.
9Hi ha així una estreta relació entre identitat i existència. La identitat és la relació que cada individu manté amb ell mateix al llarg de la seva existència. Així doncs, en el sentit més fort, la identitat és una noció essencialment existencial. Mentre un individu existeix és necessàriament idèntic a ell mateix.
10Caldrà preguntar-nos, però, ¿a què al·ludeix Gimferrer quan ens parla d’identitat? En una de les entrades del dietari de Gimferrer dedicada al filòsof Spinoza, l’autor ens parla de l’essència i el seu vincle amb la identitat ens pot ajudar. Hi trobem:
- 10 Gimferrer, Pere. Dietari complet, 1. Barcelona, Edicions 62, 1995, p. 54
Spinoza ens diu: «tota cosa, en tant que és, s’esforça a perseverar en el seu ésser.» I afegeix: «L’esforç amb què cada cosa s’esforça a perseverar en el seu ésser constitueix l’essència actual d’aquesta cosa.» És a dir jo sóc aquest desig de continuar existint que em manté en vida. En això consisteix la meva essència. [...] En silenci, escrivint en llatí per a ell mateix i per a un demà que ell no veuria, havia albirat, potser, la clau de l’existència humana.10
11Veiem doncs que l’autor aprofita la citació de Spinoza per parlar-nos de la seva manera de comprendre la identitat i l’existència. Això caldrà tenir-ho en compte per quan ens acostem a allò que per Gimferrer és la identitat catalana. La identitat l’haurem d’entendre, doncs, aquí tan sols, com la relació que cada individu manté amb ell mateix al llarg de la seva existència. Així doncs, en el sentit més fort, la identitat és una noció essencialment existencial. Mentre un individu existeix és necessàriament idèntic a ell mateix. Això és important precisar-ho, per a poder veure com se’ns posa en relació la identitat amb l’art en diverses de les seves formes.
12Evidentment no volem fer una presentació dels llibres dels quals hem parlat, sinó resseguir lateralment, tangencialment, els elements que més ens interessin que Gimferrer va construint en aquestes obres entre la identitat i allò essencialment artístic –i aprendre així a construir una empremta. El que ens interessarà és veure com poder parlar a partir d’aquí de la identitat catalana en l’obra de Tàpies sense partir del fet que Tàpies sigui català. Poder parlar de la identitat catalana d’una obra tan universal i reconeguda com és la de Tàpies des de l’obra mateixa. Si es tractés de la llengua d’un escriptor podríem acceptar-ho més fàcilment, sense gaires problemes, però en l’art no podem considerar-ho així, i més tenint en compte que un dels elements de l’art modern que reconeixem en Tàpies és la desaparició del tema en tant que motiu exterior.
- 11 Gimferrer, Pere. Obra Catalana Completa 4. Figures d'art. Op. cit., p. 43.
13El llibre sobre Tàpies –que reprèn el títol d’un dels quadres més significatius del pintor, L’esperit català i un dels seus principals textos teòrics– expressa prou bé aquest tipus de vincle. Com comenta el mateix Gimferrer: un llibre sobre Tàpies no pot deixar de ser un llibre sobre el que ell anomena el nostre tarannà11.
- 12 Volkgeist: l’esperit del poble. Fa referència a la producció de quelcom nacional, la recerca de que (...)
14Tàpies i la identitat catalana o Tàpies i l’esperit català. Aquesta relació es dóna de dues maneres diferents: d’una banda hi ha el tema català, que a mesura que avança el temps, va prenent més importància en l’obra de Tàpies, i de l’altra veiem com la figura de Tàpies artista, es va inserint i adoptant certes responsabilitats intel·lectuals en la trajectòria cultural del país. Aquest esperit del que ens parla Gimferrer –d’inequívoques ressonàncies idealistes preromàntiques– que evoca el volkgeist herderià12 intenta parlar-nos d’alguna cosa més enllà de la llengua. De tota manera, és aventurat en una història de silencis i represes com és la història cultural catalana, establir les constants del tarannà artístic català. Potser és això allò que ens haurà de fer entendre que molts dels intents de crear un art autòcton hagin de partir de corrents estrangers. A causa de la importància decisiva de la continuïtat lingüística hom ha identificat la cultura catalana amb la llengua catalana, però tot i així aquesta idea de l’esperit, entén que la cultura, no és tan sols una literatura sinó que és sobretot un cos d’idees en moviment. Aquesta concepció és el que permet a Gimferrer atorgar a l’obra de Tàpies –ja no a Tàpies com a autor i a la seva condició inequívoca de català, com deia abans, sinó a l’obra de Tàpies–, el qualificatiu de catalana.
15Com comenta Gimferrer, com a catalanes podríem identificar dues tendències: d’una banda la tendència noucentista que fa referència a l’ordre, la claredat, civilitat, realisme, fins i tot mesura o lluminositat... i de l’altra trobem en el terreny de l’art, de la literatura i del pensament una altra «tradició catalana» més subterrània on s’arrela l’obra de Tàpies i de la qual n’és una important manifestació plàstica que ara explorarem.
- 13 Gimferrer fa referència a una tradició que parteix de Villena, Vilanova o Llull i que associa també (...)
16L’enllaç de l’obra de Tàpies amb la tradició catalana subterrània de la que ens parla Gimferrer13 és la condició ascètica del seu art –la concentració i dispersió de la seva obra oposades al món modern. La sacralització del objectes, de la matèria bruta, la presència de la terra, la fusta o les matèries primeres.
- 14 Rimbaud, Arthur. Una temporada a l’infern. Trad. cat. de J. Palau i Fabre. Barcelona: Vergara, 1966
17El tarannà artístic de Tàpies deu molt a la tradició catalana medieval d’alquímia i pensament místic. Llull és tractat aquí com un gran místic, «l’únic gran místic realment gran, ens diu Gimferrer, creador d’una cosmogonia capaç de fusionar ciència i religió». L’actitud que ens interessa de Llull i que ens permet lligar-lo amb Tàpies i amb aquest tarannà, és la sacralització de tots els elements de la vida diària, i que, a través de l’alquímia, és possible d’incorporar a l’àmbit del sagrat tot allò que és aparentment neutre, opac, hostil, o sigui tot allò que no té la condició, en un principi, de coneixement «màgic» o «poètic». L’artista que vol arrabassar a l’inconegut una part del seu misteri. I d’aquí a l’Alchimie du Verbe14 de Rimbaud i a la figura del poeta modern, com un vident, tan sols hi ha un pas com veurem després.
- 15 Heidegger, Martin. Del camino al habla. Madrid: 1998, Serbal, p. 77
18Un exemple que ens pot ser útil per entendre de què estem parlant és la presència del mur a l’obra de Tàpies, un element que apareix constantment en la seva obra i que apel·la a quelcom opac, tancat inaccessible. Tàpies interroga el mur per desvetllar-ne algun misteri ocult. Això justifica la recurrència temàtica de Tàpies amb la qual pretén desvetllar la matèria per aconseguir «fer dir» al llenguatge allò que el llenguatge no pot dir, arriba a «fer dir» a la matèria allò que no ens dirà mai la seva percepció ordinària. Aquest és el guany de l’obra de Tàpies. Inevitablement això ens porta a unes paraules del filòsof Martin Heidegger que ens diu que «la llengua de la conversa destrueix contínuament la possibilitat de dir allò del que estem parlant perquè el voler saber (en el sentit d’allò que pretén saber), no vol precisament aturar-se en allò que es digne de pensar.»15
- 16 Catoir, Barbara. Converses amb Antoni Tàpies. Barcelona: Polígrafa, 1988
19En el cas del que parlem, direm que l’insubstituïble és la presència, els mots designen però les obres són. Tàpies mateix ens ha dit alguna vegada: «qui posseeix el coneixement veritable no necessita parlar. Si jo l’hagués aconseguit potser ni em caldria pintar. Seria com el silenci del Zen.»16
- 17 Gimferrer, Pere, Obra Catalana Completa 4. Figures d'art. Op. Cit., p. 47.
20A partir de tot això que hem esbossat aquí de manera succinta i directa sembla més o menys evident el vincle que Gimferrer lector/ intèrpret és capaç d’establir entre Tàpies i la modernitat literària. Així Gimferrer ens diu: «Tàpies deixa que sigui el mur qui parli amb ell, talment com Mallarmé feia parlar el blanc de la plana a les escletxes de la tipografia.»17 Veiem com Tàpies, la problemàtica que segons Gimferrer aflora en l’obra de Tàpies i que es essencial per entendre l’artista, esdevé comparat de la problemàtica literària que presenta l’obra de Mallarmé. Mostra així que el problema que planteja la modernitat no es dóna separadament en la pintura sinó que es pot donar també en la literatura o qualsevol forma d’expressió i en qualsevol llengua. És a dir que ens parla de Joyce, Proust o Mallarmé, Brossa, Foix sense tenir en compte si uns escriuen en anglès o en francès, o català, el que li importa és que s’entenguin com a realitzacions d’un mateix problema.
- 18 Mallarmé, Stéphane. «Crise de vers». Œuvres complètes. Paris: Gallimard (Pléiade), 1974, p. 37.
- 19 À quoi bon la merveille de transposer un fait de nature en sa presque disparition vibratoire selon (...)
21Intentarem explicitar quin és aquest vincle: ens sembla veure com tant l’art de Tàpies com el de Mallarmé hauran de pretendre fer parlar, escoltar, allò que no existeix en la realitat física exterior –és a dir la narració i descripció, l’«Aboli bibelot d’inanité sonore»18 –recordem també els neologismes que Mallarmé incorpora en els seus poemes com en el cèlebre sonet en yx. Això només podrà fer-se a través de la transposició19 que consisteix en fer aparèixer la noció pura de la paraula segons Mallarmé i pel que fa a Tàpies desvetllar allò no-visible a partir de la seva creació. El poeta, l’artista, operen així el desballestament de la ficció i per tant del mecanisme literari. La poesia haurà d’assegurar la destrucció de la chose per a poder arribar a la veritat de la paraula. La percepció o silenci, la buidor i els volums hauran doncs d’abolir el món.
22Gimferrer també incorpora aquesta problemàtica, o aquesta connexió que detecta o que crea, en la seva poesia. Vegem un dels seus poemes del llibre El vendaval
Vigília
I no poder ja mai més dir
la copa, el casc, aquella cosa
llençada als vidres, una nosa
d'imatges inútils d'ahir.
Cap estavellament de lli
no dirà el color de la rosa
que aixafa a la pupil·la closa
el triomf de llum d'un clarí.
No poder ja dir això mai més,
no poder veure a l'inrevés
el tremolar de la pell clara,
el llavi, els sucs, el ventre, el bes,
l'assalt dels cossos, i després
no poder dir tot això encara!
- 20 «[…] inventer un verbe poétique accessible, un jour ou l'autre, à tous les sens». Poésies. Une sais (...)
23Passem ara al nexe que Gimferrer estableix entre Tàpies i Rimbaud és –com hem comentat abans– a través de l’alchimie du verbe i la capacitat de les paraules de transformar les coses. També important resulta la idea de la vidència explotada per Rimbaud a les Lettres du voyant –i la vidència de cap manera haurem d’entendre que va lligada a la mirada o a la visió, sinó que té a veure amb la idea de sobrepassar els límits de l’experiència vital, excedir la simple al·lucinació que consisteix a veure una cosa en lloc d’un altra i entendre la vidència com una experiència que ha de ser traslladada al llenguatge poètic: «Inventar la paraula poètica accessible, un dia o altre, a tots els sentits»,20 diu Rimbaud, és a dir inventar un llenguatge universal propi per la poesia, una llengua autònoma. Aquesta idea connecta perfectament amb una altra idea de Rimbaud que és traslladable a l’art de Tàpies: fem al·lusió a la decidida voluntat de tractar les paraules com objectes abstractes: a igualar doncs la música i la literatura com a arts abstractes. El treball de Tàpies és un exercici de vidència, l’art de Tàpies és l'art del vident. S’incorporen doncs, amb tot el que acabem de dir, en una tradició precisa, identificada aquí pel tarannà català i a la vegada queden inclosos en la dialèctica de la modernitat.
24Acabarem amb el fragment d’un poema de Gimferrer dedicat a Antoni Tàpies, on és present aquesta obsessió matèrica de l’artista i l’apropament a allò hostil, opac, per desvetllar-ne certes veritats ocultes a la manera de Rimbaud. És aquesta la idea de vidència de la que ens parla Gimferrer a propòsit de Tàpies.
País D'antoni Tàpies
L'hivern porta el color d'aquesta pols de marbre.
Una fornal de clarors verdes crema
sota la llum visible de les branques, tan clares
de tan nues, la cleda dels incendis d'abril.
Ens escau un país bategant d'aigua i d'herba,
un degotar de boires a la gorja del cel.
La pols de marbre, el roc, el cartró i la ferralla
han rebut el llegat de les estacions,
l'heretatge del temps que envolta l'home,
l'or cerimonial i el verd tremoladís,
el blau nocturn i el blau que veuen uns ulls closos
en l'anell de foscor que encén les aparences.
Ens escau un país, un llegat, l'alt exemple
de la claror dels àlbers i la finestra nua
que veu la transparència de la buidor total.
Un país per tornar-hi, més endins
que allò que demanem, i més endins encara
que allò que mai podríem arribar a somiar:
un país on la fosca fos conciliació
de l'espai i de l'home, com l'arrel de l'espai
arrapada al subsòl, com l'arrel del subsòl
arrapada a les mines negres del firmament.
Tornar-hi és com tornar al país on no neixen
ni moren els instants: presents, irreductibles,
refusats al record, són només coneixença.
Com la mà, com el cos, com la ment enfebrida,
ara ha deixat tot l'ésser d'esgarrapar l'entorn.
Ara ha vingut el temps d'esperar i de conèixer,
temps d'estris submergits a l'aigua de les golfes,
la navegació de runes, monestir
de llençols i verdet, país d'aquesta sang.
Temps d'homes que han trobat sobtadament un àmbit:
la pura nitidesa de saber-se vivents.