Navigation – Plan du site

AccueilNuméros6Any 1939: la fi del periodisme, l...

Any 1939: la fi del periodisme, l’inici de la repressió

Marcel Mauri

Résumé

En 1939, à l'issue de la guerre civile espagnole, la victoire du général Franco marque le début d'une longue et dure dictature qui mettra fin au développement du journalisme en Catalogne, en interdisant toute la presse non acquise au régime et en supprimant tous les moyens de communication de langue catalane. L'absence totale de libertés démocratiques aura un effet dévastateur sur un système médiatique qui vivra pendant près de quarante ans sous le strict contrôle et la répression de l'État franquiste.

Haut de page

Texte intégral

1Si haguéssim de ser escrupulosament fidels a la veritat hauríem de dir que el periodisme, als Països Catalans i a tot l’Estat espanyol, desapareix a partir de 1939. Si més no el periodisme modern tal i com el tenim entès avui en dia, una professió que necessita un component bàsic per existir: la llibertat. Sense llibertat, no hi ha periodisme. En tots aquells països sotmesos a règims totalitaris no és possible parlar de periodisme precisament perquè en la negació d’aquesta llibertat hi ha la mort de la professió.

  • 1 L’any 1787 el diputat conservador Edmund Burke va proclamar en el Parlament anglès que la premsa er (...)

2Quan parlem de periodisme, ja des del segle XVIII, ens referim a ell com el «quart poder», com va deixar dit el diputat britànic Edmund Burke1. Un «quart poder» que, amb major o menor fortuna, té el mandat de vigilar els poders públics per tal que el sistema democràtic vagi endavant i no quedi malmès.

3Des del J’accuse d’Émile Zola, passant pel cas Watergate nord-americà que van donar a conèixer els periodistes Carl Bernstein i Bob Woodward i va fer caure el president Richard Nixon, el periodisme ha donat mostres sobrades al llarg de la història (des del seu naixement a principis del XVII amb les gasetes centreeuropees) de ser un estilet valent contra la corrupció, la mentida, la mala gestió pública... Avui en dia, i amb totes les limitacions que poguem atribuir a les nostres democràcies occidentals, tenim uns mitjans de comunicació que gaudeixen d’unes bases polítiques i jurídiques prou sòlides per poder exercir l’ofici en llibertat. No hi ha president de la República francesa, o primer ministre espanyol, o president de la Generalitat de Catalunya que s’escapi de les crítiques, sovint dures i contundents, que es llancen des dels diaris d’aquests països. Aquests són clars exemples que els mitjans i els periodistes tenen un ampli espai de llibertat per a poder informar i expressar la seva opinió.

4A partir de gener de 1939 (i en algunes zones del país, com Lleida, des d’un any abans) aquest component essencial de llibertat desapareix. I amb ell, també l’exercici lliure del periodisme a Catalunya. La victòria de les forces feixistes comandades pel general Francisco Franco suposarà la fi del periodisme i l’inici d’un període fosc de dura repressió en tots els àmbits, però especialment cruent contra els mitjans de comunicació.

5El que succeeix a Catalunya és tan greu que no té comparació en cap altre país europeu: durant el segle XX no trobem cap altre cas d’un estat en què es produeixi una interrupció tan llarga i prolongada del procés històric de consolidació i creixement de l’estat liberal (Guillamet 2002). I això és molt greu pel que fa a les aspiracions del periodisme: si la construcció de l’estat liberal s’atura, la llibertat necessària per a poder tenir uns mitjans de comunicació com cal també desapareix. Els elements de ruptura amb la tradició periodística occidental són tan greus que no podem parlar sinó de la fi del periodisme o l’inici d’un periodisme vegetatiu que no respon, en cap cas, als preceptes bàsics de la professió moderna.

  • 2 L’aprovació de la Constitució espanyola de 1837 marca l’inici d’un període de 100 anys en què, si b (...)

6Però per entendre fins a quin punt és greu aquesta brusca aturada que suposa el franquisme en les llibertats individuals i col·lectives, i per extensió en el periodisme, cal mirar un temps enrera per veure comparativament l’evolució que els mitjans de comunicació havien anat aconseguint des de mitjans del segle XIX2 i fins als anys 30 del segle XX. Cal tenir constància de tot el que la societat ha guanyat pel que fa a riquesa, qualitat i pluralitat de mitjans de comunicació per entendre la magnitud de la tragèdia que significa el franquisme pel què fa al periodisme.

7Amb interrupcions i un ritme molt més lent que el dels veïns europeus com França, Anglaterra o Alemanya, l’Estat espanyol aconsegueix que els principis liberals i democràtics es vagin desenvolupant en un període que abraça 100 anys (des de 1837 fins a 1936) i que viu la seva màxima expressió en els temps de la Segona República. L’any 1931, les forces d’esquerra i populars aconsegueixen un triomf històric que posa fi al règim dictatorial de Primo de Rivera, farà fugir el rei Borbó Alfons XIII, i instaurarà la Segona República. A Catalunya, aquest fet coincidirà amb l’ascens al poder de l’Esquerra Republicana de Francesc Macià que fins i tot proclamarà la República Catalana, si bé l’experiència durarà tan sols unes hores.

8I, sobretot, aquesta República serà el colofó a un desenvolupament integral dels mitjans de comunicació catalans que han anat creixent i adoptant cada cop majors quotes de llibertat des de l’aprovació de la Constitució de 1837. Amb algunes interrupcions menors entremig, el cert és que la premsa, el cinema i, a partir dels anys 20, la ràdio s’aniran desenvolupant a un ritme que assolirà l’excel·lència durant la Segona República.

9Els mitjans de comunicació a l’Estat espanyol (com passa en moltíssimes altres facetes) sempre han anat a remolc de l’evolució viscuda en altres països de primer ordre com pot ser la mateixa França. Però és, precisament, en aquests anys de 1931 a 1936 en què la llibertat i la democràcia imperen en la seva màxima potència, que trobarem una eclosió dels mitjans de comunicació sense parangó en cap altra època anterior de la història de Catalunya. Els mèdia tradicionals, com la premsa, no només es desenvolupen d’una forma extraordinària sinó que el nou mitjà que ha irromput, la ràdio, s’implanta a Catalunya de forma coetània amb Anglaterra o els Estats Units.

10Tanmateix, el cert és que tampoc tot va ser tan senzill durant la Segona República, un període breu que viurà diversos episodis convulsos, una etapa de molta inestabilitat social i política: al govern d'esquerres que s’alçarà amb el triomf democràtic l’any 1933 el succeirà un executiu conservador entre 1934 i 1936 (conegut com el bienni negre) que comportarà, entre d’altres mesures repressores, la suspensió de l'Estatut d’autonomia de Catalunya. El febrer de 1936 les esquerres, amb la denominació de Front Popular, recuperaran el govern però uns mesos més tard, el juliol, s’iniciarà el conflicte bèl·lic que marcarà la història de Catalunya i de l’Estat espanyol.

11Però malgrat la brevetat de la República, aquest període té una especial significació en la història de la premsa pel que significa de culminació periodística que, en paraules de l’historiador Josep Maria Figueres, suposarà l'etapa d'or del periodisme català. La publicació de periòdics va créixer notablement no només a Barcelona sinó de forma sostinguda a la majoria de comarques de Catalunya, de manera que el 1932 es podien comptabilitzar 3.231 publicacions en 184 poblacions (Bertran, 1932, VIII). Durant aquests anys, els mitjans es poden consolidar gràcies a una sensació de llibertat democràtica acompanyada d’una llibertat de premsa com mai fins llavors s’havia gaudit i que queda protegida per la Constitució espanyola de 1931. Aquest període també es caracteritza pel foment i suport de l’ús de la llengua catalana en els mitjans, en part gràcies a l’impuls que la Generalitat (a través d’un Estatut d’Autonomia que reserva les competències en matèria de comunicació al govern català) dóna als mitjans en català. Tot plegat, permetrà l’aparició (o reaparició) de nombroses publicacions republicanes, nacionalistes i obreristes (algunes d’elles suspeses durant la dictadura de Primo de Rivera). A la vegada, el règim democràtic permetrà que es pugui tornar a parlar de política en els mitjans. En síntesi, i malgrat els episodis d’inestabilitat abans descrits, els 5 anys de la República signifiquen la culminació del pluralisme periodístic a Catalunya (Guillamet 1994, 128).

12L’historiador Jaume Guillamet (2002) enumera diverses característiques essencials per comprendre el periodisme d’aquests anys, uns trets que desapareixeran completament a partir de 1939, amb l’inici de la dictadura:

13En primer lloc, destaca l'aparició d'una nova premsa republicana. Destaca La Humanitat, diari d'informació profundament polític propietat de Lluís Companys, i sobre el qual es bastirà en poc temps tot un grup de premsa afí a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, per tant, al govern de la Generalitat. Diaris com L'Opinió (1931-34), Última Hora (1935-38), La Rambla (1936-39), l'antiga La Campana de Gràcia així com una quantitat important de diaris i setmanaris locals i comarcals donaran cos a aquest autèntic grup de comunicació pròxim a ERC. A banda d’aquest conglomerat mediàtic afí al partit de govern, també hi haurà premsa republicana independent com el periòdic d’humor El Be Negre, molt crític amb la República i on escriurà gent com Pere Calders, Tísner o Sagarra; o Solidaridad Obrera, diari de la Confederació Nacional del Treball (CNT), molt influent durant aquests anys però, sobretot, durant la Guerra Civil.

14Però a banda de l’aparició d’aquests nous mitjans una altra característica del període és la capacitat d’adaptació de la premsa que ja existia abans de proclamar-se la República. Diaris com La Vanguardia, La Publicitat, La Veu de Catalunya o El Diluvio (gran diari popular-sensacionalista), entre d’altres, no desapareixeran sinó que sabran adaptar-se a la nova realitat republicana. L’única excepció serà el Diario de Barcelona, publicació profundament conservadora i antirepublicana que mantindrà una línia obertament hostil contra el nou règim però que, gràcies al règim de llibertats que es desenvolupa durant aquests anys, es podrà seguir publicant.

15Una tercera característica del període és la catalanització lingüística dels mitjans. El nombre de diaris en llengua catalana sempre serà menor que en castellà però durant els anys de la República arriba a haver-hi 7 periòdics en català que representen, això sí, el 25% del total de premsa que es ven a Barcelona (només La Vanguardia ven el 45%) (Gaziel 1994, 108-112).

16Aquesta catalanització lingüística no es produirà només entre els periòdics sinó també entre les emissores de ràdio. Precisament, la consolidació i increment del nombre d’emissores de ràdio és un altre factor clau del període, amb la presència de mitjans importants com Ràdio Associació de Catalunya (RAC, creada el 1930) però també amb l’irrupció d’un reguitzell d’emissores locals de menys potència en diverses ciutats del país com Badalona, Girona o Manresa. La ràdio tindrà, precisament, un paper molt destacat durant la Guerra Civil, com a instrument de propaganda dels dos bàndols (Guillamet 2003, 161).

La Guerra de 1936: el primer trencament

17El període de la República comença a estroncar-se a partir del 18 de juliol de 1936 amb l’alçament militar que diversos generals de l’exèrcit espanyol duen a terme. El cop no triomfa però això marca l’inici de la Guerra Civil. I amb ella, el final d’una forma d’entendre el periodisme i d’un període de 100 anys de periodisme liberal, des de la Constitució de 1837 (Guillamet 2002).

18Des d’un punt de vista periodístic, significa el primer gran trencament que experimentarà el periodisme català. L’estat de guerra suposarà un període de manca de llibertat (per la pròpia censura de guerra), d’escassetat de mitjans per a fer periodisme (manca de paper, descens de la publicitat i menys lectors, fet que provocarà que els diaris tinguin menys pàgines), d’enviament de molts periodistes al front per tal de lluitar i, també, de confiscació de bona part dels diaris (sobretot els més conservadors) per part de partits i sindicats, i desaparició d’alguns mitjans, sobretot els religiosos. Tot plegat ocasionarà una fractura sense precedents en el periodisme català que trencarà la línia de continuïtat amb què s’anaven desenvolupant els mitjans fins llavors.

  • 3 Propietaris de mitjans conservadors i de dretes, com el comte de Godó de La Vanguardia, fugiran a l (...)

19L’alçament militar, si bé no triomfa a Catalunya, sí que marca l’inici d’un procés revolucionari durant l’estiu de 1936 que farà que, durant uns mesos, la Generalitat no tingui el control total del país. Això també tindrà una clara traducció en l’àmbit periodístic: anarquistes i comunistes (sindicats com la CNT, POUM, PSUC, entre d’altres), però també altres forces d’esquerres (ERC, socialistes...), es faran amb el control dels diaris dels insurrectes (com El Correo Catalán) i, en general, de tota la premsa de dretes (La Vanguardia, el Diario de Barcelona...3). Però també es produeixen confiscacions revolucionàries: hi ha diaris que seran considerats antirepublicans pels anarquistes i seran confiscats, com El Matí o La Veu de Catalunya (Guillamet, 1994, 155). Finalment, també apareixerà una nova premsa obrerista (com Treball, Avant o Batalla) i es consolidaran mitjans com Solidaridad Obrera (òrgan de la CNT), que havia tingut fins llavors una trajectòria molt accidentada i havia patit diverses suspensions. Tanmateix, i malgrat tots aquests canvis que sacsegen el mapa mediàtic català, La Vanguardia (dirigida pels propis treballadors després de la fugida dels propietaris) seguirà sent el mitjà amb més tiratge (Huertas 1995, 196).

20Aquest període revolucionari no només comportarà la confiscació o desaparició de mitjans, sinó que de la mateixa manera que els propietaris d’alguns periòdics de dretes han de fugir, també alguns periodistes de dretes (o que, simplement, han estat crítics amb els anarquistes) faran cap a l’exili. La situació s’agreujarà quan uns pistolers assassinin el periodista Josep Maria Planes, conegut precisament per denunciar les bandes i assassinats a sou que perpetraven els anarquistes. Aquesta mort farà que altres professionals com Gaziel, Josep Pla o Carles Sentís (propers aquests dos últims a formacions conservadores, si bé catalanistes, com La Lliga) hagin de fugir.

El final de la Guerra: l’abolició de l’autonomia

21L’escassetat de mitjans, la manca de paper, el descens de la publicitat... totes les característiques abans descrites s’aniran agreujant a la zona republicana a mesura que la guerra avanci i els feixistes vagin prenent cada cop més control de la península. La falta de paper provocarà, per exemple, que s’arribin a editar diaris de només dues pàgines. A mesura que les tropes franquistes vagin entrant a Catalunya, la premsa catalanista i republicana anirà desapareixent en un procés que començarà per Lleida el març de 1938 i culminarà el gener següent a Barcelona. L’entrada de les tropes a territori català també provocarà que Franco derogui l’Estatut d’Autonomia i totes les competències i autogovern que d’ell derivaven.

26 de gener de 1939: la fi del periodisme

22Fins el 25 de gener de 1939 (la vigília de l’entrada de les tropes feixistes a Barcelona) a la capital catalana es publiquen set diaris (alguns amb un sol full): La Vanguardia, La Humanitat, La Publicitat, El Diluvio, Las Noticias i El Noticiero Universal. Fins el dia abans s'ha publicat també Solidaridad Obrera. El dia 26, quan les tropes entren per la Diagonal i prenen la ciutat, no hi ha diaris. El 27, La Vanguardia (amb el titular de portada Barcelona, para la España invicta de Franco) i El Noticiero Universal improvisen edicions de benvinguda als guanyadors. També ho fan antics redactors del carlí El Correo Catalán i del lerrouxista El Día Gráfico (Guillamet 1996, 15-17). El 28 de gener només es publica La Vanguardia, però ja amb algun canvi significatiu: la numeració continua a partir del número editat el 18 de juliol de 1936, esborrant la dels dos anys i mig de la guerra. Ben aviat també afegirà l’epítet española al costat de la capçalera per convertir-se oficialment en La Vanguardia española.

23Aquests seran només els primers símptomes de la nova realitat política, social, cultural, lingüística i també periodística que s’encetaria a partir de 1939. En el moment en què Catalunya queda sotmesa al règim franquista, en matèria de premsa comença a aplicar-se la temuda Ley de prensa e imprenta de 1938, concebuda com una llei de premsa pròpia per a un període de guerra, inspirada en principis feixistes de Mussolini i també en la propaganda de Goebbels (ministre de propaganda de Hitler) però que, en lloc de ser una legislació de curta durada, es mantindrà molt més enllà del final de la guerra, durant més de 25 anys, fins el 1966.

  • 4 Un dels casos més rellevants de nomenament d’un director serà el de La Vanguardia española. Aquest (...)

24Aquesta llei deixarà la premsa sota el poder i l'autorització de l'Estat (Guillamet 2003, 191). En cap altre país democràtic no s'han rebutjat els valors liberals de la premsa com a Espanya. És un retorn a les formes d’entendre la premsa i la censura típiques de les monarquies absolutes del segle XVIII, ja que no hi haurà cap tipus de llibertat d’expressió ni d’impremta; caldrà autorització prèvia per tal d’editar periòdics (talment com si es tractés dels privilegis que els reis absolutistes concedien a impressors per tal que poguessin publicar); el govern es reservarà la potestat de nomenar els directors4; hi haurà una fèrria censura sobre els continguts a publicar; i es controlarà també l’accés a la professió periodística. Per si fos poc, i en un exemple de la paranoia antiperiodística i antidemocràtica del franquisme, el govern controlarà el subministrament de paper. D'aquesta situació deriva un periodisme vegetatiu, sense iniciativa, sotmès a censura, sense llibertat (Guillamet 2003, 191).

  • 5 El Movimiento Nacional, partit falangista, crearà l’organisme públic Prensa y Medios del Estado. Ca (...)
  • 6 A banda de totes aquestes mesures de censura i control oficials, també hi havia formes de repressió (...)

25Per tot plegat, a partir de 1939 es produeix el segon gran trencament en la història del periodisme català. Si el primer, en l’inici de la guerra de 1936, ja suposa un daltabaix molt considerable i significa un punt i seguit en l’evolució dels mitjans a Catalunya, el franquisme (amb l’aprovació d’aquesta llei tan dura i repressora) és un punt i a part definitiu, que trenca completament amb qualsevol línia de continuïtat dels mitjans. Ja res no serà igual: la majoria de mitjans desapareixeran; els pocs que continuïn ho faran sota un control estricte per part de l’Estat que, fins i tot, nomenarà els directors; la iniciativa privada en matèria de mitjans gairebé serà inexistent i només aquells empresaris molt afins al règim podran seguir editant diaris; molts periodistes seran depurats, d’altres a l’exili, i hi haurà algun cas de consell de guerra sumaríssim i afusellament (com en el cas del periodista gironí Carles Rahola); a les quatre capitals de província catalanes apareixeran nous diaris del règim que seran propagadors de la ideologia falangista5: Solidaridad Nacional (que manllevarà el nom i els locals de la popular Solidaridad Obrera) i La Prensa, a Barcelona; Los Sitios, a Girona, La Mañana, a Lleida; i Diario Español, a Tarragona, tots ells òrgans del Movimiento Nacional (el partit de la Falange); també es crearan agències de notícies oficials que acabaran de supeditar tota l’oferta informativa als desitjos i discursos oficials. Per si fos poc, i com a estocada final (o, com indica Josep Benet, com a part d’un pla de genocidi cultural contra Catalunya) la llengua catalana és foragitada de tot l’espai públic (ensenyament, treball, política...) i també dels mitjans de comunicació. A partir de 1939 l’únic idioma permès serà el castellà6.

26Com a resultat d’un periodisme vegetatiu, sota control ferri de l’Estat que en limitarà el nombre de periòdics d’empresa es produirà una gairebé immediata desactivació del mercat periodístic: la llei d’impremta de 1938 assimila els continguts de tots els mitjans (només es dóna la versió del govern i es prohibeix parlar de política), per la qual cosa desapareix la normal competència típica d’un mercat capitalista. Això provocarà que les tirades dels diaris caiguin en picat perquè la població deixa de creure en el paper de la premsa. La ràdio (i la televisió quan aparegui) tindran un comportament semblant ja que el govern prohibirà que es parli de política i obligarà totes les emissores a connectar cada hora amb l’informatiu oficial de Ràdio Nacional d’Espanya, un element més de propaganda (Guillamet 2002).

  • 7 Manuel Aznar serà l’avi del president espanyol entre 1996 i 2004, José María Aznar.
  • 8 Es volia fer coincidir la sortida de El Correo amb la Solidaridad per tal de no aixecar recels entr (...)
  • 9 Tot i la presència de dos diaris falangistes a Barcelona, el cert és que el seu pes i influència se (...)

27L’oferta informativa que els catalans trobaran serà, doncs, ben escassa i sobretot gens plural. A comarques, bàsicament a les capitals abans mencionades, el falangisme imposarà els seus mitjans. A Barcelona, aquesta premsa del Movimiento conviurà amb altres diaris d’informació general, controlats pel govern, amb directors imposats i amb uns continguts i línia editorial totalment favorable a Franco. Es tracta de La Vanguardia española (que tindrà com a primers directors i subdirectors després de la guerra Manuel Aznar7 i Josep Pla, respectivament); del vespertí conservador El Noticiero Universal, publicació que no reapareixerà fins el 20 de febrer, una setmana després que ho fes tant El Correo Catalán (òrgan carlí, un dels altres grups que havien donat suport a Franco) com Solidaridad Nacional, el diari falangista de Barcelona8. Gairebé dos anys més tard apareixerà La Prensa, l’altre diari (en aquest cas de tarda) del Movimiento a Barcelona9. Finalment, el novembre de 1941 tornarà a editar-se el Diario de Barcelona; en aquest cas, costarà més que reaparegui però, finalment, les gestions dutes a terme per antics treballadors (amb el suport del comte de Godó, propietari de La Vanguardia) permetran que el règim n’acabi autoritzant la sortida (Mauri 2010). Hauran de passar 23 anys perquè el franquisme autoritzi l’aparició d’un altre periòdic d’iniciativa privada a la ciutat, el Tele/eXprés, que ja naixerà en un moment en què el règim haurà de començar a mostrar certa obertura. Una teòrica obertura que es materialitzarà amb l’aprovació de la llei de premsa de 1966, més coneguda com la llei Fraga, perquè va ser aquest polític (llavors ministre d’Informació i Turisme) el que la va impulsar. Tot i que, en teoria, la llei suprimirà la censura, es tractarà tan sols d’un maquillatge de la legislació de 1938: més obertura en les formes però la mateixa duresa (pròpia d’una dictadura) en el fons.

28Tanmateix, el mal ja estarà fet i la capacitat de destrucció que el franquisme tindrà sobre el sistema comunicatiu català serà molt important. Més enllà de l’intent poc reeixit de supervivència d’algunes publicacions clandestines de postguerra que ben aviat desapareixeran, el catalanisme i les idees democràtiques seran totalment esborrades dels mitjans de comunicació. Uns periòdics que perdran tot lligam i continuïtat amb el passat esplendorós de la República i trigaran gairebé 40 anys a poder renéixer de les cendres. Precisament, la nova realitat de la premsa catalana encara serà més dura tenint en compte l’època d’or que s’havia viscut tan sols uns anys abans. Però l’objectiu de la legislació de premsa de 1938, control absolut sobre els mitjans i uniformització de les idees per garantir un suport total al règim, s’aconseguirà. El franquisme acabarà amb el principal ingredient del periodisme, la llibertat d’expressió i de premsa, i engegarà la màquina de la censura, la depuració i la repressió contra tots aquells que gosin mostrar algun gest, per tímid que sigui, de disconformitat. Caldrà esperar fins la mort de Franco, l’any 1975, perquè a poc a poc la història del periodisme català reprengui el seu camí de normalitat.

Haut de page

Bibliographie

Barrera, Carlos. Periodismo y franquismo. De la Censura a la apertura. Barcelona: Ediciones Internacionales Universitarias, 1995.

Bertran i Pijoan, Lluís. Premsa de Catalunya. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1932.

Gaziel. Història de La Vanguardia i nou articles sobre periodisme. Barcelona: Empúries, 1994.

Guillamet, Jaume. Història de la premsa, la ràdio i la televisió a Catalunya. Barcelona: Edicions La Campana, 1994.

Guillamet, Jaume. Premsa, franquisme i autonomia. Crònica catalana de mig segle llarg (1939-1995). Barcelona: Flor del Vent, 1996.

Guillamet, Jaume. «Factores de progreso y atraso en la evolución histórica del periodismo. El franquismo». In La comunicación social durante el franquismo. Garcia Galindo, Juan Antonio, Gutiérrez Lozano, Juan, Sánchez Alarcón, Inmaculada (ed.). Málaga: Centro de Ediciones de la Diputación Provincial de Málaga, 2002, p. 585-596.

Guillamet, Jaume. Història del periodisme. Notícies, periodistes i mitjans de comunicació. Castelló de la Plana: Aldea Global, 2003.

Huertas Clavería, Josep Maria (dir). 200 anys de premsa diària a Catalunya. Barcelona: Fundació Caixa de Catalunya, 1995.

Mauri, Marcel. Funció i evolució de la premsa de Barcelona durant la Transició democràtica (1975-1978). Barcelona, Tesi de doctorat, 2010.

Weill, Georges. El Periódico. Orígenes, función y evolución de la prensa periódica. Mèxic: Limusa, 1994.

Haut de page

Notes

1 L’any 1787 el diputat conservador Edmund Burke va proclamar en el Parlament anglès que la premsa era «el quart poder» (Weill 1994, 103-109).

2 L’aprovació de la Constitució espanyola de 1837 marca l’inici d’un període de 100 anys en què, si bé amb algunes interrupcions, s’anirà desenvolupant la llibertat de premsa.

3 Propietaris de mitjans conservadors i de dretes, com el comte de Godó de La Vanguardia, fugiran a l’exili per por a les accions violentes dels revolucionaris.

4 Un dels casos més rellevants de nomenament d’un director serà el de La Vanguardia española. Aquest rotatiu seguirà sent el diari més influent de Catalunya, també durant el franquisme, per la qual cosa el règim voldrà tenir molt controlada la seva direcció. L’any 1939, després d’uns mesos d’una direcció interina, nomenaran Luis de Galinsoga com a director que es mantindrà en el càrrec fins 1960. La seva sortida del diari serà com a conseqüència d’una campanya popular i catalanista de rebuig contra Galinsoga per haver insultat els catalans, un dels primers triomfs de la societat civil catalana que començava a organitzar-se de nou després de la Guerra Civil.

5 El Movimiento Nacional, partit falangista, crearà l’organisme públic Prensa y Medios del Estado. Cada capital de província d’Espanya disposarà d’un diari propi, a través del qual es farà la pertinent propaganda falangista. Aquesta premsa, que es crea a partir de 1939, durarà fins després de la mort de Franco.

6 A banda de totes aquestes mesures de censura i control oficials, també hi havia formes de repressió que, sense ser governamentals, comptaven amb la complicitat del règim com el Rondil Antimarxista, un grup violent repressiu contra tot aquell que no seguís al peu de la lletra els principis del franquisme i que va ser especialment virulent contra periodistes i mitjans durant la postguerra. Per exemple, van assaltar la redacció de Destino (tot i ser una publicació falangista) pel to d’un article i van reprimir molts altres professionals per considerar que s’allunyaven del to i adhesió oficial.

7 Manuel Aznar serà l’avi del president espanyol entre 1996 i 2004, José María Aznar.

8 Es volia fer coincidir la sortida de El Correo amb la Solidaridad per tal de no aixecar recels entre els diversos sectors que havien donat suport a Franco, falangistes i tradicionalistes o carlins.

9 Tot i la presència de dos diaris falangistes a Barcelona, el cert és que el seu pes i influència serà sempre molt reduït (Mauri 2010).

Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Marcel Mauri, « Any 1939: la fi del periodisme, l’inici de la repressió »Catalonia [En ligne], 6 | 2010, mis en ligne le 01 septembre 2010, consulté le 15 juillet 2025. URL : http://journals.openedition.org/catalonia/7035 ; DOI : https://doi.org/10.4000/11sr0

Haut de page

Auteur

Marcel Mauri

Universitat Pompeu Fabra (Barcelona)
marcel.mauri[at]gmail.com

Haut de page

Droits d’auteur

Le texte et les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés), sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

Haut de page
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search