- 1 Aquest article s’emmarca dins del projecte FFI2008-02998/FILO, finançat pel Ministerio de Ciencia e (...)
1La meva ponència del Seminari sobre Paremiologia i identitat catalana al Centre d’Estudis Catalans el dia 15 de febrer de 2010 duia com a títol «Representació catalana dins BADARE (Base de dades sobre refranys del calendari i meteorològics dins la Romània)». El text corresponent s’ha destinat al llibre de Gargallo et alii (2010) Paremiología romance. Los refranes meteorológicos. En la mateixa jornada el professor Josep Guia va impartir la seva ponència intitulada «Paremiologia i identitat. Particularismes (de l’àmbit català) i europeismes en el fràsic de l’Espill», que em va fer venir la idea de reflexionar, a partir de les dades de BADARE, sobre el grau de “romanicitat” dels refranys meteorològics del català, és a dir, la seva afinitat (formal, motivacional, cultural, folclòrica) amb els d’altres espais de la Romània europea, així com sobre el seu particularisme, en general lligat a la menció de topònims de l’àmbit català. Adapto el terme de romanicitat a partir de la traducció castellana (romanicidad) de l’anglès romanceness al manual divulgatiu de Rebecca Posner (1998) Las lenguas romances: així, a l’epígraf del punt 2.7: ¿La romanicidad como continuum? (p. 132).
- 2 La cursiva és de l’original. L’article es va traduir i adaptar al castellà uns anys després (Badia, (...)
2Val a dir que romanicitat no apareix al DIEC. En aquesta obra, sota romanitat, la segona accepció és definida com el «conjunt de les terres i dels pobles que formaven part de l’Imperi romà». En la represa de la revista Estudis Romànics, tot basant-se en la definició de la GEC («conjunt de les terres i d’homes que han format part de l’Imperi romà»), el professor Badia (2000: 9) proposà d’ampliar l’abast semàntic del cultisme, referit també a l’element humà i perllongat fins a l’actualitat romànica: «conjunt de les terres i de persones que en el passat pertangueren a l’Imperi romà i en especial els que avui pertanyen als països on es parlen llengües derivades del llatí2». Jo entenc que valdria la pena distingir entre romanitat (de romà, de Roma com a Imperi) i romanicitat (de l’àmbit romànic, amb les seves llengües, terres i gent), tot adaptant la romanicidad / romanceness de Rebecca Posner.
3És l’acrònim de la Base de datos sobre refranes del calendario y meteorológicos en la Romania (títol en castellà, llengua de redacció de la base), que dirigeixo des de la Universitat de Barcelona (HUM2005-01330/FILO, 2005-2008; projecte continuat i ampliat en el de referència FFI2008-02998/FILO: vegeu la nota 1). Aquesta base és consultable en línia: http://stel.ub.edu/badare. Hi participen onze investigadors: de la Universitat de Barcelona, la de Lleida, la Complutense de Madrid, la de Santiago de Compostel·la, la de Las Palmas de Gran Canaria, així com d’altres centres universitaris de Portugal i Itàlia.
4Tal com he deixat escrit al text d’una ponència que donava testimoni en el seu moment (setembre de 2006) de la fase constitutiva de BADARE, el projecte tenia com a objectiu «mostrar, amb el recurs a les noves tecnologies, la immensa riquesa de saber patrimonial compartit pels països romànics al voltant de la meteorologia popular» (Gargallo, 2009: 50). Allí mateix queda constància de la “llavor” de BADARE, tal com es llegeix en la versió escrita de la ponència (Gargallo, 2009: 50-51):
Es preveu dur a terme un buidatge de fonts escrites des de mitjan segle xix ençà. La transcripció s’ha de fer amb fidelitat a les respectives fonts, sistemàticament acreditades per a cada refrany. Oportunament s’inclouran citacions literals i/o comentaris addicionals dels responsables de la base de dades. Amb vista a l’explotació del material emmagatzemat, els refranys es presentaran vinculats a diferents assignacions, atribucions o categories (i subcategories). En primer lloc, la llengua o varietat de referència, amb la possibilitat d’especificació de subvarietats dialectals [...]. A continuació, tres grans blocs de possibles categories i subcategories conceptuals que hauran de servir en cada cas per caracteritzar un refrany i permetre cerques d’allò més diverses a un futur usuari de la base: a saber, adscripció cronològica (1), meteorològica (2) i d’àmbit temàtic general (3).
1. Cronologia, amb atenció als diversos espais de temps, sobretot del calendari: dates (santoral) i períodes, fixos i movibles; mesos; estacions; també dies de la setmana; parts de la jornada; d’un dia per l’endemà, etc. [...]
2. Meteors: pluja, neu, vent (com a genèric) i vents (amb els seus noms particulars), boira, trons, llamps, fred i calor, núvols, cel, pluja amb sol, arc de Sant Martí, muntanyes amb capell, etc.
3. Varia: el firmament (lluna i estels); animals que assenyalen el temps; punts cardinals; topònims de referència (continguts en les nombroses al·lusions a llocs concrets d’aquesta mena de refranys), etc. Calaix de sastre on haurien de caber totes aquelles atribucions que escapen als dos àmbits anteriors, cronològic i meteorològic.
5En el temps transcorregut des d’aquella ponència (2006) fins a la publicació de les Actes corresponents (2009), BADARE s’ha anat enriquint, efectivament, amb aquestes perles de «saber patrimonial compartit pels països romànics al voltant de la meteorologia popular» que són els refranys meteorològics, entre els quals s’inclouen tant els que no fan cap mena de referència cronològica com els que impliquen algun espai de temps (del cicle anual, de les parts de la jornada, etc). Ara mateix (març de 2010) la collita de BADARE ofereix un tresor de gairebé deu mil fitxes de refranys, amb un grau d’elaboració que contempla la quantitat i (no menys) la qualitat. El català hi té la millor representació quantitativa (1828 fitxes a primers de març de 2010) i qualitativa (tal com es desprendria d’una cerca aleatòria i comparativa entre llengües).
6L’usuari que accedeix al web de BADARE, hi troba la possibilitat de fer quatre tipus de cerques (combinables entre si):
-
Textuals: a les caselles de “text”, “glossa” (citacions literals de les fonts), “traducció literal” i “comentari”.
-
Per llengües: fins a tres; o bé, de manera indiscriminada, per a la trentena llarga de llengües i varietats romàniques de la base de dades.
-
Per àmbits temàtics: “Cronologia”, “Meteorologia” i “Àmbit temàtic general”, que acullen diferents categories i subcategories.
-
Per fonts bibliogràfiques: fins a tres fonts.
7Hi ha motivacions parèmiques de projecció “internacional” o fins i tot universal (3.1), que en tot cas desborden l’espai romànic europeu, com ara la pluja amb sol (3.1.1) o la rojor del cel com a indici meteorològic (3.1.2).
- 3 Si ens remetem a la concepció d’una Romania continua, tal com la va formular Amado Alonso (1974) en (...)
8Hi ha tipus parèmics (paremiotipus, proposo dir-ne) d’abast romànic variable (3.2), paremiotipus romànics en què no sol participar el romanès, que presenta una romanicitat específica3; però sí el català, inserit en una mena de “Romània (parèmica) contínua”. Paremiotipus que responen a afinitats formals (tipus lexicals, derivats ad hoc, tipus foneticohistòrics propiciadors de rimes favorables) o motivacionals (menes de predicció, metàfores, imatges, creences); en alguns casos presenten una amplia representació romànica (3.2.1); en d’altres van de la mà d’una Romània central (amb la implicació de l’àmbit gal·loromànic: 3.2.2), i en algun altre responen a models més aviat iberoromànics (3.2.3). La centralitat geogràfica del català dins d’aquesta Romània contínua dels refranys (meteorològics i del calendari) concorda amb la seva romanicitat fisonòmica axial, a manera d’eix que articula l’àmbit iberoromànic i el gal·loromànic, l’extrem occidental de la Romània i la Romània central. La qual cosa lliga amb una qüestió que des de fa temps ha estat objecte d’atenció de la romanística, i que no deixa de ser un “famós i fals problema”: el «famoso y falso problema, conocido con el título de “subagrupación románica del catalán”» (en paraules de Colón, 1976: 24).
9Però sempre és fàcil trobar variants dels dos tipus de refranys (de projecció internacional/universal o romànica) que s’ajusten a patrons més locals. I viceversa: els refranys que al·ludeixen a llocs de l’àmbit català (topònims lligats a l’hàbitat de cada refrany: 3.3) solen respondre a estructures bàsiques o profundes d’abast més ampli, on les “caselles” representades pels topònims locals serien peces fàcilment intercanviables amb referències toponímiques d’altres territoris.
10Entre el centenar llarg de “proverbis europeus” que recull Paczolay (2002), no hi ha cap “refrany meteorològic”. El model representat pel català Una oreneta no fa estiu (p. 49) s’ha d’entendre en sentit figurat, i no en el pròpiament climàtic. Sobre la seva difusió per tot Europa i el seu fons en el grec antic, vegeu García Romero (2008). En canvi, sí que contenen elements explícitament meteorològics els dos models que presento a continuació:
- 4 I som aquí generosos a l’hora d’incloure com a “refranys meteorològics” dins BADARE aquesta mena de (...)
- 5 En general no consigno els detalls de cada fitxa, que es poden trobar a la base de dades. La barra (...)
11La pluja amb sol és un fenomen fantàstic que ha estimulat des de sempre la imaginació humana. Ha inspirat arreu del món creences esotèriques molt diverses (bruixes que es pentinen, diables que fan l’amor, truges que es casen), que són la base d’innombrables dites4. Dites i creences d’arreu del món que va estudiar Matti Kuusi (1992-1994). Per a l’àmbit romànic, vegeu Rohlfs (1979: 85-89), amb notables aportacions de Manuel Alvar. Més recentment, se n’ha ocupat l’investigador gallec Xesús Ferro Ruibal (2007), que recull i analitza una rica mostra de manifestacions del que ell anomena “fraseologisme internacional”. Una cerca dins BADARE de la categoria meteorològica “pluja amb sol” ofereix com a resultat tot de refranys acomodats al motlle d’una primera part en què la formulació verbal de Plou i fa sol (o similars) es completa amb continuacions variables, en general amb rima consonant, i ocasionalment amb l’al·lusió a topònims de l’entorn, que fan de contrapès a la “internacionalitat” de les fórmules concernides5.
-
Fa sol i plou, [/] les bruixes se pentinen; [/] fa sol i plou, [/] les bruixes i els bruixots.
-
Plou i fa sol [/] a la porta del caragol.
-
Plou i fa sol [/] al camí de Borriol; [/] plou i fa lluna [/] al camí de Catalunya. Fórmula atribuïda per Gomis (1998: 121) a Vilanova d’Alcolea, localitat de la Plana Alta situada pocs quilòmetres al nord de Borriol i mig centenar al sud de Catalunya.
-
Plou i fa sol, [/] aigua de caragol.
-
Plou i fa sol, [/] caraguina, caragol; [/] les xiques de Xerta [/] no valen un sou. Localitzada per Gomis (1998: 120) a Tivenys (a la comarca catalana de la Ribera d’Ebre). Xerta queda a l’altra vora del riu, i la “rivalitat” amb la gent de l’altra riba, ajudada per la misogínia, dóna sentit a aquesta mena de rodolí amb elements de dita tòpica. Sobre la forma caraguina, vegeu el DECat (s. v. caragol; II, p. 554b, línies 39-41), on s’atribueix caraguines (en plural) al Priorat, amb el valor de «mena de caragol de forma allargada, impropi per menjar».
-
Plou i fa sol, [/] la lluna i lo caragol. Localitzat per Gomis (1998: 121) a Tortosa, presenta l’article arcaic (i avui dialectal) lo (en lloc del normatiu el).
-
Plou i fa sol, [/] la Verge Maria; [/] plou i fa sol, [/] la Verge ja ho vol. Compareu la nostra fórmula amb la que recull Alvar [anotada entre claudàtors dins Rohlfs, 1979: 90] a Gea de Albarracín (província de Terol): Cuando llueve y hace sol, se ríe Nuestro Señor; / cuando llueve y hace luna, se ríe la Virgen pura. I amb la gallega que recull Ferro (2007: 80) a Cambados: Cando chove e fai sol, anda o demo por Ferrol.
-
Plou i fa sol, [/] les banderes al sol; [/] vindrà l’abacuc [/] i se n’endurà lo suc. Localitzat per Gomis (1998: 121) a la Codonyera (comarca del Matarranya). La forma abacuc sembla designació d’algun ocell (potser el cucut). Dins de l’àrea dialectal tortosina, el refrany presenta igualment l’article arcaic (i avui dialectal) lo (en lloc del normatiu el). D’altra banda, la interpretació del conjunt del refrany em resulta enigmàtica.
-
Plou i fa sol, [/] les bruixes se pentinen [/] amb un caragol.
-
Plou i fa sol, [/] les bruixes se pentinen; [/] plou i fa sol, [/] les bruixes i els bruixots.
-
Plou i fa sol, [/] les bruixes se pentinen; [/] plou i fa sol, [/] les bruixes porten dol.
-
Plou i fa sol, [/] lo diable tupa la dona. Localitzat per Gomis (1998: 122) a Mallorca; tupar ‘esbatussar’ és un diatopisme mallorquí registrat pel DCVB.
-
Plou i fa sol, [/] Nostra Senyora està a Borriol; [/] plou i fa lluna, [/] la Mare de Déu està a Catalunya (ibídem). Localitzada per Gomis (1998: 121) a Torreblanca (com Borriol, de la comarca de la Plana Alta).
-
Quan plou i fa sol, [/] la gallina fa l’ou.
12Des de l’Antiguitat l’home s’ha preocupat del temps meteorològic: «La sabia literatura de la Biblia también contiene referencias de los refranes meteorológicos», afirma Mieder (1996: 61), que cita l’evangeli de Mateu (16, 2-3): «Al atardecer decís: “Va a hacer buen tiempo, porque el cielo tiene un rojo de fuego”, y a la mañana: “Hoy habrá tormenta, porque el cielo tiene un rojo sombrío”». Es tracta d’una percepció del color roig (o rogent) del cel com a indici meteorològic que perviu fins avui. Per exemple, a l’actual anglès, que entre altres variants del refrany coneix aquesta: Red sky at night, sailor’s [shepherd’s] delight; red sky in the morning, sailors take warning (Mieder, 1996: 62).
13Pertot arreu, al nostre món, trobem prediccions lligades a la rojor del cel. Com al refrany de l’epígraf d’aquest punt, que li serveix al DIEC per exemplificar l’adjectiu rogent: «Dit del cel vermellós. Cel rogent: pluja o vent». També en treu profit Joan Coromines (DECat, s. v. roig) per esbrinar el valor semàntic de roig en un passatge del Tirant:
«La Princesa --- tota roja de malenconia que tenia --- −Senyora [salta amatent Plaerdemavida], tostemps he vist que com lo cel sta roig, senyal és de tempesta» −és clar que el cel no és mai de color de sang sinó que Cel rogent, pluja o vent!− […] (DECat, vii, 398b, línies 56-60)
- 6 Els calcs paremiogràfics entre llengües han estat des de sempre una pràctica ben comuna. No només e (...)
14Deu ser un dels refranys meteorològics més vius avui en català, i figura dins BADARE recollit, entre d’altres, pel DCVB (s. v. cel, rogent i pluja) i per Gomis (1998: 136); dins d’aquest, amb la indicació de «general». Però, així com la motivació de la rojor del cel és ben universal, la forma precisa del refrany català el fa bessó d’un altre d’occità que també recull BADARE: Cèu rougen, [/] Plueio o vènt (Mistral, s. v. rougen), i que en versió normativa actual s’escriuria així: Cèu rogent, [/] Plueja [plueia] o vènt (amb trets propis de la varietat provençal). Es tracta d’un paremiotipus que agermana aquestes dues “llengües bessones”, català i occità; mentre que el registre castellà de Martínez Kleiser (1989 [1953]: 525, núm. 45.961), Cielo rojiento, o lluvia o viento, fa tot l’aspecte de ser una adaptació paremiogràfica, segurament a partir del català, amb la creació lèxica rojiento (que no apareix al DRAE) per possibilitar la rima amb viento6.
- 7 El DCVB (s. v. cell 1) defineix així aquest mot: «Nuvolada llarguera que es posa a manera de barrer (...)
15El paremiotipus en qüestió és freqüentment invocat als espais televisius dedicats al temps, i gràcies a la seva vitalitat es deu haver prestat fàcilment a desenvolupar variants, a voltes ampliades, a partir d’aquell senzill model bimembre; variants que al·ludeixen a parts de la jornada o bé a d’altres referents meteorològics: Cel rogent a sol ixent, [/] si no és pluja serà vent. Cel rogent al dematí [/], la pluja ja és aquí; [/] cel rogent a la vesprada, [/] la pluja se n’és anada. Cel rogent, [/] pluja o vent [/] o molt mal temps. Cell al sol ponent, aigua o vent7. Cell rogent, pluja o vent. Núvol rogent, aigua o vent.
16La imatge d’un cel “a borreguets”, “a cabretes”, “de llana”, té àmplia representació romànica. Dins BADARE, no ens consta en romanès, però sí a la resta de la Romània europea. Allà on el català presenta testimonis com Cel a borreguets, [/] aigua a cantirets, o Cel a cabretes, a la terra pastetes, altres varietats romàniques corresponen amb parèmies homòlogues de motivació i estructura molt similars: Borregos en el cielo, agua en el suelo (del castellà); Ciel vêtu de laine / Eau peu lointaine (del francès); Cielo a pecorelle [/] acqua a catinelle (de l’italià). Però aquesta mateixa imatge metafòrica i d’altres afins, vinculades a una previsió per a tres dies, obeeixen, si més no segons les nostres dades, a un model amb representació iberoromànica en què el català també participa (cf. 3.2.3):
-
Céu escavado [‘excavat’], aos três dias é molhado (portuguès).
-
Cel adauat, als tres dies banyat; refrany que el DCVB (s. v. adauat, -ada) localitza a Guardamar, a l’extrem meridional del domini lingüístic català, sota el sintagma Cel adauat [‘a daus’], que remet a cel tavellat (vegeu els dos refranys següents, també del català).
-
Cel atavellat, dintre tres dies banyat. Així, al DCVB (s. v. cel), que localitza el refrany a Menorca. La mateixa obra (s. v. tavellat) atribueix a Mallorca aquesta variant: Cel tavellat, dins tres dies banyat. Una de les accepcions que el DCVB consigna per a tavella (3. «Doblec, arruga») condueix a la de «núvol prim que sembla un doblec de roba, i que, en aparèixer en gran nombre cobrint el cel, sol esser senyal de pluja» (localitzada per aquesta obra a Mallorca).
-
Cel tavellat, dins tres dies eixut o banyat. El DCVB registra la localització de Mallorca sota l’entrada cel, i la de Menorca s. v. tavellat.
-
Ceo ovellado, ós tres días mollado (gallec).
-
Cielo aborregado, antes de tres días bañado (castellà).
-
Cielo acorderado, al tercer día mojado (castellà).
-
Cielo empedrado, a los tres días mojado (castellà).
-
Cielo encabricao, a los tres días mojao (castellà).
-
Cielo enladrillau, a los tres días mojau (castellà).
-
Cielu empedriáu[,] a los tres días mocháu (asturià).
-
Cuando veas el cielu de llana, antes de los tres díes, agua (asturià).
-
El cel aborregat, dins tres dies plogut o nevat (DCVB, s. v. cel). Amb la marca de val. [= valencià]. No és gens comú la predicció de “neu” en aquest tipus de refranys. És, doncs, molt possible que sigui qüestió merament de la força de la rima, que a partir d’aborregat arrossega nevat.
17Lluna de setembre que, ajudada pel tipus lexicoderivatiu setembrina, prefigura el temps meteorològic de set llunes (o mesos). Lluna setembrina que integra la primera part (bimembre) de molts refranys romànics, i es completa amb una rima propícia en la segona part, que clouen formes verbals romàniques en 3a persona del singular com ara endevina, domina, se inclina. Aquest paremiotipus cobra forma en testimonis d’arreu la Romània europea (iberoromànic, gal·loromànic, italoromànic, retoromànic):
-
A la lune setembrine ogni âtre s’inchine (friülà). En versió normativa: A la lune setembrine ogni altre si inchine.
-
Alla luna settembrina [/] sette lune se ne inchina (italià).
-
La lluna setembrina | set llunes endevina (català).
-
La luna settembrina, sette lune si trascina (italià).
-
La lune setembrine siet lunis e induvine (friülà).
-
La luno setembrino [/] Sèt luno endevino. Respectem la grafia decimonònica de Mistral (s. v. setembrin). En grafia normativa: La luna setembrina [/] Sèt lunas endevina. Pels seus trets lingüístics, podria ser provençal.
-
Lùna settembrina sètt mëiš l’indevína (ladí dolomític).
-
Lua Nova setembrina, sete luas domina (portuguès).
-
Lua setembrina, para sete luados se inclina (portuguès).
-
Lune setembrine, [/] siet lunis s’inchine (friülà).
-
Se al plûf pe lune setembrine, par siet lunis l’aghe si strissine (friülà). En versió normativa: Se al plûf pe lune setembrine, par siet lunis la aghe si strissine.
18El temps que fa el dia de Santa Bibiana, especialment si plou, prefigura la xifra simbòlica d’una quarantena de dies i, a més, se serveix d’una setmana addicional en benefici de la rima:
-
Cuando llueve por Santa Bibiana, / llueve cuarenta días y una semana (castellà).
-
Santa Bibiana, quaranta giorni e una settimana (italià).
-
Se piove per Santa Bibiana [/] piove quaranta dì e una settimana (italià).
-
Si plou el dia de santa Bibiana, | plou quaranta dies seguits i una setmana (català). Localitzat per Sanchis (1951: 147, núm. 1) a Mallorca i Menorca.
-
Tal dì di sante Bibiane, curante dîs e une setemane (friülà). En versió normativa: Tal dì di sante Bibiane, cuarante dîs e une setemane.
- 8 Sobre refranys del calendari amb “consells d’abric”, és a dir, amb recomanacions sobre el vestir al (...)
19El conegut refrany castellà Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo recomana (potser de manera exagerada) no alleugerir-se de roba abans d’hora. Tal com la rima propícia entre mayo i sayo, n’hi ha una altra, entre els continuadors romànics del llatí aprile i filu, que només pot donar-se en àrees on hi ha pèrdua de les vocals protoromàniques finals -e/-o. En alguns testimonis, segueixen recomanacions per al maig (i fins i tot per als mesos de juny i juliol).
-
A l’abril [/] no m’en llevo fil; [/] al maig, [/] així me’n vaig (català).
-
April non deslegerir den fil (vènet trentí).
-
Avrì manca ‘n fi (piemontès). Aquest i l’anterior són recollits per Schwamenthal / Straniero (1991: 44, núm. 459), i van precedits per l’italià Aprile non un filo, maggio va adagio, en què la primera part (Aprile / filo) no presenta rima i segurament és una adaptació a partir del motlle italoromànic septentrional representat aquí pel vènet i pel piemontès. Es tracta d’una mostra de l’hàbit paremiogràfic, propi de la tradició italiana, d’adaptar refranys “postissos” a la llengua comuna a partir dels genuïns de les varietats regionals (i dialetti).
-
Au mois d’Avril ne quitte pas un fil [/] Au mois de Mai va comme il te plaît (francès).
-
En abril | no et lleves fil (català). Així, dins Sanchis (1951: 68, núm. 88b), i localizat a València. El DCVB (s. v. abril) recull: En Abril, no te lleves fil (igualment localitzat a València); A l’Abril, no te’n llevis fil (a la comarca de la Segarra); Abril, no et llevis un fil (a Mallorca).
-
En abril | no m’en toco fil, | i pel maig | si ho faig no ho faig (Sanchis, 1951: 85, núm. 87).
-
En avril, [/] Ne te découvre pas d’un fil (francès).
-
En avril, [/] Ne te découvre pas d’un fil. [/] En mai, [/] Fais ce qui’il te plaît (francès).
-
En mayo / quítate el sayo; / en abril / no te’n quites fil. Gomis (1998: 161, n. 25) localitza el testimoni a la ribera de l’Éssera (a la Ribagorça), en zona de filiació romànica aragonesa, però amb la part final no te’n quites fil en cursiva (aquí transcrita, inversament, amb rodona); i un tractament fonètic de fil (< filu), amb pèrdua de la vocal final, que apunta cap al català.
-
No te’n toquis ni un fil, | pel mes d’abril (català), recollit per Sanchis (1951: 68, núm. 88a).
-
Pel mes d’abril | no et toquis un fil; | pel maig | vés com vas; | pel juny | no prenguis consell de ningú; | i pel juliol, | qui es tapa és un mussol (català). El mateix Sanchis (1951: 68, núm. 89b) el registra a continuació de l’anterior.
-
Per lo mes d’Abril, no te’n toquis fil. Localitzat pel DCVB (s. v. abril, lletra m) a Barcelona. Presenta l’ús de l’article arcaic i ara dialectal lo, en lloc del normatiu el.
20La rima de Medard amb tard afavoreix un patró de refrany, amb la previsió de pluja d’aquell dia per quaranta més (cf. 3.2.1.3), propi d’àrees on hi ha pèrdua de les vocals protoromàniques finals -e/-o; és a dir, un continuum que agermana el català amb el bloc gal·loromànic (occità, francès) i el gal·loitàlic (representat en aquest cas pel llombard de Suïssa, del Ticino):
-
Si plou per sant Medard, plourà quaranta dies més tard (català). Dins Farnés (1997, VI: 9, entrada M 1368).
-
Quand plòu pèr sant Medard, plòu quaranto jour plus tard (occità). Respectem la grafia de Mistral (s. v. Medard), que correspon a la normativa: Quand plòu pèr [per] Sant Medard, [/] Plòu quaranta jorns plus tard.
-
S’il pleut le jour de saint Médard, il pleut quarante jours plus tard (francès).
-
Aqua a San Medard, aqua quaranta dí püssee tard (llombard del Ticino).
21Març ventós | i abril plujós, | el pagès fan ser orgullós. Localitzat a les comarques de l’Urgell i de la Garrotxa per Sanchis (1951: 52, núm. 34b). A Besalú (població d’aquesta darrera comarca), i en forma versificada, el registra Gomis (1998: 195). El DCVB (s. v. març) no consigna localització per aquesta variant del refrany: Març ventós i abril plujós fan esser el pagès orgullós. Es tracta d’un paremiotipus propi també de l’occità i del francès:
-
Mars aurous, [/] Abriéu pluious, [/] Fan lou paisan ourgueious; segons que transcriu Mistral (s. v. aurous). En grafia normativa: Març aurós, [/] Abriu pluiós [plujós], [/] Fan lo païsan orgulhós. Possiblement, refrany provençal.
-
Mars venteux, avril pluvieux, mai soleilleux, [/] Font le paysan orgueilleux.
22Però la mateixa formulació inicial del refrany català (Març ventós i abril plujós), amb un final diferent (fan el juny florit i hermós), recorda un conegut refrany castellà que tractem al punt següent.
23Març ventós i abril plujós fan el juny florit i hermós; registrat pel DCVB (s. v. març, lletra e). El castellanisme hermós correspon al genuí formós. En la llengua germana, el mes “florit” i “formós” resultant és el maig: Marzo ventoso y abril lluvioso sacan a mayo florido y hermoso. Hi ha testimonis del mateix paremiotipus en asturià: Marzo ventosu y Abril lluviosu, saquen a Mayu floridu y hermosu; així, dins Castañón (1962: 201). Cano (1989: 30) registra a l’asturià occidental de Somiedo: Marzu airosu, Abril lluviosu, sácame a mayu floridu y hermosu. I també en asturià hermosu és un castellanisme, la qual cosa abona la interpretació de “castellanisme parèmic” per al conjunt del refrany. Potser també en el cas del català?
24Cantera / Cantera / Sevilla (2002: 55) escriuen el següent, a propòsit de la festivitat de Sant Maties:
Antes de la reforma de 1969/1970 su festividad se celebraba el 24 de febrero (el 25 en los años bisiestos) [...] Pero, como esta fecha con frecuencia podía caer en cuaresma[,] se ha trasladado al 14 de mayo [...]
- 9 Sobre aquest paremiotipus referit a Sant Maties, així com sobre altres refranys al·lusius al sol re (...)
25En la data tradicional de finals de febrer torna a entrar el sol per llocs que romanien ombrívols durant els mesos anteriors: obagues duradores que reben, entre altres designacions, la del tipus lexical umbría/ombría, propi de l’iberoromànic i present també en les varietats valenciana i tortosina del català (DCVB, s. v. ombria; DECat, s. v. ombra). La rima favorable entre l’hagioantropònim “Sant Maties” i la forma plural d’aquell altre mot dóna peu a un paremiotipus molt ben representat a la Península Ibèrica. L’arrelada tradició d’ús d’aquest tipus de refrany deu haver afavorit la gestació de variants ampliades9.
-
A Sant Maties, entra el sol a les ombries. Localitzat pel DCVB (s. v. sol, lletra j) a Tortosa i a la veïna comarca valenciana del Maestrat.
-
Pa’ San Matías entra o sol por as sonbrías, [sic] pero no por as más frías (aragonès). Així, dins Arnal (1997 [1953]: 39). A la pàgina 273 de la mateixa obra, umbrías en lloc de sonbrías.
-
Per Sant Matias [/] el sol ja entra [/] per les ombries, [/] i d’aquí tres setmanes, [/] per les ombries i les solanes (català). Potser calc paremiogràfic d’Amades (1989, III: 192) a partir d’aquest refrany castellà: Por San Matías, pega el sol por las ombrías; y a las tres semanas, por ombrías y solanas. Sobre calcs paremiogràfics, vegeu el que indico a la nota 6.
-
Per Sant Maties, ja entra el sol per les ombries (català). Així, dins Farnés (1996, V: 915, entrada M 1324). Sanchis (1951: 45, núm. 4) pren el seu refrany de font tortosina: Per Sant Maties | entra el sol per les ombries. Però l’original (Moreira, 1934: 153), en realitat, registra la variant més culta umbries. Gomis (1998: 159) anota aquest mateix refrany com a «general»: Per Sant Maties [/] ja entra el sol per les ombries.
-
Por San Matías [/] entra el sol por las umbrías, [/] pero no por las más frías (castellà).
-
Por San Matías, cantan las cotovías y entra el sol por las solombrías (castellà). El DRAE remet cotovía a cogujada, mot que defineix així: «pájaro de la misma familia que la alondra y muy semejante a esta, de la que se distingue por tener en la cabeza un largo moño puntiagudo». D’altra banda, el mateix DRAE localitza solombría a Salamanca, i remet a umbría. El refrany esmentat el registra així Martínez Kleiser (1945: 187). Gomis (1998: 159) l’atribueix a Andalusia: Por San Matías, / cantan las cotovías / y entra el sol / por las solombrías.
-
Por San Matías, pega el sol por las ombrías; y a las tres semanas, por ombrías y solanas (castellà).
-
Por San Matías, sácame de esta solana y llévame a aquella ombría, y me darás un buen día (castellà). Segons la font (Martínez Kleiser, 1945: 189): «Le dice la oveja al pastor».
-
San Matías, -Marso ar quinto día; entra er sol por las umbrías- y calienta las aguas frías (castellà). El transcriu així, amb grafia dialectalitzant, Rodríguez Marín (1896: 13, núm. 83).
-
San Matías, / marzo al quinto día; / entra el sol por las umbrías / y calienta las aguas frías, / y cantan las cotovías (castellà). Localitzat per Gomis (1998: 159, n. 22) a Andalusia.
-
San Matías, marzo a cinco días, entra el sol por las umbrías, calienta las casas frías y cantan las totovías. Testimoni navarrès de Pejenaute (1999: 74). El DRAE remet de totovía a cotovía; i d’aquesta, com ja s’ha dit, a cogujada.
-
San Matías, marzo al quinto día; entra el sol por las umbrías y calienta las aguas frías; y cantan las cotovías, y el pastor sus gollorías (castellà).
-
Ta Sant Maties toque el sòl peles sombries (benasquès, varietat de trànsit entre el tipus romànic aragonès i el català). La vall de Benasc és contigua a l’Aran, cruïlla pirinenca on també trobem testimoni d’aquest paremiotipus (vegeu a continuació).
-
Tà St. Maties, [/] eth solei enes ombries (occità aranès). Tot i que no consten registres d’ombria com a mot “independent” en aranès (hi ha un altre refrany en aparença més genuí: En abriu, [/] eth solei en ombriu), el paremiotipus amb (s)ombries agermana aquestes dues valls pirinenques contigües, i s’inclina cap a la Iberoromània.
26Triem com a mostra en aquest cas els que resulten dins BADARE de la cerca “català” + “topònims” + la seqüència Mont al text del refrany. I els agrupem per topònims: Mont, Montagut, Montalt, Montau, Montjuïc, Montmell, Montnegre, Montsant, Montsec, Montseny, Montserrat i Montsià.
-
Quan el Mont té caputxa, [/] senyal de pluja. Localitzat per Gomis (1998: 83) a Crespià: «El Mont és una serra al nord de Besalú cèlebre pel seu santuari de la Mare de Déu del Mont, situat al cim de la muntanya». L’àrea dialectal no és apitxada, de manera que no pot haver-hi consonància de rima entre caputxa i pluja.
27 - Quan lo Puig de Montagut porta caperó, la pluja va a abundor. Atribuït per Manent (1994: 22) al Pont d’Armentera. Presenta l’article arcaic (i avui dialectal) lo, en lloc del normatiu el.
-
Quan el Montalt porta capell, no et fiïs d’ell. A la comarca del Maresme (Manent, 1996: 35).
-
Si la boira tova s’arrossega pel Montau, aigua segura si cau. A Begues (Baix Llobregat), segons Manent (2002: 51).
-
Quan Montjuïc porta capell, no et fiïs d’ell. Atribuït per Manent (1996: 35) als pescadors de Montgat, localitat del Maresme pròxima a Barcelona.
-
Quan el Montmell porta capell, aigua a prop del Vendrell. Manent (1994: 22) el localitza a Vilabella.
-
Quan lo Puig de Montmell porta caperell, no et fiïs d’ell. Localitzat per Manent (1994: 22) al Pont d’Armentera. Presenta l’article arcaic (i avui dialectal) lo, en lloc del normatiu el.
-
Si el Montmell porta capell, no et fiïs d’ell. Atribuït per Manent (1994: 22) a les localitats d’Aiguamúrcia i Vilabella (Camp de Tarragona).
-
Si Montnegre porta capell, Vallès[,] no et fiïs d’ell. Manent (1996: 35) el localitza a Sant Iscle de Vallalta (el Maresme). És interessant la personificació del Vallès, nom de la comarca veïna a la del Maresme.
-
De Montsant a Morella és cosa vella [i sabuda: que plourà]. Localitzat a Flix per Manent (1997: 27).
-
Quan Montsant té capell, [/] no et fiïs d’ell. Així, dins Gomis (1998: 94), que el localitza al Priorat. Manent (1994: 22) registra a Arbolí la variant Quan lo Montsant porta capell, no et fiïs d’ell; i a Masroig (Manent, 1994: 54): Si el Montsant porta capell no et fiïs d’ell; i afegeix que a la Vilella pronuncien no et fios. A Ascó i Flix (Manent, 1997: 22): Montsant en capell [o porta capell] no et fios d’ell. La mateixa obra (Manent, 1997: 51) recull també les variants Quan Montsant porta capell, no et fios d’ell (localitzada a la Fatarella) i Quan Montsant porta capell, guarda’t d’ell (a la Pobla de Massaluca).
-
Si el Port porta capa i el Montsant capell, no et fios d’ell. Atribuït per Manent (1997: 51) al Pinell de Brai (la Terra Alta). El singular ell respon a la força de la rima, ja que en bona concordança s’hauria de referir en plural als dos orònims. El Port de la primera part es refereix, també en singular, als «Ports de Beseit amb boira o potser neu [...]» (segons l’aclariment de la font). Cal observar, d’altra banda, l’ús del subjuntiu dialectal fios (en lloc del normatiu fiïs).
28- Mentre vegis neu al Montsec, [/] no podis lo cep. Gomis (1998: 231) l’atribueix a la localitat de Tamarit de Llitera (a l’Aragó de llengua catalana). Presenta l’article arcaic (i avui dialectal) lo, en lloc del normatiu el.
-
Els monjos de Montserrat no tanquen cap porta. «Referint-se al vent», segons Manent (2002: 72), que localitza el refrany a Molins de Rei. És interessant la referència als monjos del Monestir de Montserrat, que es refereix per metonímia a tota la muntanya.
-
Montserrat porta barret, pluja o fred (Estruch, 2003: 13). A la comarca del Bages.
-
Si Montserrat porta barret, no t’espantis per la set (ibídem). Localitzat a Castellnou.
-
Si les cabres pasturen a Montserrat, [/] plourà. Localitzat a Manresa per Gomis (1998: 81), amb la glossa: «Vol dir que, si a Montserrat hi ha cúmulus (cabretes), plourà» (cf. la imatge del cel “a cabretes”: 3.2.1.1).
-
Si Montserrat porta caperó, aigua abundor. A Sant Esteve Sesrovires (Baix Llobregat), segons Manent (2002: 56).
-
Trons a Montserrat, agafa la capa i fuig aviat. A Teià (el Maresme), segons Manent (1996: 50).
-
Montseny ferrat, mal temps. Localitzat a Pineda de Mar per Manent (1996: 41): «Els núvols s’aferren a la muntanya». Similar al següent, també de la comarca del Maresme.
-
Montseny tapat, aigua aviat. Manent (1996: 55) el registra a Malgrat.
-
Quan al Montseny hi ha neu, [/] la plana de Vic és freda. Justament localitzat a la Plana de Vic per Gomis (1998: 149).
-
Quan el Montseny és florit, [/] fred a la plana de Vic. Amb les mateixes font i localització que l’anterior.
-
Quan el Montseny fuma, aigua segura. Manent (1996: 42) el localitza a Malgrat: «[...] de la muntanya surt com un fum de boira».
-
Quan el Montseny porta capell, [/] no et fiïs d’ell. Així, dins Gomis (1998: 81), que el localitza a la comarca del Vallès. Manent (1996: 35) el recull sense versificar i afegeix una variant atribuïda a Canet de Mar: Quan Montseny porta capell, guarda’t d’ell.
-
Quan el Montseny té caperutxa, [/] senyal de pluja. Localitzat al Vallès per Gomis (1998: 80).
-
Quan lo Montseny té caputxa, [/] lo migjorn punxa. Localitzat per Gomis (1998: 136) a la Costa de Llevant; i pel DCVB (s. v. caputxa), a Manresa. Presenta l’article arcaic (i avui dialectal) lo, en lloc del normatiu el.
-
Montsià agarrat, | llevant dalt del cap. Sanchis (1952: 45, núm. 173) l’atribueix a Vinaròs, localitat del Baix Maestrat veïna a la comarca del Montsià.
-
Quan Montsià fa capell, guarda’t d’ell. El DCVB (s. v. Montsià) el recull sense localització, però s. v. capell l’atribueix a Tortosa i Vinaròs; concretament sota l’accepció 24: «Faixa o caramull de núvols que sol posar-se part damunt una muntanya o altre paratge; cast. cejo». A més, crida l’atenció que dins d’aquesta segona entrada escriu Muntcià. D’altra banda, Gomis (1998: 80) localitza el refrany (versificat) als pobles de la Ribera d’Ebre, de Xerta cap avall.
-
Si Montsià fa capell, pica espart i fes cordell. El DCVB (s. v. Montsià) el registra sense localització.
-
Si Montsià porta capella, no et fies d’ella. Localitzat per Manent (2002: 22) a l’Aldea (el Baix Ebre).
29Els refranys meteorològics amb topònims van lligats a un territori o a un hàbitat concrets, però aquest “particularisme” es presta fàcilment a motivacions d’abast més ampli. Per exemple, d’entre els de la mostra del punt anterior (3.3), n’hi ha un bon grapat que respon a la següent formulació: “Si/quan tal muntanya o serra [topònim de referència] porta capell (o caperó, caputxa, caperutxa) → predicció de pluja o mal temps [expressada amb rima consonant]”. Es tracta d’una suggerent metàfora que compara aquesta nuvolositat indicadora de pluja o mal temps amb peces de roba o d’abric. Pedrosa (2001) ha arreplegat molts refranys romànics d’aquest tipus, com ara Cando o Pico Sagro pon a touca, auga temos, moita ou pouca (p. 154), de Galícia; o Cuando el Teide tiene toca, cabrero, guarda tu ropa (p. 151), de Tenerife.
30També BADARE acull aquesta mena de refranys, que hi reben l’assignació (en castellà) de montañas con “capa”, “toca” o similares. I alguns presenten una estructura ben similar en altres espais romànics on hi ha muntanyes d’altura mitjana de tant en tant cobertes de núvols. Els refranys que acullen “muntanyes amb capell” no són exclusius de l’àmbit català. El que citem a continuació és del Ticino, de la “Suïssa italiana” de parla llombarda, i conté un capèll amb tractament vocàlic (pèrdua de l’àtona final procedent del sufix llatí -ellu) coincident amb el català: Se l Generús al mett sü l capèll par dü dí la vegn gió a sedèll [‘Si el Generús –Generoso en italià– es posa el capell[,] per dos dies (la pluja) ve a bots i barrals’] (Giovannoli, 1994: 75). Com es pot veure, fins i tot els refranys més lligats a un espai particular, com aquest del món suís prealpí i aquells altres amb capell (3.3) de l’àmbit català, poden respondre a una romanicitat compartida, a una “Romània (parèmica) contínua”.