Navigation – Plan du site

AccueilNuméros35Sobre la fortuna editorial dels V...

Sobre la fortuna editorial dels Verses proverbials de Cerverí de Girona (s. xix-xx): estat de la qüestió i noves perspectives

On the Editorial History of Cerverí de Girona’s Verses Proverbials (19th-20th Centuries): State of the Art and New Perspectives
Francesc Tous Prieto

Résumés

Après avoir brièvement présenté les caractéristiques qui distinguent les Verses proverbials en tant que recueil de proverbes « d'auteur », l'article passe en revue l'histoire éditoriale du texte depuis le milieu du xixe siècle jusqu'à la fin du xxe, en s’intéressant particulièrement à la description des caractéristiques, des ajouts et des manques dans les trois éditions complètes actuellement disponibles. L'analyse, faisant suite et prolongeant les observations faites dans les études antérieures consacrées aux sujet, met en évidence qu’aucune de ces trois éditions, pas même celle de Joan Coromines (1991), ne part d'une étude systématique des relations textuelles des deux manuscrits qui ont transmis le texte, et qu’aucune n’est basée sur une exploration exhaustive des sources que l'auteur a dû manipuler. En ce sens, la troisième partie présente l'identification d'une source intermédiaire, le De eruditione principum (vers 1265) de Guillem Peraldus, et démontre l'énorme impact que la découverte a sur la fixation critique du texte.

Haut de page

Texte intégral

Els Verses proverbials, una col·lecció d’autor

  • 1 Sobre la datació de l’obra, vegeu Cabré, Miriam. «Wisdom for the Court: The Verses proverbials of C (...)
  • 2 De Ramon Llull conservem tres reculls de proverbis «purs» (els Proverbis de Ramon, els Mil proverbi (...)
  • 3 Les citacions dels Verses proverbials sense indicació explícita de font provenen de l’edició de Joa (...)
  • 4 Sobre aquesta qüestió, vegeu Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina: los exemplis, faules o istòries e (...)
  • 5 Cabré, Miriam. «Wisdom for the Court…». Op. cit., p. 398-400.

1Els Verses proverbials de Guillem de Cervera, nom de fonts del trobador Cerverí de Girona, escrits probablement a la dècada dels 70 del segle xiii o, com a molt tard, a inici dels 801, és una de les primeres col·leccions de proverbis i de sentències escrites en llengua vulgar a Catalunya, i amb totes les reserves que fan al cas, la primera que podríem considerar d’autor, una vintena d’anys abans que Ramon Llull redactés les seves2. Contra aquesta afirmació, es podria argüir que, com la immensa majoria de col·leccions de sentències, proverbis o amonestaments de l’època, el text no és més que una compilació, un florilegi de citacions més o menys evidents, i més o menys explícites, d’autors i materials preexistents. Certament, no es pot negar que en bona part ho sigui: en primer lloc, perquè Cerverí recull, tradueix o adapta proverbis, sentències i citacions de fonts aparentment diverses, en especial, és clar, dels llibres sapiencials, els Evangelis, els Salms i, en menor mesura, altres llibres bíblics, i també dels Disticha Catonis, que tradueix parcialment en la darrera part de l’obra (prov. 1015-1095). Ja al pròleg, Cerverí es posa sota l’advocació de Salomó, la principal autoritat del gènere junt amb Cató: «Dels proverbis que fe le savis Salamó | hi pausaray gran re per gensar la raysó» (prov. 23)3. D’altra banda, també apareixen nombroses al·lusions a faules, contes, rondalles i altres obres pròpies de la cultura literària dels laics4. Malgrat que l’obra no està distribuïda en capítols ni té una estructura temàtica evident, Miriam Cabré ja ha mostrat que Cerverí, que seguint el tòpic de la instrucció parental s’adreça al seus fills, desenvolupa la gran majoria dels temes centrals de la tradició gnòmica: la relació entre pares i fills, l’actitud correcta envers els amics i els enemics, la relació amb les dones, la prevenció contra les males fembres, la responsabilitat dels poderosos, els deures dels prínceps, les virtuts de l’obediència i la humilitat, el consell i el càstig, les reflexions sobre la pobresa i la riquesa, la saviesa i la follia, la vellesa i la joventut, etc5.

  • 6 Sobre l’exordi, entre d’altres, vegeu Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina…». Op. cit., p. 546-548, (...)
  • 7 Vegeu especialment Hamesse, Jacqueline. «Le vocabulaire des florilèges médiévaux». Dins: Weijers, O (...)
  • 8 Coromines edita cobrarets.

2En segon lloc, en l’exordi de la col·lecció, que ocupa els primers 23 dístics, Cerverí, després d’exhibir el tòpic de la falsa modèstia assegurant que no sap «de lletra» i que no domina les subtilitats de la gramàtica ni de la versificació, demostra tot el contrari mitjançant un enfilall de distinctiones del verb legir, que posa en relació amb el seu ethos d’home experimentat6. Una de les accepcions del mot és collir, del llatí colligere, que és el verb que més sovint feien servir els compiladors de florilegis de sentències per referir-se a la seva tasca de selecció7. Aquesta distinctio està íntimament lligada a un altre dels sentits de legir, eslir o triar, i al mateix temps s’oposa al primer de la sèrie: emblar. Cerverí dota tots aquests termes i accions d’una dimensió clarament moral i els sintetitza en dos dístics (19-20), adreçats directament als fills: «[…] cuylets emblan e pessats e ligets, | axi con dis denan; que ligén trobarets8, | —si sabets legir bé e triar— tal saber | que vós metex e me complirets de plaser!». L’objectiu del saber que Cerverí els vol transmetre no és altre, és clar, que la capacitat de discernir entre el bé i el mal, tal com ja ha establert al dístic 10: «Eslir volgr’ e triar, si pogués, mal e bé, | e·l bé pendr’, e laixar lo mal».

  • 9 La col·lecció de Jafudà Bonsenyor, en prosa, recull més de 750 proverbis i els ordena temàticament (...)
  • 10 Sobre aquesta fama, vegeu sobretot Cabré, Míriam. Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere (...)
  • 11 Conca, Maria; Guia, Josep. La saviesaOp. cit., p. 45.

3Tot i així, i a diferència d’un traductor-compilador coetani com Jafudà Bonsenyor, que, en el pròleg de les seves Paraules de savis i filòsofs (c. 1291-1294), informa que Jaume II el Just li ha encarregat «ajustar e ordonar paraules de savis e de filòsofs», treure-les de «llibres aràbics» i «tornar escriure en romanç»9, Guillem de Cervera anuncia d’entrada que començarà una «obra vertadeyra» en un estil senzill, apte per als illetrats, i mostra una clara consciència d’autor quan presenta els seus «verses proverbials» en oposició als «leugers e venarsals» (prov. 22) que ha fet en el passat, amb ironia inclosa quan assegura a l’inici que «no·m conexeran». I de fet, la important difusió que van assolir els Verses proverbials i altres composicions com el Maldit bendit van valdre a Cerverí la fama d’autoritat moral vernacla durant els segles xiv-xv10. Potser es podrien argüir altres raons, però és simptomàtic que a la Doctrina moral d’en Pacs, del primer terç del segle xv, l’autor citi de forma sistemàtica el nom de Cerverí les 22 vegades que incorpora proverbis de la col·lecció, mentre que en canvi calla el nom de Jafudà Bonsenyor el centenar de cops que pren sentències del seu llibre11.

La transmissió manuscrita i les edicions dels Verses proverbials

  • 12 A banda dels proverbis incorporats a la Doctrina moral d’en Pacs, també en citen poetes com Pere Ma (...)

4Tot i la difusió que les força nombroses citacions dels Verses proverbials revelen, així com també les mencions en inventaris i documents dels segles xiv-xv12, la seva tradició manuscrita directa és relativament reduïda, però en consonància amb les altres obres líriques i narratives de Cerverí, i també de bona part de la literatura en vers del període. Avui en dia en coneixem dos testimonis, tots dos datables entre la meitat i la fi del segle xiv: 1) el manuscrit Reservado I-48 de la Biblioteca Nacional d’Espanya (f. 1r-75r), el famós Cançoner dels comtes d’Urgell, que transmet l’obra en metre narratiu conservada de Cerverí i La faula de Guillem de Torroella; 2) el manuscrit fr. 1 (olim CIV,6 i Fr.Z.1 [249]) de la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia (f. 1r-49v), que inclou els Verses proverbials i una còpia acèfala del Maldit bendit. D’aquest segon testimoni se n’ha conservat un descriptus parcial al ms. D 465 Inf de la Biblioteca Ambrosiana de Milà, de finals del segle xvi, i que va pertànyer al cèlebre bibliòfil Gian Vincenzo Pinelli —conté només els primers 24 dístics de la col·lecció (f. 346r-v). Al f. 345r hi ha una nota de la mà de Pinelli que indica l’origen de la còpia: «Alcuni prouerbii cauati da un esemplar di Jac.º Contarini, cioe il p.º foglio del libro». El manuscrit estava, doncs, en aquella època, en mans de Giacomo Contarini, patrici venecià que llegà la seva destacada biblioteca a la República de Venècia.

  • 13 Jacob, Paul-Louis (pseudònim). Dissertations sur quelques points curieux de l’histoire de France et (...)
  • 14 Heyse, Paul. Romanische Inedita auf italiänischen Bibliotheken. Berlín: Wilhelm Hertz, 1856.
  • 15 Milà i Fontanals, Manuel. De los trovadores en España: estudio de lengua y poesía provenzal. Barcel (...)
  • 16 Bartsch, Karl. Chrestomathie provençale, accompagnée d’une grammaire et d’un glossaire. Deuxième éd (...)
  • 17 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit.
  • 18 Llabrés, Gabriel, ed. Cançoner dels comtes d’Urgell. Barcelona: Societat Catalana de Bibliòfils, 19 (...)
  • 19 Llabrés, Gabriel. Estudi histórich y literari sobre’l Cançoner dels Comtes d’Urgell. Barcelona: Soc (...)
  • 20 Ibid., p. i.

5Malgrat que, més enllà d’aquest descriptus, hi ha alguna altra notícia de l’interès dels cercles humanistes per la poesia de Cerverí i altres poetes coetanis, la seva fama es va anar diluint al llarg de les centúries posteriors i els Verses proverbials no es van exhumar i editar fins a la segona meitat del segle xix. La seva recuperació corre paral·lela, és clar, a la redescoberta, l’estudi i la descripció dels dos manuscrits que acabem de mencionar. El de Venècia ja és succintament descrit el 1839 al volum setè de les Dissertations sur quelques points curieux de l’histoire de France et de l’histoire littéraire de Paul Lacroix13, però el primer a publicar-ne un extracte, més enllà de l’íncipit i l’èxplicit, fou Paul Heyse el 1856 al volum Romanische Inedita auf italiänischen Bibliotheken14: hi estampa els primers seixanta proverbis i els darrers sis —una selecció que Manel Milà i Fontantals va reproduir a De los trovadores en España15. Poc després, Karl Bartsch va incloure un fragment dels f. 5-6 (prov. 97-127) a la seva Chrestomathie provençale16, i una vintena d’anys més tard Antoine Thomas en va oferir una edició completa al número 15 de Romania17. Pel que fa al Cançoner dels Comtes d’Urgell, és ben sabut que Gabriel Llabrés el va editar el 190618 i en va publicar un estudi l’any següent19. Ell mateix explica que formava part de la biblioteca de la família Sánchez Muñoz, barons d’Escriche, i que després de passar per les seves mans, va ser donat a la Biblioteca Nacional d’Espanya20. Ara bé, va caldre esperar fins a l’edició de Joan Coromines de 1991 per poder disposar d’una edició que tingués en compte ambdós manuscrits.

  • 21 Cançoner dels Comtes d’Urgell, edició a cura d’Anton M. Espadaler i Eloi Castelló. Lleida: Universi (...)
  • 22 Milà i Fontanals, Manuel. De los trovadores… Op. cit., p. 351-353.
  • 23 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 25-26.
  • 24 Llabrés, Gabriel. Estudi histórich y literariOp. cit., p. vii-xviii; Nicolau d’Olwer, Lluís. «Lit (...)
  • 25 Riquer va presentar els arguments històrics i literaris en un primer article el 1950: Riquer, Martí (...)
  • 26 Vegeu la nota 10.

6Així doncs, avui comptem amb un parell d’edicions antigues que, a priori, es basen en la transcripció dels dos manuscrits conservats, i una tercera, de finals del segle xx, que es presenta tàcitament com una edició crítica. L’edició de Thomas es pot descarregar fàcilment en diverses plataformes en línia i la de Llabrés es va reeditar en facsímil el 1999 amb diversos estudis introductoris21. Els estudis dedicats a l’obra de Cerverí des de principis del segle xx són molt nombrosos i queda fora de l’abast i dels objectius d’aquest article repassar-los. Sí que convé recordar, tot i que tampoc m’hi aturaré perquè es tracta d’un tema ja resolt i tancat fa més de vint anys, que des de mitjans del segle xix l’estudi i l’edició dels Verses proverbials van estar fortament condicionats per la necessitat d’establir la identitat de l’autor i, de retruc, la seva data de redacció. Milà i Fontanals va ser el primer a emetre una sèrie d’hipòtesis sobre la identificació de Guillem de Cervera: el va vincular a la noble família dels Cervera i el va situar a la cort de Jaume I22. Antoine Thomas no s’entreté gaire en aquesta qüestió, però en tot cas dona per descomptat que Guillem de Cervera era un autor català i situa la composició cap a l’any 127023. Llabrés i, poc després, Nicolau d’Olwer proposen que l’autor fou un Guillem de Cervera que esdevingué monjo de Poblet després d’haver enviudat dues vegades, però el primer creu que l’obra fou escrita cap a 1189 i el segon el 121724. No fou fins a l’edició dels poemes de Cerverí i els estudis de Martí de Riquer, a mitjan segle passat, que les evidències històriques, literàries i finalment documentals es van imposar i es va demostrar que Guillem de Cervera i Cerverí de Girona eren la mateixa persona, per molt que Joan Coromines es negués a acceptar-ho amb arguments que no podien desmentir o refutar les proves que va aportar Riquer25. D’altra banda, els estudis recents de Miriam Cabré han posat en relleu, en primer lloc, que, contra la diferència de to i de qualitat literària que Coromines percebia entre els proverbis i la resta de l’obra de Cerverí, i també malgrat el joc biogràfic de l’exordi, existeix una clara continuïtat entre el paper de tutor savi i experimentat que assumeix en els Verses proverbials i la imatge de conseller àulic que cultiva en una part important de les seves peces líriques. Deixant de banda que els proverbis comparteixen transmissió manuscrita amb les obres de metre narratiu del trobador, els lectors dels segles xiv-xv van percebre clarament aquesta continuïtat, fins al punt que una part destacada dels autors que van citar unitats dels Verses proverbials els atribueixen explícitament a Cerverí26.

  • 27 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 28.
  • 28 En els llocs crítics que valoro i comento a continuació, faig servir les sigles següents:
    U = Ms. R (...)

7Si examinem les edicions una mica més de prop, d’entrada cal dir que la d’Antoine Thomas és la més respectuosa amb el seu manuscrit de partida. A la introducció, l’estudiós es limita a informar que ha introduït al text «le minimum indispensable de corrections, c’est-à-dire que j’ai conservé toutes les inconséquences graphiques quand elles ne gênaient ni le sens ni la mesure»27. En efecte, Thomas, que transcriu el manuscrit de Venècia sense pràcticament errors i amb molta pulcritud, no regularitza les solucions gràfiques del copista ni tampoc no esmena, en general, els trets morfològics i fonètics que no s’ajustarien estrictament a la norma de la scripta occitana. En el lleuger aparat crític que acompanya el seu text, anota les poques lliçons rebutjades i els accidents textuals que detecta. Tot i que no sigui gaire explícit a l’hora d’indicar les intervencions que hi ha realitzat, és cert que en general es limita a esmenar errors paleogràfics més o menys evidents, però en alguns casos, com ha anunciat, introdueix modificacions ortogràfiques per evitar lliçons que puguin resultar obscures al lector, esmena versos amb problemes de còmput mètric i corregeix lliçons que al seu parer no fan sentit. Potser en aquest darrer aspecte hi ha una de les poques objeccions que es poden plantejar a la seva edició, atès que normalment no les justifica. Les relliscades són més aviat rares, però, per exemple, al proverbi 17 no anota a l’aparat la lliçó que realment hi ha al manuscrit. Tant Thomas com Coromines editen essencialment el text següent28:

17
E no porets far re ni menar ab les mas
que·l cor no·y àn dessé. En boca ni en nas

18
no pot hom re sentir que·l cor adés no·y àn.

                 ni en nas ThCo

ni en mans (amb la -n- expuntuada) V

o enals U

8El mot-rima del segon vers apareix deturpat als dos testimonis: en el cas de V, hi ha hagut una reduplicació i de fet es llegeix «mans». Sembla que el copista se n’ha adonat, almenys parcialment, perquè la -n- està expuntuada. La primera lletra és clarament una m- i potser es podria arribar a pensar que el darrer dels tres pals està mig raspat, però és molt més probable que, simplement, la tinta hagi saltat una mica. Tal com es pot observar, la lliçó «nas», tant per sentit com per exigència de la rima, és amb tota probabilitat la correcta, però Thomas no recull la variant del manuscrit a l’aparat. En canvi, Coromines sí que la registra, tot i que sense indicar que la -n- està expuntuada. Malgrat que seria llaminer especular sobre la possibilitat que la deturpació d’aquest mot-rima en ambdós manuscrits revelés un possible antecedent comú, les característiques de les dues variants més aviat fan pensar en accidents paleogràfics diversos i, per tant, en un origen poligenètic de l’error.

  • 29 «Noli subtrahere a puero disciplinam: si enim percusseris eum virga, non morietur. Tu virga percuti (...)

9Un altre aspecte destacat de l’edició de Thomas és que a l’aparat anota les fonts i els paral·lels que detecta. Thomas revela els deutes o els vincles de Cerverí amb els llibres sapiencials bíblics, els Salms i els Evangelis, altres llibres veterotestamentaris, els Disticha Catonis, i autors cristians com Sant Jeroni. També assenyala que algunes sentències poden provenir de compilacions anteriors molt difoses, com les Formula honestae vitae (s. vi), els Moralium dogma philosophorum (s. xii) o la Summa de vitiis et virtutibus (1236-1239) de Guillem Peraldus, unes pistes que, com veurem a l’apartat següent, són molt útils. No es tracta, però, d’una anotació exhaustiva, no només perquè l’editor no degué tenir temps a fer una recerca sistemàtica de totes les fonts, sinó perquè en molts punts de l’obra fa l’efecte que no assenyala les al·lusions més o menys òbvies, per exemple a alguns passatges dels Evangelis. Tot i que d’entrada sí que sembla força exhaustiu a l’hora de trobar els passatges dels llibres sapiencials bíblics dels quals parteix Cerverí, n’hi ha que passen desapercebuts, com per exemple el del proverbi 382, «No mor cel qui·s castic per verga: can ferràs | ab verga ton amic, d’imfern lo lunyaràs», que deriva clarament de Pr 23,13-1429.

  • 30 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 28.
  • 31 Riquer, Martí de. «Guillem de Cervera és Cerverí de Girona». Op. cit., p. 128.
  • 32 Un exemple seria l’Splanamento deli Proverbi di Salamone de Girard Pateg, un text de caire sapienci (...)

10En darrer lloc, i aquesta és una qüestió en la qual tampoc no hi insistiré —perquè mereix un estudi monogràfic—, l’edició de Thomas va suposar un abans i un després en la consideració de la mètrica del text, atès que malgrat que el manuscrit de Venècia —i el de Madrid— disposen els proverbis en dístics alexandrins amb rima interna, l’editor va considerar que el metre més natural en aquest tipus de text eren els hexasíl·labs, en aquest cas estructurats en quartetes de rima encadenada30. En aquest punt, tant Riquer com Coromines no hi van posar cap objecció: el primer informa habitualment que els Verses proverbials foren «escrits en quartetes encadenades de versos de sis síl·labes»31, i el segon els va estampar amb la mateixa forma, sense afegir-hi cap consideració. Tot i així, i encara que els versos de sis i vuit síl·labes puguin ser molt més habituals, els alexandrins i els decasíl·labs no són rars en obres didàctiques i morals vernacles de la mateixa època, fins i tot en col·leccions de proverbis, i d’altra banda el dístic o l’apariat és, indiscutiblement, la unitat estructural per excel·lència de la tradició gnòmica32.

  • 33 Guillem de Cervera. Verses proverbials. Op. cit., p. 8.
  • 34 Ho recorda, per exemple, Anton Maria Esapadaler a la seva introducció al Cançoner dels Comtes d’Urg (...)

11Per la seva banda, l’edició de Gabriel Llabrés forma part del projecte de publicació del conjunt dels textos transmesos pel Cançoner dels comtes d’Urgell per a la Societat Catalana de Bibliòfils. Tot i així, malgrat el caràcter arcaïtzant de la tipografia i la disposició del text, que imita la mise en page del testimoni —Llabrés sí que edita els proverbis en dístics—, pel que fa a la transcripció dels Verses proverbials, tal com ja va assenyalar Coromines33, l’estudiós no en proposa una simple transcripció, sinó que té en compte el text de Thomas, i per tant les lliçons de V, però sense fer pròpiament un estudi crític de les variants. En la majoria de casos anota les variants de Thomas a l’aparat, però quan les considera millors, les adopta, normalment sense cap mena de justificació, i força sovint sense indicar-ho a l’aparat. D’altra banda, ja ha estat assenyalat que Llabrés, a causa d’una malaltia, no va poder dur a terme aquesta edició en les millors condicions i que va necessitar l’assistència de col·laboradors, cosa que en bona part justifica les nombroses errades o inexactituds que malauradament presenta34.

  • 35 Renedo, Xavier. «Joan Coromines, editor de textos catalans i occitans». Dins Solà, Joan; Garolera, (...)
  • 36 Cerverí de Girona. Lírica, a cura de Joan Coromines. 2 vols. Barcelona: Curial, 1988; Cerverí de Gi (...)

12En darrer lloc, l’edició de Coromines parteix d’una valoració aprofundida del text dels dos manuscrits i de les edicions precedents, tal com ell mateix assenyala en la breu introducció i es pot comprovar en el seu exhaustiu aparat crític. Tot i això, Xavier Renedo, en una anàlisi global de la tasca de Coromines com a editor de textos catalans i occitans35, ja va advertir que, a l’hora de prendre determinades decisions editorials, l’eminent filòleg va confiar una mica massa en la seva enorme erudició i el seu profund coneixement de l’occità i les llengües romàniques en general, i massa poc en els principis de la crítica textual. A banda, Renedo mostra exemples en què Coromines cau en errors d’interpretació o no fa una bona selecció de variants perquè no coneix la font bíblica o medieval de què parteix Cerverí. De fet, Coromines tria les variants que li ofereixen els dos manuscrits seguint sobretot els seus vastos coneixements lingüístics, les seves intuïcions —i potser també en alguna ocasió els seus prejudicis—, però sense haver fet pròpiament una collatio sistemàtica dels dos manuscrits i haver-ne estudiat les seves relacions textuals, una tasca que està pendent de fer. D’altra banda, seguint criteris molt semblants als adoptats a les edicions dels volums de la lírica i la narrativa de Cerverí36, però sense explicitar-los a la introducció, Coromines regularitza l’ortografia del text. Tot i que és una qüestió que encara no hem analitzat en profunditat, Coromines tendeix a seguir una mica més de prop el text de V, però intervenint sempre que li sembla, tant pel que fa a la selecció de variants, com pel que fa a la regularització gràfica i morfològica del text, sovint de forma abusiva. Precisament, el primer dístic de la col·lecció ens ofereix un bon exemple del modus operandi de l’editor:

V

Sitot letra no say eu Guylem de Cerveyra
als plans comenseray planobra vertadeyra.

U

Sitot lati no say en G. de Serveyra
als plas començaray plan obra vertadeyra.

Co

Sitot latí no say,
eu, Guylem de Cerveyra,
als plas començaray
plan’ obra vertadeyra;

  • 37 Raynouard, François-Just-Marie. Lexique roman, 6 vol. París: chez Silvestre, 1838-1844, vol. 4, col (...)
  • 38 Pujol i Canelles, Miquel. Poesia occitanocatalana de Castelló d’Empúries: recull de poemes de final (...)
  • 39 Reixach, Albert; Cabré, Míriam. «La cultura notarile…». Op. cit., p. 75 i 97.

13No és que hi hagi variants gaire rellevants des d’un punt de vista ecdòtic, però s’hi percep aquesta tendència sincrètica: d’una banda, prefereix les variants formals «plas» i «començaray» de U, però en canvi, és clar, opta pel «Cerveyra» de V. Pel que fa a l’única variant lèxica del fragment, «letra» / «lati», que no comporta, però, cap canvi de significat, Coromines, en nota, justifica la tria de la variant de U assegurant que «l’oposició amb pla de 1c i 1d demostra que latí és la bona lliçó»; es tracta d’un argument que, de fet, es podria aplicar també a la variant de V, que té un significat equivalent. Un passatge de la traducció occitana de la Somme le roi il·lustra la identitat de les dues formes: «Aquest peccat es apelat en letra, presomptio, mas en romans se deu apellar folla esperansa»37. En la consideració d’aquestes variants, també es podria tenir en compte la tradició indirecta, atès que s’han conservat mencions a l’íncipit de la col·lecció en dos documents. El primer és un volum notarial que inclou documents del notari de Castelló d’Empúries Pere Perrini datats entre 1329 i 1330. A la coberta interna primera hi ha reproduït el primer vers: «Sitot letra no say eu Guillem de serueyra»38. D’altra banda, en l’inventari post mortem del ciutadà de Vic Pere Mas (1395), hi ha l’anotació següent: «quodam librum vocatum Cerverí, prout incipit: “Sitot letra no say”»39. Malgrat la preferència d’aquests darrers testimonis per la variant de V, és evident que, amb les dades disponibles, hem de considerar «letra» i «lati» lliçons equipol·lents.

14Un altre exemple dels problemes textuals que pot arribar a comportar aquest criteri és el cas del dístic número set, el que precisament estableix que legir vol dir ‘collir’:

V

E ligits dits coylirs per queu volgra cuylir
amor plasers servis ab poder de servir.

U

E legir dits colirs per queu volgra collir
a mos plasers servis ab poder de servir.

Th

E ligirs coylir dits,
Per qu’eu volgra cuylir
Amor, plasers, servis,
Ab poder de servir.

Co

e legirs coylir dits;
per qu’, eu volgra cuylir
amor: plasers servits,
ab poder de servir;

  • 40 «e legirs passar dits: | per qu’eu volgra passar | ab los tres reys, guarnits | de tot arnés, la ma (...)

15Tots dos testimonis porten lliçons deturpades, com «ligits», a V, que hauria de ser clarament «ligirs». Thomas primer, i Coromines després, detecten una errada gramatical a la forma «coylirs», la corregeixen per «coylir» i, a imitació del proverbi següent40, inverteixen l’ordre dels dos mots per tractar de salvar la rima. Coromines, amb bon criteri, considera, però, que la solució de Thomas no és satisfactòria, perquè «dits» no rima amb «servis», i decideix esmenar també el segon mot-rima intern. És evident, però, que la solució final que ofereix Coromines és molt forçada, tant pel que fa a la sintaxi i a la puntuació, com al sentit general del dístic. Coromines el parafraseja de la manera següent: «el poeta voldria aplegar amor, que importa (que li resultarà) un plaer ben merescut o guanyat, i amb poder o possibilitat de tornar-li a servir». En aquest cas, sembla molt més econòmic assumir que servis ha de rimar amb coylirs, per molt que hi hagi una errada gramatical i una imperfecció fonètica, i mantenir l’enumeració del segon vers (amor/s, plaers, serveis).

Les fonts dels Verses proverbials i la fixació crítica del text

  • 41 Renedo, Xavier. «Joan Coromines, editor…». Op. cit., p. 150.

16Tal com ja va posar sobre la taula Xavier Renedo, una bona edició dels Verses proverbials, que reculli i es beneficiï de la feina i els encerts de Thomas, Llabrés i Coromines, però que en superi les limitacions, requereix estudiar sistemàticament les relacions textuals que mantenen els dos manuscrits per poder valorar amb precisió les seves lliçons i triar com a manuscrit base el que sigui més adequat; alhora, per poder fixar el text amb garanties, cal conèixer en profunditat les fonts que degué utilitzar Cerverí41. Tractant-se d’una obra tan extensa —més de dos mil alexandrins—, encara no hem pogut completar la collatio codicum i l’examinatio de les variants, dues de les tasques essencials per complir la primera condició exigida per Renedo. Per això, en la darrera part d’aquest treball ens centrarem en la segona, la de les fonts, un terreny en què sí que podem presentar novetats que tenen un impacte evident en la fixació crítica del text.

  • 42 La crítica ha considerat que Cerverí reelabora de forma lliure els llibres sapiencials bíblics, els (...)
  • 43 Vegeu Riquer, Martí de. «Els Verses proverbials de Cerverí de Girona». Op. cit., p. 124-125, i sobr (...)
  • 44 Cabré, Miriam. «Evocacions bíbliques en l’obra de Cerverí de Girona». Dins Santanach, Joan; Ferrer, (...)
  • 45 Tot i que és una peça molt més breu, és ben conegut el cas del Llibre de bons amonestaments d’Ansel (...)
  • 46 Vegeu Kaeppeli, Thomas. Scriptores Ordinis Praedicatorum medii aevii, vol. 2. Romae ad S. Sabinae: (...)
  • 47 «Cette citation ne semble pas se retrouver dans le libre des Rois» (Thomas, Antoine. «Les Proverbes(...)

17Ja hem vist que l’edició de Thomas era un bon punt de partida per emprendre un estudi sistemàtic de les fonts. Els altres editors, Llabrés i Coromines, no van fer noves aportacions sobre aquesta qüestió. La bibliografia posterior ha tendit a fonamentar-se en la feina de Thomas, doncs, amb accents diversos segons els interessos o les orientacions de cada estudiós42. Tot i així, els únics treballs rellevants en aquest camp han estat els de Martí de Riquer i Miriam Cabré, sobretot pel que fa a l’anàlisi dels nombrosos esments a materials narratius de tipus exemplar (faules, fabliaux, llegendes, contes, vides de sants, etc.)43. D’altra banda, aquesta darrera autora ha assenyalat, en relació amb l’ús de fonts bíbliques, que el recull de Cerverí «no constitueix una traducció literal dels llibres bíblics sinó que segurament els préstecs devien estar filtrats per una glossa bíblica, o alguna font intermèdia, com ara un recull de proverbis o un florilegi»44. No es tractaria pas de cap anomalia, és clar, atès que la immensa majoria de compiladors de col·leccions i florilegis de sentències, o de poetes que componen llibres de consells i d’ensenyaments com el de Cerverí, solen pouar en obres anteriors del mateix gènere45. Doncs bé, recentment hem detectat que la principal font intermèdia del recull de Cerverí és el De eruditione principum del dominicà Guillem Peraldus, un mirall de prínceps escrit cap a 1265 que assolí una difusió considerable i fou traduït al francès i a l’italià46. Cerverí, de fet, el cita al proverbi 66, però amb un títol desorientador perquè, com va creure Antoine Thomas, fa pensar en una menció bíblica47:

E·l libre dits dels Reys que àls no és noblesa
—garda tu cossí·t creys— mas antiga riquesa.

  • 48 Peraldus, Guillelmus. Summa aurea de virtutibus et vitiis. Venècia: Paganinus de Paganinis, 1497.
  • 49 Les citacions d’aquesta obra provenen de la següent edició: Thomae Aquinatis, Sancti. Opera Omnia. (...)

18En efecte, no es tracta pas d’una al·lusió al llibre bíblic. La sentència «àls no és noblesa mas antiga riquesa» no s’hi localitza. En canvi, la trobem atribuïda a Sèneca en diversos tractats i comentaris del segle xiii, començant per la Summa de vitiis de Guillem Peraldus: «Seneca: Nemo altero nobilior, nisi cui rectiuus est ingenium et bonis artibus aptus. Idem: Nihil aliud est nobilitas quam antiquate divitie» (VI,41) 48. El cap. 4 del primer llibre del De eruditione principum transmet el mateix passatge, aquest cop sense cap atribució49. No sembla que sigui pas el primer préstec present a la col·lecció. Els dístics 25-26, que se situen pràcticament a l’inici de la llista de consells —recordem que els primers 23 constitueixen l’exordi—, provenen ja amb tota probabilitat dels cap. 11 i 12 del segon llibre del tractat:

Ab re tan be no·s pren focz, com ab autre foc;
amors aman s’encen mils c’ab als, en tot loc.                    

Attendere debet princeps in se dilectionem Dei, meditatione amoris, quam Deus nobis exhibuit: sicut enim ignis non melius quam igne accenditur, nec amor ita melius quam amore.

Sobre tot amats Dieu, e vostres pruymes sí
com vos metex, cor grieu porets falir axí.

Ad amorem proximi primo incitare debet principem Scriptura sacra, quae multum ad hoc monet Matth. 22 et Luc. 10: diliges proximum tuum sicut teipsum.

  • 50 Per a un estudi sistemàtic de l’ús que Cerverí fa d’aquesta font, vegeu Tous, Francesc. «“E·l libre (...)

19Des d’aquest punt, Cerverí va extraient materials del De eruditione principum com a mínim fins al prov. 958 —la col·lecció consta d’uns 1200 dístics, tot i que també hi interpola continguts que no sembla que en depenguin50.

20La descoberta d’aquesta font ens proporciona dades precioses per resoldre nombrosos problemes textuals i, ben sovint, ens ofereix una guia inestimable per seleccionar les variants més adequades, sobretot quan les dels dos testimonis fan sentit. Ens trobem un cas d’aquest tipus ben aviat, en el prov. 52:

V

Can humilitats raya bas estan a pleser
car non ha en caya, per so no pot caser.

U

Co humilitat jaya baix esta a plasser
car no ha en que caya per so no pot casser.

  • 51 Coromines i Thomas llegeixen «on» en lloc de «en», que sembla la lliçó real de V. Coromines justifi (...)

21Coromines segueix la lliçó de V, i òbviament la de Th, tant pel que fa a les variants del primer vers, com les del segon —marcades en cursiva. Per Coromines, raya és una forma del verb raiar, ‘brillar’, mentre que en el primer hemistiqui del segon vers també accepta la proposta de Th: «car non ha hom on caya»51. La font d’aquest dístic es troba al final del cap. 1 del primer llibre del tractat de Peraldus:

Status humilis locus est quietus, et tutus, et abundans bonis. Quietus est, quia non est ventis expositus. Isa. 32: erit vir quasi qui absconditur a vento, et celat se a tempestate. Tutus est cum sit in imo. Augustinus: humilitas in imo est, et non habet quo cadat. Bonis spiritualibus abundat velut vallis fertilis in Psal. 64: valles abundabunt frumento.

  • 52 Sembla que Cerverí reprodueix també l’estructura sintàctica de la font i, per això, fa servir una f (...)

22És evident que, pel que fa a les variants del primer vers, les de U conserven el significat del text de de Peraldus: «jaya baix esta a plasser» tradueix «tutus est cum sit in imo»52. U també és fidel a la sentència agustiniana de la font: la humilitat «no ha en que caya». Per tant, el subjecte del verb estar no són els «bas», ‘humils’, de la lliçó de V, ni el dels verbs aver i caser l’«hom» que conjecturen Thomas i Cormoines, sinó «humilitats». Aquesta lectura dota de coherència el conjunt que el dístic 52 forma amb els dos següents, en què Cerverí, en el que sembla una amplificatio del motiu, contraposa la humilitat a l’orgull:

can humilitats mon pus alt que res qui sia,
pus bas que res del món crey eu qu’erguyls estia;

can erguylls puja alt, que bas no pot estar,
cay bas e pren tal salt que puys no·n pot levar.

23El prov. 63 és un cas particular, perquè disposem de tradició indirecta. Si ens cenyim als testimonis directes, no hi ha dubte que hauríem d’acceptar la proposta de Coromines, que segueix el text de V:

Molt mays te val li affars de l’amic qui·t desira
que no fa le baysars d’enemic qui t’asira.

24Tal com assenyala l’editor, el primer vers s’ha conservat molt corromput a U: «Molt mays cavayl mastats (?) del enamich quit dezira». Coromines interpreta que «affars» significa ‘la feina que et dóna (el temps que et pren)’. En una nota, recorda que aquest proverbi és citat per Francesc de la Via en el Procés de Corona d’Aur contra en Bernat Tudela, tot i que es limita a apuntar que aquest autor «era de temps molt posteriors i poc sabia del segle xiii» —i, per tant, que l’atribueixi a Cerverí no és pas significatiu. No té en compte, en canvi, una variant important que reporta aquesta citació:

  • 53 Francesc de la Via. Obres, ed. Arseni Pacheco. Barcelona: Quaderns Crema, 1997. Es pot consultar en (...)

Mays te val le naffrars
de l’amich qui·t desira,
que no fay le baysars
d’enamich qui t’asira.
(vv. 2276-2279)53

25A primer cop d’ull, la variant del text de Francesc de la Via sembla molt més adequada que no pas la de V, perquè estableix una clara oposició amb el substantiu amb el qual rima, «baysars»: és millor la ferida de l’amic que t’estima que no pas els besos —les atencions— de l’enemic que t’odia. I això és el que diu exactament la font, que la trobem a Proverbis (27,6): «Meliora sunt vulnera diligentis quam fraudulenta oscula odientis». Cerverí el pren, amb tota probabilitat, del cap. 11 del llibre primer del De eruditione: «Amicus mundi est amicus proditoris, et ejus osculum est fraudulentum. Prov. 28: meliora sunt vulnera diligentis, quam fraudulenta oscula odientis». És evident, doncs, que la lliçó de V està deturpada per culpa d’un o diversos errors de tipus paleogràfic.

26Hi ha altres llocs on la font, més que no pas ajudar-nos a escollir la bona lliçó, ens permet corregir interpretacions equivocades —dels editors i dels estudiosos. Un cas força significatiu és el del prov. 852, que havia fet afirmar a diversos comentaristes que Guillem de Cervera —Riquer encara no l’havia identificat amb Cerverí— havia estat a Terra Santa:

Res no viu en Mar Morta per vida corporal;
ne hom ses fe no porta vida espiritual.

viu VThCo

vi Ull

  • 54 Riquer, Martí de. «La personalidad del trovador Cerverí». Op. cit., p. 106.

27Riquer, que cita l’edició de Llabrés i reprodueix, per tant, la lliçó de U —i per això es refereix a l’estrofa 880—, va interpretar que el proverbi era una glossa d’un passatge de l’evangeli de Joan («beati qui non viderunt, et crediderunt», 20,29), perquè interpreta que el significat del proverbi és que «no hay necesidad de ver con los propios ojos el país donde Jesucristo predicó el evangelio: basta la fe»54. Coromines va editar «viu», la lliçó de V, atès que la forma «vi», al seu parer, és una «ultracorrecció pròpia d’escriba català». En aquest punt, Coromines està d’acord amb Riquer, perquè creu que l’observació no té un valor personal, sinó exemplar —i, per tant, no implica que l’autor hagi estat realment a Terra Santa. En realitat, Cerverí està traduint un passatge del cap. 1 del segon llibre del De eruditione que estableix que la fe és la porta de la vida eterna: «Fides principium est gratiae, et ordinatrix, et causa vitae aeternae. Hebr. 10: justus ex fide vivit; Gal. 2: in fide vivo filii Dei; 1 Joa. 5: vitam habebitis aeternam, qui creditis in nomine filii Dei. Extra fidem nihil vivit vita spirituali, sicut in mari mortuo nihil vivere potest vita corporali». El text llatí no ofereix cap dubte: en primer lloc, cal triar la lliçó de V, «viu», i cal interpretar-la com una tercera persona del present d’indicatiu del verb viure, no pas com una primera del pretèrit perfet de vezer. No cal dir que aquest canvi semàntic elimina, si encara n’hi havia, qualsevol temptació d’interpretar que Cerverí es refereix a la seva experiència personal.

  • 55 A banda dels 24 proverbis que V no transmet per la pèrdua del foli inicial del segon plec (entre el (...)

28Podríem posar uns quants exemples similars més, però més aviat ens interessa destacar que, en diverses ocasions, el text de Peraldus també permet confirmar que els proverbis que V o U no reporten no són addicions afegides al llarg de la transmissió del text55. És el cas, per exemple, del prov. 624A, absent a V, que forma conjunt amb els prov. 622-624, i en el qual hi ha al·lusions a tres exemples, els dos primers bíblics i el tercer, el de 624A, d’història antiga. De fet, es tracta dels «miracles» a què l’autor fa referència en el 621:

Miracles ai auzits que Deus volc de laics far
—de clergues no·m n’és dits us—per glesas trencar;

29El primer exemple bíblic, el dels fills d’Aron, deriva d’un passatge del cap. 3 del cinquè llibre del tractat de Peraldus —Cerverí l’ha anat seguint a partir del prov. 607—, mentre que els dos següents es localitzen al cap. 11 del segon llibre:

li fiyl d’Aron meseron als encensiers lo foc,
e l’encens que doneron denant Deu, e·l sant loc,
                                                                         

car no·ls era mandat, foc de Deu dexendet,
e car feron peccat amdós los devoret;

Levit. 10: arreptis Nadab et Abiud filii Aaron turibulis imposuerunt ignem et incensum insuper, offerentes coram domino ignem alienum, quod eis praeceptum non erat, egressusque ignis a Deo devoravit eos; dixitque Moyses: hoc est quod loquutus est dominus: sanctificabor in his qui appropinquant mihi.





Eliodorus fo ferits per un cavall,
car raubet la mayso de Dieu, on mants folls fall;





Pompeys trenquet lo temple, d’on sa força perdet:
anch clerchs aquest exemple, gent ne be, no gardet;

Ut princeps immunitatem sacrorum locorum custodiat, et custodiri faciat, attendere debet quod legitur 2 Mach. 3, de Eliodoro, qui locum sacrum volebat spoliare pecuniis ibi commodatis: sicut enim ibi legitur, apparuit quidam equus terribilem sessorem habens optimis operimentis adornatus, isque cum impetu Eliodoro priores calces elisit. […]
Item cum Pompejus venisset Jerosolymam, irruentes Romani prophanaverunt templum, equos in porticibus stabulaverunt, ob quam rem Pompejus creditur de cetero nunquam pugnasse, quin vinceretur, qui hactenus fuerat fortunatissimus.

  • 56 També cal dir que U desplaça, de forma sorprenent, dos proverbis, el 308 i el 802, a posicions molt (...)

30En darrer lloc, el text de Peraldus es pot convertir en un criteri de pes a l’hora de decidir l’ordre que cal seguir en els passatges en què els dos testimonis discrepen. Cal dir que els balls d’unitats no són excessivament nombrosos i que, en general, consisteixen o bé en un simple capgirament de dos enunciats, o bé en el desplaçament d’un proverbi poques posicions amunt o avall56. Un cas significatiu és el del conjunt 855-859 —tenint en compte l’ordre de les edicions de Thomas i Coromines, que segueixen el de V. El passatge del text llatí pertany al cap. 1 del segon llibre. U situa el núm. 855 entre el 858 i el 859. Tal com es pot observar, el 855 i el 859 formen un doblet que convida a pensar que la seqüència de U és la correcta:

  • 57 Thomas i Coromines editen «amam», la lliçó de V, però la font demostra que cal editar «anam», que é (...)

856
Fes és lusens lanterna qui l’arm’ elumn’ e guida
en la nuyt fort escura d’aycesta present vida.
                                                                         

857
Nós anam
57 per la fe e no per esperança,
mas emparam gran bé aver, ab alegrança.


858
Le corbs infernal ponya rompre l’oyl de la fe,
e·l corporals nos lonya de l’oyl, tant c’ a mort ve.


855
La fes és saviesa que malesa no venç,
ans fes venç la malesa c’aucí los malmirens.


859
Peccats no pot valer aytan con la fes val,
ans fa fes dechaser tot peccat e tot mal.

Fides lucerna est, ad quam in nocte praesentis vitae ambulatur 1 Cor. 5 [856]: per fidem ambulamus, et non per speciem [857]. Non est aliquis reputandus spiritualiter sanus, qui veram fidem non habet, licet multum abstineat, et eleemosynas multas faciat. Attendendum est quod nihil prohibet aliquem habere os sanum, vel manum, qui tamen habet oculum infirmum. Corvus infernalis multum conatur oculum fidei corrumpere, sicut corvus corporalis primo currit ad oculum cadaveris [858].

Gregorius fidem vocat sapientiam. Haec est sapientia illa, de qua habetur Sap. 7: sapientia vero vincit malitiam, attingit a fine usque ad finem fortiter, et disponit omnia suaviter. Vere fidem non vincit malitia [855]: peccata enim firmitati fidei non praevalent [859], juxta illud Matth. 16: portae Inferi non praevalebunt adversus eam, scilicet adversus firmitatem fidei.

  • 58 En aquesta qüestió, Coromines també tendeix a atorgar més autoritat a V, atès que segueix gairebé s (...)

31Succeeix el mateix en altres sèries una mica més complexes, com les que formen els prov. 154-164 i 176-185, en què l’ordenació de U és més coherent en relació amb la font58.

Conclusió

  • 59 Barry Taylor, en una ressenya de l’edició de Coromines, creu que la font que Cerverí fa servir per (...)
  • 60 Sobre la importància de la identificació de les fonts d’una obra per a la correcció d’errors i la t (...)

32La descoberta d’aquesta font intermèdia, de la qual Cerverí no només pren una gran majoria de les citacions bíbliques, patrístiques i clàssiques que es poden espigolar al llarg de la col·lecció, sinó també un gran nombre d’idees formulades per Guillem Peraldus mateix i, en alguns casos, seqüències temàtiques de llarg abast, se suma a l’adaptació parcial dels Disticha Catonis que hi ha entre les unitats 1015 i 1095 i a les al·lusions a materials exemplars, que potser depenen també de fonts concretes59. Així, Cerverí demostra la seva capacitat de «collir» una selecció de consells, ensenyaments i sentències a partir de fonts escolars i doctes, i adaptar-les en vers per al consum i la formació moral del públic cortesà. El que més ens ha interessat remarcar en aquest estudi, però, és el gran avenç que suposa de cara a la fixació del text i a la superació de les mancances que presenten les edicions anteriors —Thomas només coneix V, Llabrés edita U amb moltes errades i interferències de Th, i sense col·lacionar els dos testimonis, mentre que Coromines, que tampoc no estudia les relacions que mantenen els dos manuscrits, no sempre té prou en compte les dades del context cultural i de la tradició literària, i sovint introdueix esmenes un pèl imprudents o poc fonamentades. La descripció sistemàtica i exhaustiva dels préstecs que provenen del De eruditione principum de Guillem Peraldus, i l’anàlisi de tots els llocs crítics que permet resoldre o il·luminar, també ens pot ajudar a l’hora de triar el manuscrit base d’una nova edició del recull de Cerverí60.

Haut de page

Bibliographie

Alarcón, Enrique (dir.). Corpus Thomisticum. Fundación Tomás de Aquino, Universidad de Navarra. https://www.corpusthomisticum.org/ [consultat el 29-09-2024].

Bartsch, Karl. Chrestomathie provençale, accompagnée d’une grammaire et d’un glossaire. Deuxième édition, augmentée et entièrement refondue. Elberfeld: R.L. Friderichs, 1868.

Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina: los exemplis, faules o istòries en los Verses proverbials de Guillem de Cervera». Dins Parrilla, Carmen; Pampín, Mercedes (ed.). Actas del IX Congreso Internacional de la AHLM (A Coruña, 2001). La Corunya, Toxosoutos, 2005, p. 543-558.

Cabré, Miriam. «Wisdom for the Court: The Verses proverbials of Cerverí de Girona». Dins Billy, Dominique; Buckley, Ann. Études de langue et de littérature médiévales offertes à Peter T. Ricketts. Turnhout: Brepols, 2005, p. 393-404.

Cabré, Míriam. Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2011.

Cabré, Miriam. «Evocacions bíbliques en l’obra de Cerverí de Girona». Dins Santanach, Joan; Ferrer, Joan; Dalemus, Sergi; Puig, Armand (ed.). La Bíblia en la literatura catalana. Girona: Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona, 2022, p. 75-99.

Cabré, Miriam; Tous, Francesc. «Els proverbis rimats de Ramon Llull i la poesia gnòmica occitanocatalana». Dins Beltran, Vicenç; Martínez, Tomàs; Capdevila, Irene (ed.). Ramon Llull, els trobadors i la cultura del segle XIII. Florència: Galluzzo, 2018, p. 49-76.

Cançoner dels Comtes d’Urgell, edició a cura d’Anton M. Espadaler i Eloi Castelló. Lleida: Universitat de Lleida - Institut d’Estudis Ilerdencs, 1999.

Cerverí de Girona. Narrativa, a cura de Joan Coromines. Barcelona: Curial, 1985.

Cerverí de Girona. Lírica, a cura de Joan Coromines. 2 vols. Barcelona: Curial, 1988.

Conca, Maria; Guia, Josep. La saviesa de transmissió aràbiga en la Mediterrània occidental: El ‘Llibre de paraules i dits de savis i filòsofs’ (1291-1294) de Jafudà Bonsenyor. València: Publicacions de la Universitat de València, 2024.

Francesc de la Via. Obres, ed. Arseni Pacheco. Barcelona: Quaderns Crema, 1997.

Guillem de Cervera. Verses proverbials, a cura de Joan Coromines. Barcelona: Curial, 1991.

Hamesse, Jacqueline. « Le vocabulaire des florilèges médiévaux». Dins: Weijers, Olga (ed.). Méthodes et instruments du travail intellectuel au Moyen Âge. Études sur le vocabulaire. Brepols: Turnhout, 1990, p. 209-230.

Heyse, Paul. Romanische Inedita auf italiänischen Bibliotheken. Berlín: Wilhelm Hertz, 1856.

Jacob, Paul-Louis (pseudònim). Dissertations sur quelques points curieux de l’histoire de France et de l’histoire littéraire. VII. Sur les manuscrits relatifs à l'histoire de France et à la littérature française conservés dans les bibliothèques d'Italie. París: Techener Libraire-Éditeur, 1840.

Kaeppeli, Thomas. Scriptores Ordinis Praedicatorum medii aevii, vol. 2. Romae ad S. Sabinae: Istituto Storico Domenicano, 1970, p. 150

Llabrés, Gabriel, ed. Cançoner dels comtes d’Urgell. Barcelona: Societat Catalana de Bibliòfils, 1906.

Llabrés, Gabriel. Estudi histórich y literari sobre’l Cançoner dels Comtes d’Urgell. Barcelona: Societat Catalana de Bibliófils, 1907.

Milà i Fontanals, Manuel. De los trovadores en España: estudio de lengua y poesía provenzal. Barcelona: Libr. de Joaquín Verdaguer, 1861.

Nicolau d’Olwer, Lluís. «Literatura catalana: notes i comentaris». Estudis Universitaris Catalans, 8 (1914), p. 83-91.

Pedretti, Marco. «Letture politiche delle opere catalane di Anselm Turmeda», Studi Spanici, 36 (2011), p. 11-50.

Peraldus, Guillelmus. Summa aurea de virtutibus et vitiis. Venècia: Paganinus de Paganinis, 1497.

Pfeffer, Wendy. Proverbs in medieval Occitan literature. Gainesville: University press of Florida, 1997.

Pujol, Josep. «Més sobre Cerverí de Girona i Guillem de Cervera». Llengua i literatura, 4 (1991), p. 433-438.

Pujol, Josep. «L’edició de textos catalans medievals». Dins Martínez-Gil, Víctor (coord.). Models i criteris de l’edició de textos. Barcelona: UOC, 2013.

Raynouard, François-Just-Marie. Lexique roman. 6 vols. París: chez Silvestre, 1838-1844.

Reixach, Albert; Cabré, Míriam. «La cultura notarile e la ricezione dei Verses proverbials di Cerverí: il notaio Ramon Bruguera di Girona (c. 1330-1370)». Cultura neolatina, 79, núm. 1-2 (2019), p. 63-100.

Renedo, Xavier. «Joan Coromines, editor de textos catalans i occitans». Dins Solà, Joan; Garolera, Joan; Rusinés, Ernest; Tobella, Toni (ed.). L’obra de Joan Coromines: cicle d’estudi i homenatge. Sabadell: Fundació Caixa Sabadell, 1999, p. 145-154.

Riquer, Martí de. «La personalidad del trovador Cerverí». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 23 (1950), p. 91-107.

Riquer, Martí de. «Guilhem de Cervera, llamado también Cerverí de Girona». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 28 (1959-1960), p. 257-263.

Riquer, Martí de. «Guillem de Cervera és Cerverí de Girona». Revista de Catalunya, 28 (1989), p. 127-138.

Riquer, Martí de. «Els Verses proverbials de Cerverí de Girona». Revista de Catalunya, 54 (1991), p. 115-133.

Segre, Cesare. “Le forme e le tradizioni didattiche”. Dins Jauss, Hans Robert (dir.). La Littérature didactique, allégorique et satirique. Grundriss der Romanischen Literaturen des Mittelalters, 6, vol. 1. Heidelberg: Carl Winter, 1968, p. 58-145.

Selig, Maria (dir.). Dictionnaire de l’Occitan Médiéval en ligne. Institut de Philologie romane de l’Université de Munich (LMU). https://dom-en-ligne.de/dom.php [consultat el 29-09-2024].

Taylor, Barry. «Medieval Proverb Collections: The West European Tradition». Journal of the Warburg and Courtauld Institute, 55, núm. 1 (1992), p. 19-35.

Taylor, Barry. «Guillem de Cervera. Verses proverbials, ed. Joan Coromines». Journal of Hispanic Research, 1 (1993), p. 159-160.

Thomae Aquinatis, Sancti. Opera Omnia. Tomus XVI: Opuscula theologica et philosophica tam certa quam dubia. 2 vols. Parmae: Typis Petri Fiaccadori, 1864-1865, p. 390-476.

Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera, poème catalan du xiiie siècle». Romania, 15, núm. 57 (1886), p. 25-110.

Tous, Francesc. «Breus proposicions que contenen molta sentència: els proverbis lul·lians i les “formes sentencioses”». Studia Lulliana, 51 (2011), p. 77-98.

Tous, Francesc. «“E·l libre dits dels Reys que àls no és noblesa mas antiga riquesa”: el De eruditione principum de Guillem Peraldus, font dels Verses proverbials de Cerverí de Girona». En preparació.

Vecchio, Silvana. «Le pouvoir au miroir du prédicateur: le De eruditione principum de Guillaume Peyraut». Dins Gilli, Patrick (ed.). La pathologie du pouvoir: vices, crimes et délits des gouvernants. Leiden: Brill, 2016, p. 263-281.

Haut de page

Notes

1 Sobre la datació de l’obra, vegeu Cabré, Miriam. «Wisdom for the Court: The Verses proverbials of Cerverí de Girona». Dins Billy, Dominique; Buckley, Ann. Études de langue et de littérature médiévales offertes à Peter T. Ricketts. Turnhout: Brepols, 2005, p. 393-404.

2 De Ramon Llull conservem tres reculls de proverbis «purs» (els Proverbis de Ramon, els Mil proverbis i els Proverbis d’ensenyament) i dos «mixtos» (l’Arbre exemplifical, que inclou també exempla i narracions, i el capítol 2 de la Retòrica nova, que, entre d’altres materials, incorpora breus col·leccions d’exempla i de proverbis), que foren escrits entre el 1295 i el 1309. Per a una presentació d’aquest corpus, vegeu Tous, Francesc. «Breus proposicions que contenen molta sentència: els proverbis lul·lians i les “formes sentencioses”». Studia Lulliana, 51 (2011), p. 77-98.

3 Les citacions dels Verses proverbials sense indicació explícita de font provenen de l’edició de Joan Coromines: Guillem de Cervera. Verses proverbials. Barcelona: Curial, 1991. Adverteixo, però, que, excepte en els casos que m’interessa reproduir exactament la mètrica d’aquesta edició, disposo els proverbis sempre en dístics alexandrins i no pas en quartetes hexasíl·labes, solució per la qual ja havia optat el primer editor del text: Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera, poème catalan du xiiie siècle». Romania, 15, núm. 57 (1886), p. 25-110.

4 Sobre aquesta qüestió, vegeu Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina: los exemplis, faules o istòries en los Verses proverbials de Guillem de Cervera». Dins: Parrilla, Carmen; Pampín, Mercedes (ed.). Actas del IX Congreso Internacional de la AHLM (A Coruña, 2001). La Corunya, Toxosoutos, 2005, p. 543-558.

5 Cabré, Miriam. «Wisdom for the Court…». Op. cit., p. 398-400.

6 Sobre l’exordi, entre d’altres, vegeu Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina…». Op. cit., p. 546-548, i Cabré, Miriam; Tous, Francesc. «Els proverbis rimats de Ramon Llull i la poesia gnòmica occitanocatalana». Dins: Beltran, Vicenç; Martínez, Tomàs; Capdevila, Irene (ed.). Ramon Llull, els trobadors i la cultura del segle XIII. Florència: Galluzzo, 2018, p. 62-64.

7 Vegeu especialment Hamesse, Jacqueline. «Le vocabulaire des florilèges médiévaux». Dins: Weijers, Olga (ed.). Méthodes et instruments du travail intellectuel au Moyen Âge. Études sur le vocabulaire. Brepols: Turnhout, 1990, p. 209-230.

8 Coromines edita cobrarets.

9 La col·lecció de Jafudà Bonsenyor, en prosa, recull més de 750 proverbis i els ordena temàticament en gairebé 70 capítols. Vegeu la recent edició de Maria Conca i Josep Guia: Conca, Maria; Guia, Josep. La saviesa de transmissió aràbiga en la Mediterrània occidental: El ‘Llibre de paraules i dits de savis i filòsofs’ (1291-1294) de Jafudà Bonsenyor. València: Publicacions de la Universitat de València, 2024, p. 132.

10 Sobre aquesta fama, vegeu sobretot Cabré, Míriam. Cerverí de Girona: un trobador al servei de Pere el Gran. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2011, p. 348-361.

11 Conca, Maria; Guia, Josep. La saviesaOp. cit., p. 45.

12 A banda dels proverbis incorporats a la Doctrina moral d’en Pacs, també en citen poetes com Pere March i Francesc de la Via o intel·lectuals com Francesc Eiximenis, en alguns casos sense esmentar explícitament Cerverí. També s’han localitzat esments dels Verses proverbials en documentació notarial d’àmbit gironí: Reixach, Albert; Cabré, Míriam. «La cultura notarile e la ricezione dei Verses proverbials di Cerverí: il notaio Ramon Bruguera di Girona (c. 1330-1370)». Cultura neolatina 79, núm. 1-2 (2019), p. 63-100.

13 Jacob, Paul-Louis (pseudònim). Dissertations sur quelques points curieux de l’histoire de France et de l’histoire littéraire. VII. Sur les manuscrits relatifs à l’histoire de France et à la littérature française conservés dans les bibliothèques d’Italie. París: Techener Libraire-Éditeur, 1840, p. 149-150.

14 Heyse, Paul. Romanische Inedita auf italiänischen Bibliotheken. Berlín: Wilhelm Hertz, 1856.

15 Milà i Fontanals, Manuel. De los trovadores en España: estudio de lengua y poesía provenzal. Barcelona: Libr. de Joaquín Verdaguer, 1861.

16 Bartsch, Karl. Chrestomathie provençale, accompagnée d’une grammaire et d’un glossaire. Deuxième édition, augmentée et entièrement refondue. Elberfeld: R.L. Friderichs, 1868.

17 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit.

18 Llabrés, Gabriel, ed. Cançoner dels comtes d’Urgell. Barcelona: Societat Catalana de Bibliòfils, 1906.

19 Llabrés, Gabriel. Estudi histórich y literari sobre’l Cançoner dels Comtes d’Urgell. Barcelona: Societat Catalana de Bibliòfils, 1907.

20 Ibid., p. i.

21 Cançoner dels Comtes d’Urgell, edició a cura d’Anton M. Espadaler i Eloi Castelló. Lleida: Universitat de Lleida - Institut d’Estudis Ilerdencs, 1999.

22 Milà i Fontanals, Manuel. De los trovadores… Op. cit., p. 351-353.

23 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 25-26.

24 Llabrés, Gabriel. Estudi histórich y literariOp. cit., p. vii-xviii; Nicolau d’Olwer, Lluís. «Literatura catalana: notes i comentaris». Estudis Universitaris Catalans, 8 (1914), p. 83.

25 Riquer va presentar els arguments històrics i literaris en un primer article el 1950: Riquer, Martí de. «La personalidad del trovador Cerverí». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 23 (1950), p. 91-107. Deu anys després, va donar a conèixer dos documents que corroboraven la identitat entre Cerverí de Girona i Guillem de Cervera: Riquer, Martí de. «Guilhem de Cervera, llamado también Cerverí de Girona». Butlletí de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, 28 (1959-1960), p. 257-263. Després de la publicació de la Lírica (1988) de Cerverí i dels Verses proverbials (1991) a càrrec de Coromines, Riquer va tornar a defensar la seva tesi en dos articles més: Riquer, Martí de. «Guillem de Cervera és Cerverí de Girona». Revista de Catalunya, 28 (1989), p. 127-138; Riquer, Martí de. «Els Verses proverbials de Cerverí de Girona». Revista de Catalunya, 54 (1991), p. 115-133. Sobre la intercanviabilitat dels dos noms en la recepció de les obres de Cerverí fins a finals del s. xv, vegeu també Pujol, Josep. «Més sobre Cerverí de Girona i Guillem de Cervera». Llengua i literatura, 4 (1991), p. 433-438.

26 Vegeu la nota 10.

27 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 28.

28 En els llocs crítics que valoro i comento a continuació, faig servir les sigles següents:
U = Ms. Reservado I-48 de la Biblioteca Nacional d’Espanya
V = Ms. fr. 1 de la Biblioteca Nazionale Marciana de Venècia
Co = edició Coromines (1991)
Ll = edició Llabrés (1906)
Th = edició Thomas (1886)

29 «Noli subtrahere a puero disciplinam: si enim percusseris eum virga, non morietur. Tu virga percuties eum, et animam ejus de inferno liberabis». Totes les citacions bíbliques provenen de la Vulgata Clementina.

30 Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 28.

31 Riquer, Martí de. «Guillem de Cervera és Cerverí de Girona». Op. cit., p. 128.

32 Un exemple seria l’Splanamento deli Proverbi di Salamone de Girard Pateg, un text de caire sapiencial llombard, de mitjan s. xiii, escrit en dístics d’alexandrins (doppi settenari en italià). Sobre la recurrència del dístic com a motlle formal en la tradició gnòmica medieval, fenomen que s’explica sobretot per l’enorme difusió i influència dels Disticha Catonis, vegeu Taylor, Barry. «Medieval Proverb Collections: The West European Tradition». Journal of the Warburg and Courtauld Institute, 55, núm. 1 (1992), p. 19-35.

33 Guillem de Cervera. Verses proverbials. Op. cit., p. 8.

34 Ho recorda, per exemple, Anton Maria Esapadaler a la seva introducció al Cançoner dels Comtes d’Urgell, Op. cit., p. 7.

35 Renedo, Xavier. «Joan Coromines, editor de textos catalans i occitans». Dins Solà, Joan; Garolera, Joan; Rusinés, Ernest; Tobella, Toni (ed.). L’obra de Joan Coromines: cicle d’estudi i homenatge. Sabadell: Fundació Caixa Sabadell, 1999, p. 148.

36 Cerverí de Girona. Lírica, a cura de Joan Coromines. 2 vols. Barcelona: Curial, 1988; Cerverí de Girona. Narrativa, a cura de Joan Coromines. Barcelona: Curial, 1985.

37 Raynouard, François-Just-Marie. Lexique roman, 6 vol. París: chez Silvestre, 1838-1844, vol. 4, col. 55a; Selig, Maria (dir.). Dictionnaire de l’Occitan Médiéval en ligne, s.v. letra.

38 Pujol i Canelles, Miquel. Poesia occitanocatalana de Castelló d’Empúries: recull de poemes de final del segle XIII i primer terç del XIV. Figueres: Institut d’Estudis Empordanesos, 2001.

39 Reixach, Albert; Cabré, Míriam. «La cultura notarile…». Op. cit., p. 75 i 97.

40 «e legirs passar dits: | per qu’eu volgra passar | ab los tres reys, guarnits | de tot arnés, la mar» (Co).

41 Renedo, Xavier. «Joan Coromines, editor…». Op. cit., p. 150.

42 La crítica ha considerat que Cerverí reelabora de forma lliure els llibres sapiencials bíblics, els Disticha Catonis i altres textos escolars, i també ha relacionat els Verses proverbials amb les traduccions occitanes de llibres pseudosenequians o, per exemple, amb els Proverbes au vilain (s. xii). Vegeu, entre d’altres: Segre, Cesare. «Le forme e le tradizioni didattiche». Dins Jauss, Hans Robert (dir.). La Littérature didactique, allégorique et satirique. Grundriss der Romanischen Literaturen des Mittelalters, 6, vol. 1. Heidelberg: Carl Winter, 1968, p. 58-145; Pfeffer, Wendy. Proverbs in medieval Occitan literature. Gainesville: University Press of Florida, 1997.

43 Vegeu Riquer, Martí de. «Els Verses proverbials de Cerverí de Girona». Op. cit., p. 124-125, i sobretot Cabré, Miriam. «La maneyra pus fina…». Op. cit., p. 551-558.

44 Cabré, Miriam. «Evocacions bíbliques en l’obra de Cerverí de Girona». Dins Santanach, Joan; Ferrer, Joan; Dalemus, Sergi; Puig, Armand (ed.). La Bíblia en la literatura catalana. Girona: Institut de Llengua i Cultura Catalanes, Universitat de Girona, 2022, p. 92.

45 Tot i que és una peça molt més breu, és ben conegut el cas del Llibre de bons amonestaments d’Anselm Turmeda: gairebé un 30% de les seves estrofes provenen de la Dottrina dello Schiavo di Bari, de la primera meitat del s. xiii. Vegeu Pedretti, Marco. «Letture politiche delle opere catalane di Anselm Turmeda». Studi Spanici, 36 (2011), p. 26-33.

46 Vegeu Kaeppeli, Thomas. Scriptores Ordinis Praedicatorum medii aevii, vol. 2. Romae ad S. Sabinae: Istituto Storico Domenicano, 1970, p. 150; Vecchio, Silvana. «Le pouvoir au miroir du prédicateur: le De eruditione principum de Guillaume Peyraut». Dins Gilli, Patrick (ed.). La pathologie du pouvoir: vices, crimes et délits des gouvernants. Leiden: Brill, 2016, p. 263-281.

47 «Cette citation ne semble pas se retrouver dans le libre des Rois» (Thomas, Antoine. «Les Proverbes de Guylem de Cervera…». Op. cit., p. 32).

48 Peraldus, Guillelmus. Summa aurea de virtutibus et vitiis. Venècia: Paganinus de Paganinis, 1497.

49 Les citacions d’aquesta obra provenen de la següent edició: Thomae Aquinatis, Sancti. Opera Omnia. Tomus XVI: Opuscula theologica et philosophica tam certa quam dubia. 2 vols. Parmae: Typis Petri Fiaccadori, 1864-1865, p. 390-476. Es pot consultar en línia a: Alarcón, Enrique (dir.). Corpus Thomisticum. Fundación Tomás de Aquino, Universidad de Navarra. https://www.corpusthomisticum.org/ [consultat el 29-09-2024]. El De eruditione principum fou atribuït abusivament a Tomàs d’Aquino des de ben antic i fins a temps recents.

50 Per a un estudi sistemàtic de l’ús que Cerverí fa d’aquesta font, vegeu Tous, Francesc. «“E·l libre dits dels Reys que àls no és noblesa mas antiga riquesa”: el De eruditione principum de Guillem Peraldus, font dels Verses proverbials de Cerverí de Girona», en preparació.

51 Coromines i Thomas llegeixen «on» en lloc de «en», que sembla la lliçó real de V. Coromines justifica l’esmena: «om on reduït a on per haplologia». A banda, considera que la lliçó de U («en que») és una innovació.

52 Sembla que Cerverí reprodueix també l’estructura sintàctica de la font i, per això, fa servir una forma de subjuntiu del verb jazer i no una d’indicatiu.

53 Francesc de la Via. Obres, ed. Arseni Pacheco. Barcelona: Quaderns Crema, 1997. Es pot consultar en línia al Repertorio Informatizzato de l’Antica Letteratura Catalana (RIALC): https://www.rialc.unina.it/192.2.htm. El Procés de Corona d’Aur contra en Bernat Tudela és una peça llarga, de gairebé tres mil versos, escrita en hexasíl·labs apariats. Incorpora moltes citacions trobadoresques. Els dos proverbis de Cerverí que inclou estan disposats en hexasíl·labs de rima encadenada.

54 Riquer, Martí de. «La personalidad del trovador Cerverí». Op. cit., p. 106.

55 A banda dels 24 proverbis que V no transmet per la pèrdua del foli inicial del segon plec (entre els actuals 9 i 10), n’hi ha set més que només es troben a U: són el 41A, el 118A, el 624A, el 697A i els 958A-C de Coromines. En canvi, U no ha conservat els dotze següents: el 593, el 689, el 700, el 709, el 812, el 999 i el 1000, i els cinc darrers (1165-1169).

56 També cal dir que U desplaça, de forma sorprenent, dos proverbis, el 308 i el 802, a posicions molt allunyades. En aquests casos, la font mostra clarament que el lloc que ocupen a V és l’adequat.

57 Thomas i Coromines editen «amam», la lliçó de V, però la font demostra que cal editar «anam», que és la que reporta U.

58 En aquesta qüestió, Coromines també tendeix a atorgar més autoritat a V, atès que segueix gairebé sempre les seqüències d’aquest testimoni i en diverses notes considera que les de U es deuen a innovacions.

59 Barry Taylor, en una ressenya de l’edició de Coromines, creu que la font que Cerverí fa servir per a les faules és el recull de Bartomeu l’Anglès: Taylor, Barry. «Guillem de Cervera. Verses proverbials, ed. Joan Coromines». Journal of Hispanic Research, 1 (1993), p. 159-160.

60 Sobre la importància de la identificació de les fonts d’una obra per a la correcció d’errors i la tria del manuscrit base, vegeu Pujol, Josep. «L’edició de textos catalans medievals». Dins Martínez-Gil, Víctor (coord.). Models i criteris de l’edició de textos. Barcelona: UOC, 2013, p. 212-215.

Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Francesc Tous Prieto, « Sobre la fortuna editorial dels Verses proverbials de Cerverí de Girona (s. xix-xx): estat de la qüestió i noves perspectives »Catalonia [En ligne], 35 | Deuxième semestre 2024, mis en ligne le 15 décembre 2024, consulté le 18 juin 2025. URL : http://journals.openedition.org/catalonia/8442

Haut de page

Auteur

Francesc Tous Prieto

Universitat de Girona
francesc.tous[at]udg.edu

Haut de page

Droits d’auteur

CC-BY-NC-ND-4.0

Le texte seul est utilisable sous licence CC BY-NC-ND 4.0. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

Haut de page
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search