• 1 Riera, Carme. Temps d’innocència. Barcelona: Edicions 62, 2013, p. 14.
• 2 El cicle (Des)aïllats: la insularitat en la narrativa del segle XX va tenir lloc a la Universitat d (...)
• 3 Riera, Carme. «Carme Riera». (Des)aïllats: narrativa contemporània i insularitat a les Illes Balear (...)
• 4 Luisa Cotoner, en un estudi dedicat a analitzar l’oposició entre Ciutat de Mallorca i Barcelona en (...)

1Carme Riera va nàixer a Barcelona, la ciutat on ha passat la major part de la seua vida des que s’hi va instal·lar per a encetar els estudis a la Universitat. Lloc de residència habitual, Barcelona se situa també dins el marc geogràfic de la seua activitat professional –com a professora, a la propera Universitat Autònoma de Barcelona, i com a escriptora que publica fonamentalment a editorials barcelonines– i és on han nascut els seus fills. Tot i això, ella es considera mallorquina perquè «a Mallorca hi vaig passar els anys fonamentals de la meva formació com a persona»1. Invitada a explicar la relació que, en el seu cas, s’estableix entre insularitat i identitat, en unes Jornades dedicades a la insularitat en la narrativa del segle XX2, Riera afirmava: «tinc clar que la meva terra és aquesta, hi tinc uns lligams viscerals, molt difícils d’explicar, em sent vinculada a un paisatge…»3. Aquest paisatge insular, amb el qual ha teixit uns vincles identitaris de forta càrrega emocional4, es concreta de manera particular en un element que concentra la major part del valor simbòlic de l’imaginari territorial rierià: la mar. Després de constatar la recurrència amb què la mar és present a les seues novel·les i narracions –un fet que ella mateixa posa en relació amb el paisatge illenc dels estius de la infantesa, a la costa nord de la Serra de Tramuntana–, Carme Riera confessa:

• 6 Ibid., p. 228.

2Per aquest motiu, l’autora conclou que, per a ella, «la mar és l’element més clarament identificador», una constatació que li permet afirmar que se sent «més a prop d’una illa grega que de Salamanca»6.

• 7 Arnau, Pilar. «Desaïlladament illencs? La narrativa balear contemporània i la tematització de la in (...)

3Més enllà del sentit de pertinença personal de l’escriptora a l’illa, però, la mallorquinitat literària de Riera té a veure, com bé ha remarcat Pilar Arnau7, amb la tematització constant del territori mallorquí en les seues obres. En el present treball, ens proposem estudiar el sentit identitari que l’illa de Mallorca pren en la narrativa de l’escriptora, a partir d’una mostra significativa del conjunt de la producció: els reculls de contes inicials, Te deix, amor, la mar com a penyora (1975) i Jo pos per testimoni les gavines (1977), i les novel·les Dins el darrer blau (1994) i La meitat de l’ànima (2003). L’anàlisi ens permetrà observar que les relacions entre territori i identitat es plantegen des d’una perspectiva sentimental, en els dos primers volums de contes, en termes morals, a la novel·la Dins el darrer blau, i com a transmissió cultural, en clau literària, a La meitat de l’ànima.

• 8 Per a una anàlisi global de les funcions narratives i dels usos simbòlics del mar en els contes de (...)
• 9 Martin, René. Diccionario de la mitología griega y romana. Madrid: Espasa-Calpe, 1996.

4En els dos primers reculls de contes publicats per Riera, el mar és omnipresent, fins al punt d’esdevenir-ne un dels principals trets distintius8. La presència del mar s’escampa per la major part dels relats i s’observa des de bon començament, des dels títols dels volums que coincideixen amb els contes que, respectivament, els encapçalen:  invocat de manera explícita, en el primer cas, i a través de la metonímia de les gavines, en el segon. Així, per exemple, la mar de la infantesa es converteix en refugi contra la grisa vida del present en «Elegia per a una dama que enyorava la mar». En aquest sentit, el personatge concebut per la jove escriptora coincideix amb la reflexió de l’autora madura que, a Temps d’innocència, ha fixat l’experiència del mar com a record inesborrable i com a necessitat personal. El valor simbòlic del paisatge marí, en clau identitària, apareix reflectit en la seua versió més elaborada en els dos contes que donen títol als volums respectius. En primer lloc, perquè el mar hi és ofert com a representació simbòlica –com a penyora- de la relació amorosa; però, sobretot, perquè hi funciona com a espai mític, amb la corresponent càrrega de sentit, de l’amor de les amants. El mite es caracteritza per una temporalitat ahistòrica: el seu és un temps exterior i heterogeni, respecte al temps històric9. Marina, en el primer conte, confessa haver adoptat una cronologia pròpia, prenent com a punt de partida de la mesura temporal l’instant fundacional del seu amor:

• 12 En aquest sentit, connecta amb el significat atorgat pels místics: «Chez les mystiques, la mer symb (...)

6La iniciació amorosa trasllada les amants a un territori mític, el de la passió compartida12, que alhora és percebut com l’únic refugi de l’amor prohibit:

• 14 Riera, Carme. Jo pos per testimoni les gavines. Barcelona: Laia, p. 15.
• 15 Ibid., p. 12.

8Per la seua banda, el relat de Maria, a «Jo pos per testimoni les gavines», torna a incidir en la consideració mítica del lloc concret del mar que va ser testimoni del seu amor: «fer caminar enrere el meu rellotge i aturar-lo a l’hora plena, exacta del migdia, en aquell redós de mar on un vaixell avançava lentament sobre un trespol de boques tendres, d’ales de gavines esteses a punt d’iniciar el primer vol»14. La plenitud del migdia s’hi pot entendre com la manifestació d’un paradís mític perfecte, mentre que la voluntat de tornar enrere i d’aturar el temps en aquella hora exacta reforça la qualitat d’un temps/espai fora del temps històric i de l’espai físic real. La mar ha esdevingut el referent d’un univers de meravella i de llibertat en la imaginació i el desig de la narradora, ara convertida en una dona gran, reclosa entre les parets asèptiques i opressores d’un hospital psiquiàtric: «Ancorar lluny, enllà de la mar gran, on és possible encara el miracle de les sirenes i els paradisos marítims que no governa Plutó, que ningú no governa i on els homes-peixos són lliures, feliços i s’estimen»15.

• 16 Riera, Carme. Te deix, amor, la mar com a penyora, p. 36.

9A «Te deix, amor, la mar com a penyora», la protagonista demana que, després de morta, llencen el seu cos al mateix mar que va contemplar com s’estimaven, al «fondal d’immensitat il·limitada»16, una altra imatge de ressonàncies mítiques que contribueix a erigir el santuari de l’amor perdut. «Jo pos per testimoni les gavines» va més enllà; la versió de Maria dota d’una indiscutible realitat mítica el mateix espai, al marge de les lleis físiques i de la lògica racional:

• 18 Riera, Carme. Te deix, amor, la mar com a penyora, p. 23.
• 19 Riera, Carme. Jo pos per testimoni les gavines, p. 17.

10Malgrat que es tracta de la narració d’una dona afectada de neurosi, el relat consolida la construcció mítica de l’amor prohibit que l’oposició de la família i de la societat van fer impossible i el dota d’un espai igualment mitificat: el mar còmplice, territori que garanteix la llibertat de ser de l’individu, sense patir la repressió imposada per les convencions socials. En efecte, per comprendre en tota la seua extensió el sentit identitari del mar com a espai mític en aquests dos contes, cal contemplar-lo en oposició als valors associats a l’illa com a espai de negació de les llibertats individuals. La narradora protagonista de «Te deix, amor, la mar com a penyora» resumeix el rebuig que provoca la seua relació sentimental, considerada escandalosa i depravada, segons la moral i els bons costums, qualificant aquells moments com «dies de fel». La seua reacció davant dels atacs rebuts és «odiar la gent, la ciutat», però també constatar la despersonalització, la pèrdua d’identitat, en definitiva, que la repressió li ha causat: «Em sentia, buida, borda, distant, quasi no em coneixia»18. Per la seua banda, Maria, a «Jo pos per testimoni les gavines», adverteix de les dificultats per a poder viure el seu amor «en una ciutat provinciana com la nostra, plena d’ulls espiant-mos, plena de xerrameques i murmuracions»19.

• 20 Ibid., p. 31.

12En «Helena, Helena», un altre dels contes de Jo pos per testimoni les gavines, l’abraçada dels enamorats, a bord d’un vaixell, amb el mar de fons, té la virtut d’esborrar per un instant el drama de la guerra i la desolació de l’exili, i de construir la il·lusió d’un present de llibertat: «Els seus ulls em miraren plens de melangia. Sense quasi jo adonar-me’n, Helena era entre els meus braços i plorava… De bell nou vaig creure que la mare ens agombolava i que el nostre país sorgia de les ruïnes, lliure, i ens acollia…»20.

• 21 Simbor, Vicent. «Sobre la novel·la històrica actual». Caplletra, 22 (1997), p. 124.
• 22 Riera, Carme. Dins el darrer blau. Barcelona: Destino, 1994, p. 85.

14En la novel·la Dins el darrer blau, el tema de la identitat és tractat a nivell col·lectiu, amb la comunitat dels jueus mallorquins conversos com a protagonistes, i es planteja des d’una perspectiva moral. Com ja ha advertit Simbor, la novel·la de Riera respon a un compromís ideològic, amb la voluntat de «colpir les consciències i extraure una clara lliçó de la necessitat de tolerància i respecte mutus en la convivència social»21. L’obra defensa la llibertat de creença com un dret inalienable dels individus, la preservació del qual funciona com una garantia inqüestionable de l’expressió de la identitat de persones i col·lectivitats, i denuncia la repressió i la persecució per motius religiosos com un atemptat als drets humans i al lliure albir. El personatge de Gabriel Valls, qui encarna millor que cap altre la consciència i la fidelitat identitàries dels jueus mallorquins, en una de les seues reflexions equipara la dignitat humana al manteniment de la identitat heretada que ens lliga a una comunitat: «considerava que, per damunt de tot, els homes demostraven que ho eren en la fidelitat al propi llinatge, a la tradició comuna i compartida des d’antic»22.

• 24 Riera, Carme. Dins el darrer blau, p. 189.

16En un moment de la novel·la, el darrer blau apareix explícitament vinculat a l’assoliment de la desitjada llibertat religiosa; els jueus resen mentre esperen que salpe el vaixell que els ha de conduir a Liorna quan el capità, temerós que les oracions revelen la identitat dels passatgers, «baixa a demanar-los que no cridin tant, que no facin tan coneixedora la seva religió, que ja tendran temps de pregàries quan siguin dins el darrer blau»24. El valor simbòlic del mar obert com a espai de llibertat connecta així amb una llarga tradició cultural que, sense eixir de la literatura catalana contemporània, remet a textos com l’«Excelsior» de Joan Maragall o el «Mite de ran de mar» de Jordi Sarsanedas.

• 25 Ibid., p. 426.

17En el moment de ser cremat viu a la foguera per no haver renegat de la seua religió, Gabriel Valls «esguarda la mar»25, el camí cap a la somniada nova vida en llibertat, en comptes de fixar la mirada en la multitud hostil que s’hi ha congregat per a fruir de l’espectacle. De la mateixa manera, en el moment en què Valls reconeix la seua identitat davant dels inquisidors, a pesar de les tortures i de l’amenaça d’una mort certa, és la visió del cel, d’aquell cel que s’ajunta amb el mar dins el darrer blau, el que sembla donar-li les forces necessàries per a mantenir-se fidel a la seua condició. El cel hi apareix, doncs, com un espai diàfan i obert, com la promesa de l’horitzó que porta cap al món lliure, en oposició a la foscor de les masmorres i a la repressió inquisitorial:

• 29 Ibid., p. 100.
• 30 Ibid., p. 95.

20La «qüestió xueta» n’és l’exemple paradigmàtic. Pel que fa a la consideració de l’illa com a espai de fugida, la novel·la de Riera coincideix amb el grup d’obres que posen el focus en «personatges angoixats, asfixiats, o fins i tot perseguits»29 que estableixen, per aquest motiu, una relació de rebuig amb Mallorca. En aquest sentit, Carme Riera, com la resta dels narradors mallorquins actuals, trenca amb la visió de les Illes Balears, construïda sobretot per la tradició literària que s’inicia amb els viatgers romàntics europeus, basada en el tòpics de la bellesa del paisatge, la bondat del clima i el caràcter tranquil dels illencs30. En paraules de Lluïsa Cotoner:

• 32 Riera, Carme. «Carme Riera», p. 217-218.

21La mateixa Riera ha revelat que la seua intenció era capbussar el lector «dins l’atmosfera claustrofòbica i angoixadora dels jueus conversos mallorquins», amb la voluntat de «mostrar tot aquest “vivir amargo” que Américo Castro assegurava que era la característica dels jueus conversos». Construir, en definitiva, «un món petit i opressiu»32.

• 33 «Desaïlladament illencs?», p. 98.
• 34 Riera, Carme. Dins el darrer blau, p. 99.

22En aquest sentit, l’illa, una forma geogràfica tancada i limitada, es converteix, a partir dels seus propis trets físics, en la representació simbòlica de l’opressió i del destí advers dels personatges. Com ha advertit Arnau33, «l’illa, considerada més que mai com a espai geogràfic perfectament delimitat, redueix el marge dels moviments dels perseguits injustament pel poder, els encercla, els circumscriu a un espai finit, un espai del qual no poden escapar». La raó per la qual els jueus conversos tenen prohibit abandonar l’illa respon a una clara intenció de control ideològic, a la ferma voluntat per part del poder de mantenir-los vigilats, a fi d’impedir-los ser qui realment són: «Tots tenien prohibit anar-se’n, fugir de la ratera, deixar el cau. Els volien vigilar de prop, perquè no tornessin a judaïtzar»34.

• 35 Cotoner, Luisa. «Mallorca versus Barcelona…», p. 119.
• 36 Riera, Carme. Dins el darrer blau, p. 212.
• 37 Ibid., p. 251.

23L’illa, al seu torn, inclou un altre espai tancat, el de la ciutat emmurallada, que en reprodueix i duplica la clausura i l’aïllament, tant físics com simbòlics: «la ciutat murada és l’escenari principal que representa la concepció del món (=Weltanschauung) dels mallorquins del segle XVII»35. I, al seu interior, els espais destinats als jueus detinguts encara acusen altres límits i constriccions: les seues cases, situades al Carrer, en l’antic Call, han estat tancades i barrades amb fustes i llistons «com una marca d’oprobi»36 i el barri ha estat igualment tancat amb una cadena i una vintena d’homes armats té «ordre de disparar sense contemplacions»37 a qui intente traspassar-la. La fosca domina les masmorres subterrànies de la Casa Negra, on els tenen reclosos; en la percepció de Gabriel Valls s’oposen significativament la presó i el món exterior, en termes d’atonia-fosca/vitalitat-llum:

• 39 Ibid., p. 182.
• 40 Ibid., p. 181.

25El drama dels fugitius que planegen escapar de Mallorca és que ho fan des de la plena consciència de formar-ne part; el sentiment d’exclusió per part d’una terra «madrastra més que mare»39 els força a prendre la dolorosa decisió: «La ciutat hostil que els foragita però que tanmateix és la seva. La dels seus pares i els pares dels seus pares i els besavis i els rebesavis i, encara més enfora, més enllà: la ciutat on arribaren, quan començà la diàspora, els primers antiquíssims avantpassats»40. L’antic origen de l’assentament dels jueus a l’illa i el record d’un passat esplendorós en llibertat és motiu d’orgull per a la comunitat ara perseguida; Gabriel Valls, en fer-ne memòria, defensa la bellesa i la bondat d’un territori que sent i reclama com a propi:

• 42 Ibid., p. 93.

26Aquesta Mallorca del passat, de quan convivien persones de credos diferents sense conflictes i els era permès «viure i practicar la seva religió durant tants d’anys en pau»42 se’ns hi presenta com una imatge oposada a la de l’illa coetània. Així, doncs, en la consciència dels jueus perseguits, els vincles entre territori i identitat acusen una fractura que el record viu de la passada harmonia fa encara més dramàtica.

• 43 Cotoner, Lluïsa. «Marco escénico e interpretación simbólica de los espacios…», p. 37.
• 44 Riera, Carme. Dins el darrer blau, p. 66.
• 45 Ibid., p. 133. En aquest cas, però, la interpretació es presta a la ironia perquè Costura ha estat (...)
• 46 Cotoner, Lluïsa. «Marco escénico e interpretación simbólica de los espacios…», p. 37.

27A un altre nivell, podem observar que la ciutat intolerant i inhòspita contrasta amb un espai que presenta els atributs d’un oasi de llibertat: l’hort de Gabriel Valls, un autèntic locus amoenus43. La descripció del lloc ens presenta un vertader jardí de les delícies, on les condicions de la natura i la disposició dels humans es conjuguen per a oferir una atmosfera acollidora al visitant: el perfum de les flors, l’ombra delitosa de les parres, el soroll de l’aigua, la taula ben parada… El conjunt té un efecte benèfic sobre l’esperit perquè «pareixia que minvava les desavinences i llimava qualsevol aresta en el tracte»44. Fins i tot el malsí Costura, el traïdor que ho observa tot com a espia disposat a la delació, atribueix a les «propietats salutíferes» del lloc la sensació reconfortant que l’empara45. Com a espai de convivència, l’hort acull la comunitat –la gent del Carrer–, però també amics cristians de la família, en bona harmonia; i, com a espai identitari, permet la lliure expressió de la condició jueva, com la projecció de la «simbólica tierra prometida que constituye su recinto»46. La repressió inquisitorial no passarà per alt el valor simbòlic que posseeix l’hort de Valls i el destruirà, sembrant-lo de sal.

• 47 Luisa Cotoner considera que, a Dins el darrer blau, el món exterior «se ensancha también sin soluci (...)
• 48 Riera, Carme. Dins el darrer blau, p. 286

28Amb tot, pel que fa als jueus, el territori que s’oposa d’una manera tan radical com completa a la Ciutat de Mallorca és Liorna47. El port Mediceu alberga una important comunitat jueva que ha contribuït a la puixança econòmica i comercial de la ciutat però, a diferència de l’illa balear, ha sabut construïr una convivència entre cultures presidida per la tolerància. Aquesta és la principal de les seues múltiples virtuts; per això, el capità Willis n’explica l’atractiu «pel tarannà de la seva població, per altra banda tan mesclada, ja que a Liorna vivien molts estrangers i tothom respectava les lleis i complia els pactes, […] i cadascú tolerava els costums i fins i tot les religions alienes»48. Liorna, doncs, encarna la terra de promissió per als jueus mallorquins, el futur somniat on podran finalment deixar de ser ciutadans de segona i expressar la seua identitat lliurement. A partir del testimoni de Pere Onofre, que hi viu, Gabriel Valls reflexiona sobre els avantatges de Liorna, en comparació amb Mallorca:

• 50 Ibid., p. 146.

29El mateix Pere Onofre, que en té una experiència directa, resumeix les condicions que garanteixen la dignitat humana dels jueus en aquesta ciutat civilitzada i tolerant: «fidels sense por a Jahvé, ben mirats per tothom, fins i tot pels cristians que mai no s’atrevirien a molestar-los, rics sense oblidar els pobres, especialment els desvalguts i perseguits com aquells germans de Mallorca»50.

• 51 Cf., en aquest sentit, els diversos estudis aplegats a Corrons, Fabrice, Frayssinhes, Sandrine eds. (...)
• 52 Riera, Carme. La meitat de l’ànima. Barcelona: Proa, 2004, p. 168. Riera, en les seues memòries d’i (...)
• 53 Riera, Carme. «Carme Riera», p. 224.

30Si la identitat és un dels temes recurrents i distintius en el conjunt de la literatura rieriana, La meitat de l’ànima n’és segurament la manifestació més ambiciosa i més completa51. La resolució dels misteris i les mistificacions que planen sobre els seus orígens, sobre la seua filiació paterna i sobre la figura de la seua mare, per part de l’escriptora protagonista, dóna peu a una enquesta sobre la identitat personal però també, o sobretot, sobre la identitat literària. El títol de la novel·la prefigura metafòricament el tema de la identitat i el vincula a l’exercici de la memòria; la protagonista s’encarrega de formular explícitament la correspondència entre identitat i memòria, quan afirma que la «memòria és l’ànima de les persones»52 i, encara amb un major grau de definició, l’autora ha explicat la relació entre memòria, identitat i literatura: «la paraula, el do de la paraula, ens fa persones, i la memòria ens atorga identitat. Però perquè paraula i memòria es transformin en història i arribin més enllà del present es fa necessària la literatura»53.

• 54 Cf. Gregori Soldevila, Carme. «Pacte metaficcional i identitat literària, una proposta per al lecto (...)

31Si analitzem la novel·la de Riera des d’una perspectiva metaficcional, la identitat cercada per l’escriptora protagonista només pot ser literària i només pot constituir-se a través de l’escriptura54. D’acord amb aquesta premissa, la seua filiació i la seua herència han de ser igualment culturals i de caràcter simbòlic. A la llum d’aquesta constatació, la paternitat de Camus assoleix un sentit que, com és propi de la consciència autoreflexiva de la metaficció –una literatura que parla, en definitiva, sobre ella mateixa-, transcendeix la trama argumental de la novel·la. Una escriptora només pot ser filla dels escriptors que l’han precedida i, entre aquests, d’aquells amb els quals «s’identifica». Per als objectius del present treball, però, ens interessa fixar-nos en un altre aspecte en què desemboca la investigació identitària del personatge: la constatació del sentiment de pertinença a una cultura i a un territori. A través de la memòria olfactiva, la protagonista vincula la seua existència al paisatge de la vall de Sóller, al temps de la infantesa passat amb l’àvia i la tieta, i tria per a expressar aquest arrelament el mateix vers de Rosselló-Pòrcel amb què tancava el seu primer recull de contes. Ara el reprodueix sense marques tipogràfiques de citació i sense cap indicació d’autoria, integrat en els pensament de la narradora protagonista:

• 57 Francés, M. Àngels. «Espai i identitat en La meitat de l’ànima». Lire Carme Riera, p. 153 i 157.

33Com ha advertit M. Àngels Francés, però, els fets objectius que semblen qüestionar la connexió biològica del personatge amb la família paterna «no poden canviar una adhesió inconscient, que ve de dins, a la terra mallorquina». I, més endavant, afegeix: «La identitat sentida, que uneix espai i llengua amb parts metafòriques del cos de la protagonista, emana de l’illa d’una forma clara i irrefutable»57.

• 59 Cf. Gregori Soldevila, Carme. «Pacte metaficcional i identitat literària …», p. 185-189.

35Riera atribueix al personatge conviccions i circumstàncies personals que ella mateixa ha expressat en altres indrets, amb una calculada ambigüitat que forma part del joc metaficcional que proposa al lector en aquesta novel·la59. El deute que, com a escriptora, té amb l’àvia ja va quedar patent en la dedicatòria de la novel·la Cap al cel obert (2000), però és sobretot en el seu testimoni al cicle (Des)aïllats: la insularitat en la narrativa del segle XX i en les memòries d’infantesa on en dóna raons i detalls. Riera hi torna a vincular la condició d’escriptora i una part important del seu univers literari a l’influx de les històries de l’àvia:

• 61 Riera, Carme. Temps d’innocència, p. 19.

36A Temps d’innocència, l’àvia Caterina és, per a l’escriptora, «la persona més important de la meva infantesa» i, per a l’àvia, que li confia els episodis de la pròpia vida «que valia la pena preservar de la mort»61, ella es converteix en la dipositària de la memòria, és a dir, de la identitat, familiar.

• 62 A Temps d’innocència podem llegir: «La senyora-àvia, en donar-se compte de la meva fal·lera llegido (...)
• 63 Ibid., p. 96.
• 64 Ibid., p. 97.
• 65 Ibid., p. 109.

37D’altra banda, el paper de l’àvia en l’arrelament de la néta a una llengua, una cultura i un territori resulta determinant perquè és ella qui inicia la futura escriptora en el coneixement i la lectura de la tradició literària mallorquina, en la qual les Rondaies mallorquines62, al costat del mallorquí de la tia Celestina –un altre personatge fonamental en la conformació de la seua identitat cultural- tindran una importància capital en la creació de la llengua literària de l’autora: «dec a les Rondaies mallorquines […], no només les bones estones passades en la seva companyia sinó el fet d’haver pogut fer meva la llengua gustosa i rica, plena de llecor de la nostra terra, que ell [Mossèn Alcover] empra com ningú»63. I no sols les Rondaies: Costa i Llobera, Alcover o M. Antònia Salvà són els «poetes de l’àvia», els més estimats i els que llegia tot sovint, els que «vivien amb ella, sense sortir de l’habitació»64. La petita Carme Riera va aprendre els versos dels poetes mallorquins, una part imprescindible de la seua genealogia literària, de la veu de l’àvia, i amb ells va aprendre també a interpretar el paisatge i a fer-lo part de la seua identitat, com queda patent, per exemple, quan expressa el sentiment que per a ella tenen les oliveres que omplen el paisatge illenc estrafent el poema de Costa i Llobera: «Mon cor estima un arbre i aquest és l’olivera…»65.