Navigation – Plan du site

AccueilNuméros35La mitificació de Jacint Verdague...

La mitificació de Jacint Verdaguer a través dels homenatges poètics pòstums d’autors manlleuencs (1902-1994). Corpus textual

The mythification of Jacint Verdaguer through the posthumous poetic tributes of Manlleu authors (1902-1994). Textual corpus
Ricard Giramé-Parareda et M. Àngels Verdaguer Pajerols

Résumés

Verdaguer fut une référence littéraire pour de nombreux écrivains de son époque et actuels. Il influença tout particulièrement ceux d’Osona, ce qui s’est reflété dans la façon dont les poètes de Manlleu ont contribué à sa mythification. Dès le début du xxe siècle, des auteurs tels que Lluís Pou i Solà, Joan Puntí i Collell, Anna Senyé d’Aymà, Domènec Torrent i Garriga et Manuel Vilà i Dalmau, entre autres, ont vu en Verdaguer une référence et lui ont rendu hommage en lui dédiant des poèmes. À ces reconnaissances, il faut ajouter celles de l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova qui organisa plusieurs soirées d’hommage verdaguerien à Manlleu entre 1911 et 1914. À travers la recherche documentaire et le dépouillement des publications périodiques, on démontre comment ces hommages ont contribué à la consolidation de la figure de Verdaguer dans l’identité littéraire de Manlleu et à sa mythification au fil du xxe siècle et jusqu'à aujourd’hui.

Haut de page

Notes de l’auteur

El treball s’inscriu en les investigacions que es duen a terme en la tesi doctoral de Ricard Giramé-Parareda, La definició de la marca Verdaguer. Estudi dels elements literaris en la identitat de marca (1863-2022), codirigida per M. Àngels Verdaguer Pajerols i Pere Quer Aiguadé, tots membres del grup de recerca Glossa (2021 SGR 00813) de la UVic-UCC.

Texte intégral

Introducció

  • 1 Vegeu l’article de Giramé i Verdaguer «La relació de Jacint Verdaguer amb la vila de Manlleu: evidè (...)

1A partir d’un estudi previ1 en el qual es va analitzar la relació en vida de Jacint Verdaguer amb la vila de Manlleu explorant la bidireccionalitat d’aquest binomi, sabem que el poeta va mantenir un lligam força estable amb la capital del Ter, especialment a partir de la segona meitat de la dècada de 1880. D’una banda, per la relació personal amb familiars —els Verdaguer-Santaló i els Santaló-Roca—, però també per la relació amb intel·lectuals manlleuencs, que el consideraven un referent literari. D’altra banda, per l’ús que Verdaguer feu de l’eix ferroviari de Manlleu, proper a la Gleva, durant la seva estada de gairebé dos anys al santuari, que li permetia ocultar les seves escapades sense haver de passar per Vic. Finalment, destaquem el reconeixement literari de Manlleu envers Verdaguer, iniciat el 1877 durant els Jocs Florals de Barcelona, quan el diputat provincial per Manlleu, Francesc Domingo, va proposar finançar la traducció de L’Atlàntida al castellà, fins a la proposta per presidir els Jocs Florals de Manlleu de l’agost de 1902, reconeixement que es va truncar per la mort de Verdaguer el juny d’aquell any, però que es convertí en un homenatge pòstum amb el poeta com a president d’honor i que marcà l’inici de futurs homenatges a la vila del Ter.

  • 2 Vegeu l’article de Giramé i Verdaguer «Els homenatges pòstums de la vila de Manlleu a Jacint Verdag (...)

2Així, per exemple, a Manlleu, organitzades per l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova, amb Lluís Coll i Espadaler al capdavant, se celebraren unes vetllades necrològiques en commemoració de Verdaguer de 1911 a 1914 amb la participació de molts escriptors d’arreu, com ara Frederic Mistral, Joaquim Ayné i Rabell, Josep Barbany i Mingot o Enriqueta Paler i Trullol2. Aquests actes promoguts per aquesta entitat manlleuenca foren homenatges populars oberts al públic de la vila i de fora, i van ser l’origen de moltes composicions poètiques i en prosa en record de Verdaguer, i de discursos que evocaven i reivindicaven la seva figura.

  • 3 Som conscients que la influència de Jacint Verdaguer arriba fins els nostres dies, també entre els (...)

3En aquest article, resseguirem els reconeixements poètics a Verdaguer des de 1902 fins a 1994, any en què es publicà el darrer testimoni documental que hem localitzat3. Ens centrem només en els autors manlleuencs —és a dir, nascuts a Manlleu, encara que anessin a viure en altre lloc—, haguessin participat o no a les vetllades esmentades. Els poemes més antics s’escriuen amb motiu de la mort del poeta, altres es componen per a les vetllades necrològiques manlleuenques, uns altres encara amb motiu d’algun aniversari verdaguerià, i, finalment, n’hi ha de referits a algun lloc o element representatiu lligat a la vida o l’obra del poeta. Es tracta, sens dubte, de contribucions a la mitificació de la figura i l’obra de Verdaguer.

4Per completar el corpus textual, hem consultat diverses biblioteques i arxius: el fons de Lluís Coll i Espadaler preservat a la Biblioteca de Catalunya (BC) del qual hem extret vuit poemes, —alguns d’inèdits—, el fons de Ramon Sellarès Canturri de la Biblioteca Marquès de Remisa de Sant Hipòlit de Voltregà, els fons de l’Arxiu de la parròquia de Santa Maria de Manlleu i el fons Joan Carreres i Péra custodiat a la Càtedra Verdaguer d’Estudis Literaris de la Universitat de Vic – Universitat Central de Catalunya (UVic-UCC).

5Els poemes que hem recollit i que no estan escrits seguint la normativa actual els presentem amb l’ortografia regularitzada, conservant-ne la fonètica, el lèxic i la morfosintaxi, d’acord amb les normes seguides per Verdaguer Edicions i Societat Verdaguer en la col·lecció «Obra Completa en Edició Crítica» de Jacint Verdaguer. Així també, hem mantingut la puntuació original, tot i que l’hem normalitzat en aquells casos que s’ha cregut que calia adequar-la als usos actuals, per exemple, amb els signes d’exclamació. Finalment, hem corregit algunes errades d’escriptura evidents.

Homenatges literaris dels poetes manlleuencs

6A més a més de les vuit composicions presentades en les vetllades necrològiques de 1911 a 1914, hem trobat altres poemes de factura manlleuenca dedicats a Verdaguer. En total, doncs, ens referim a divuit poemes escrits per nou autors —vuit homes i una dona— nascuts a Manlleu, que entre 1902 i 1994 van dedicar-los en record de Verdaguer. D’aquests autors, hem observat que només un, Domènec Torrent i Garriga, fou de la mateixa generació que Verdaguer, és a dir, de la dècada de 1840, una gran majoria són de les tres darreres dècades del segle xix —coetanis, per tant, del poeta de Folgueroles—, mentre que els tres restants ja van néixer a principis de segle xx. Tots els poemes van ser escrits en català.

7A continuació, es presenten els autors i els poemes, seguint els criteris exposats a la introducció.

Domènec Torrent i Garriga (Manlleu, 1844-1921)

8Domènec Torrent i Garriga va ser un notari, gramàtic i escriptor català. Es va llicenciar en Dret a la Universitat de Saragossa el 1868, va exercir com a notari a Ribes de Freser entre 1877 i 1883, i va succeir després el seu pare com a notari a Manlleu fins a la seva mort el 1921. Va ser nomenat cronista oficial de Manlleu el 1892.

9Torrent i Garriga va destacar per la seva facilitat per escriure, tant en prosa com en vers, col·laborant en nombrosos periòdics de l’època. És autor de diverses obres, entre les quals destaca l’assaig Formulari de Capitulacions Matrimonials i Testaments segons la Legislació i Cartes de Catalunya (1885), que va tenir un gran èxit entre els professionals del seu temps, però també va escriure obres basades en el folklore popular com Manlleu, croquis para su historia (1893), la seva obra més coneguda i per la qual és recordat, o Las leyendas de mi pueblo (1902). A més de la seva faceta literària, Torrent i Garriga va ser un gran animador de les actuacions cíviques i socials de Manlleu durant els seus anys com a notari a la vila. Va rebutjar el nomenament com a jutge de Primera Instància de Valladolid per no voler abandonar el poble i el país.

  • 4 Torrent i Garriga, Domènec. «Fantasia». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

10El poema «Fantasia»4 és un homenatge poètic a Verdaguer, de qui Torrent i Garriga es considera amic i condeixeble, en el desè aniversari de la seva mort. Es tracta d’una composició, segurament inèdita, circumscrita en els treballs presentats a la segona vetllada necrològica que el 1912 organitzà l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova en record de Jacint Verdaguer.

11Els versos de Torrent plantegen una al·legoria en la qual Verdaguer, després de la seva mort, porta la seva arpa al cel, on els àngels la toquen per cantar noves composicions. El poema descriu com un àngel s’acosta a Jesús per demanar-li nous cants, ja que els àngels s’han cansat de repetir sempre les mateixes melodies. Jesús crida Verdaguer des del cel per demanar-li que li enviï la seva arpa, atès que al cel no hi ha cap altre poeta capaç de crear els nous cants que els àngels desitgen. Des de llavors, segons el poema, els àngels entonen constantment noves composicions inspirades per Verdaguer, que mantenen embadalida tota la cort celestial.

Fantasia

        En lo Xè aniversari de la mort del qui fou mon amic i condeixeble
        Mossèn Jacinto Verdaguer


Si jo tingués la teva arpa,
mon condeixeble estimat,
avui com la tocaria!,
com me faria admirar!
Però tu vas emportar-te-la
al cel, on estàs morant,
que ja previngut estaves
la volien allà a dalt.
Prou que la sé aquesta història,
un àngel me la cantà;
la recordo fil per randa
per més que han passat deu anys.
Si algú desitjà saber-la
l’explicaré de pe a pa.
Sapigueu, doncs, que a l’empiri,
on d’àngels n’hi ha tants i tants,
els uns cantant, i altres tocant
instruments molt afinats,
entre els quals hi pot ben veure
l’escolà de Montserrat,
amb lo violí amb què los monjos
lo portaren a enterrar,
fent, per honra a Jesús,
cada un tot lo que sap.
Orquestra més harmoniosa
en lloc s’és sentida mai,
però resulta pesada
sempre amb los mateixos cants.
Cert dia, en el bon Jesús
un àngel s’hi va acercar,
i amb veu tendra i melindrosa
li va dir mig sufocat:
—Senyor, vinc a suplicar-vos,
que maneu fer, per cantar,
noves cobles, puix cantem
lo mateix ja fa anys i panys,
i per bons que els càntics sien,
també arriben a cansar;
i del modo que jo penso
també pensen mos companys.—
Se somrigué el bon Jesús,
i a l’àngel va contestar:
—Tens raó: però resulta
que aquí un poeta com cal,
per lo que ara es necessita
no se n’hi trobarà cap.
Hi tinc en Trueba, en Zorrilla,
l’Espronceda... un botavant,
però aquestos no m’agraden,
perquè tots són castellans,
i els càntics que jo desitjo
han de ser en català.
—I en Balaguer, i en Garcia,
i en Pitarra i l’Aribau...
—La lira que aquestos toquen
no serveix pel nostre cas.
Però, vamos, per complaure’t,
com el món n’hi ha un de cabdal,
lo cridaré de seguida.—
I a Mossèn Cinto cridà,
encarregant-li que l’arpa,
no es descuidés aquí a baix,
perquè la necessitaven
amb molta urgència allà a dalt.
I des de llavors los àngels
sempre entonen nous cantars
que tenen embadalida
tota la Cort celestial.

  • 5 Torrent i Garriga, Domènec. «A Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913 [1913].

12«A Verdaguer»5, datat el 22 de juny de 1913, és el segon poema inèdit que el notari manlleuenc dedicà al poeta de Catalunya i que presentà a la tercera vetllada d’homenatge manlleuenca. Amb el text, Torrent celebra la grandesa de Verdaguer com a poeta i la seva bondat com a persona. El descriu dormint en un llit de llorer, símbol de glòria, i afirma que el valor de Verdaguer és «sens igual» i que ha guanyat dues corones: una per la seva obra poètica, que l’ha fet famós al món, i l’altra per la seva bondat, que l’ha elevat al cel. Així, pretenent fer un sentit homenatge al poeta català, la composició transmet una imatge de Verdaguer com a figura venerada, que ha assolit el reconeixement tant per la seva excel·lència literària com per la seva virtut moral.

A Verdaguer

Dorm en ton llit de llorer,
Poeta d’alta volada,
Que la Fama està enllaçada
Amb lo nom de Verdaguer.
Lo teu, sens igual, valer
Dos corones n’ha guanyat,
Que amb carinyo t’han posat,
Deixant justícia aixís feta:
L’una al món, com a poeta,
L’altra al cel, per ta bondat.

Joan Grivé i Raus (Manlleu, 1870-1925)

  • 6 Sabem poca cosa de Grivé. Tan sols Joan Castell i Masallera (Manlleu, 1910-1991) n’explicà records (...)

13Grivé i Raus fou un pintor —de parets i de quadres—, artista polifacètic, apassionat del teatre, actor, director i escenògraf, amb devoció per Guimerà, catalanista, membre fundador de l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova de Manlleu, i col·laborador a les vetllades necrològiques organitzades per l’entitat, en les quals també feu algun discurs6.

  • 7 Grivé i Raus, Joan. «Plany». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, 1912.

14El poema «Plany»7, probablement inèdit, fou presentat per Joan Grivé a la segona vetllada necrològica de Manlleu. Es tracta d’una sentida elegia dedicada a Verdaguer, en la qual Grivé expressa la profunda nostàlgia i dolor que sent per l’absència del poeta de Catalunya. A través de tres estrofes, l’autor rememora que han passat deu anys des de la seva mort, i lamenta la manca de la seva veu poètica; fa èmfasi en l’enyor creixent de Verdaguer en el cor del Grivé i amplia aquest sentiment a tota Catalunya. La repetició i simplicitat del llenguatge subratllen la sinceritat del dolor, mentre que l’estructura regular del poema reflecteix un ritme constant de lamentació, simbolitzant l’impacte durador de Verdaguer en la cultura catalana.

Plany

Deu anys fan ja
que en Verdaguer moria!
Deu anys fan ja,
que no el sento cantar.

Tant temps fa ja
que lo meu cor l’enyora!
com més farà
molt més l’enyorarà.

Deu anys ja fa
que el plora Catalunya,
més ne farà
i en mi sempre viurà.

  • 8 Grivé i Raus, Joan. «A Mossèn Jacinto Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, 1914

15El juny de 1914 Grivé dedicà un segon poema a Verdaguer, titulat «A Mossèn Jacinto Verdaguer»8, també a mode d’homenatge a la figura i l’obra del folguerolenc, en el marc de la quarta vetllada necrològica organitzada per l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova. És així que Grivé descriu com, cada any, l’esmentada entitat recull els millors cants dedicats a Verdaguer per fer-ne una corona poètica i recordar, d’aquesta manera, els seus «càntics místics, plens de melodies» que són el seu «monument» perdurable. Grivé remarca que Catalunya pensa constantment en Verdaguer i li ofereix flors i cants amb goig, tot i que ara ja no pot escoltar el seu «refilar». Fa referència també al poeta provençal Frederic Mistral, que també n’hi havia ofert. El manlleuenc conclou el poema comparant Verdaguer i Mistral amb les flors, que quan moren deixen la seva olor, és a dir, el seu llegat perdurable en la poesia i la cultura.

  • 9 Ratllades les paraules «esta marcida» de connotació de decadència o vellesa, i substituïdes per Gri (...)

A Mossèn Jacinto Verdaguer

        Record

Com cada any “En Rafel de Casanova”
de tu s’ha recordat,
recollint-ne els cantars millors que troba,
per fer-te’n un brodat.

Brodat que amb lletres d’or i perles fines
recordi en tot moment,
tos càntics místics, plens de melodies
que són ton monument.

Sempre, cada any, de Catalunya, pensen
en tu los seus cantars;
i amb goig los obstacles també vencen,
per fer-te’n pom de flors;

Blanques flors, triadetes i collides
en lo jardí català:
Mes ai! trobador meu, són ja marcides
des no et senten refilar.

Altres dies, flors i càntics t’enviava
lo poeta Provençal;
Mes ai! lo teu refilar enyorava,
i vers tu volà Mistral.

Vosaltres al passar per aquesta vida
féreu com fan les flors;
que quan vostra existència s’és finida9
deixeu vostres olors.

  • 10 Grivé i Raus, Joan. «La tomba de mossèn Cinto Verdaguer». Lletres Amicals [Manlleu], 22 (01-03-1967 (...)

16Grivé i Raus signà un tercer poema el 1915 —a més dels ja citats que presentà a les vetllades necrològiques—, dedicat a recordar Verdaguer a través de la seva tomba a Montjuïc. La composició titulada «La tomba de mossèn Cinto Verdaguer» exalta la modesta tomba com un tresor que simbolitza l’orgull i la glòria del poble català, destacant la seva immortalitat i la seva presència viva en la memòria col·lectiva de Catalunya. Aquest poema va ser transcrit per Joan Castell i Masallera i reproduït dins l’última entrega de l’«Antologia lírica manlleuenca»10 de Lletres Amicals.

La tomba de mossèn Cinto Verdaguer

Al vessant de la muntanya
de l’altívol Montjuïc,
una tomba hi vaig a veure
que és tot ella ben humil.
I és humil fent d’arca santa,
gloriosa, d’un tresor
que els bons fills de Catalunya
estimen molt més que l’or!...
Ella tanca tot un geni,
ella tanca nostre orgull,
ella tanca de la Història
catalana el millor full.
Jo per ço quan la visito,
dic, mirant-me l’ample mar:
—Ones blaves i ones blanques
ja hi voldrien arribar!
I voldrien arribar-hi
per besar-la escumejant,
com tribut a la memòria
del poeta que era un Sant!
Ones blanques i ones blaves
escaiença de la mar,
sols de lluny podeu besar-lo;
jo d’a prop li puc resar.
Com l’embaumen alegroies
les floretes del voltant
que de flaires delitoses
fan ofrena i n’hi faran!...
La seva ànima sincera
fa tretze anys que al cel volà...
fa tretze anys que aquí ens deixava
sols amb forces per plorar!
                * * *
Quan jo vaig a sa fossana
m’apar somriu que hage mort
i per Mossèn Cinto reso
com Jesús resava a l’Hort.
Mes, de cop m’alço de terra,
goito el mar i el firmament
i dic alt: —No ets mort, Poeta,
vius en nostre pensament!—
                * * *
Viu al cor de Catalunya
sa figura excelsa i gran;
ni morint un jorn la pàtria
moriria el teu nom sant!

Anna Senyé d’Aymà [Anna Senyé i Ramisa] (Manlleu, 1881 - Barcelona, 1956)

17Va néixer en una família benestant de Manlleu que va fomentar el seu amor per la literatura des de jove. Va rebre una educació religiosa i va heretar de la seva mare l’afició per a l’escriptura. La mort de la mare als dinou anys la va marcar profundament i va deixar-la enfrontada a la solitud. Fou en aquest moment que es va casar amb Lluís Aymà i Ayala i es va traslladar a viure a Barcelona. A la ciutat comtal fou una figura activa en la vida cultural i social, compromesa amb la promoció de la literatura catalana i amb la defensa dels animals. En el pla literari va participar en certàmens i jocs florals i va publicar en revistes i diaris com La Dona Catalana i La Veu de Catalunya.

  • 11 Pou, Ester. «Anna Senyé: Notes biogràfiques i recorregut poètic». Ausa, 168 (2011), p. 473-487.
  • 12 En la mateixa obra, Pou dona la relació d’obres verdaguerianes a la biblioteca personal de Senyé d’ (...)

18Ester Pou, estudiosa de la vida i obra de Senyé, defineix el recorregut literari de l’autora manlleuenca en dos períodes: «una etapa inicial que començaria cap a l’any 1914 i fins al 1922, en què es publica l’únic recull de l’autora, Remolinada. I una segona etapa transitòria de titubeig, inicialment, seguida de silencis cada vegada més llargs que la menen cap a l’abandonament i l’oblit, i que va des de 1923 fins a 1956 [...]»11. Per a la manlleuenca, Verdaguer fou un referent i mestre. L’impacte de Verdaguer es veu, sobretot, en la poesia de Senyé, on destaca la seva influència en la llengua, les poesies líriques i la descripció detallada de la natura. La biblioteca de Senyé incloïa diverses obres de Verdaguer12, juntament amb estudis criticobiogràfics sobre el poeta de Folgueroles, fet que reflectí la seva admiració i influència en la seva pròpia obra poètica.

  • 13 Senyé d’Aymà, Anna. «Ofrena». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, [1914].

19«Ofrena»13 és la composició que Senyé envià a la quarta vetllada necrològica de Manlleu. Es tracta d’un petit idil·li on la poeta posa veu a un enamorat que convida a un «aucellet» a refilar la cançó de la terra catalana a la seva «aimada». L’ocell, però, no pot cantar perquè està endolat per la mort de Verdaguer.

Ofrena

                I
Petit, petit aucellet,
que de l’esquerp cim davalles.
posa’t en el finestral
de la cambra, de ma aimada.

Sota un cel tot rialler
o sota la nuvolada,
del sol a la gran claror,
al lluir de l’estelada,

canta-li sens mai parar
refila belles corrandes
l’eterna cançó entonant
de la terra catalana.

                II
Dolcíssim enamorat
que ara em fas eixes comandes
no podré complaure’t, no
car duc l’ànima endolada.

Lluny del niu que el soplujà,
clos de belles recordances,
emmudí el cantaire excels,
de la plana Vigatana.

Emmudí el dolç rossinyol
que el cel d’ell gelós estava
els estels en l’infinit
per a seu el desitjaven.

Plor de bauma de les flors,
tendres planys de l’aucellada
cors marcits d’enyorament
feu-li vostra presentalla.

  • 14 Senyé d’Aymà, Anna. «Visió». Dins Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Capsa 13, [1915]
  • 15 Targeta postal de Joan Grivé Raus a Anna Senyé d’Aymà. Manlleu, 10 de juny de 1915. Fons Anna Senyé (...)

20El poema «Visió»14 fou la segona composició que l’autora manlleuenca dedicà a Verdaguer. Es tracta d’una peça adreçada, des de Barcelona, a l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova de Manlleu. Sabem, per la datació d’una targeta postal enviada per Grivé i Raus a Senyé, que podria tractar-se d’una creació de 1915 destinada a la cinquena vetllada necrològica d’homenatge a Verdaguer que no se celebrà mai: «Acabem de rebre una altra carta i poesia «Visió», que’ns plau moltíssim; mil mercès»15. Del poema en qüestió, segurament inèdit, se’n conserva una única còpia manuscrita a l’Arxiu parroquial de Santa Maria de Manlleu. Es tracta d’uns versos de to melancòlic i elegíac, en els quals la poeta expressa els sentiments que li ha provocat una visita feta a la cambra on morí Verdaguer a Vil·la Joana.

  • 16 Ratllat per l’autora: «i d’un neguit terrible espahordint-se».
  • 17 Ratllat per l’autora: «ja s’abandona».
  • 18 Ratllat per l’autora: «qui es».
  • 19 Ratllat per l’autora: «bell».

Visió

        Al visitar la cambra on morí Mossèn Cinto

Silenci arreu emplena ja la terra,
denses boirines fosc mantell li posen,
dol i recança frisaments donant-li
        plora entristida16.

L’hora és vinguda de l’afrós misteri
d’ànima pura que a l’eterna vida
per Déu cridada, resplendent de gràcia
        prest vol deixar-nos17.

Plora la terra i el cel tot s’alegra
riu l’estelada com jardí en florida
car l’infinit sempre en els jorns de festa
        s’omple de gala.

Baixen dels cims aparellats i en rengle,
entre clarors, els bells estols seràfics,
pàl·lid el rostre amb els ulls dats a l’aire
        molt baix psalmegen.

Vers la boscúria tot cantant via.
Crida’ls la llum de misteriosa flama
Oh! blanca cambra, pur estoig qui tanca,
        santa saviesa!

Ara de Déu l’esguard en tu reposa,
tota ets florida de flairosos lliris
un18 més formós19 entre ells l’estol encapsa
        i al cel el porten.

I amunt, amunt a voladúries, prenen
tot i embaumant l’oreig, suau volada.
Obri’s el cel Hosanna, Glòria, canten
        ja un més soms ara!!

Joan Puntí i Collell (Manlleu, 1886 - Barcelona, 1962)

21Joan Puntí i Collell fou un sacerdot i escriptor català. Va estudiar al Seminari de Vic i fou ordenat el 1909. Va exercir com a capellà a diverses parròquies de la comarca d’Osona abans de tornar a Manlleu el 1915, on va fer classes de català al Col·legi del Carme i va ser organista de l’església de Santa Maria durant molts anys.

22A Manlleu, Puntí i Collell va ser una figura molt activa en la vida cultural i social de la vila. Fou redactor i director de la revista local El Record durant dècades, col·laborador del setmanari Manlleu en la seva primera època, i capellà de l’Orfeó Català en els seus desplaçaments. També va crear el butlletí de la Germandat de Sacerdots i Religiosos de Manlleu i va ser corrector i coordinador de l’editorial del Foment de Pietat Catalana.

  • 20 Com a erudit, val a destacar dos treballs relacionats amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: (...)

23Com a escriptor, Puntí i Collell va destacar tant en prosa com en vers. Va publicar nombroses obres de caràcter popular, moralitzants i adreçades especialment a infants i joves, com algunes rondalles i el recull de Faules i moralitats (1930), il·lustrat per Junceda i molt reeditat. També va escriure teatre com La rosa beneïda (1932), i hagiografies. La seva obra poètica, de to circumstancial i festiu, inclou reculls com Cofret de versos (1918) o La mainada felicita (1951). Puntí i Collell va participar en diverses edicions dels Jocs Florals de Barcelona on va guanyar la Viola d’Or i d’Argent el 1918 amb «Missa rasa» i obtingué el primer accèssit a la mateixa distinció el 1929. La seva obra poètica, tot i la facilitat versificadora, és molt valorada per la seva inspiració i qualitat. A més de la seva tasca literària, Puntí i Collell va destacar com a folklorista col·laborant i essent secretari de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.20 La seva figura i la seva obra han estat recordades especialment a Manlleu, on se’l considera una de les personalitats més destacades del segle xx.

24Tot i que no hi ha constància d’una relació personal entre Puntí i Collell i Verdaguer, per la diferència intergeneracional, sí que podem afirmar que el poeta manlleuenc va beure de l’obra i l’exemple de Verdaguer, a qui admirava profundament. Certament, tots dos van tenir una forta vinculació amb l’Església, però potser el lligam més directe entre ambdós és el fet que el de Folgueroles va ser una gran influència per al manlleuenc, que va ser un dels hereus de la tradició verdagueriana en la poesia catalana del segle xx. No en va, dels divuit poemes dedicats a Verdaguer analitzats en aquest estudi, Puntí i Collell és qui n’hi dedicà més, amb un total de quatre.

  • 21 Puntí i Collell, Joan. «Al geni: Himne». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913, 1913.

25El 4 de juliol de 1913 Puntí i Collell signà «Al geni»21, el poema que presentà a la tercera vetllada de Manlleu. El poema és un himne d’homenatge a Verdaguer amb el qual Puntí en destaca la importància en la cultura i identitat catalanes. Celebra tant les seves qualitats personals com la seva contribució a la revitalització lingüística i cultural del país, referint-se a ell com el «Gran Geni de la Pàtria». Mitjançant la imatge del llorer, símbol de glòria, l’autor manlleuenc remarca la immortalitat de l’impacte de Verdaguer, a qui descriu com un visionari que transmet veritats transcendentals al poble català. Puntí posa de manifest l’alternança entre la grandiositat èpica i la dolçor lírica que reflecteix la versatilitat del poeta, i li atribueix un paper crucial en la renovació del sentiment nacional català, contribuint al renaixement de la consciència nacional i la dignificació de la llengua catalana. Conclou reafirmant la glòria eterna de Verdaguer, elevant-lo a una dimensió quasi divina com a heroi cultural i nacional.

Al geni

=Himne=

Veu eternal ton alt valer pregoni;
Llor sempre en flor la teva testa ombregi;
Que arreu t’honorin amb lloança augusta;
        Gran Geni de la Pàtria!
                * * *
        Benaurat i excels cantaire
        d’unes gestes immortals;
        gai vident qui ens dus la flaire
        dels teus càntics divinals;
        per lloar-te, ben enlaire
        alçarem llors perennals!
                * * *
        D’epopeies espantoses
        dictes folles narracions,
        i ens dius càntiques meloses,
        i devotes oracions;
        dus l’encís de flors flairoses
        i l’espant d’abims pregons.
                * * *
        Del teu seny la flama ardenta
        sang novella ens ha portat,
        i hem sentit la vehementa
        frisança de llibertat!
        ja la Pàtria és renaixenta
        de les ombres del passat.
                * * *
        Per tu, la parla nostrada
        ignota de tantes gents,
        ha hagut honor ben guanyada
        i llaors magnificents;
        i ha vibrat glorificada
        en ciutats i continents.
                * * *
        Com estela lluminosa
        llu el teu nom en l’ample cel
        de la Pàtria, que joiosa
        te dona, en fervent anhel,
        prometença gloriosa
        d’un amor sempre fidel.
                * * *
Veu eternal ton alt valer pregoni;
Llor sempre en flor la teva testa ombregi;
Que arreu t’honorin amb lloança augusta;
        Gran Geni de la Pàtria!

  • 22 Puntí i Collell, Joan. «A vos ¡oh l’immortal poeta nostre!». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581 (...)

26En ocasió de la quarta vetllada necrològica de Manlleu de 1914, Puntí i Collell presentà una prosa titulada «Monòleg romàntic d’en Joan de Roca-negra» en la qual tractava la idea de la impermeabilitat de la gent de poble a l’hora de mostrar les emocions. Com a colofó del text, Puntí escriví el poema «A vós, oh l’immortal poeta nostre!»22, una invocació a Verdaguer perquè no desempari els pobres i dissortats de la pàtria i de la vila, i perquè els faci ser millors persones que actuïn amb amor i prudència:

A vós, oh l’immortal poeta nostre!
qui pels lassats del món i els ulls en fosca
sou com claror i conhort, voleu-hi sempre
en la bella visió damunt ma pàtria;
i en els seus fills, qui dissortats hi viuen,
feu alçar els ulls, que mirin més enlaire,
deu-los un cor d’un estimar ben ample,
i, amb seny i amor, llavors la vila nostra
pel vostre esprit esdevindrà redempta.

  • 23 Puntí i Collell, Joan. «Seny i amor». Dins Borrat, Maria Montserrat (ed.). Antologia lírica de Mont (...)

27En tercer lloc, trobem «Seny i amor» dins l’Antologia lírica de Montserrat23, una composició amb la qual Puntí i Collell descriu els darrers instants de vida de Balmes i Verdaguer i les fixacions d’ambdós escriptors: el primer, mirant el Montseny; el segon fixant-se en Montserrat, que per a Puntí i Collell és el cor de Catalunya.

Seny i amor

De Vic estant i amb ulls de melangia,
el nostre Balmes, quan la mort l’empeny,
es guaita absort la ingent al·legoria
del seu Criteri: l’aplomat Montseny.
A Vallvidrera, l’última complanta
no escrita entona Verdaguer, que es mor
amb els ulls fits en la Muntanya Santa
com si hi volés per rabejar-s’hi el cor.
Terra del seny la nostra s’anomena.
Si amb honra ho és, també de sempre ha estat
terra d’amor de la més bona mena:
el cor de Catalunya és Montserrat.

  • 24 Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins Nord i conhort. Recul (...)
  • 25 Es tracta d’una mena de devocionari o florilegi de pensaments —molts extrets de Roser de tot l’any (...)
  • 26 Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins St. Antoni Mª Claret (...)

28La quarta composició de Puntí, «Al gran poeta sacerdot mossèn Jacint Verdaguer»24 publicada a Nord i conhort. Recull de dites verdaguerianes per guiar i donar consol a les ànimes creients25, s’inclogué també a l’àlbum del XVII Aplec de Matagalls: St. Antoni Mª Claret fundador dels missioners claretians26.

29El text, molt ben construït, vol ser una reivindicació del poeta-sacerdot i alhora un agraïment; comença amb dues referències a dos poemes verdaguerians —«L’arpa», amb la mare, la Mare de Déu i la Damunt, i «Què és la poesia?», amb la poesia com un ocell del cel—; continua amb un repàs poètic a la vida i obra de Verdaguer des de la joventut fins a les composicions pòstumes amb detalls que permeten identificar molts dels seus llibres, com Sant Francesc o Flors del Calvari, i alguns episodis vitals com la presentació als primers Jocs Florals de Barcelona vestit de pagès. Acaba amb una mena d’invocació a la Musa Catalana —final del poema «L’arpa» i lema— que representa Verdaguer i un desig de continuar essent devot del poeta i de retrobar-se amb ell al més enllà.

Al gran poeta sacerdot mossèn Jacint Verdaguer

        com aurora divina que em somreia,
        vegí en el cel la Musa Catalana.
         (Acabament de “L’Arpa”)

D’INFANT i en la “Damunt” de Folgueroles,
entre una arpa, ta mare i la de Déu,
o cor alat de Verdaguer, com voles
pel món, imant que l’ànima t’atreu!

L’ocell del cel que ens és la poesia
s’encarna en tu i refiles tot volant;
i la Plana i el poble i la masia
s’engalanen amb notes del teu cant.

I dictes, a raig fet i amb doll-cascada,
mil corrandes de viu picaroleig;
i enfloquen tes cançons amb llur tonada
el dir rossinyolaire del festeig.

Mes si, amb la fadrinalla de Can Tona,
al tros i arreu galleges de forçut,
tanmateix, dins el clos sagrat d’Ausona,
als seus dos màrtirs saps brodar un tribut.

Destra i galant, ta cantarella fina
ve que enamora la ciutat comtal;
i en ser que et veu fadrí i amb barretina,
et dona una acollida triomfal.

Víctors, honors, presagis de ventura
ja et fan d’aurèola, gai trobador.
Mes Qui et creà poeta i t’hi motllura
et vol amb sa paraula creador.

I allà, a “Sant Jordi”, com en nou Cenacle,
d’esquena al dolmen, runa i fingiment,
trèmuls i ardits, tos mots fan el miracle
de l’august Sacrifici i Sagrament.

Amb la parla materna que Déu dona,
—la nostra vera màrtir immortal—
refent-la tan excelsa com pregona,
de divinals designis ets l’herald.

Càstig de Déu, l’Atlàntida en tempesta
s’enfonsa amb cataclisme atuïdor;
i, consagrant la nostra reconquesta,
plantes la creu al cim del Canigó.

Ja el teu esguard poètic endevina
a la llum sobrehumana de la fe
que és la bellesa d’aquest món mesquina
lleu tast de la que en l’altre hi ha d’haver.

Cor batent, inflamat, pressents alhora
que el goig d’aquesta vida, mai ben pur,
se’ns tornarà sublim en ser-ne fora
volant enllà d’aquest celeste atzur.

Del salze babilònic, doncs, despenges
la cítara que és cada cor mortal;
i hi entones, amb vívides revenges
pel dur exili, càntics d’allà dalt.

De l’Home-Déu els atractius ens trena
allò que contes de l’Infant Jesús;
i, nou Joan, copses, com en la Cena,
del diví Espòs l’amor ferm i profús.

El Pobrissó d’Assís dona encantàries
a qui el veu a través del que tu en dius;
i plantes en llavor recents Eulàries
cantant la de Barcino amb tons tan vius.

Veu del pastor que els xais sap dur a la pleta,
quants sense tu s’haurien estimbat!
Ínclit cantor de nostra “Moreneta”:
tu ens fas més alt i esvelt el Montserrat.

Breviari del poble, cada dia
ton “Roser de tot l’any” li’n fa un bell do;
qui medita la rosa que hi floria,
en l’escala del cel puja un graó.

Mes ai! que la pujada és costeruda;
si entre espines pocs cors la saben fer,
enardidor i balsàmic en la dura
ascensió seràs tu el davanter.

I en ser que et toca de passar el rosari
que té per grans les penes de què et dols,
compassiu i amb les flors del teu Calvari
pels que sofrim tes queixes són consols.

Encara, a frec a frec de l’agonia,
sacerdot —altre Crist com Ell ho feu,
amb la toia que en dius “Flors de Maria”
ens dones una Mare, la de Déu.

En ta volada al cel, passant la porta
mig oberta ens la hi deixes perquè allà
voli de gust nostra mirada absorta
mentre ací ens nafra els peus el pedregar.

Orfebre, allò que de l’Eucaristia
deixes dit és custòdia fulgent
del Pa dels àngels que, menjat, seria
penyora d’aquell goig on ja ets present.

Grans mercès, Verdaguer, de la teva obra
que amb zelós estre ens don lliçó i encís.
Si al marge, entre el fenàs, cada flor és pobra
al teu verger hi ha flors del Paradís.

La Musa Catalana al cel vegeres
i amb ella, apòstol, cap al cel en dus;
que ací les formosors són fugisseres
i el dir-ne coses fa el parlar balbús.

Oidà! Cada matí l’alba ens acosta
el sol que ho daura tot amb bell esclat;
mes, fos el foc i sang que hi ha en la posta,
ja enterra el dia mort l’obscuritat.

Si, com divina aurora, nostra Musa
et du amb somriures l’alt migdia etern,
no és poesia profanada, obtusa,
la closa en l’erm gelat de fosc hivern?

Malversa els dons de Déu amb la follia
de fer-s’hi veure qui escambell se’n fa.
Un hom escriu; mes ai! només voldria
de ta missa, o poeta, ser escolà.

Doncs si ací, al món, com a la soca l’heura,
a tu me’n vinc, sempre de tu devot,
Déu vulgui que allà al cel et pugui veure,
gran Verdaguer, poeta sacerdot!

Manuel Vilà i Dalmau (Manlleu, 1887 - Tossa de Mar, 1954)

30Manuel Vilà i Dalmau fou un lletraferit manlleuenc que amb vint-i-un anys es traslladà a Barcelona on estudià peritatge mercantil. El 1908 passà a Tossa de Mar per treballar de comptable en una fàbrica de taps, i en aquesta vila es va casar i va tenir-hi un fill. En quedar vidu, va retornar a Barcelona on va formar part de diverses penyes literàries i va relacionar-se amb figures de la literatura catalana, entre les quals els personatges de la Colla del Colón. Va participar en algunes edicions dels Jocs Florals i va guanyar algunes distincions. La seva poesia era reconeguda per la gràcia i perfecció formal, i va ser publicada en diferents revistes i volums com Quan l’amor dictava, prologat per Apel·les Mestres (1929).

  • 27 En el moment de tancar aquest article, hem localitzat una darrera font d’informació sobre Manuel Vi (...)
  • 28 Vilà i Dalmau, Manuel. «L’últim adeu». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreres i Péra, (...)

31Al fons Joan Carreres i Péra de la Càtedra Verdaguer de la UVic-UCC, en un full solt que és còpia del manuscrit original inclòs en l’anomenat Quadern blau de l’autor27, hi trobem el poema «L’últim adeu»28 signat a Barcelona el 13 de juny. Amb el subtítol «Al mai prou plorat poeta Mossèn Cinto en lo cementiri de Barcelona», la composició és un cant de lament per la pèrdua de Verdaguer i una expressió de dolor i admiració de l’autor mentre s’agenolla davant de la tomba del poeta, portant un pom de roses i clavells com a ofrena. Hi destaca la importància de Verdaguer com a model i orgull de Catalunya i com un far per a aquells perduts en la ignorància. Finalment, el poema conclou amb l’autor donant el seu últim adeu a Verdaguer.

L’últim adeu

        Al mai prou plorat poeta Mossèn Cinto en lo cementiri de Barcelona

Ploreu, poetes de la pàtria meva,
        ploreu, ploreu,
company com el vau perdre
        mai trobareu.

En vers sa tomba, mon esperit camina,
        nit de juny,
se veu l’astre de la nit, que en ella envia
        un raig de llum.

Sobre sa freda, tomba, n’hi porto un pom de roses,
        també clavells,
collits, en lo jardí de ma esperança,
        són los més bells.

Agenollant-me, ulls fixos a la glòria,
        amb pesar greu,
prop de sa llosa, trist aixeco
        pregària a Déu.

Les ones del Terrer, besen les plantes,
        de l’ataüt,
més enllà, los homes n’hi rendeixen
        també, tribut.

Sols ell, de Catalunya, l’orgull n’era,
        del món, model,
i dels pobles, perduts en la ignorància,
        estel fidel.

Mes avui, lluny de nosaltres,
        ja més feliç,
gosa les eternals dolçures,
        del paradís.

En lo cementiri vinc a despedir-te,
        amb pesar greu:
vinc a donar-te, Verdaguer caríssim,
        l’últim adeu.

  • 29 Vilà i Dalmau, Manuel. «L’ultim tribut». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreres i Pér (...)

32En la mateixa línia temàtica que l’anterior, hem localitzat un segon poema, còpia també del manuscrit original inclòs en l’anomenat Quadern blau de Vilà i Dalmau, reproducció recollida al fons Joan Carreres i Péra de la Càtedra Verdaguer. Es tracta de «L’últim tribut»29 signat a Folgueroles el 10 juliol de 1902, i subtitulat «A la bona memòria de Mossèn Jacinto Verdaguer, en sos funerals de Folgueroles», funerals que tingueren lloc el 23 de juny de 1902 organitzats per la Unió Catalanista. Al poema, escrit en un to solemne i patriòtic, l’autor destaca la pèrdua del «gran cantor de les glòries» de Catalunya, que, tot i haver mort, viu en la memòria del poble. La composició es caracteritza per la seva estructura dialogant a través de la qual Vilà i Dalmau s’adreça tant a la pàtria com a Verdaguer mateix, tot ressaltant la connexió indissoluble entre el poeta i la seva terra natal. L’autor posa de relleu el deute que Catalunya té amb Verdaguer, les seves grans obres, i subratlla que les seves glòries pertanyen primerament al poble que el va veure néixer. La dimensió espiritual es fa evident amb la referència al poeta anant «al cel segur», però l’enfocament principal recau en la perpetuació del seu llegat entre els catalans, que guardaran el record del poeta en els seus cors. El poema culmina amb una crida col·lectiva al dol i a l’últim adeu, evidenciant la magnitud de la pèrdua tant en l’àmbit personal com nacional.

L’últim tribut

        A la bona memòria de Mossèn Jacinto Verdaguer, en sos funerals de Folgueroles

Avui, de dol la pàtria meva,
        tot ho vesteix,
tribut a un fill seu ne dona,
        puig ho mereix.

Lo gran cantor de ses glòries
        ja n’és finat
però, ja en nostres memòries
        Déu l’ha guardat.

Honra’t, poble que ets sa pàtria,
        sí, honra’t bé,
tu, l’has criat, l’has vist néixer,
        cuida’t també.

Teves, són les seves glòries
        i son llorer
antes que a cap més, pertoquen
        a tu primer.

Vinc jo, humil, a les plantes
        de l’ataüt,
vinc, goixós a presentar-te
        l’últim tribut.

Ell, fugint del costat nostre
        va al cel segur,
si, ja ho veig, vas ajuntar-te,
        amb sers com tu.

Mes, encara que tu moris,
        mai morirà,
son record, que al pit lo guarda
        tot català.

Ta Atlàntida, tos Idil·lis,
        ton Montserrat,
al cor, ho té Catalunya
        molt ben gravat.

Lo poble que t’ha vist néixer
        com tu, senzill,
sabrà guardar la memòria
        de tan bon fill.

I plorant, te ve amb congoixa
        a despedir,
i al veure’t en sepultura
        no sap què dir.

Plorem-lo, fills de la pàtria,
        amb pesar greu,
mentre venim a donar-li
        l’últim adeu.

Jaume Baulenas i Muntal (Manlleu, 1892-1972)

33Baulenas i Muntal fou un destacat sacerdot manlleuenc que va desenvolupar la seva trajectòria eclesiàstica principalment a la comarca d’Osona. Va rebre la formació eclesiàstica al Seminari de Vic, on va cursar els estudis teològics que el portaren a ser ordenat capellà. Baulenas va exercir el seu ministeri en diverses parròquies de la comarca, on fou l’encarregat de les vicaries de Besora, Sant Hipòlit de Voltregà, Taradell, i posteriorment a les parròquies de la Soledat d’Igualada —a l’Anoia— i de la Pietat de Vic. En retornar a la seva vila natal, va continuar la seva tasca pastoral com a coadjutor a la parròquia rural de Vila-Setrú, però sobretot com a rector de l’església de Santa Maria de Manlleu, on va assumir diverses responsabilitats eclesiàstiques fins al final de la seva vida. La seva trajectòria reflecteix un compromís constant amb Manlleu i la seva comunitat de feligresos així com una veritable dedicació a les seves funcions religioses.

  • 30 Baulenas i Muntal, Jaume. «Al geni català». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

34El 1912, mentre estudiava al Seminari de Vic, Baulenas i Muntal va contribuir a la segona vetllada necrològica manlleuenca amb el poema titulat «Al geni català»30 perquè fos llegit en la sessió d’homenatge.

35El poema exemplifica la veneració de Baulenas i Muntal per Verdaguer, destacant-lo com un símbol nacional. Amb un to emotiu i patriòtic, l’autor uneix la comunitat catalana en l’admiració pel poeta, tot suggerint que qualsevol gest d’amor sempre serà insuficient per captar la seva grandesa. Baulenas utilitza la metàfora de l’«aucell» per comparar Verdaguer amb un creador natural d’obres literàries precioses, i fa referència a dues de les seves obres més emblemàtiques, Canigó i L’Atlàntida. Baulenas i Muntal culmina amb la imatge de Catalunya orgullosa del poeta, qui ha projectat les seves glòries arreu, reforçant el seu paper en la preservació de la identitat catalana.

Al geni català

Catalans i amics de cor
al gran geni estimeu
que per tant que sempre ho feu
sempre ho és poc.

Com l’aucell en la natura
Verdaguer ha refilat
moltes obres ha engendrat
com perles fines.

El Canigó ha compost
a l’Atlàntida llum da
ell qui en ella senyalà
ma Catalunya.

Oh Catalunya! Oh pàtria!
que contenta deus estar
tenint qui arreu escampà
tes dolces glòries.

Glòria a Mossèn Verdaguer
doncs estic més que content
veient que l’honrada gent
són de ma pàtria.

Lluís Pou i Solà (Manlleu, 1901-1975)

36Lluís Pou i Solà va ser un pastor, filador tèxtil i poeta manlleuenc. Va ser empresonat pel règim de Primo de Rivera el 1924 i el 1925, poc després de sortir de la presó, se l’acusà d’injúries a la nació i s’instruí una nova causa judicial contra ell. Aquell mateix any va marxar a fer de pastor de bestiar a l’Alta Cerdanya i, mesos més tard, s’exilià a França fins el 1930, moment en què va retornar a Manlleu, on es va establir definitivament. Va treballar en la indústria tèxtil i va ser un element de l’activisme cultural de la vila. La seva poesia, caracteritzada per un estil original i popular, fou descrita com a «caricaturesca i plena de somnis» per Joan Castell i Masallera a Lletres Amicals de 1960. Malgrat tenir una producció literària limitada, va publicar diverses obres, entre les quals Records de Manlleu (1935) i Antologia poètica (1985).

  • 31 Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Records de Manlleu (2a ed.). Manll (...)

37El 1935 Pou i Solà publicà, dins del llibre Records de Manlleu, el poema «El llorer que va plantar mossèn Cinto»31, on retrata una escena idíl·lica a l’hort de la rectoria a Vinyoles d’Orís, lloc de memòria cultural i espiritual. A través de tres quartetes, l’autor fa una evocació simbòlica de la figura de Verdaguer, utilitzant el llorer com a metàfora de la seva perdurabilitat, però que també, per l’associació amb la glòria i la victòria, esdevé un element natural que transcendeix el temps i l’espai, connectant la terra amb el cel, i és el símbol de l’herència imperible de Verdaguer. La referència al llorer en la primera quarteta com un arbre «trasplantat del paradís» situa la idea d’una connexió divina, de manera que l’obra de Verdaguer adopta una qualitat gairebé celestial, que va més enllà de la mera creació humana i, d’aquesta manera, l’autor plasma la veneració que sent per Verdaguer, elevant-lo a una posició d’excel·lència poètica i espiritual. I conclou reforçant la dimensió religiosa amb les «aletes» de les fulles del llorer, que oscil·len com un encenser «per la glòria del poeta», on cada fulla representa un homenatge a la seva figura. Aquesta imatge de l’encenser, sovint utilitzat en contextos litúrgics per simbolitzar l’oració que s’eleva al cel, permet a Pou i Solà vincular finalment el record de Verdaguer a un acte de devoció que demostra que la seva obra continua viva i pot seguir arribant a les generacions futures.

  • 32 Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Antologia poètica de Lluís Pou i S (...)

38Cinquanta anys més tard, en la diada de Sant Jordi de 1985, aquest poema va ser reproduït a Antologia poètica32, un recull que abraça temes diversos com records històrics, peces folklòriques i paisatgístiques. La inclusió del poema de Pou i Solà en aquesta antologia ressalta la seva importància en els homenatges literaris de l’època.

El llorer que va plantar mossèn Cinto

A l’hort de la rectoria
d’allà Vinyoles d’Orís,
hi ha un llorer que jo diria
trasplantat del paradís.

Les branques s’alcen amb flaires
com volent abraçar el cel,
i és joquer d’ocells cantaires
de poesia i de mel.

Cada fulla és una aleta
que oscil·la com l’encenser
per la glòria del poeta
mossèn Cinto Verdaguer.

  • 33 Pou i Solà, Lluís. «La font de Mn. Cinto». Dins Dos centenaris i un mil·lenari: XXII Aplec matagall (...)
  • 34 Pou i Solà, Lluís. «La Font de Mn. Cinto». Dins Antologia poètica... Op. cit., p. 85.

39Pou i Solà va escriure un segon poema dedicat a Verdaguer que titulà «La font de Mn. Cinto» dins Dos centenaris i un mil·lenari: XXII Aplec matagallenc33, i reeditat posteriorment a Antologia poètica34 de Pou i Solà. Es tracta d’un homenatge que combina elements naturals i espirituals per destacar la importància i perdurabilitat de Jacint Verdaguer. Mitjançant la imatge de la font —segurament és la font que el 1959 la Penya excursionista Guimerà va inaugurar en el camí de Sant Segimon a Matagalls—, Pou i Solà associa el poeta amb una font de vida i d’inspiració contínua. Aquesta metàfora simbolitza la puresa i fertilitat de la creació poètica de Verdaguer, connectant-la amb la natura i els paisatges del Montseny i Matagalls, indrets vinculats a la seva obra. El llenguatge ric en imatges com «l’aigua gemada de neus del Montseny» i «La font com un celeste santuari» reforça la idea que la natura esdevé un lloc sagrat, on Verdaguer troba la seva inspiració i on la seva obra adquireix una dimensió transcendent. Pou i Solà utilitza el llorer no només com a símbol de la glòria poètica de Verdaguer, sinó també com a vehicle per expressar la continuïtat de la seva influència en la cultura catalana. A través d’aquest símbol natural, el poema reafirma la importància de Verdaguer com a pilar de la tradició literària i espiritual, un referent que, com el llorer, continua creixent i donant fruits.

La font de Mn. Cinto

Vora eixa tosca pedra, com monòlit,
oh mossèn Cinto, Verdaguer immortal,
molt em plauria poder ser l’acòlit
per ajudar la missa matinal.

Vostra ploma, com el tremp de la rella,
que guiàveu dintre el solc paral·lel,
és fructífera, igual que ho és l’abella
i la font, perquè hi ha sabor de mel.

El moment just que resplendeix l’aurora
fa més visible l’aspre terreny;
i amb l’aire clar s’hi pot ben beure alhora
l’aigua gemada de neus del Montseny.

La font com un celeste santuari,
mentre s’escorre l’aigua del pendís,
sembla que cantant va el capitulari
sota el poètic fullatge ombradís.

Avui ací tot és reviviscència,
drings d’esquelles dels ramats pels fondals,
que harmonitzen amb sa dolça cadència
les sublims èglogues i els madrigals.

Vida dona la font en eix paratge,
poblat de faigs, falgueres i esbarzers;
uns núvols blancs li fan de cortinatge
i els ocells hi refilen matiners.

Bevent de vostra font jo m’inspirava
amb vostres cants, oh ínclit trobador;
si en el futur l’artèria s’estroncava,
empalmeu-hi una deu del “Canigó”.

A Matagalls, com pel qui jo sospiro
s’alça la Creu com majestuós estel;
la teva alçària que jo tant admiro,
serà, mentre Déu vulgui, altar del Cel.

Joan Castells i Casas (Manlleu, 1902 - Torelló, 2000)

40Joan Castells i Casas fou secretari municipal i poeta, reconegut per la seva contribució a la poesia tradicional i acadèmica. Va estudiar al Seminari de Vic i, posteriorment, va cursar estudis superiors a l’Escola d’Alts Estudis Mercantils i a l’Escola de Funcionaris de l’Administració Local a Barcelona. El 1929, després d’aprovar una oposició, va ingressar al cos de secretaris municipals i va ocupar la plaça a l’Ajuntament de Torelló des de 1930 fins a 1972. Malgrat el seu talent poètic, Castells i Casas sempre va minimitzar el valor de la seva obra, tot i que va ser apreciada per la seva perfecció rítmica, delicadesa conceptual i expressió poètica, tal com destaca Joan Castell a la seva «Antologia lírica manlleuenca».

41La seva poesia es caracteritzava per un estil gràfic, amb imatges riques i un llenguatge clar i sincer, que li permetia expressar temes amb profunditat sense caure en la vulgaritat. A més dels temes locals, Castells i Casas va explorar la pietat en els seus versos, demostrant el seu catolicisme militant en col·laboracions a revistes religioses com El Record de Manlleu. També va compondre goigs i un Himne a la Vellesa, musicat per Lluís Brugarolas. El 1948 va publicar un recull de poemes Rocaprevera, amb pròleg de Fortià Solà, i va formar part de la comissió mantenidora dels Jocs Florals de Torelló celebrats aquell mateix any. És autor, entre altres, de Torellonenques (1972) i Tardorenques (1992).

  • 35 Castells i Masallera, Joan. «Al vell llorer de Vinyoles». Dins Jornada verdagueriana a l’església r (...)
  • 36 Molt probablement es refereix a l’incendi del Liceu de 31 de gener de 1994, ocorregut tot just quat (...)

42Al fons de Ramon Sellarès Canturri hi hem trobat el poema «Al vell llorer de Vinyoles»35 dins el fulletó de la Jornada verdagueriana a l’església romànica de Vinyoles. El poema està acompanyat d’una nota manuscrita en què l’autor declarava: «10 de juny de 1994, 92 anys després de la mort del Príncep de les Lletres Catalanes, i 92 anys de vida del mal aprenent que sota signa». Es tracta d’una composició en la qual Castells i Casas combina les imatges de la natura, la història i la cultura per homenatjar Verdaguer com a poeta nacional i defensor de la llengua catalana. L’autor utilitza el llorer com a símbol central per transmetre la durabilitat del llegat verdaguerià i, alhora, fa una crida a la continuïtat de la glòria de Verdaguer com un emblema de la resistència i l’esperança per a Catalunya i perquè el llorer continuï sent un símbol de triomf, especialment en moments de dificultat, com es desprèn de la referència al «recent ultratge»36. El poema, en el seu conjunt, esdevé un pont entre el passat gloriós i el futur esperançador de la cultura catalana.

Al vell llorer de Vinyoles

Que Déu et guardi esvelt llorer
que Mossèn Cinto Verdaguer
—cantaire rossinyol de Folgueroles—
plantà en la Rectoria de Vinyoles,
i el regà i el feu créixer, quan també
ell tant en glòria creixia;
vols dir-me si en el teu recer,
s’hi poden collir flors de poesia,
com ell, mà destre, tantes ne collia?

Del teu brancam sortí
bella corona que el front es cenyí
del qui dignificà nostre llenguatge,
i amb collaret de perles l’enriquí.
Sigui igualment el teu mateix brancatge
d’un verd llustrós, d’olor reconfortant,
també en desgreuge d’un recent ultratge,
una brillant corona en homenatge
a nostra Catalunya triomfant.

Francesc d’A. Pujol i Escalé (Manlleu, 1916-1999)

43Francesc d’Assís Pujol i Escalé —el darrer autor i l’únic nascut en la dècada de 1910— fou una figura polifacètica que va deixar una empremta significativa en la vida cultural, social i religiosa de Manlleu durant el segle xx. Nascut en el si de la família manlleuenca de Can Bracons, Pujol va començar la seva formació acadèmica al col·legi Sant Josep de Vic i després passà al Seminari de la capital osonenca, seguint una trajectòria típica dels joves de l’època que buscaven una educació en l’àmbit de les lletres i la religió. No obstant això, la seva trajectòria vital el va portar a diversificar els seus interessos, orientant-se també cap a l’àmbit tèxtil, un sector econòmic clau a la Catalunya industrial. Fou així que durant els anys difícils de la postguerra, Pujol va contribuir al teixit socioeconòmic de la comarca, treballant com a teixidor i administrador, i exercint funcions en la Delegació Sindical Comarcal de Manlleu i Vic, en una època de profundes tensions socials.

  • 37 Gaja i Colomer, Xavier. «Francesc d’Assís Pujol i Escalé». Dins El Manlleu d’ahir: https://www.elma (...)

44En el camp cultural, la seva tasca com a cronista de Manlleu i corresponsal de premsa va ser fonamental per mantenir viva la història local i documentar els canvis socials i polítics de la seva època. La seva col·laboració amb mitjans com El Correo Catalán i l’agència EFE facilità la difusió de les notícies de la vila natal més enllà de les fronteres comarcals, projectant la identitat de Manlleu en un context més ampli. Pujol també va destacar en el món literari i teatral en diversos aspectes: va ser autor de diverses obres com Blancanieves (1950), va dirigir espectacles i hi va actuar, i es convertí en una figura clau per a la dinamització cultural de la vila. En el camp assagístic publicà diversos treballs, com ara Los gigantes de Manlleu (1950) i Croquis manlleuencs (1952). Aquesta faceta polivalent es va estendre a les arts visuals, on va realitzar treballs de dibuix, pintura i disseny gràfic, contribuint a l’embelliment del patrimoni cultural manlleuenc. Fou significativa la seva participació en la reconstrucció i decoració d’algunes esglésies de la vila, així com en diverses entitats socials i culturals. Aquest compromís amb la revitalització del patrimoni religiós i comunitari de Manlleu fou una constant en la seva vida, una vida dedicada al servei de la seva comunitat en múltiples formes, deixant un llegat que encara avui és recordat. Francesc d’Assís Pujol i Escalé representa l’arquetip de l’intel·lectual compromès amb el seu entorn, capaç d’integrar la creativitat artística amb una profunda implicació social i religiosa37.

  • 38 Pujol i Escalé, Francesc d’A. «Els dos campanars fets cims». Dins 47è Aplec al Matagalls, 1996, p.  (...)

45El 1979 Pujol i Escalé signà el poema «Els dos campanars fets cims» que es publicà a l’àlbum del 47è Aplec al Matagalls38. Es tracta d’una al·legoria que transcendeix la mera descripció geogràfica per convertir-se en una reflexió profunda sobre la identitat catalana, l’espiritualitat i la continuïtat històrica, personificada en la figura de Jacint Verdaguer. Mitjançant la interacció simbòlica entre elements tan verdaguerians com els campanars de Sant Miquel de Cuixà i Sant Martí del Canigó, i els cims del Montseny i el Canigó, l’autor crea una complexa metàfora en la qual la natura i l’arquitectura sacra es fonen en una unitat simbòlica que dialoga amb la tradició i l’esperit de la terra catalana. Els «campanars fets cims» són els símbols de la persistència de l’esperit català al llarg del temps, un esperit que Verdaguer va saber transmetre a Canigó. Pujol presenta la composició com una meditació sobre la resistència cultural i espiritual de Catalunya, on la natura, la religió i la història convergeixen per oferir una visió de la identitat catalana com una entitat viva, dinàmica i eterna. Aquesta al·legoria aconsegueix encapsular la identitat del poble català que, com els cims que descriu, es manté ferma i intacta, superant les adversitats i mantenint un diàleg amb l’eternitat.

Els dos campanars fets cims

En una nit, de foscors clapejada,
amb so elegíac parlen dos cloquers;
de llurs batalls va oir-se’n la tonada
pautada per l’eximi Verdaguer.
Aquelles veus reprenen vigoria
de salm, i ambdós, Cuixà i Sant Martí,
es transfiguren amb homofonia
bo i afermant tons èpics que els uní.

Montseny i Canigó, cloquers immensos,
dialogant, granítics, fan ressò
de monjos andarecs, afanys intensos
que de bell nou revifen aquell to.

Tongades de bregar i de sofrença,
braó que la nissaga ha espargit
i avui, amb far encès de prometença,
la Pica i Matagalls no tenen nit.

Tresquem ara per pedregoses llenques
del Canigó encaputxat de neu,
com trepitgem carenes montsenyenques,
ambdues persignades cara a Déu.

Pels cims, planells i avencs fan la sardana,
reviu la flama copsada pels estels,
i aquesta pairalia catalana
rebrota amb els plançons de ses arrels.

S’allunya l’erosió de mans estranyes
enllà de maltempsades i de planys:
són els dos campanars que fets muntanyes
fiten la germanor per anys i panys.

Amb sol, entre celístia o nuvolada,
els cims dialogants mai escapçats,
enlairaran llur testa endiumenjada
esdevenint un lluc d’eternitats.

La mitificació de Verdaguer, a mode de conclusió

46La vila de Manlleu ha fet reconeixements pòstums a Verdaguer durant 111 anys —comptant des de 1911, primera vetllada necrològica de l’Associació Catalanista En Rafael de Casanova, fins a 2022, darrer homenatge amb la descoberta d’una nova placa del monument manlleuenc a Verdaguer. Els primers, les quatre vetllades de què hem parlat, no es basaven en les celebracions oficials i no coincidien amb cap aniversari verdaguerià especial. Més endavant, per exemple el 1995, el 2002 o el 2022, els actes de record ja coincideixen amb les dates de diverses commemoracions «oficials».

47Els poetes manlleuencs i els poemes recollits en aquest article —de 1902 a 1994— són una baula més en la història dels reconeixements de Manlleu a Verdaguer. Poetes de diverses generacions —nascuts a la dècada dels 40 del segle xix, a les darreres tres dècades d’aquell segle, o a inicis del segle xx— i poetes de tarannà i estils diferents —des de l’himne o l’oda jocfloralesca, de to elegíac i romàntic, a l’apunt o idil·li breu, passant per poemes senzills i populars—, però tots ells de caràcter més aviat conservador i catalanista, contribueixen a la creació de la identitat literària de la marca de Verdaguer i, a més, a la seva mitificació.

48Aquesta mitificació de Verdaguer a través de la poesia dels autors manlleuencs respon a la importància cabdal que s’ha atorgat al poeta en la història de la literatura catalana. Els poetes contemporanis i posteriors a ell l’han consagrat com a mestre i figura tutelar i han ajudat a la construcció de la seva marca literària com a gran poeta nacional. Els poemes analitzats, així, són aportacions per a la canonització de Verdaguer dins l’imaginari col·lectiu, celebrant la seva persona i la seva obra com una part fonamental de la identitat cultural i literària de Catalunya.

49Definitivament, els poetes manlleuencs van col·laborar des d’una esfera local com és la vila del Ter, en la mitificació de la figura verdagueriana, i fou per a ells un referent indiscutible de les lletres catalanes contribuint amb les seves composicions a perpetuar la memòria del poeta de Catalunya.

Haut de page

Bibliographie

Baulenas i Muntal, Jaume. «Al geni català». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

Castells i Masallera, Joan. «Al vell llorer de Vinyoles». Dins Jornada verdagueriana a l'església romànica de Vinyoles [full solt], 1994.

Gaja i Colomer, Xavier. «Francesc d'Assís Pujol i Escalé». Dins El Manlleu d'ahir: https://www.elmanlleudahir.com/francesc-dassis-pujol-i-escale/ [consultat el 27-08-2024].

Grivé i Raus, Joan. «Plany». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, 1912.

Grivé i Raus, Joan. «A Mossen Jacinto Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, 1914.

Grivé i Raus, Joan. «La tomba de mossen Cinto Verdaguer». Lletres Amicals [Manlleu], 22 (01-03-1967), p. 145-146.

Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Records de Manlleu (2a ed.). Manlleu: Tipografia Manlleuenca, 1935, p. 9.

Pou i Solà, Lluís. «La font de Mn. Cinto». Dins Dos centenaris i un mil·lenari: XXII Aplec matagallenc: Any 1971. Barcelona: Claret, 1971.

Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Antologia poètica de Lluís Pou i Solà. Manlleu: Comissió d'Ensenyament i Cultura de l'Ajuntament de Manlleu, 1985, p.116.

Pou i Solà, Lluís. «La Font de Mn. Cinto». Dins Antologia poètica... Op. cit. p. 85.

Pou, Ester. «Anna Senyé: Notes biogràfiques i recorregut poètic». Ausa, 168 (2011), p. 473-487.

Pujol i Escalé, Francesc d’A. «Els dos campanars fets cims». Dins 47è Aplec al Matagalls, 1996, p. 67.

Puntí i Collell, Joan. «A vos ¡oh l’immortal poeta nostre!». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, [1914].

Puntí i Collell, Joan. «Al geni: Himne». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913, 1913.

Puntí i Collell, Joan. «Seny i amor». Dins Borrat, Maria Montserrat (Ed.). Antologia lírica de Montserrat. Barcelona: Estel, 1947, p. 186-187.

Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins Nord i conhort. Recull de dites verdaguerianes per guiar i donar consol a les ànimes creients. Barcelona: Balmes, 1953, p. 113-116.

Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins St. Antoni Mª Claret fundador dels missioners claretians, vol. XVII. Barcelona: Gráficas Claret, DL 1965, p. 76-78.

Senyé d’Aymà, Anna. «Ofrena». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, [1914].

Senyé d’Aymà, Anna. «Visió». Dins Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Capsa 13, [1915].

Torrent i Garriga, Domènec. «Fantasia». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

Torrent i Garriga, Domènec. «A Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913.

Vilà i Dalmau, Manuel. «L'últim adeu». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreras i Péra, 1902.

Vilà i Dalmau, Manuel. «L'ultim tribut». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreras i Péra, 1902.

Haut de page

Notes

1 Vegeu l’article de Giramé i Verdaguer «La relació de Jacint Verdaguer amb la vila de Manlleu: evidències d’un passat literari circumstancial (1865-1902)» (en preparació).

2 Vegeu l’article de Giramé i Verdaguer «Els homenatges pòstums de la vila de Manlleu a Jacint Verdaguer (1911-2022)», Ausa (en premsa).

3 Som conscients que la influència de Jacint Verdaguer arriba fins els nostres dies, també entre els joves poetes, com en el cas de la manlleuenca Raquel Santanera que el té com un referent en alguna de les seves composicions.

4 Torrent i Garriga, Domènec. «Fantasia». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

5 Torrent i Garriga, Domènec. «A Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913 [1913].

6 Sabem poca cosa de Grivé. Tan sols Joan Castell i Masallera (Manlleu, 1910-1991) n’explicà records a «En Joan Grivé Raus actor i pintor manlleuenc», inclòs al volum 17 de Lletres Amicals (Manlleu, 1958), p. 71-99.

7 Grivé i Raus, Joan. «Plany». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, 1912.

8 Grivé i Raus, Joan. «A Mossèn Jacinto Verdaguer». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, 1914.

9 Ratllades les paraules «esta marcida» de connotació de decadència o vellesa, i substituïdes per Grivé i Raus per les definitives «ses finida» que expressen més clarament el final, la mort.

10 Grivé i Raus, Joan. «La tomba de mossèn Cinto Verdaguer». Lletres Amicals [Manlleu], 22 (01-03-1967), p. 145-146.

11 Pou, Ester. «Anna Senyé: Notes biogràfiques i recorregut poètic». Ausa, 168 (2011), p. 473-487.

12 En la mateixa obra, Pou dona la relació d’obres verdaguerianes a la biblioteca personal de Senyé d’Aymà (p. 484): L’Atlàntida (1877), Idil·lis i cants místics (1879), Lo somni de sant Joan (1882), Caritat i Nerto (1885), Canigó (1886), Pàtria (1888) i En defensa pròpia (1895-1897). També inventaria dos volums d’estudis biogràfics: Amb la lira i el calze de Josep Miracle i Vida íntima de Mossèn Jacinto Verdaguer de Joan Güell.

13 Senyé d’Aymà, Anna. «Ofrena». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, [1914].

14 Senyé d’Aymà, Anna. «Visió». Dins Arxiu de la Parròquia de Santa Maria de Manlleu. Capsa 13, [1915].

15 Targeta postal de Joan Grivé Raus a Anna Senyé d’Aymà. Manlleu, 10 de juny de 1915. Fons Anna Senyé d’Aymà. Arxiu parroquial Santa Maria de Manlleu.

16 Ratllat per l’autora: «i d’un neguit terrible espahordint-se».

17 Ratllat per l’autora: «ja s’abandona».

18 Ratllat per l’autora: «qui es».

19 Ratllat per l’autora: «bell».

20 Com a erudit, val a destacar dos treballs relacionats amb l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya: per una banda Marian Aguiló i Fuster, dins Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials, II. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, 1928 i Ideari cançonístic Aguiló. Palma-Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat / Departament de Filologia Catalana i Lingüística General, Universitat de les Illes Balears, 1993.

21 Puntí i Collell, Joan. «Al geni: Himne». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1913, 1913.

22 Puntí i Collell, Joan. «A vos ¡oh l’immortal poeta nostre!». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1914, [1914].

23 Puntí i Collell, Joan. «Seny i amor». Dins Borrat, Maria Montserrat (ed.). Antologia lírica de Montserrat. Barcelona: Estel, 1947, p. 186-187.

24 Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins Nord i conhort. Recull de dites verdaguerianes per guiar i donar consol a les ànimes creients. Barcelona: Balmes, 1953, p. 113-116.

25 Es tracta d’una mena de devocionari o florilegi de pensaments —molts extrets de Roser de tot l’any i Flors del Calvari (Flors de Mira-Cruz)— en què Puntí assenyala la missió benefactora de la poesia fent una paràfrasi de «Què és la poesia?».

26 Puntí i Collell, Joan. «Al gran poeta sacerdot mossen Jacint Verdaguer». Dins St. Antoni Mª Claret fundador dels missioners claretians, vol. XVII. Barcelona: Gráficas Claret, DL 1965, p. 76-78.

27 En el moment de tancar aquest article, hem localitzat una darrera font d’informació sobre Manuel Vilà i Dalmau que és un estudi complet de l’obra i la vida de l’autor, elaborat per Fidel Aromir Masaguer i David Moré Aguirre titulat El poeta amarat de Tossa. Antologia d’obra i vida de Manuel Vilà Dalmau (Manlleu 1887 – Tossa 1954). Tossa de Mar: Centre d’Estudis Tossencs, 2022. Conté, entre els textos antologats, dos poemes més del Quadern blau dedicats a Verdaguer: «El vicari de Vinyoles» (p. 360-361) i «A mossèn Cinto» (p. 370-371) que no hem pogut recollir en l’article.

28 Vilà i Dalmau, Manuel. «L’últim adeu». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreres i Péra, 1902. També publicat a la referència de la nota 28 (p. 397-398).

29 Vilà i Dalmau, Manuel. «L’ultim tribut». Dins UVic-UCC. Càtedra Verdaguer. Fons Joan Carreres i Péra, 1902. També publicat a la referència de la nota 28 (p. 399-400).

30 Baulenas i Muntal, Jaume. «Al geni català». Dins Biblioteca de Catalunya. Ms. 4581-1912, [1912].

31 Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Records de Manlleu (2a ed.). Manlleu: Tipografia Manlleuenca, 1935, p. 9.

32 Pou i Solà, Lluís. «El llorer que va plantar mossèn Cinto». Dins Antologia poètica de Lluís Pou i Solà. Manlleu: Comissió d’Ensenyament i Cultura de l’Ajuntament de Manlleu, 1985, p. 116.

33 Pou i Solà, Lluís. «La font de Mn. Cinto». Dins Dos centenaris i un mil·lenari: XXII Aplec matagallenc: Any 1971. Barcelona: Claret, 1971.

34 Pou i Solà, Lluís. «La Font de Mn. Cinto». Dins Antologia poètica... Op. cit., p. 85.

35 Castells i Masallera, Joan. «Al vell llorer de Vinyoles». Dins Jornada verdagueriana a l’església romànica de Vinyoles [full solt], 1994. Aquest document no librari es pot trobar a la Biblioteca Marquès de Remisa. Fons Ramon Sellarès Canturri Ms. A01_P019.

36 Molt probablement es refereix a l’incendi del Liceu de 31 de gener de 1994, ocorregut tot just quatre mesos abans de la signatura del poema.

37 Gaja i Colomer, Xavier. «Francesc d’Assís Pujol i Escalé». Dins El Manlleu d’ahir: https://www.elmanlleudahir.com/francesc-dassis-pujol-i-escale/ [consultat el 27-08-2024].

38 Pujol i Escalé, Francesc d’A. «Els dos campanars fets cims». Dins 47è Aplec al Matagalls, 1996, p. 67.

Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Ricard Giramé-Parareda et M. Àngels Verdaguer Pajerols, « La mitificació de Jacint Verdaguer a través dels homenatges poètics pòstums d’autors manlleuencs (1902-1994). Corpus textual »Catalonia [En ligne], 35 | Deuxième semestre 2024, mis en ligne le 15 décembre 2024, consulté le 14 juin 2025. URL : http://journals.openedition.org/catalonia/8747

Haut de page

Auteurs

Ricard Giramé-Parareda

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya
ricard.girame[at]uvic.cat

M. Àngels Verdaguer Pajerols

Universitat de Vic - Universitat Central de Catalunya
angels.verdaguer[at]uvic.cat

Haut de page

Droits d’auteur

CC-BY-NC-ND-4.0

Le texte seul est utilisable sous licence CC BY-NC-ND 4.0. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont « Tous droits réservés », sauf mention contraire.

Haut de page
Rechercher dans OpenEdition Search

Vous allez être redirigé vers OpenEdition Search