¿Quina Catalunya naix al segle XII?
Résumés
Les comtés au nord-est de la péninsule Ibérique s’approchèrent mutuellement pendant les IXe et XIe siècles et, au commencement du XIIe siècle, ils furent perçus comme une unité, jusqu’au point de recevoir le choronyme commun de Catalogne. Le contexte socio-économique et l’évolution culturelle furent plus importants dans ce parcours que la situation politique et dynastique, raison pour laquelle les territoires constitutifs de l’Aragon et de la Catalogne consolidaient leur cohésion séparément au cours du XIIe siècle, quoique partageant le même souverain depuis le milieu de ce même siècle.
Entrées d’index
Haut de pagePlan
Haut de pageTexte intégral
1A les terres situades al nord-est de la Península Ibèrica, la denominació, els límits, l’articulació social feudal i urbana, l’estructura del poder i tota la fesomia divergeixen entre l’entrada i la sortida del segle XII. Els diferents escenaris geogràfics contribueixen a aquesta específica evolució, en sumar la percepció pisana, el lligam ultrapirenenc, l’apertura peninsular, la unió aragonesa i la cohesió catalana.
La percepció pisana
- 1 Francisco MONSALVATJE, El obispado de Elna, Olot: Ramon Bonet, 1913, III, p. 82 (col.·lecció Notici (...)
2Corònims i andrònims no poden sorgir descontextualitzadament, perquè el nom fa a la cosa i, per tant, una denominació respon sempre a una realitat social. Per això no ha estat difícil de detectar la inversemblança dels esments in comitatu Catalonia, potestats supra totam Catalonia o afrontacions in vinea cathalani en els segles IX i X1.
- 2 Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, ed. Carlo CALISSE, Roma: Istituto Palazzo dei L (...)
3En canvi, quan entre la segona i la tercera dècada del segle XII l’autor del Liber Maiolichinus narra, des de Pisa, l’assalt que un coalició de ciutats marítimes, des de Barcelona al Laci, han efectuat sobre Mallorca el 1113, sota comandament del comte barcelonès, menciona aquest com a dux catalanensis i rector catalanicus hostes, esmentat-lo com a Catalanicus heros, de la mateixa manera que el comte Hug II d’Ampúries –Catalanicus heros Ampurieque senex– i guiant Catalanenses, tot describint cum catalanensi de litore classis abibat, aprecia belli Catalanicus estuai heros2.
- 3 Bernard GUENÉE, Occidente durante los siglos XIV y XV. Los estados, Barcelona: Editorial Labor, 197 (...)
- 4 Fl. SABATÉ, “El nacimiento de Cataluña. Mito y realidad”, Fundamentos medievales de los particulari (...)
4Així doncs, de manera prou reiterada, la percepció exterior assumeix una unitat que no existeix a nivell administratiu o polític, i ni tan sols com esment regional. Bernard Guenée aparellava Catalonia i Polonia com a corònims nascuts per a designar estats ja existents, en contraposició a Francia, on el terme és anterior al regne3. Més enllà de les matisacions que aquesta afirmació requereix, és clar que el gentilici ha precedit el corònim. I també està clar que el gentilici no respon a una singularitat ètnica sinó que arriba en un determinat i precís moment, just quan es percep la culminació d’una secular via de convergència social, econòmica, política i cultural de les terres del nord-est de la Península Ibèrica4.
- 5 Petro de MARCA, Marca hispánica sive limes hispanicus, París: Franciscus Muguet, 1688 (facsímil: Ba (...)
5Certament, a partir del 878, els comtats del nord-est peninsular, els més allunyats de la capital de la Francia Occidentalis, es veuen afectats per la crisi carolíngia, abocats a una introspecció: els comtes es centren en els seus dominis, on hi resideixen, regeixen el comtat i l’assumeixen com a propi –in comitato nostro-, gestionant i cedint el fisc públic i, en morir, cap rei no designarà successor sinó que seran succeïts pels descendents, generant així les dinasties comtals. Els comtats, en els mateixos segles IX-X es cohesionen socioeconòmicament entorn a la seva capital i són assumits com a marc de referència en la descripció espacial. El poder comtal deriva així de la gracia de Déu –gratia Dei comes–, mentre el rei continua essent invocat en la datació comtal, amb un prestigi prou respectat perquè ocasionalment els comtes visitin la cort reial fins el 952, tot cercant-hi, segurament fins el 986, diplomes de confirmació. Tanmateix, la potestas està plenament en mans de cada comte, sobretot des de la fi de la dinastia carolíngia el 987, com explicita el comte Hug I d’Empúries el 1019: potestatem quam regs ibi pridem habuerunt iste comes ibi habebat5.
- 6 Joan BLASI, Els oblidats comtes de Cerdanya (798-1117), Sant Vicenç de Castellet : El Farell edicio (...)
6No hi ha cap línia que teleològicament separi comtats precatalans i preoccitants, com mostren les aspiracions del comte de Cerdanya sobre el Rasés, fins a ser aturades per les armes del comte de Carcassona el 981. Tanmateix sí que hi ha una concordança en la cohesió social i territorial en els segles IX i X, en la projecció sobre la franja fronterera en aquest segle, que passa a ser ocupat per l’aristocràcia i la jerarquia eclesiàstica, derivant-ne una intensificació econòmica i unes alteracions socials que repercuteixen en tots els comtats. Les rendes extretes de les noves terres i la circulació de productes anima mercats interiors, com a Manresa, i esperona el creixement de capitals com Barcelona. De la transformació de la franja fronterera en surt una societat caracteritzada per la castralització i la senyorialització, trets bàsics sobre els que es desenvoluparà el procés de feudalització del segle XI. L’avenç que els comtats mantindran sobre la frontera en aquest segle esdevé una paradigmàtica transformació de l’espai musulmà en un territori feudal, és a dir una xarxa inextricable on cada renda i cada persona queda enquadrada en unes bases sobre les que s’eleven les corrues castlanes6.
- 7 Adam KOSTO, Making Agreements in Medieval Catalonia, Cambridge: Cambridge University Press, 2001, p (...)
- 8 Pierre BONNASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, Toulouse: Publications de l’ (...)
7Les convinences amb què regular tots els aspectes de la societat feudal7 s’empraren també per a posar ordre i jerarquització en les tensions entre comtats. El seu ús retrata, precisament, la preeminència del comte de Barcelona sobre els seus homòlegs, que li reten homenatge des de mitjan segle XI. És una imatge que ha confós a la historiografia, que havia cregut veure en aquest moment un veritable Estat feudal presidit pel comte de Barcelona sobre el conjunt català8, per bé que en realitat l’absència d’ingerències del comte barcelonès en les altres entitats evidencia que pròpiament es retrata una prelació i una preeminència en un context de comtats sobirans que comparteixen una creixent apropament. Aquest deriva de la necessitat de combinar estratègies diplomàtiques comunes, la proximitat entre les cases comtals en aspectes formals, el manteniment dels mateixos comportaments jurídics entorn al Liber, la participació en una mateixa evolució econòmica ascendent i la comuna evolució cultural en aspectes tan nítids com l’estil arquitectònic i, destacament, la llengua.
- 9 José Enrique RUIZ DOMÉNEC, “The urban origins of Barcelona : agricultural revolution or commercial (...)
8Quan el poeta pisà percep els catalans en l’actuació sobre Mallorca està descrivint a un col·lectiu singularitzat i cohesionat per compartir unes característiques pròpies, culturals i identitàries com la llengua. També és comprensible que qui comandi l’expedició sigui el comte de Barcelona. Des dels inicis comtals aquest ha gaudit d’una situació avantatjosa, en sumar tres demarcacions amb les respectives seus episcopals –Barcelona, Girona, Vic– i una ampla apertura vers el mar i la frontera que fou ràpidament aprofitada per l’aristocràcia, la jerarquia eclesiàstica i un emergent grup d’inversors urbans, ja ben dinàmic en la segona meitat del segle XI9. La mateixa frontera envigoreix el poder de Barcelona, posant-lo al front de la convergència comtal, en una dinàmica que precisament fructificarà en el segle XII, quan anirà incorporant altres dominis comtals, començant pels comtats de Besalú (1111) y Cerdanya-Berga (1117).
9No hi ha hagut doncs un moment fundacional en un fosc moment altmedieval. Hi ha hagut una evolució convergent que ha culminat en el segle XII, configurant una unitat basada sobretot en eixos culturals i socials, essent això el que li dóna perdurabilitat i perceptibilitat. La percepció des de l’exterior n’és el primer indicador, que al llarg del segle haurà de ser reblat amb una assumpció interior.
El lligam ultrapirenenc
- 10 Georges FABRA, Rosa PLANA, “El substrat cultural preromà I les relacions entre les terres occitanes (...)
- 11 Luis GARCIA IGLESIAS, “Algunas observaciones sobre los pueblos pirenaicos en la baja Antigüedad, Se (...)
- 12 Charles HIGOUNET, Le comté de Comminges de ses origines à son annexion à la Couronne, Saint-Gaudens (...)
- 13 José Ángel LEMA PUEYO, Instituciones políticas del reinado de Alfonso I el Batallador, rey de Aragó (...)
10Les relacions entre ambdós vessants del Pirineu són permanents des de l’Antiguitat10, bé que les circumstàncies polítiques hi estableixen barreres incloent contundents fortificacions coincidint amb la tensió entre francs i visigots allargassada fins al segle VIII11. La unificació carolíngia del Pirineu Oriental hi ha deixat una facilitat de relació en tots els sentits, i fins i tot el marc eclesiàstic entorn a l’arquebisbat de Narbona. Al Pirineu central es percep Comminges i Couserans encarats vers la zona tolosana en el segle X, per bé que les apetències del comte de Ribagorça sobre la vall d’Aran en aquesta mateixa centúria i les del comte de Pallars només entrar en la següent, ja posen en evidència una relació ben intensa12. El segle XI consolida un permanent contacte al llarg de tot el Pirineu, prou palesat en l’actuació dels reis de Pamplona i Aragó consolidant relacions amb els senyors del Pirineu nord-occidental, la participació de nobles i eclesiàstics d’aquesta zona en l’expansió meridional navarresa i aragonesa; les tensions entre els comtats de Foix i de Cerdanya; la penetració dels comtes foixencs en l’espai urgellenc, les topades i relacions entre Cerdanya i Carcassona, que afecten el Rasès i, separadament des del segle X, el Donasà; els lligams establerts per la casa comtal d’Urgell amb la Provença, que permeteren que, com a consort de la comtessa de Forcalquier, Ermengol IV vers 1090 es pogués titular Ermengaudus gratia Dei comes Urgellitanus sive Provincialis; i la transcendent adquisició dels drets de Carcassona i Rasès pel casal de Barcelona, que endega una cabdal penetració barcelonesa a partir de 1067, encara accentuada amb la presència a Provença des de 1112. Alhora, el control de la costa provençal, en una època de cabotatges enllaça amb la vivor comercial que coetàniament justifica els tractes amb Gènova i Pisa i la permanent malfiança vers depredacions promogudes per la musulmana Mallorca13.
- 14 Flocel SABATÉ, Història de Lleida. Alta edat mitjana, Lleida: Pagès editors, 2003, p. 339-340; Carl (...)
11En aquest context, la conquesta i represa de Lleida a partir de mitjan segle XII té lloc mitjançant una clara connexió occitana. L’elevada immigració d’aquestes terres inclou professionals preparats, com pellissers provinents de Carcassona i de Tolosa de Llenguadoc, i el fort desenvolupament econòmic lleidatà a la segona meitat del segle XII mira preferentment vers el nord, on es destina la majoria de les exportacions tèxtils i, sobretot, de cuir. Les formes jurídiques, religioses i del pensament també es relacionen vers el nord. L’Església reformada hi és present immediatament, amb el significatiu establiment, just tres anys de la conquesta de la ciutat, de la canònica de Sant Ruf, vinculada a l’homònima d’Avinyó. Amb facilitat hi arriba l’heterodòxia: l’estreta relació humana amb Occitània, sobretot a través de la vall d’Aran, té una clara incidència en l’expansió càtara. No és casual, doncs que l’assemblea de Sant Fèlix el 1167 designi un bisbe càtar dotat d’un àmbit territorial usque ad Leridam14.
- 15 Thomas N. BISSON, L’impuls de Catalunya. L’època dels primers comtes-reis (1140-1225), Vic: Eumo Ed (...)
- 16 Pere BENITO, Pilar SENDRA, Carles VELA, “Corpus documental”, in: ed. M. T. FERRER I MALLOL, M. RIU (...)
- 17 Pierre-Henri BILLY, “’Catalan’, nom de personne en France”, Congrés Internacional de Toponímia I On (...)
- 18 Fl. SABATÉ, Percepció i identificació dels Catalans a l’edat mitjana, Barcelona: Institut d’Estudis (...)
- 19 Martin DE RIQUER, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona: Planeta, II, 1975, p. 134 (...)
12La projecció política, els estímuls econòmics i les vinculacions eclesiàstiques, devocionals i culturals porten població del sud cap al nord, clarament singularitzada per aspectes com la llengua15. Les cognominacions assumides en assentar-se sovint remeten a la seva procedència. Ja en una data primerenca, com és la segona dècada del segle XII, entre els homines de Carcassona que es declaren fidels del comte Ramon Berenguer III de Barcelona hi consten Raimundi Catalan, Arnal Catalan i Geral de Cataluing. Tampoc no hi manquen altres esments prou suggestius com Oliver d’Urgel, Geral de Cervera o Rodger de Confolent. Al llarg de la centúria el cognom Català es documenta entre els burgenses de nombroses viles i ciutats situades del nord dels Pirineus (Melguèlh, Carcassona, Limós, etc) o també subscrivint acords entre destacats nobles16. En el seu origen, com raona Pierre-Henri Billy, aquesta cognominació singularitzaria població migrant del sud17, afirmació encertada que, tanmateix, cal matisar, perquè el mateix andrònim també acompanya les repoblacions del tercer quart de segle a Tortosa i a Lleida, de la mateixa manera que arreu es generalitza el nom femení Catalana. Pròpiament, doncs, en un moment d’afermament dels llinatge emergents, tant baronials com burgesos, un referent patronímic de caràcter territorial és emprat per famílies sense indicadors superiors d’honors, és a dir, amb arrels recents18. Molt d’ells aviat assoleixen posicions destacades tant en àmbit urbà com baronial. En qualsevol cas, la nova població arrela de manera completa: Arnaut Català, per exemple, és un trobador del segle XIII que, tot i el seu cognom, no era català sinó de Tolosa de Llenguadoc, on el cognom es considerava freqüent19.
- 20 Hélène DÉBAX, “El fracàs de l’Estat occità. Les divergències de l’evolució entre Occitània i Catalu (...)
- 21 M. DE RIQUER, Los trovadores…. II, p. 1135.
13La fragmentació feudal del que convenim en anomenar Occitània no ha anat seguida per un immediat poder feudal vertebrador sinó que, en canvi, en el segle XII es mostra abocat a un escenari de gran tensió disputat a tres bandes, entre els Plantagenêt i els casals comtals de Tolosa i de Barcelona. En la creixent aspiració d’aquest per regir la regió occitana compta amb l’auxili d’una població d’origen català que mostra comportaments homogenis en àmbits com la cultura o la devoció20. La identificació catalana de l’entorn del titular de Barcelona facilita hipèrboles literàries com la proposada per Albertet de Sestairon, en confrontar francesos i catalans, encabint sota cadascun d’ells als súbdits dels respectius senyors: Monges, cauzets, segons vostra siensa, / qual valon mais, catalan ho franses? / e met se sai Guascuenha e Proensa / e Lemozi, Alvernh’e Vianes / e de lai met la terra dels dos reis21. És, sens dubte, un joc literari hiperbòlic, però posa en evidència l’extensió del gentilici català, la seva assimilació amb la preeminència del titular de Barcelona sobre terres de difícil encabir sota un únic denominador com són les que occitanes.
- 22 Ibid., p. 534, 713.
14El conglomerat de terres del nord del Pirineu no sols avala la puixança del comte de Barcelona sinó que també incideix en la consolidació de Catalunya, tot i que es manté una clara diferenciació, fins i tot lingüística entre ambdós conjunts territorials. La projecció dels senyors catalans vers el nord, que protagonitza de ple el comte de Barcelona en el segle XII, es basa en els lligams feudals. La pretensió és que els vincles de la feudalitat arribin a entrelligar i mantenir un edifici culminat en el barcelonès, tal com explícitament alguns trobadors han mencionat al sobirà22. El territori occità es singularitzava precisament per una feudalitat ben interioritzada culturalment, bé que sense generar una autoritat vertical i, en canvi, en bon contacte amb un món urbà que alhora facilitava una religiositat al marge del món eclesial i una tolerància religiosa receptiva d’idees heterodoxes, mentre la jerarquia religiosa es sentia més propera a l’aristocràcia local que a Roma. Tot això perfilava un model diferent del que anava quallant en l’entorn polític i eclesiàstic i, per això mateix, infonia una feblesa major que no pas semblava.
L’apertura peninsular
- 23 Ibid., p. 878, 721, 201.
15Mout es bona terr’Espanha comenta Peire Vidal. Ell és un dels diversos poetes que es va desplaçar per la Península provenint del nord dels Pirineus. El dinamisme expansiu, la vivor de les corts reials i la complicitat política atreuen a poetes com Bertran de Born, qui, després d’escriure un sirventès contra Alfons el Cast en desitja la seva difusió per terres peninsulars: vuolh, sapch·l reis et aprenda / de son grat e fassa chantar / mo sirventes al rei navar / e per Castela l’estenda. Es pretén fomentar la complicitat en objectius pretesament comuns, com assumeix Marcabrú en incentivar la unitat dels diferents sobirans contra els almoràvits: Ab la valor de Portegal / e del rei navar atretal, / ab sol que Barsalona·is vir / ves Toleta l’emperial / segur poirem cridar ‘Reial!’ / e paiana gen desconfir23.
- 24 Fl. SABATÉ, “Armengol VI”; “Armengol VII”, Diccionario Biográfico Español, Madrid: Real Academia de (...)
- 25 José Luis MARTÍN, “Un vasallo de Alfonso el Casto en el reino de León: Armegol VII, Conde de Urgel” (...)
16Els mateixos protagonistes del segle recorren tots els escenaris geogràfics, com fa Ermengol VI d’Urgell: el 1118 participa en la conquesta de Saragossa per al rei d’Aragó; el 1120 eixampla el propi comtat urgellenc amb la presa d’Albesa; el 1135 regeix Saragossa en nom del rei Alfons VII de Castella; el 1144 acompanya al comte Ramon Berenguer IV de Barcelona a Provença; el 1146 està al front de les tropes castellanes en la topada que costa la vida a Zafadola; el 1147 acompanya al rei Alfons VII de Castella en la campanya de Córdoba; el mateix any combat a Almeria, on coincideix amb Ramon Berenguer IV; el 1149 participa amb el comte de Barcelona en la presa de Lleida, d’on esdevé castlà major d’acord al pacte previ entre ambdós comtes; i el 1150 i 1152 torna a participar en les campanyes d’Alfons VII a la vall del Guadalquivir i a Guadix. La mescla de senyors i escenaris peninsulars i occitans continua amb el seu fill i successor, Ermengol VII, que assisteix a Ibn Mardaniš a Granada, en nom del rei de Castella Alfons VII, a qui també ajudarà en la presa de Conca; esdevé home de màxima confiança del rei de Lleó Ferran II, de qui serà majordom i per qui abordarà temes diplomàtics, tensions internes i de defensa de les fronteres; atén els propis dominis a la Catalunya occidental; i recolza al comte de Barcelona i rei d’Aragó, Alfons el Cast, a Provença24. Els vincles feudals propicien, en cadascuna d’aquests actuacions, una mescla de població, interessos i expressions culturals. Quan, per exemple, el 1167 Ermengol VII d’Ugell conquereix Alcàntara i esdevé comes Urgellensis dominans Extrematuram, ho fa en profit de l’expansió del regne de Lleó, servint al seu rei Ferran II i auxiliat per barons de procedència urgellenca com Arnau de Ponts, Berenguer Arnall, Arnau de Sanahuja, Bertran de Tarascó, Pere de Bellvís, Bernat de Meià o Ramon de Vilalta. Igualment, quan el 1181 el mateix comte d’Urgell, estant a Ciudad Rodrigo, dóna en féu ad consuetudinem terre mee Urgellensis l’indret de Barruecopardo, després de rebre’l quatre anys abans del consell de Ledesma, entre els testimonis hi consta Poncius de Osor, regis Aragonum notarius25.
- 26 J. L. MARTÍN, “Armengol VII de Urgel y Salamanca”, XXXVIII Día Universal del Ahorro 1963, Barcelona (...)
- 27 Simon BARTON, The aristocracy in twelfth-century León and Castile, Cambridge: Cambridge University (...)
17El feudalisme, doncs, facilita l’encaix. A la Península no es pretén construir un sistema de vincles amb què aconseguir una estructura territorial, com es cerca a Occitània, però sí que les vinculacions establertes en el servei a determinats senyors assenten les vies d’enriquiment i puixança pròpia i del llinatge. Uns i altres cerquen fortuna endinsant-se en la Península, fins i tot hi traslladen tensions, com fan els comtes d’Urgell i els vescomtes de Cabrera, amb una tibantor creixent arran de l’autonomia que aquests, afermats en el senyoriu d’Àger, van prenent dins del comtat i retrobats a les terres occidentals, cadascun servint al respectiu senyor26. Com ha recalcat Simon Burton, venint de fora és més fàcil fer-se un lloc a prop del sobirà en un entorn aristocràtic tan tancat com el lleonès-castellà. Així es poden entendre meteòriques carreres com les de Ponç de Cabrera i Ponç de Minerva, ambdós arribats a Lleó el 1127 en el seguici de Berenguera de Barcelona, la filla del comte de Barcelona que es casa amb el rei Alfons VII de Lleó i Castella. La cognominació de darrer remembra Menerba, la qual cosa, juntament amb la seva inicial vinculació al comte de Barcelona, remarca l’enllaç entre l’occident peninsular, l’est de la Península i el territori al nord dels Pirineus27.
- 28 Manuel RECUERO, Alfonso VII, emperador. El imperio hispánico en el siglo XII, León: Caja de Ahorros (...)
- 29 Ana Isabel SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II Rey de Aragón, Conde de Barcelona y Marques de Provenza. Doc (...)
- 30 M. DE RIQUER, Los trovadores…, II, p. 928.
- 31 Manuel MILÀ I FONTANALS, De los trovadores en España. Estudio de lengua y poesía provenzal, Barcelo (...)
18Els acords diplomàtics, que comporten enllaços dinàstics, participació conjunta en campanyes com la d’Almeria de 1147 i establiment de tractats com els de Carrión el 1140, Tudillén el 1151, Àgreda de 1162 i 1186 o Cazola el 1179, mesclen la política peninsular. En aquest context, el vigor d’Alfons VII s’envolta d’una invocació imperial projectada sobre el conjunt peninsular –el 1135 es corona a Lleó com Imperator Hispaniae davant una gernació de personatges entre els que s’hi comptava el comte Ramon Berenguer IV–, aconseguint un fort envigoriment intern i una projecció externa que es beneficia de la crisi de la successió aragonesa i el col·lapse almoràvit. Les campanyes sobre la vall del Guadalquivir, arribant al mar per Cadis el 1133 i per Almeria el 1147, semblaven preludiar la fi del període islàmic a la Península, deixant per a l’expansió aragonesa el regne d’Ibn Mardanix, com s’havia pactat el 1155, i certificant la preeminència castellanolleonesa sobre la Península28. Després de la mort d’Alfons VII i la divisió dels regnes de Lleó i Castella, es mantenen les proclamacions de preeminència sobre el conjunt peninsular –el fill d’Alfons VII, Ferran II es presenta com a Fernandus Dei gratia rex Ispaniarum29–, les previsions expansives es retoquen al tractat de Cazola per reconèixer el regne de Múrcia sota òrbita castellana, i els trobadors mantenen el record imperial, com fa Uc de Lescura en parlar del rey emperial de Castella30 i com s’atribueix a Guillem de Berguedà en invocar reis castellans qu·es en luec d’emperaire / assi com es rics e de bos mestiers31.
- 32 Atonio DE JUAN, Alfonso CABALLERO, Macarena FERNÁNDEZ, “Alarcos medieval: la batalla de Alarcos”, i (...)
- 33 M. DE RIQUER, Los trovadores…, I, p. 600.
19De tota manera, l’arrelament almohade, culminat amb la derrota castellana a Alarcos el 119532, confirma un nou afermament musulmà a la Península i el retorn a fronteres ideològiques tenses, amb els temors inherents, com canta Folquet de Marsella: Que·l Sepulcre perdet premeiramen / et ar sufre qu’Espanha·s vai perden33.
La unió aragonesa
- 34 P. BENITO, P. SENDRA, C. VELA, “Corpus documental”…, p. 358, 375.
20Les esposalles signades a Barbastre el 1137 converteixen el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona en príncep d’Aragó i, a la seva mort el 1162, al seu fill Alfons el Cast en el primer rei d’Aragó i comte de Barcelona, títols als que hi afegeix el marquesat de Provença. Hom s’ha avesat a l’aparellament, quasi com si fos un destí teleològic. Tanmateix, en el seu moment es comptava en la seva fragilitat. De fet, altres unions semblants s’han trencat, com acabava de succeeix el 1134 amb la ruptura de la unió dels regnes d’Aragó i Pamplona mantinguda des de 1076. Ben clarament, en les terres ultrapirenenques s’estableixen acords amb el compromís de ser mantinguts en el futur per qui regeixi a Barcelona, preveient possibles escissions en la titulació reial i la comtal. Així ho fa Ramon Berenguer IV vers 1157 en garantir que el seu ajut al vescomte de Besiers en contra del comte de Tolosa serà mantingut en el futur per filius meus vel filia qui dominus vel domina erit Barchinone; i també Alfons el Cast vers 1172 quan acordar mantenir el comtat de Melguèlh i no cedir-lo nisi tantum heredi meo, domino Barchinone34.
- 35 Didier MERTENS, Il pensiero político medievale, Bolònia: Il Mulino, 1999, p. 95-97.
- 36 M. DE RIQUER, Los trovadores…, II, p. 691-692.
- 37 A. I. SANCHEZ CASABÓN, Alfonso II Rey de Aragón…, p. 119.
21Ambdós dominis es mantindran sempre separats i diferenciats en tots els vessants. Per bé que la teorització política a Europa està tot just elaborant-se en aquests moments35, és clar que el monarca feudal no pretén altra cosa que les línies que entrelliguen la societat culminin en ell. Les corrues de nobles, els sistemes legislatius i l’evolució social i econòmica tenen una maduresa i una cohesió interna pròpia i independent tant a Aragó com a Catalunya. Per això és coherent que quan Bertran de Born desitja la derrota de les tropes d’Alfons el Cast, hi copsi dos components fàcilment diferenciats segons la procedència territorial: e.lh català e.·lh d’Arago / tombaran soven e menut36. És la mateixa coherència amb què el monarca porta la seva cort. El 1169 Alfons el Cast pren decisions, a Jaca, cum consilio et voluntate baronum curie mee scilicet Catalanorum et Aragonensium37. La completa separació institucional sota el mateix sobirà respon, doncs, a una realitat social.
- 38 Ead, Alfonso II Rey de Aragón …, p. 587-588.
- 39 Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins extrainventari, núm. 3288.
- 40 Fl. SABATÉ, “Corona de Aragón”, Historia medieval. La época medieval: administración y gobierno, Ma (...)
22Al marge d’aquesta separació, el títol de rei és una condició personal del sobirà d’ambdós territoris, la qual el situa per damunt de qualsevol altre personatge. Quan el 1148 s’establí la convinença entre els comtes de Barcelona i d’Urgell per la tinença de Lleida, ambdós signen com a comtes; en refer la convinença el 1187, el segon continua essent comitem Urgellensis, però el primer ja marca un esgraó superior com a rex Aragon38. Tothom, des de tots els estaments i escenaris geogràfics el percep com a rei. Quan els habitants de Font-rubí, al Penedès, cerquen el suport del seu sobirà, és a dir formalment el comte de Barcelona, redacten un escrit que de manera ben explícita exposa que clamamus ad regem39. Ell mateix, quan no invoca tots el seus títols es presenta a tot arreu resumint-los com a ego, Ildefonsus rex o, simplement, ego rex. A partir d’aquesta assumpció, la condició reial, encara que referida a un país clarament diferenciat de Catalunya com es Aragó, esdevé l’argument més important per assistir els esforços del comte de Barcelona per afermar la seva preeminència sobre el conjunt de Catalunya. Els diferents comtes, com ben explícitament, els d’Empúries, Urgell i Pallars Sobirà, no sols tracten al barcelonès com a rei sinó que participen en la seva cort al mateix temps que mantenen les seves particulars. És la dualitat que evidencia Ermengol VIII: rep consilio et assensu nostrorum proborum hominem en la seva cort mentre que ell participa en la cort d’Alfons el Cast amb diligenti consilio. El servei al rei es compensa amb donacions sota l’esquema feudal, teixint així les vinculacions dels comtes sota el monarca40.
- 41 Id., “Maison et Couronne d’Aragon”, in: ed. Jean-Pierre JARDIN, Patricia ROCHWERT-ZUILI, Hélène THI (...)
- 42 El nom d’Alfons ja l’ostentava abans d’ascendir al tron, essent, doncs, incorrecta les consideracio (...)
- 43 Paul F. KEHR, El Papat I el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó. Barcelona: Estudis Uni (...)
- 44 Fl. SABATÉ. “L’invisibiltà del re e la visibilità della dinastia nella Corona d’Aragona”, in: ed. L (...)
23Coherentment, el llinatge comtal i reial adopta el nom d’Aragó, i per això més endavant, a la baixa edat mitjana, el conjunt de dominis sota la seva sobirania serà esmentat com a Corona d’Aragó, en tractar-se de la suma de territoris sota el llinatge d’aquest nom41. En l’entroncament d’ambdues línies, la comtal de Barcelona i la reial d’Aragó, es subratlla la continuïtat aragonesa, la mateixa raó per la que el fill de Ramon Berenguer IV i Peronella adopta el patronímic aragonès Alfons i no el barcelonès Ramon42. La principal preocupació en aquell moment és remarcar la continuïtat davant del Papat de la mateixa dinastia de rei Sanç Ramírez que el 1068 s’havia vinculat al Papa, tal com ho tornarà a fer Pere el Catòlic en coronar-se a Roma el 1204, a fi de llevar qualsevol sospita de legitimitat arran l’incompliment del testament d’Alfons el Bataller, qui el 1134 deixava el regne no pas al seu germà, que el succeirà sinó als ordes militars, canvi acceptat per Andrià IV el 115843. En canvi, a partir de la baixa edat mitjana, allunyats els temors sobre la legitimació de la continuïtat dinàstica establerta el 1137, sota un altre escenari polític perfilat des del segle XIII i, també, concordant amb les teories fisiològiques aleshores imperants, s’avançarà vers la preeminència de la continuïtat agnàtica, línia culminada en avantposar, ja en el segle XIV, la continuïtat comtal des de Guifré el Pilós44.
La cohesió catalana
- 45 Carlos LALIENA, La formación del Estado feudal. Aragón y Navarra en la época de Pedro I. Huesca: In (...)
24El regne d’Aragó integra des de 1043 el comtat de Ribagorça i entre finals de segle i el primer terç del següent manté una projecció en el Pirineu central-oriental que explica l’entrada i mort del rei Pere I a la vall d’Aran el 1104 i, destacadament, la incidència sobre el Pallars. Alfons el Bataller inclou el Pallars Jussà entre els seus dominis, en virtut de la vinculació feudal establerta, i els comtes pallaresos estan ben integrats en la cort reial aragonesa, participant en les seves campanyes expansives sobre la vall de l’Ebre. Aquesta dinàmica la culminarà Alfons el Cast, per una banda lligant definitivament la vall d’Aran vers 1175 mitjançant l’acord feudal d’emperança, i per altra, aprofitant la crisi successòria oberta al Pallars Jussà el 1077 per a fer-se amb el comtat el 119245. Alhora, la incidència de la transhumància i el tràfec pels passos de muntanya, incloent la intensa vivor irradiada des de Lleida a partir de mitjan segle, remarquen la relació del Pallars amb les terres catalanes, constatada també en l’evolució lingüística i artística i els contactes entre les cúpules baronials pallaresa i urgellesa, que aboquen a la intensa participació del Pallars en les tensions nobiliàries catalanes del segle XIII.
- 46 Gener GONZALVO, Les Constitucions de Pau I Treva de Catalunya (segles XI-XIII), Barcelona: Departam (...)
25Ramon Berenguer IV remarca la singularitat de la Ribagorça tractant-la com un comtat específic dins del conjunt català, alhora que defineix Sobrarb dins d’Aragó. De tota manera, la plena integració de la seva noblesa amb l’aragonesa empeny a què Alfons el Cast la torni a situar dins de l’Aragó. Explícitament, quan el 1173 Alfons el Cast instaura la seva Pau i Treva defineix l’espai d’aplicació in dicta terra mea a Salsis usque ad Dertusam et Ilerdam cum finibus suis46. És un territori, doncs, més fàcil de delimitar que de definir sota el corònim comú.
- 47 P. BENITO, “L’expansió territorial ultrapirenaica de Barcelona i de la Corona d’Aragó…, p. 67-68.
- 48 Antoni VIRGILI, Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtusa I la formació de la societat feudal (...)
- 49 Fl. SABATÉ, La feudalización de la sociedad catalana, Granada: Editorial Universidad de Granada, 20 (...)
26Dins d’aquesta suma de dominis catalans s’hi inclou el Rosselló des de 1172. Nobles i burgesos, convocats en assemblea pel comte Girard II a la recerca d’un successor pel titular sense descendència directa, s’inclinaren no pas vers parents més propers com seria el comte d’Empúries, sinó per Alfons el Cast, tot desitjant que el major vigor d’aquest contribuís a garantir-h estabilitat política i social47. I per l’altra extrem s’hi situen les terres noves de Tortosa i Lleida guanyades en el context de la desfeta almoràvit el 1148-1149 gràcies a sumar l’articulació de l’exèrcit feudal i l’ajut econòmic de les cúpules urbanes48. La conquesta d’aquestes territoris sud-occidentals s’assolí mitjançant un modèlic exèrcit feudal, amb barons servint al seu senyor que seran degudament compensat, a vegades d’acord amb la convinença prèviament establerta. Per la seva part, l’articulació de les noves terres esdevé un model d’espai feudal, reticulat en termes castrals, radicant en cadascun d’ells una corrua de castlans encarregats de mantenir en condret el castell i seguir al senyor en armes amb un pactat nombre de cavalls armats proporcional a les rendes extretes de tota la població encabida en el terme. Precisament, a tot Catalunya l’apetència de les rendes facilita violències a mitjan segle per part de castlans amb exigències que els seus senyors no han autoritzat i, a la segona meitat del segle, un cop culminat el procés expansiu, per part de barons que agredeixen altres dominis cercant rendes amb què poder mantenir el nivell d’ostentació que la seva posició requereix. Les querimoniae, a manera de queixa enfront de l’abús, preparen l’acord en cerca d’una solució pactada. D’una i altra manera, el segle XII culmina la feudalització, a nivell institucional, social i territorial i hi aferma uns valors específics que cohesionen els llinatges baronials entorn a conceptes com l’honor, la fe, la fidelitat, la venjança i solidaritat de grup49.
- 50 Fl. SABATÉ, “Els eixos articuladors del territori medieval català”, in: ed. Fl. SABATÉ, L’estructur (...)
27Alhora, les terres a l’entorn de Lleida i Tortosa no s’encabeixen a cap demarcació comtal i no és cert que es creessin marquesats. En realitat els comtats han arribat a la seva obsolescència i a partir d’ara sols es mantindran els que s’identifiquen amb unitats jurisdiccionals. Per això els títols de Besalú, Cerdanya-Berga i Pallars Jussà corren la mateixa sort que els de Girona i Osona-Manresa i es dilueixen dins de la invocació barcelonina. L’empenta de les viles i ciutats, projectades sobre el seu entorn mitjançant l’atracció del mercat i l’adquisició de propietats a l’entorn rural per part de l’elit urbana, aboca a una nova articulació territorial, que imbrica cada vila o ciutat amb la seva regió d’influència, realitat a la que s’adaptaran les institucions donant lloc a la divisió en vegueries que caracteritzarà la baixa edat mitjana50.
- 51 Fl. SABATÉ, “Barcelona, a medieval capital”, European Review, 25(I), 2016, p. 51-59, mis en ligne e (...)
28Rere aquest pes urbà es situa el grup que ha anat arrelant a cada vila i ciutat, de procedència diversa però sempre amb un mateix comportament inversor, a manera d’homes de negocis que encapçalen l’evolució dels valors que accepten i cerquen el lucrum, sobre el que s’assentarà la prosperitat de potents llinatges burgesos. Aquesta elit destaca a Barcelona abans de cloure el segle XI, com també a Lleida després de la seva incorporació a mitjan segle XII, acaparant tot tipus de beneficis, adquirint propietats, drets i rendes en l’entorn. Ells mateixos assumeixen una representativitat sobre la pròpia vila o ciutat, en nom de la qual es preocupen per l‘urbanisme, exigeixen privilegis favorables a les seves activitats o actuen com a mitjancers en les tensions de la població i en la transmissió de peticions al senyor corresponent. El monarca accepta amb facilitat aquesta posició, perquè facilita la interlocució especialment en temes fiscals i defensius, just quan alhora s’incentiva la concentració de població en nous nuclis vilatans51.
29La societat que es consolida en el segle XII és, doncs, feudal i burgesa, dos termes que no es contraposen pas sinó que s’entrelliguen des del primer moment: per l’adquisició per l’elit urbana de drets feudals i de castlanies que es posseeixen com a inversió; per l’atractiu que els diferents barons perceben en la vida i les inversions urbanes; per l’administració i cura de rendes baronials per part d’inversors i juristes urbans; per l’afany amb què que uns i altres esguarden els guanys provinents del mercat, de la ramaderia transhumants o de l’agricultura de productes demanats a la urbs sigui per alimentació o per servir la creixent artesania tèxtil, per les col·laboracions establerts entorn al sobirà i un llarg etcètera d’activitats i situacions.
- 52 Lawrence McCRANK, “La restauración eclesiástica y reconquista en la Cataluña del siglo XI: Ramon Be (...)
30Les darreres conquestes entorn a Tortosa i Lleida també han estat l’escenari on plasmar el acords establerts per Ramon Berenguer IV amb els ordes militars a canvi d’acceptar l’alteració del testament del Bataller, especialment els efectuats amb els hospitalers el 1141 i els templers el 1143, que requereixen de compensació territorial. Això dóna lloc a unes comandes dotades de jurisdicció i capacitat exactiva a la vall de l’Ebre. Les terres noves també reben les ordes recentment creades, com les cartoixes i, amb major incidència, el Císter, ben imbricat amb la noblesa i, sobretot, amb la casa reial. Igualment es beneficien dels nous dominis les canòniques, esteses sota els paràmetres de l’anomenada reforma gregoriana. Aquesta sobretot afavoreix l’Església secular, la qual gràcies a l’expansió territorial i l’increment de rendes culmina el perfil de les diòcesis i, destacadament, estreteix una xarxa de parròquies força concordants amb les unitats jurisdiccionals basades en els castells termenats i atentes a barrar el pas als ordes religiosos en els nuclis urbans. L’Església es dota de les adients armes jurídiques, amb la recepció i desenvolupament del dret canònic, començant per la redacció de la Collectio canonum caesaraugustana, a l’entorn de Ripoll entre 1106 i 1120, així com de l’anomenada Segona recensió, entre 1143 i 1144. El papa Anastasi IV invoca la restauratio, el 1154, per suprimir la vinculació eclesiàstica amb Narbona i recuperar la província eclesiàstica de Tarragona. Aquesta desborda el marc de la Corona, en incloure les diòcesis de Girona, Barcelona, Urgell, Vic, Lleida, Tortosa, Saragossa, Osca, Pamplona, Tarassona i Calahorra, per bé que evita incloure Burgos, present en època clàssica i ara nítidament castellana, i no hi inclou Elna. Tanmateix, la nova província s’interpreta vinculada a la dinastia que regeix Aragó i Catalunya, com en fa explícit esment el Papa (per studium et laborem illustrium Aragonensium regum et Barchinonensium comitum), i contribueix poderosament a la cohesió de Catalunya. D’antuvi pel cos legislatiu que s’acumularà, sobretot a partir del segle XIII, entorn a les Constitucions tarraconenses sorgides dels concilis provincials. I, destacadament, per l’exercici efectiu de capitalitat eclesiàstica, per la que amb naturalitat d’arreu de Catalunya s’eleven a Tarragona plets que s’han allargant a vegades força espinosament, com el viscut a Lleida entorn als delmes o el que enfronta al l bisbe de Vic amb els seus castlans a Tous52.
- 53 Carlos LALIENA, “Castillos y territories castrales en el valle del Ebro en el siglo XII”, in: eds. (...)
- 54 Fl. SABATÉ, “Els primers temps: el segle XII (1137-1213)”, in: ed. Ernest BELENGUER, Història de la (...)
31Significativament, Catalunya i Aragó es cohesionen internament en els mateixos moments. Aquest darrer a finals del segle XI era tot just un petit regne pirinenc estirat al llarg del curs superior del riu homònim, al que per l’est havia pogut afegir el Sobrarb i la Ribagorça en resolució final de l’herència de Sanç el Major. No és fins 1096 que Pere I conquereix Osca i 1118 quan Alfons el Batallador aconsegueix Saragossa i continua una expansió per la vall central de l’Ebre i el baix Jiloca fins arribar a Molina de Aragón el 1128. Tot plegat és una suma de diferents territoris. El 1138 el rei Ramir II es presenta com a regnante me Dei gratia rex Rainimiro et genere meo comite Raimunde Barchinonsis et marchio, in Aragon et in Superarbe, et in Ripacurza et in Zaragoza et in tota Barchinona. A mitjan segle, després d’incorporar la vall central de l’Ebre, Ramon Berenguer IV fa un plantejament semblant: regnante Raymundo comite in Barchinone et in Aragone et in Superarbe et in Ripacorza et in Cesaraugusta et in illerda et in Fraga atque Tortosa. Sota Alfons el Cast la frontera meridional arriba el 1170 a Montalbán, Aliaga, Cantavieja i Terol. En aquests moments el conjunt de territoris ja fa temps que ha estretit els lligams interns, gràcies a l’articulació feudal de les terres noves53, el desenvolupament dels nuclis urbans, un creixent dinamisme econòmic i la perfilació d’una elits tant de caire baronial com urbà. La percepció comuna estén sobre tots els territoris el nom del regne, Aragó. El fet que ambdós territoris, Catalunya i Aragó, es cohesionin en els mateixos moments de manera separada, tot i compartir sobirà, ens indica que el vigor i l’eix vertebrador de la cohesió no rau pas en la dinastia governant, perquè aleshores ambdós territoris s’haurien unificat, sinó en el dinamisme de cadascuna d’aquestes societats, la catalana i l’aragonesa54.
- 55 Michel ZIMMERMANN, “Des pays Catalans à la Catalogne : genèse d’une représentation”, in: ed. Philip (...)
32Michel Zimmermann ja va copsar que la cohesió catalana és un procés social i cultural cristal·litzat a mitja segle XII. Thomas N. Bisson hi afegia que, tanmateix, no és fins al darrer terç del segle, sota Alfons el Cast, que s’assoleix un discurs polític i unes institucions de cohesió entorn del sobirà55. En realitat, el llarg recorregut en la secular convergència del país (partint d’ un punt inicial basat en comtats jurisdiccionalment independents entre ells, seguit per una ocupació de la terra fronterera i un desenvolupament feudal que propicia forats jurisdiccionals) esdevé un llast que s’instal·larà perennement en la identitat del país. Ramon Berenguer IV, sobretot des de 1151, s’esforça en la comptabilització i racionalització dels recursos econòmics, fent elaborar inventaris per especialistes en matèria fiscal. Alfons el Cast reforma i incrementa les batllies, aferma l’actuació dels veguers com a delegats jurisdiccionals en les respectives demarcacions i aconsegueix un millor control i gestió de l’erari regi, auditant els comptes de l’activitat batliar i establint una embrionària endreça arxivística per al control de les rendes i la jurisdicció, alhora que millora l’escrivania. Significativament, en l’assistència al rei, als barons i eclesiàstics a finals de segle es sumen burgesos barcelonins i lleidatans que infonen noves maneres en la gestió econòmica.
- 56 Fl. SABATÉ, “Judici entre el comte Ramon Berenguer IV I Bernat d’Anglesola”, Ilerda, 49, 1991, p. 1 (...)
- 57 Gener GONZALVO, “El comtat d’urgell i la Pau I Treva”, El Comtat d’Urgell, Lleida: Universitat de L (...)
33El 1169 s’acorda una ordalia per dirimir les discrepàncies entre el monestir de Poblet i la vila de Castelló de Farfanya. Tanmateix, a inicis de la mateixa dècada, els advocatos ja assisteixen en altres plets dotats d’una específica formació jurídica56. El sistema processal va essent assumit pels titulars de la jurisdicció mentre en va produint una recepció del dret romà que atorga cobertura legal a les aspiracions municipalistes mitjançant el ius gentium; ofereix definicions de doble domini, tant en la propietat (els domini útil i directe que permetran definir l’emfiteusi) com en la jurisdicció (donant entrada al mer i mixt imperi); impregna els Usatges del comtat de Barcelona que ordenen la feudalitat; i atorga els arguments de preeminència en el príncep per damunt dels altres senyors, identificant-lo amb el poder públic. Els comtats no integrats sota el ceptre del barcelonès reconeixien la preeminència d’aquest, explícitament mitjançant les convinences establertes el 1138 amb el comte d’Empúries i el 1148 amb el d’Urgell. El 1173 el monarca es presenta com a garant de les persones i béns gràcies a assumir la Pau i Treva, fins aleshores garantida per l’Església, en concordança amb el que han fet les monarquies francesa i anglesa seguint el concili Laterà II de 1139. Tanmateix, les dues bases en què s’assentaria el poder polític (la jurisdicció i la fiscalitat) sobre el conjunt de Catalunya li són immediatament contestades: la pretensió d’imposar una exacció comuna global ha de retirar-la el 1188 per la pressió nobiliària mentre que el comte d’Urgell el 1187 ha atorgat les pròpies constitucions de pau i treva sobre els seus dominis, fent així ostentació d’una plena capacitat jurisdiccional57.
34La cohesió de Catalunya assolida en el segle XII és, certament, social, econòmica i cultural, cosa que porta el protagonisme a la mateixa societat i, en realitat, condiciona el desplegament institucional del poder polític
Conclusions
- 58 Charles H. HASKINS, The Renaissance of the Twelfth Century, Cambtridge (Mass): Harvard University P (...)
- 59 Th. N. BISSON, The crisis of the twelfth Century. Poweer, Lordship, and the Origins of European Gov (...)
- 60 Francisco GARCÍA FITZ, Las Navas de Tolosa, Barcelona: Editorial Ariel, 2005; Martín ALVIRA, 12 de (...)
35La bibliografia ha coincidit en remarcar la transcendència del segle XII. S’hi ha subratllat la renovació cultural, la culminació de la reforma gregoriana de l’Església, la transcendent recepció del dret romà, l’apertura a la renovació en les bases intel·lectuals del pensament i de l’articulació social i fins i tot l’assoliment d’una consciència individual que complementa les expressions de solidaritat col·lectiva pròpia de l’edat mitjana58. Aquests elements cristal·litzaren unes noves formes de relació social i política dins de la societat europea, raó per la que Thomas N. Bisson explícitament ha parlat de the crisis of the twelfth Century, a manera de punt de naixença de les bases en què s’assentarà l’articulació del poder a la societat europea59. Precisament, no és pas casual que, tot just clos aquest segle, les llavors sembrades siguin estroncades, certificades o reorientades tant per grans topades armades –Navas de Tolosa el 1212, Muret el 1214, Bouvines el 1216– com per grans revulsius en el comportament intel·lectual, religiós i social prou simbolitzats amb el concili de LateràIV celebrat el 121560.
- 61 Fl. SABATÉ, “Poder I territori durant el regnat de Jaume I. Catalunya i Aragó”, in: ed. Maria Teres (...)
36En aquest context els comtats del nord-est de la Península Ibèrica, provinents d’una comuna matriu carolíngia, culminen el recorregut encetat en el segle VIII i que els ha apropat en compartir un mateix marc estratègic, social, cultural i polític, tal com ha estat percebut des de l’exterior i progressivament assumit internament. Aquest mateix recorregut ha impregnat els trets pels que la preeminència del comte de Barcelona i rei d’Aragó, en cercar la translació institucional, ensopega amb importants limitacions. La cohesió social, econòmica i cultural facilita la difusió d’un corònim comú, Catalunya, terme, però, que a penes té cabuda en el llenguatge polític del comte de Barcelona, perquè, al cap i a la fi, el llegat del segle XII, i que condicionarà tota l’evolució posterior, és la completa fragmentació jurisdiccional i fiscal61.
Notes
1 Francisco MONSALVATJE, El obispado de Elna, Olot: Ramon Bonet, 1913, III, p. 82 (col.·lecció Noticias Históricas, 23); Jaime VILLANUEVA, Viage literario a las Iglesias de España, Madrid: Real Academia de la Historia, 1850, XIII, p. 18; Lluis G. CONSTANS I SERRATS, Diplomatari de Banyoles, Banyoles: Centre d’Estudis Comarcals de Banyoles, 1985, III, p. 213; Flocel SABATÉ, “L’origen medieval de la identitat catalana”, in: Flocel SABATÉ, ed., Anàlisi històrica de la identitat catalane, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2015, p. 22-23.
2 Liber Maiolichinus de gestis Pisanorum illustribus, ed. Carlo CALISSE, Roma: Istituto Palazzo dei Lincei, 1904, p. 76, 90, 204, 214.
3 Bernard GUENÉE, Occidente durante los siglos XIV y XV. Los estados, Barcelona: Editorial Labor, 1973, p. 58.
4 Fl. SABATÉ, “El nacimiento de Cataluña. Mito y realidad”, Fundamentos medievales de los particularismos hispánicos. IX Congreso de Estudios Medievales (2003). Ávila: Fundación Sánchez Albornoz, 2005, p. 227-245.
5 Petro de MARCA, Marca hispánica sive limes hispanicus, París: Franciscus Muguet, 1688 (facsímil: Barcelona: Editorial Base, 1980), col. 1014.
6 Joan BLASI, Els oblidats comtes de Cerdanya (798-1117), Sant Vicenç de Castellet : El Farell edicions, 1999, p. 152; Fl. SABATÉ, “Las tierras nuevas en los condados del noreste peninsular (siglos X-XII)”, Studia Historica. Historia Medieval, 23 (2005), p. 140-152; id., “Barcelona: the building of a territorial and ideological capital”, Viator, 48/1, 2017, p. 87-120 (https://doi.org/10.1484/J.VIATOR.5.115317).
7 Adam KOSTO, Making Agreements in Medieval Catalonia, Cambridge: Cambridge University Press, 2001, p. 26-218.
8 Pierre BONNASSIE, La Catalogne du milieu du Xe à la fin du XIe siècle, Toulouse: Publications de l’Université de Toulouse-Le Mirail, 2, p. 698-701.
9 José Enrique RUIZ DOMÉNEC, “The urban origins of Barcelona : agricultural revolution or commercial development?”, Speculum, 52, 1977, p. 265-286; Antoni Maria UDINA, “Els empenyoraments al pla de Barcelona en els segles XI i XII”, in : ed. Anna Maria ADROER, Història urbana del Pla de Barcelona, Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989, vol. I, p. 261-275.
10 Georges FABRA, Rosa PLANA, “El substrat cultural preromà I les relacions entre les terres occitanes I catalanes durant l’antiguitat”, Càtars I trobdors. Occitània i Catalunya: renaixença I futur, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2003, p. 41-42.
11 Luis GARCIA IGLESIAS, “Algunas observaciones sobre los pueblos pirenaicos en la baja Antigüedad, Segon Col·loqui Internacional d’Arqueologia de Puigcerdà (Puigcerdà, 1976), Puigcerdà: Institut d’Estudis Ceretans, 1978, p. 320-322.
12 Charles HIGOUNET, Le comté de Comminges de ses origines à son annexion à la Couronne, Saint-Gaudens: L’Adret, 1984, p. 17-24; Ferran VALLS I TABERNER « Els orígens dels comtats de Pallars i de Ribagorça », Estudis Universitaris Catalans, 9, 1913-1916, p. 22; Ramon D’ABADAL, Els comtats de Pallars i Ribagorça, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 1955, I, p. 17.
13 José Ángel LEMA PUEYO, Instituciones políticas del reinado de Alfonso I el Batallador, rey de Aragón y Pamplona (1104-1134), Bilbao: Servicio Editorial de la Universidad del País Vasco, 1987, p. 76-87; Christian DESPLAT, Pierre TUCOO-CHALA, Histoire Générale du Béarn Souverain, Monein: Éditions Pyremonde / Princi Negue, 2007, p. 41-43; Claudine PAILHES, Le comté de Foix, un pays et des hommes, Cahors: La Louve éditions, 2006, p. 283-287; Charles BAUDON DE MONY, Relations politiques des Comtes de Foix avec la Catalogne jusqu’au commencement du XIVe siècle, París: Alphonse Picard et fils, libraire–éditeurs, 1896, I, 1896, p. 115-121; André BONNERY, “El Capcir”; Claudine PAILHÈS, “El Donasà”, in: ed. Antoni PLADEVALL, Catalunya Romànica, Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996; XXV, p. 213-214; p. 221-222; Joaquim MIRET Y SANS, “La casa condal de Urgel en Provenza”, Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, 2, 1903-1904, p. 32-50; Pere BENITO, “L’expansió territorial ultrapirenaica de Barcelona i de la Corona d’Aragó: guerra, política i diplomacia (1067-1213)”, in: eds Maria Teresa FERRER, Manuel RIU, Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2009, I.1, p. 13-130.
14 Flocel SABATÉ, Història de Lleida. Alta edat mitjana, Lleida: Pagès editors, 2003, p. 339-340; Carles GASCON CHOPO, “Sur la présence cathare en Val d’Aran“, in: ed. Anne BRENON, 1209-2009, cathares: une histoire à pacifier ?, Portet-sur-Garonne: Nouvelles éditions Loubatières, 2010, p. 85-88; “La carta de Niquinta y la ‘Ecclesia Aranensis’: una reflexión sobre los orígenes del catarismo en Cataluña“, Espacio, Tiempo y Forma. Serie III. Historia Medieval, 21, 2008, p. 158.
15 Thomas N. BISSON, L’impuls de Catalunya. L’època dels primers comtes-reis (1140-1225), Vic: Eumo Editorial, 1997, p. 34.
16 Pere BENITO, Pilar SENDRA, Carles VELA, “Corpus documental”, in: ed. M. T. FERRER I MALLOL, M. RIU I RIU, Tractats i negociacions diplomàtiques de Catalunya i de la Corona catalanoaragonesa a l’edat mitjana..., I.1 p. 306, 377, 404-407. 446-448, 489.
17 Pierre-Henri BILLY, “’Catalan’, nom de personne en France”, Congrés Internacional de Toponímia I Onomàstica Catalanes. València, 2001, València: Denes Editorial Valenciana, 2002, p. 5-7.
18 Fl. SABATÉ, Percepció i identificació dels Catalans a l’edat mitjana, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2016, p. 27-29.
19 Martin DE RIQUER, Los trovadores. Historia literaria y textos, Barcelona: Planeta, II, 1975, p. 1349.
20 Hélène DÉBAX, “El fracàs de l’Estat occità. Les divergències de l’evolució entre Occitània i Catalunya (segles IX-XIII)”. Càtars i trobadors. Occitània i Catalunya: renaixença i futur, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, 2003, p. 68-75; Laurent MACÉ, Les comtes de Toulouse et leur entourage. Rivalités, alliances et jeux de pouvoir, XIIe-XIIIe siècles, Tolosa de Llenguadoc: Éditions Privat, 2003, p. 363-369; Martín ALVIRA CABRER, Laurent MACÉ, Damian J. SMITH, « Le temps de la ‘Grande Couronne d’Aragon’ du roi Pierre le Catholique à propos de deux documents relatifs à l’abbaye de Poblet (février et septembre 1213) », Annales du Midi, 121/265, 2009, p. 10-13; Martin AURELL, « 972-1245. Genèse de la Provence comtale », in: ed. Martin AURELL, Jean-Paul BOYER, Noël COULET, La Provence au Moyen âge, Aix-en-Provence: Publications de l’Université de Provence, 2005, p. 79-88.
21 M. DE RIQUER, Los trovadores…. II, p. 1135.
22 Ibid., p. 534, 713.
23 Ibid., p. 878, 721, 201.
24 Fl. SABATÉ, “Armengol VI”; “Armengol VII”, Diccionario Biográfico Español, Madrid: Real Academia de la Historia, 2010, V, p. 449-455.
25 José Luis MARTÍN, “Un vasallo de Alfonso el Casto en el reino de León: Armegol VII, Conde de Urgel”, VII Congreso de Historia de la Corona de Aragón (Barcelona del 1 al 6 de octubre de 1962), Barcelona: Imprenta Vda. Fidel Rodríguez Ferrán, sense data, II, p. 227 – 233.
26 J. L. MARTÍN, “Armengol VII de Urgel y Salamanca”, XXXVIII Día Universal del Ahorro 1963, Barcelona: Fondo Cultural de la Caja de Ahorros Provincial de la Diputación de Barcelona, 1963, p. 183-197; José María Canal SÁNCHEZ-PAGÍN, “Casamientos de los condes de Urgel en Castilla”, Anuario de Estudios Medievales, 19, 1989, p. 119-135; Ernesto FERNÁNDEZ-XESTA Y VÁZQUEZ, Un magnate catalán en la corte de Alfonso VII. Comes Poncius de Cabreira, Princep Çemore, Madrid: Prensa y Ediciones Iberoamericanas, 1991; E. FERNÁNDEZ-XESTA Y VÁZQUEZ, Relaciones familiares entre el Condado de Urgel y Castilla y León, Madrid: Real Academia Matritense de Heráldica y Genealogía, 2001; J. L. MARTÍN, “El conde Armengol VIII de Urgel en el reino de León”, in: ed. Flocel SABATÉ, Joan FARRÉ, El comtat d’Urgell a la Península Ibèrica, Lleida: Pagès editors, 2002, p. 15-32.
27 Simon BARTON, The aristocracy in twelfth-century León and Castile, Cambridge: Cambridge University Press, 1997, p. 35; id., “Two Catalan magnates in the court of the kings of León-Castile: the careers of Ponce de Cabrera and Ponce de Minerva re-examined”, Journal of Medieval History, 18, 1992, p. 233-266.
28 Manuel RECUERO, Alfonso VII, emperador. El imperio hispánico en el siglo XII, León: Caja de Ahorros y Monte de Piedad de León – Archivo Histórico Diocesano de León, 1979, p. 23-199; Esperanza DÍAZ, Providencia MOLINA, “Las campañas de Alfonso VII en Andalucía: un precedente de la conquista de Córdoba”, in: ed. Emilio CABRERA, Andalucia entre Oriente y Occidente (1236-1492). Actas del V Coloquio Internacional de Historia Medieval de Andalucía, durante los días 27 al 30 de noviembre de 1986, Còrdova: Diputación Provincial de Córdoba, 1988.
29 Ana Isabel SÁNCHEZ CASABÓN, Alfonso II Rey de Aragón, Conde de Barcelona y Marques de Provenza. Documentos (1162-1196), Saragossa: Institución Fernando el católico, 1995, p. 37.
30 M. DE RIQUER, Los trovadores…, II, p. 928.
31 Manuel MILÀ I FONTANALS, De los trovadores en España. Estudio de lengua y poesía provenzal, Barcelona: Librería de Joaquín Verdaguer, 1886, p. 302.
32 Atonio DE JUAN, Alfonso CABALLERO, Macarena FERNÁNDEZ, “Alarcos medieval: la batalla de Alarcos”, in: ed. Juan ZOZAYA, Alarcos’95. El fiel de la balanza, Toledo: Servicio de Publicaciones de la Junta de Comunidades de Castilla – La Mancha, 1985, p. 41-59.
33 M. DE RIQUER, Los trovadores…, I, p. 600.
34 P. BENITO, P. SENDRA, C. VELA, “Corpus documental”…, p. 358, 375.
35 Didier MERTENS, Il pensiero político medievale, Bolònia: Il Mulino, 1999, p. 95-97.
36 M. DE RIQUER, Los trovadores…, II, p. 691-692.
37 A. I. SANCHEZ CASABÓN, Alfonso II Rey de Aragón…, p. 119.
38 Ead, Alfonso II Rey de Aragón …, p. 587-588.
39 Arxiu de la Corona d’Aragó, pergamins extrainventari, núm. 3288.
40 Fl. SABATÉ, “Corona de Aragón”, Historia medieval. La época medieval: administración y gobierno, Madrid: Istmo, 2003, p. 306-307.
41 Id., “Maison et Couronne d’Aragon”, in: ed. Jean-Pierre JARDIN, Patricia ROCHWERT-ZUILI, Hélène THIEULIN-PARDO, Histoires, femmes, pouvoirs en péninsule Ibérique (IXe-XVe siècle), Mélanges offerts au Professeur Georges Martin, París: Classiques Garnier (coll. Rencontres, n° 368), 2018, p. 763-778.
42 El nom d’Alfons ja l’ostentava abans d’ascendir al tron, essent, doncs, incorrecta les consideracions historiogràfiques que situen un canvi de nom en el moment d’ascendir al tron: Jaime DE SALAZAR Y ACHA, “Reflexiones e hipótesis sobre algunas incógnitas genealógicas de la antigua dinastía asturleonesa”, Boletín de la Real Academia de la Historia, 210/2, 2013, p. 277.
43 Paul F. KEHR, El Papat I el Principat de Catalunya fins a la unió amb Aragó. Barcelona: Estudis Universitaris Catalans – Fundació Patxot, 1931, p. 89; Id.,“El Papado y los reinos de Navarra y Aragón hasta mediados del siglo XII”, Estudios de Edad Media de la Corona de Aragón, 2, 1946, p. 166-167.
44 Fl. SABATÉ. “L’invisibiltà del re e la visibilità della dinastia nella Corona d’Aragona”, in: ed. Lucia BERTOLINI, Arturo CALZONA, Glauco Maria CANTARELLA, Stefano CAROTI, Il principe invisibile, Mantua – Turnhout: Centro Studi Leon Battista Alberti – Brepols, 2015, p. 35-44.
45 Carlos LALIENA, La formación del Estado feudal. Aragón y Navarra en la época de Pedro I. Huesca: Instituto de Estudios Altoaragoneses, 1996, p. 203-205; José Maria LACARRA, Alfonso el Batallador, Saragossa: Guara, 1978, p. 31-32; José Ángel LEMA PUEYO, Alfonso I el Batallador, rey de Aragón y Pamplona (1104-1134), Gijón: Ediciones Trea, 2008, p. 241-242; Ferran VALLS I TABERNER, Privilegis i Ordinacions de la Vall d’Aran, Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1987, p. 206; Joan J. BUSQUETA, Maria Lluïsa CASES, “El Comtat de Pallars”, in: ed. Antoni PLADEVALL, Catalunya romànica, Barcelona: Enciclopèdia catalana, 1993, 15, p. 29-32.
46 Gener GONZALVO, Les Constitucions de Pau I Treva de Catalunya (segles XI-XIII), Barcelona: Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, 1994, p. 76.
47 P. BENITO, “L’expansió territorial ultrapirenaica de Barcelona i de la Corona d’Aragó…, p. 67-68.
48 Antoni VIRGILI, Ad detrimentum Yspanie. La conquesta de Turtusa I la formació de la societat feudal (1148-1200), València: Universitat Autònoma de Barcelona - Universitat de València, 2001; Fl. SABATÉ, Història de Lleida. Alta edat mitjana…, p. 215-397.
49 Fl. SABATÉ, La feudalización de la sociedad catalana, Granada: Editorial Universidad de Granada, 2007, p. 155-170. Thomas N. BISSON, Tormented voices. Power, Crisis, and Humanity in Rural Catalonia 1140-1200, Cambridge (Mass.) – Londres: Harvard University Press, 1998, p. 116-138.
50 Fl. SABATÉ, “Els eixos articuladors del territori medieval català”, in: ed. Fl. SABATÉ, L’estructuració territorial de Catalunya. Els eixos cohesionadors de l’espai, Barcelona: L’Avenç, 2000, p. 45-68.
51 Fl. SABATÉ, “Barcelona, a medieval capital”, European Review, 25(I), 2016, p. 51-59, mis en ligne en 2017: https://doi.org/10.1017/S1062798716000363; Max TURULL, “’Universitas’, ‘commune’, ‘consilium’: Sur le rôle de la fiscalité dans la naissance et le développement du Conseil (Catalogne, XIIe-XIVe siècles)”, in: ed. Bernard DURAND, Laurent MAYALI, ‘Excerptiones iuris’: Studies in Honor of André Gouron, Berkeley: The Robbins Collection, 2000, p. 637-677.
52 Lawrence McCRANK, “La restauración eclesiástica y reconquista en la Cataluña del siglo XI: Ramon Berenguer I y la sede de Tarragona, Analecta Sacra Tarraconensia, 49-50, 1976, p. 5-39; Fl. SABATÉ, “Església, religió I poder a l’edat mitjana”, Església, societat I poder a les terres de parla catalane, in : ed. Lourdes PLANS, Actes del IV Congrés de la CCEPC (Vic, 20 I 21 de febrer de 2004), Valls: Cossetània Edicions, 2005, p. 26-31.
53 Carlos LALIENA, “Castillos y territories castrales en el valle del Ebro en el siglo XII”, in: eds. Juan Antonio Barrios, José Vicente CABEZUELO, La Fortaleza medieval. Realidad y símbolo, Murcia: Sociedad Española de Estudios Medievales, Ayuntamiento de Alicante, Universitat d’Alacant, Fundació de Estudios Medievales Jaime II, 1998, p. 33-44.
54 Fl. SABATÉ, “Els primers temps: el segle XII (1137-1213)”, in: ed. Ernest BELENGUER, Història de la Corona d’Aragó, Barcelona: Edicions 62, 2007, p. 62-65.
55 Michel ZIMMERMANN, “Des pays Catalans à la Catalogne : genèse d’une représentation”, in: ed. Philippe SÉNAC, Histoire et archéologie des terres catalanes au Moyen Âge, Perpignan: Presses Universitaires de Perpignan, 1995, p. 80-81; Thomas N. BISSON, “L’essor de la Catalogne : identité, pouvoir et idéologie dans une société du XIIe siècle”, Annales. Économies. Sociétés. Civilisations, 39, 1984, p. 434-479.
56 Fl. SABATÉ, “Judici entre el comte Ramon Berenguer IV I Bernat d’Anglesola”, Ilerda, 49, 1991, p. 142.
57 Gener GONZALVO, “El comtat d’urgell i la Pau I Treva”, El Comtat d’Urgell, Lleida: Universitat de Lleida –Institut d’Estudis Ilerdencs, 1995, p. 71-88.
58 Charles H. HASKINS, The Renaissance of the Twelfth Century, Cambtridge (Mass): Harvard University Press, 1927; Christopher BROOKE, The Twelfth Century Rennaissance, Londres: Thames and Hudson, 1969; La reforma gregoriana y su proyección en la cristiandad Occidental. Siglos XI-XII. (Actas de la XXII Semana de Estudios Medievales de Estella. 18 al 22 de Julio de 2005), Pamplona: Departamento de Cultura y Turismo del Gobierno de Navarra, 2006; André GOURON, “Un assaut en deux vagues: la diffusion du droit romain dans l’Europe du XIIe siècle”, El Dret Comú I Catalunya. Actes del Ier. Simposi Internacional. Barcelona, 25-26 de maig de 1990, Barcelona: Fundació Noguera, 1991, p. 47-63; Philippe BUC, “‘Principes gentium dominantur eorum’: Princely Prower Between Legitimacy and Illegitimacy in Twelfth-Century Exegesis”, in: ed. Th. N. BISSON, Cultures of Power. Lordship, status, and Process in Twelfth-Century Europe, Philadelphia: University of Pennsylvania Press, 1995, p. 310-328; Colin MORRIS, The Discovery of the individual: 1050-1200, New York – London: Harper-Row, 1972, p. 96-157; Fl. SABATÉ, “Introduction. Identity in the Middle Ages”, in: ed. Fl. SABATÉ, The Identity in Middle Ages. Approaches from Southwestern Europe, Amsterdam University Press, 2022, p. 1-54.
59 Th. N. BISSON, The crisis of the twelfth Century. Poweer, Lordship, and the Origins of European Government, Princeton and Oxford: Princeton Unviersity Press, 2009.
60 Francisco GARCÍA FITZ, Las Navas de Tolosa, Barcelona: Editorial Ariel, 2005; Martín ALVIRA, 12 de septiembre de 1213. El jueves de Muret, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2002; Georges DUBY, El domingo de Bouvines, Madrid: Alianza Editorial, 1988; John EVANS, The statutes of the fourth General Council of Lateran, Londres: L. and G. Seeby, 1893; Nicolás FERNÁNDEZ DE LAS ASTURIAS, El IV Concilio de Letrán en perspectiva histórico-teológica, Madrid: Ediciones Universidad San Dámaso, 2016.
61 Fl. SABATÉ, “Poder I territori durant el regnat de Jaume I. Catalunya i Aragó”, in: ed. Maria Teresa FERRER, Jaume I. Commemoració del VIII centenari del naixement de Jaume I, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans, 2011, p. 63-65.
Haut de pagePour citer cet article
Référence électronique
Flocel Sabaté i Curull, « ¿Quina Catalunya naix al segle XII? », e-Spania [En ligne], 53 | Février 2026, mis en ligne le 01 février 2026, consulté le 12 mars 2026. URL : http://journals.openedition.org/e-spania/57555 ; DOI : https://doi.org/10.4000/15qoe
Haut de pageDroits d’auteur
Le texte seul est utilisable sous licence CC BY-NC-ND 4.0. Les autres éléments (illustrations, fichiers annexes importés) sont susceptibles d’être soumis à des autorisations d’usage spécifiques.
Haut de page



