Bibliographie
Jordi Amat, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), Barcelona, Tusquets, 2015.
Rafael Beltran Llavador et Josep-Vicent Garcia Raffi, « Militarismo, imaginario medieval y construcción identitaria catalana en la revista Quaderns de l’Exili (México, 1943-1947) », eHumanista/IVITRA, no 10 (2016), p. 69-83.
Norbert Bilbeny, Filosofia contemporània a Catalunya, Barcelona, Edhasa, 1985.
Vicente Cacho Viu, El nacionalismo catalán como factor de modernización, Barcelona, Quaderns Crema, 1998.
Cátedra Ferrater Mora, Université de Gérone, [consulté le 7/06/2021] ˂URL : https://www.catedraferratermora.cat/ ˃.
María I. Elizalde, « Epistolario entre María Zambrano Alarcón y José Ferrater Mora: 25 años de crítica filosófica », Aurora, no 18 (2017), p. 26-35.
Enric Jardi, Eugeni D’Ors: obra i vida, Barcelona, Quaderns Crema, 1990.
Louis Hjelmslev, Nouveaux essais, Paris, PUF, 1985.
José Ferrater Mora, Cóctel de verdad, Madrid, Ediciones Literatura, PEN colección, 1935.
José Ferrater Mora, España y Europa, Santiago de Chile, Cruz del Sur, 1942.
José Ferrater Mora, Les formes de la vida catalana i altres assaigs, Barcelona, Edicions 62 i « La Caixa », 1981 (Première édition: 1944, Santiago de Xile, Edicions de l'Agrupació Patriòtica Catalana.).
José Ferrater Mora, Cuestiones españolas, México, Centro de Estudios Sociales de El Colegio de México, 1945.
José Ferrater Mora, Unamuno. Bosquejo de una filosofía, Madrid, Alianza Universidad,1985. (Première édition: 1944, chez Losada, à Buenos Aires).
José Ferrater Mora, Ortega y Gasset : etapas de una filosofía, Barcelona, Seix Barral, 1958.
José Ferrater Mora, Tres mundos : Cataluña, España, Europa, Barcelona, Edhasa, col. El Puente, 1963.
José Ferrater Mora, 4 vols, dir. Josep-Maria Terricabras, Diccionario de filosofía, Barcelona, Círculo de Lectores, 1994.
Jacques Fontanille, et Claude Zilbergberg, Tension et signification, Paris, Pierre Mardaga éditeur, 1998.
Enric Fossas i Espadaler, Companys, ¿golpista o salvador de la República?, Madrid, Marcial Pons, 2019.
Raül Garrigasait, Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder, Barcelona, Ara Llibres, 2020.
Jorge de Hoyos, La utopía del regreso. Proyectos de Estado y sueños de nación en el exilio republicano en México, Santander, El Colegio de México/Universidad de Cantabria, 2012.
Jenny Laurent, Les figures de rhétorique (2003), [consulté le 09/06/2021] ˂URL : https://www.unige.ch/lettres/framo/enseignements/methodes/frhetorique/fr013100.html#chiasme˃.
José-Carlos Mainer, « Largo proceso, amargo sueño », El País, Madrid, 24 juin 2015.
José Ferrater Mora, « Reflexions sobre ‘La filosofia a Catalunya’ », p. 31-43. Tiré à part (Honoris causa, Universitat de Barcelona, Bellaterra, 1979).
Eduardo Nicol, El problema de la filosofía hispánica, México, FCE, 1998.
Carlos Nieto, El mundo desde dentro. El pensamiento de José Ferrater Mora, Sevilla, Renacimiento, 2021.
Eugeni D’Ors, Glossari, Barcelona, Edicions 62 i « La Caixa », 1992.
Eugeni D’Ors, «Glosari 1916, por Xenius», Quaderns d'Estudi, año III, vol. II, no 3, abril 1918.
Jesús Pabón, Cambó 1918-1947, 3 vols, Barcelona, Alpha, 1952-1969.
Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo, Barcelona, DeBolsillo, 2015.
Borja de Riquer y Permanyer, Escolta, Espanya. La cuestión catalana en la época liberal, Madrid, Marcial Pons, Historia, 2001.
Elena Ronzon, Alberto Hidalgo et Manuel F. Lorenzo, « Entrevista a José Ferrater Mora », no 12 (enero-octubre 1981), Basilisco, Oviedo p. 52-58.
Jaume Roura, « Filosofía i educació a Catalunya: el pensament d'Eugeni d'Ors », [consulté le 09/06/2021] ˂URL : https://raco.cat/index.php/Enrahonar/article/view/42405/90347>.
Ricardo Tejada, « Lo nacional y lo liberal en el pensamiento político de Ortega y Gasset », Cuadernos de Alzate (Revista vasca de la cultura y las ideas), Madrid, no 20 (1999), p. 13-50.
Josep-Maria Terricabras, La filosofia de Ferrater Mora, Girona, Documenta Universitaria, 2007.
Miguel de Unamuno, República española y España republicana edición de Vicente González, Salamanca, Almar, 1979.
Manuel Vázquez Montalbán, Barcelonas, Barcelona, Empúries, 1992.
Conrad Vilanau Torrano, « Eugenio d’Ors y la pedagogía de la Obra Bien Hecha », Estudios sobre Educación, Pamplona, 2008, no 14, p. 31- 44.
María Zambrano, La agonía de Europa, (1945), Obras Completas, vol. II, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2016.
Haut de page
Notes
Publié à Barcelone, chez Círculo de Lectores, en quatre volumes, sous la direction de Josep-Maria Terricabras. Toutes les citations de l’auteur seront en catalan et en espagnol. Uniquement elles seront traduites en français, partiellement, si la compréhension pour un francophone non hispaniste n’est pas aisée.
Il y a eu d’autres professeurs importants qui ont introduit la philosophie analytique en Espagne : Enrique Tierno Galván, Alfredo Deaño, et, un peu plus tard, Javier Muguerza et José Hierro Sánchez-Pescador.
Une bonne introduction panoramique à la pensée de Ferrater dans l’ouvrage collectif en catalan coordonné par Josep-Maria Terricabras : La filosofia de Ferrater Mora (2007), Girona, Documenta Universitaria. Signalons aussi la parution récente du livre de Carlos NIETO, El mundo desde dentro. El pensamiento de José Ferrater Mora, Sevilla, Renacimiento, 2021, qu’on n’a pas pu consulter, malheureusement.
En 1963, il considère ces textes de thématique nationale « soportables », mais remplis de « rancias meditaciones », plutôt donc datées, vieillottes, ce qui le poussa à les récrire et même à les « machacar », c’est-à-dire à les écraser. José Ferrater Mora, Tres mundos : Cataluña, España, Europa, Barcelona, Edhasa, col. El Puente, 1963, p. 11.
On peut consulter la correspondance de José Ferrater Mora et d’autres informations fort intéressantes sur le site Web : <URL : https://www.catedraferratermora.cat/> géré par l’Universitat de Girona [disponible le 07/06/2021]. La veuve du philosophe proposait un autre site très riche sur les différentes casquettes du philosophe : essayiste, narrateur, cinéaste… : <URL : http://www.ferratermora.com/>, mais, visiblement, il n’est plus en service. Temporairement ?
Josep Ferrater Mora : « El separatisme és una malaltia tan vuitcentsita com el nacionalisme i el centralisme », Les formes de la vida catalana i altres assaigs (1981), Barcelona, Edicions 62 i « La Caixa », p. 149.
Il n’y a pas un consensus en Espagne sur la nature du catalanisme. Pour certains commentateurs le catalanisme (y compris celui du PSC) est nationaliste, pour d’autres, pas toujours ou pas complètement. Une excellente étude du catalanisme, certes, à partir d’une perspective clairement catalaniste, est celle de Jordi Amat, El llarg procés. Cultura i política a la Catalunya contemporània (1937-2014), Barcelona, Tusquets, 2015.
Josep Ferrater Mora : « Catalunya té una personalitat històrica i nacional propia », op. cit., p. 158. Le cas de Ferrater Mora montre bien qu’on peut être catalaniste sans être nationaliste, mais, on peut se demander si, dans la pratique, dans la politique, le catalanisme a un penchant presque naturel ou inconscient vers le nationalisme. D’où la complexité du terme.
Sur le philo-hellénisme de la Fondation Bernat Metge et la publication de sa collection de grands classiques gréco-latins en catalan, une aventure intellectuelle collective hors-pair, et ses grands promoteurs (Francesc Cambó, en tant que mécène, et Joan Estelrich et Carles Riba, comme traducteurs et protagonistes intellectuels) il faut lire le livre récent de Raül Garrigasait, Els fundadors. Una història d’ambició, clàssics i poder, Barcelona, Ara Llibres, 2020. À l’intérieur de l’Institut d’Estudis Catalans se trouve à sa tête le chef politique et intellectuel de la Lliga, Prat de la Riba, mais aussi l’essayiste et philosophe Eugeni D’Ors, le philologue Antoni M. Alcover, l’architecte et homme politique Puig i Cadafalch, le philologue Joan Coromines, le médiéviste Antoni Rubió, l’historien de l’art Josep Pijoan, etc. Le niveau intellectuel est absolument remarquable.
Vicente Cacho Viu, El nacionalismo catalán como factor de modernización, Barcelona, Quaderns Crema, 1998.
Sur l’itinéraire de Francesc Cambó (jusqu’à 1930), il faut consulter le remarquable chapitre VI de Borja de Riquer y Permanyer de son livre Escolta, Espanya. La cuestión catalana en la época liberal, Madrid, Marcial Pons, Historia, 2001, p. 205-243. Il faut lire aussi le grand classique de Jesús PABÓN, Cambó 1918-1947, 3 vols, Barcelona, Alpha, 1952-1969, d’un point de vue plus conservateur. Sur le président de la Generalitat catalane, Lluís Companys, le livre d’Enric Fossas i Espadaler, Companys, ¿golpista o salvador de la República?, Madrid, Marcial Pons, 2019. Sur les Quaderns de l’Exili et notamment sur sa tentative d’organiser une armée de volontaires catalans, baléares et valenciens en faveur des alliés : l’article de Rafael Beltrán Llavador et Josep-Vicent Garcia Raffi, « Militarismo, imaginario medieval y construcción identitaria catalana en la revista Quaderns de l’Exili (México, 1943-1947) », eHumanista/IVITRA, no 10 (2016), p. 69-83.
Il y a consacré deux livres : Ortega y Gasset: An outline of his philosophy, London, Bowes and New Haven: Yale University, 1957. En espagnol : Ortega y Gasset : etapas de una filosofía, Barcelona, Seix Barral, 1958 ; et Unamuno. Bosquejo de una filosofía, Madrid, Alianza Universidad, 1985. La première édition est de 1944, chez Losada, à Buenos Aires.
Signalons le livre classique d’Enric Jardí, Eugeni D’Ors : obra i vida, Barcelona, Quaderns Crema, 1990. La dédicace du premier livre de Ferrater en dit long sur ce que la figure tutélaire de Xenius avait représenté pour lui et l’éloignement ultérieur (uniquement politique ? Probablement philosophique aussi) par rapport à son évolution droitière et pro-franquiste : « A la memoria de Eugenio d’Ors, exhausto en las lides de la Cultura ». Et dans le portrait intellectuel consacré à D’Ors, Ferrater note qu’un disciple n’est pas uniquement celui qui suit les idées du maître, mais aussi celui qui a « la décision ferme de nier le maître ». In Cóctel de verdad, Madrid, Ediciones Literatura, PEN colección, 1935, p. 13 et 79. L’ILE n’était pas du goût des catalanistes les plus ouvertement nationalistes. José-Carlos Mainer rapporte une anecdote : « Lo que dijo [Jordi] Pujol a Joaquim Nadal (y que traduzco): “-Tu eres catalanista, pero [Pasqual] Maragall, no. Maragall es hijo de la Institución Libre de Enseñanza, como su padre [Jordi Maragall i Noble]. No piensa como un catalanista”, « Largo proceso, amargo sueño », El País, 24 juin 2015. Jordi Pujol a été le président de la Generalitat pendant de longues années (1980-2003), en tant que chef politique de CIU, nationalisme catalan de droite, alors que Pasqual Maragall a été maire de Barcelone (1982-1997), puis président de la Generalitat (2003-2006), en tant que leader du PSC, les socialistes catalans fédérés avec le PSOE. Joaquim Nadal est un homme politique catalan, socialiste ; il a été conseiller-ministre dans l’équipe de Maragall, puis dans le gouvernement catalan de Montilla, socialiste lui aussi (2006-2010).
Norbert Bilbeny a réfléchi sur la philosophie en Catalogne depuis le XIXe siècle jusqu’à la Transition politique : Filosofia contemporània a Catalunya, Barcelona, Edhasa. 1985. Ferrater Mora, lui-même, au moment de son honoris causa, à l’Université Autonome de Barcelone, à Bellaterra, en 1979, a contribué à une réflexion sur la nature de cette philosophie « en Catalogne », puisque pour lui la philosophie ne peut pas porter un adjectif national, « catalane » en l’occurrence : « Reflexions sobre ‘La filosofia a Catalunya’ », p. 31-43. Il s’agit d’un tiré à part. L’article « Sobre ‟estilos de pensar” en la España del siglo XIX » est aussi intéressant à ce titre : separata de Hispanófila, University of North Carolina, 1959, p. 1-6.
Sur l’école dite de Barcelone, il faut lire le chapitre « La escuela de Barcelona » du livre d’Eduardo Nicol, El problema de la filosofía hispánica, México, FCE, 1998, p. 171-207, lui-même membre de cette école et exilé républicain, comme Ferrater Mora. Dans le long entretien accordé à la revue Basilisco d’Oviedo (Elena Ronzón, Alberto Hidalgo et Manuel F. Lorenzo), Ferrater Mora donne de nombreuses pistes sur sa vie, avant et durant l’exil, et son orientation philosophique : no 12, enero-octubre 1981, p. 52-58.
José Ferrater Mora, España y Europa, Santiago de Chile, Cruz del Sur, 1942.
José Ferrater Mora, Cuestiones españolas, México, Centro de Estudios Sociales de El Colegio de México, 1945. José Ferrater Mora, Les formes de la vida catalana, Santiago de Xile, Edicions de l'Agrupació Patriòtica Catalana, 1944. Nos citations suivront les premières éditions de deux livres en espagnol. En revanche, nous nous appuierons pour les citations de Les formes de la vida catalana dans l’édition de 1981, précédemment citée en note 6.
Les formes de la vida catalana, ibid., p. 43 et 58.
« Mientras Europa ha lanzado sin cesar ideas, en un ritmo casi vertiginoso, España ha construido no menos vertiginosamente ideales » (Europa y España, op. cit., p. 14) ; « En esa misma época en que Europa precisa finalidades de su pensamiento y de su vida, España muere y se desangra », (ibid., p. 20) ; « El europeo introduce la economía en su vida ; el español la desaloja », (ibid., p. 24) ; « El español no aspira, como el europeo, a renacer y a rehacer su historia, sino a desnacer y a volver a empezar virginalemente su vida », (ibid., p. 30). La présence ici de la pensée de María Zambrano est évidente, malgré le changement de perspective. En effet, la philosophe espagnole avait publié en 1940 et 1941 deux articles dans la revue Sur où Ferrater Mora publiait aussi : « La agonía de Europa » et « La violencia de Europa », réunis par la suite dans le livre La agonía de Europa de 1945, Obras Completas, Barcelona, Galaxia Gutenberg, 2016, vol. II. Zambrano soutenait que la caractéristique principale de l’Europe, c’était sa capacité de renaître, de « ressusciter », alors que toutes les religions orientales invitaient à « desnacer », à « dé-naître », p. 347 et 354. Ils se sont connus à Cuba, en 1939, et ont noué un rapport amical jusqu’à 1941, date du départ de Ferrater Mora au Chili, qui se prolonge après, dans la distance. Signalons qu’il y a une correspondance très intéressante entre Ferrater Mora et Zambrano qu’il serait souhaitable de publier. Sur cette correspondance : María I. Elizalde, « Epistolario entre María Zambrano Alarcón y José Ferrater Mora: 25 años de crítica filosófica », Aurora, no 18 (2017), p. 26-35.
Jenny Laurent, Les figures de rhétorique (2003), [disponible le 09/06/2021] <URL https://www.unige.ch/lettres/framo/enseignements/methodes/frhetorique/fr013100.html#chiasme>.
Louis Hjelmslev, Nouveaux essais, Paris, PUF, 1985, p. 34.
Jacques Fontanille et Claude Zilbergberg, Tension et signification, Paris, Pierre Mardaga éditeur, 1998, p. 31.
« El meditador del discurso del método [Descartes] vacila, duda ; el meditador que es a la vez un caballero andante [el Quijote] no vacila ni duda, cree », España y Europa, op. cit., p. 19. « En Europa se dan fusiones de culturas que se interpenetran y forman culturas distintas. En España se funden las culturas, pero no altera en ningún momento la « esencial identidad de un ser », (ibid., p. 39) ; et même dans son livre de 1945, même si d’une manière moins obsessive : « La cara no hispánica de Occidente : orientada hacia la dominación de la realidad. La cara hispánica de Occidente : orientada en la sumisión hacia ella. Por eso ha encontrado su « más entrañable ser » en el fracaso » (ibid., p. 67).
« Au titre de la première, l’ouvert vaut comme libre et le fermé comme restreint, voire étriqué ; au titre de la seconde, le mêlé est apprécié comme complet et harmonieux et le pur est déprécié comme incomplet, voire imparfait ou dépareillé », Tension et signification, op. cit., p. 39.
« Au titre de la première, le fermé vaut comme distingué et l’ouvert comme commun ; au titre de la seconde, le mêlé est déprécié comme disparate […]et le pur, apprécié justement comme absolu, sans concession ». Le mêlé va être associé au profane, voire au sacrilège, alors que le pur au sacré, ibid, p. 39.
España y Europa, op. cit., p. 51.
« Juventud, milagro y misterio », El Sol, 16 septembre 1932, Miguel de Unamuno, República española y España republicana, edición de Vicente González, Salamanca, Almar, 1979, p. 203. Ferrater Mora était âgé de vingt ans à cette époque-là.
España y Europa, op .cit., p. 29-31.
Ibid., p. 32. « Europa está formada por naciones […] Una nación o Estado son, sin duda, algo susceptible de transformación continua, algo que hace y deshace límites, pero en todos los casos trata de límites y se atiene a ellos », ibid., p. 45. Puis : « La nación española y el estado español es algo sobrepuesto históricamente a España. Esta es como realidad radical lo que se deshace, « lo que no tiene por esencia límites », ibid, p. 46. Et encore : « …ese carácter difuso, impreciso y sin límites de la vida auténtica de España », ibid, p. 48. Et : « La ausencia de límites, no sólo geográficos, mas también culturales hace, pues, de España, si queremos llevar las cosas a un extremo, algo que se parece muchísimo más a esa entidad celestial y eterna de que Miguel de Unamuno nos ha hablado, que a una realidad histórica », ibid., p. 49.
Miguel de Unamuno, « República española y España republicana », El Sol, 16 juillet 1931, República española y España republicana, op. cit., p. 98.
Ferrater Mora, comme d’autres intellectuels catalans, ont eu toujours du mal à se rendre compte que la Catalogne participe, à plusieurs égards, de tous les aspects négatifs (et positifs) de l’histoire politique espagnole : intolérance, guerre civile, dogmatisme, fanatisme, nationalisme, etc.
Cuestiones españolas, op. cit., p. 52.
Ibid., p. 56. Il appelle de ses vœux une « politique authentiquement modérée », ibid., p. 33.
Ibid., p. 31.
Ibid., p. 43. Je me permets de renvoyer à mon vieil article : « Lo nacional y lo liberal en el pensamiento político de Ortega y Gasset », Cuadernos de Alzate (Revista vasca de la cultura y las ideas), no 20 (1999), p.13-50, où j’approfondis longuement cette question.
Il faut se rendre compte qu’en 1945, pratiquement personne ne prônait la réconciliation nationale en Espagne. C’est le Parti communiste espagnol que va lancer plus tard sa politique dite de réconciliation, mais à partir de 1956. Voir livre de Paul Preston, El zorro rojo. La vida de Santiago Carrillo, Barcelona, DeBolsillo, 2015, p. 216-221.
Probablement, le livre Cuestiones españolas a été rédigé en 1944, un an avant sa publication. Le contexte international est le suivant : la déclaration de Churchill, du 24 mai 1944, une « douche froide » pour les républicains espagnols, puis la réunion de l’Assemblée Nationale républicaine espagnole, à Mexico, en juillet 1945, et la constitution d’un gouvernement républicain en exil, dirigé par Giral, en août 1945, dénommé « le gouvernement de l’espoir ». Pour ces questions, il faut consulter : Jorge de Hoyos, La utopía del regreso. Proyectos de Estado y sueños de nación en el exilio republicano en México, Santander, El Colegio de México/Universidad de Cantabria, 2012.
Cuestiones españolas, op. cit., p. 49.
Les formes de la vida catalana, op. cit., p. 49-104. Signalons que chez D’Ors le seny est moins dynamique, moins susceptible de se transformer que chez Ferrater, mais tout autant important, voire plus : « L’univers és fet a la imatge del nostre Seny. El nostre Seny no prescindeix de la natura ni de la cultura per a pensa ; no és ascétic ni romàntic […]. Pero el Seny se produeix per la superioritat de la Raó sobre la natura i sobre la cultura », Eugeni D’Ors, Glossari, Barcelona, Edicions 62 i « La Caixa », 1992, p. 151.
Ibid., p. 38.
Ibid., p. 73.
Ibid., p. 73-75. Il soutient que cette affirmation a été faite par Ortega y Gasset, « avec une intention toute différente ». J’ignore l’emplacement de cette citation ou de cette référence dans l’œuvre ortéguienne.
« El culte dels limits és l’essencia de l’esperit clàssic », affirme-t-il. Et dans l’aphorisme suivant : « Amb la mà segura i el cor tranquil alço la copa en aquesta libació a Hermes, patró dels limits, que en posa a la meva petita riquesa i que en posarà també a la meva curta vida », Eugeni D’Ors, op. cit., p. 171. Et il faut aussi lire les p. 229-230.
Les formes de la vida catalana, op. cit., p. 77. Et n’oublions pas l’importance chez d’Ors, et chez tous les noucentistes, de la Méditerranée et de la révélation des ruines grecques d’Empuries, dans la Costa Brava : p. 8-19.
Ibid., p. 75. C’est justement le titre de son deuxième livre en catalan, en 1960, qui réunit des articles publiés entre 1944 et 1950 dans les revues catalanes de l’exil. Publié chez Moll, à Palma de Majorque.
« Tot passa. Pompes i vanitats passen. Passa l'anornenada corn l'obscuritat. Una sola cosa ens sera comptada a la fi, una sola cosa, i és l'Obra Ben Feta », «Glosari 1916, por Xenius», Quaderns d'Estudi, año III, vol. II, no 3, abril 1918, p. 135. Une fois de plus la présence de la pensée noucentiste de d’Ors. Sur cette question l’article de Conrad Vilanau Torrano, « Eugenio d’Ors y la pedagogía dela Obra Bien Hecha », in Estudios sobre Educación, Pamplona, no 14 (2008), p. 31-44 ; et celui de Jaume Roura « Filosofía i educació a Catalunya: el pensament d'Eugeni d'Ors », [consulté le 9 juin 2021] <URL : file:///Users/ricardotejada/Downloads/42405-Text%20de%20l'article-90618-1-10-20071025.pdf.>.
Les formes de la vida catalana, op. cit., p. 87. Une fois de plus l’arrière-fond de d’Ors est là : la sardane, pas comme quelque chose de pittoresque ou folklorique, mais comme « traducció en figures d’un Ritme ideal profund », Glossari, op. cit., p. 70. La critique ironique de Manuel Vázquez Montalbán à cette vision idyllique, idéaliste, du catalanisme, pas uniquement de Ferrater Mora, d’une Catalogne unanime, classique et équilibrée, dont l’histoire est, tout de même, parsemée de conflits et de guerres civiles, depuis le Moyen Âge, sont opportunes à ce titre : « Engels, en Los bakunistas en acción, subrayará el hecho de que sea la ciudad que tiene el récord mundial de construcción de barricadas. Estamos hablando de obreros catalanes, es decir, de seguir las constantes características fijadas por Ferrater Mora, de obreros, con sentido de la medida y con seny, o sea, con sentido común », Barcelonas (1992), Barcelona, Empúries, p. 82.
« No es en modo alguno casual que la forma “tradicional” para dilucidar los problemas europeos haya sido cabalmente la del ensayo. El ensayo es una forma tan adecuada de tratar el problema español que no parece sino que este género literario sólo exista en España con el exclusivo objeto de que ésta se haga cuestión de sí misma. De ahí el carácter fragmentario, indeciso y vagamente “romántico” que han tenido hasta ahora todas las visiones más o menos serenas que los españoles y algunos extranjeros han obtenido de España. No lo lamentemos demasiado. En última instancia, el ensayo es la más fiel transcripción literaria de lo único que puede proporcionar una acabada idea de la realidad: la palabra viva », Cuestiones españolas, op. cit., p. 15.
Haut de page