Navigation – Plan du site

Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme

Brèva descripcion de la destruccion del catalan sota lo franquisme
August Rafanell
p. 7-30

Entrées d’index

Mots-clés :

catalan, franquisme

Keywords :

Catalan, francoism

Mots-claus :

catalan, franquisme
Haut de page

Texte intégral

1L’any 1969 Max Aub, escriptor d’origen franco-alemany assimilat a la cultura castellana, torna a Espanya després de trenta anys d’exili, primer a França i en acabat a Mègic. Durant els temps anteriors a la guerra civil de 1936-1939, Aub va viure a València, encara que també ocasionalment havia passat temporades a la Catalunya dels feliços vint: feliços, si més no, per la vigoria cultural que s’hi respirava. A Catalunya, en efecte, el multinacional Aub havia travat relacions amb un país efervescent, i que, per damunt de tot, mantenia una sòlida independència d’esperit. El cas és que allà la llengua corrent continuava sent la de sempre. Per molt que la legalitat sovint ho ignorés, i fins hagués arribat a contravenir-ho entre 1923 i 1930, durant el directori del general Primo de Rivera, a Catalunya el català funcionava com una realitat insubornable.

2Quan cau la dictadura, i tot darrere s’ensorra la monarquia que l’havia custodiada, la vella normalitat es recompon sense sobresalts. Amb l’arribada de la República el 1931, l’idioma històric dels catalans recupera el lloc que havia tingut des de primers de segle, arran de l’emergència del catalanisme polític, i l’incrementa: en l’ensenyament, en l’alta cultura, en l’administració municipal, en la de justícia. La llengua privada de pràcticament tothom torna aleshores a encaixar amb la llengua pública del país. La situació perdurarà, malgrat les migracions dels anys vint i l’afluència de refugiats d’última hora, fins a l’abisme de 1939. Aquest era un fet, com deia José Ortega y Gasset, l’influent filòsof de l’Espanya de pre-guerra, que no hi havia més remei que «conllevar»: un mal, després de tot, menor.

3Però l’any 1969 les coses han canviat. Max Aub regressa a Barcelona, i diu que no l’ha coneguda. Tot s’hi ha trabucat. Aquella capital fabril i treballadora, culta a la francesa, «pero ante todo catalana»; aquella ciutat on, sense pretendre-ho i en molt poc temps, havia après a enraonar la parla que no havia hagut de fer servir mai a la València teòricament catalanoparlant; la metròpolis desfigurada per un franquisme que es va fent endèmic, ara Aub se la troba «hablando español como si tal cosa». Si se li acut recórrer al català, al cap de tres minuts la circumstància el fa passar-se al castellà o espanyol. A Catalunya li havien girat la pell. La conclusió a què arriba l’expatriat Aub no pot ser més desesperançada: «Tal vez pase que aquí como allá enfrente, en Israel, y los niños vuelvan a aprender el idioma olvidado de sus padres» (Aub 1995, 142).

4Max Aub exagerava. La perplexitat davant del capgirell que havia sofert la societat catalana d’ençà de la derogació de l’autonomia política per part de Franco (abril de 1938), i de la consegüent imposició d’unes pautes de conducta lesives de l’especificitat autòctona, podien generar una impressió tan terminant com aquella. Ara bé: ¿fins a quin punt el «genocidi cultural» ordit per la dictadura franquista contra la diferència dels catalans va arribar a tal extrem? ¿Fins a quin punt no responia, més que res, a una impressió ambulatòria i turística, superficial? Per respondre a aquest interrogant, hauríem de recular en el temps, i veure els termes amb què els vencedors de la contesa civil van planejar la qüestió, així com l’abast efectiu de les seves pretensions.

5Abans de posar-nos-hi, per això, encara convindria que reflexionéssim sobre un aspecte. La imposició d’un idioma qualsevol damunt d’un altre no sol ser, si sé m permet que ho digui servint-me d’un modisme ultralocal, «bufar i fer ampolles». Per més que es planifiqui fredament (i sabem bé prou que el franquisme ho va fer amb el català), no resulta gens fàcil. Menys, quan la pràctica totalitat de la població concernida ha seguit traspassant generació rere generació la llengua hereditària. I menys, encara, quan aquesta vivència ha anat sempre acompanyada d’un dens sentiment adhesiu. En el cas que m’ocupa, una premissa com la que ara apunto resulta indispensable. Culminada la victòria «nacionalista» de 1939 (nacionalista espanyola, ben entès), la immensa majoria dels catalans de Catalunya no va pas deixar de fer servir la llengua que havia rebut dels pares. I, cosa tan important com això, aquella massa gregària va continuar fent-la servir, la seva llengua materna, conscientment; és a dir, que la va continuar parlant bo i sabent que, més enllà de les prohibicions i dels estigmes que miraven de minar-ne la vitalitat, havia constituït, i d’alguna manera no havia deixat de constituir, un potent vehicle de cultura. Que és com dir que havia funcionat i continuava funcionant com un irreductible mitjà de comunicació. Hi haurà, sí, excepcions a la regla. Però que no seran, a fi de comptes, sinó això: pures excepcions. Aquí també s’adverteix el diferencial que insinuava Max Aub de la catalanitat catalana en relació amb la de la seva València adoptiva. Per dir-ho en poques paraules: mentre que a Catalunya ningú no havia posat mai en dubte l’estatus idiomàtic del català, a València la consideració purament vernacular de la parla local tenia una llarga història. Per avaluar la coloració que ha acabat prenent la consciència lingüística en les diferents regions històriques catalanoparlants (Catalunya, les illes Balears, València, i ja no cal dir en les comarques subjectes a França), una tal aprehensió es fa inesquivable.

6El resultat de tot això es manifesta des del precís moment que les tropes «nacionals» ocupen els últims bastions del territori, entre gener i març de 1939. Si a l’antic regne de València notem que la ràbia franquista s’amanseix davant de l’ús de la llengua pròpia, a l’antic principat de Catalunya la cosa apareix ben bé a la inversa. Si l’endemà de la instal·lació de les noves autoritats se segueixen convocant com si res els Jocs Florals valencians, on es brinden ditirambes «dialectals» al Caudillo i els seus adlàters (Ballester 1992, 74), a Catalunya l’antiga festa de la poesia (originària del segle XIV) haurà d’esperar a la mort de Franco (el 1976!) per poder-se recuperar oficialment en català. Aquest sol exemple bastaria per mostrar la potència que havia arribat a tenir la llengua dels catalans a Catalunya, i inversament la seva profunda minusvaloració en els altres territoris que també la tenien per genuïna i majoritària.

7El que dic de València es pot aplicar, si bé d’una manera un xic atenuada, per entendre el que va ocórrer a l’illa de Mallorca, on des del principi havia triomfat la insurrecció de Franco. Amb un exemple en faríem prou: el 1937, en ple carnaval feixistitzant (orquestrat, tot sigui dit, per l’inefable conde Rossi), s’edita a Palma la primera gramàtica completa del català per a ús dels insulars (Moll 1937). Tampoc hauria de sorpendre’ns gaire. De fet, no es tracta pas d’una excepció. A Galícia, lloc originari del Generalísimo, l’endemà mateix del cop d’Estat victoriós, van anar sortint llibres en gallec, sense que ningú hi veiés un atemptat contra el neonacionalisme espanyol. Que consti que, ni aquest indici ni cap altre de similar, no haurien pas de posar en dubte l’ímpetu dels partidaris del motllo castellanista. No obstant, el fet que el puguem segmentar per regions el matisa.

8Sense sortir de Catalunya, i més en concret de Barcelona, que sempre n’ha fet les funcions de nòdul identitari, el desenllaç de la guerra civil de 1936-1939 va suposar un shock d’unes proporcions descomunals. Algú hi ha notat un paral·lelisme amb la derrota infligida el 1714 pels borbònics, de resultes de la qual el Principat va perdre les antigues institucions privatives. Em fa l’efecte que la sotragada de 1939 va significar molt més que això. L’hivern de l’any 39, prop de cent mil catalans van travessar la frontera hispano-francesa, en una fugida patètica, quasi-bíblica, presidida pel campi-qui-pugui i per la fred pirinenca. Entre la gernació de desterrats formaven els homes que havien tingut significació política en el règim republicà, costat a costat amb un exèrcit de ciutadans anònims, aterrits per les represàlies que el paroxisme «nacionalista» ja havia deixat al descobert en les terres conquistades. Amb la interminable corrua humana que va haver de deixar casa seva, marxava part de la intelligentsia del país: aquella que havia restat fidel a la democràcia i al catalanisme, que era la majoritària.

9Fóra ociós resseguir ara el nomenclàtor d’efectius egregis de l’èxode català. Per donar-ne una notícia sumaríssima, bastaria citar el músic Pau Casals, el metge Josep Trueta, el poeta Carles Riba, la novel·lista Mercè Rodoreda, el filòsof Josep Ferrater Mora, l’arqueòleg Pere Bosch-Gimpera, el romanista Joan Coromines, l’historiador Ferran Soldevila, el cartellista Carles Fontserè, el filòleg Lluís Nicolau d’Olwer, el pintor Antoni Clavé, el matemàtic Lluís Santaló, o el mateix Pompeu Fabra, el codificador del català contemporani, la biblioteca del qual serà saquejada i dispersada així que els falangistes arribin a Badalona. Convindria sumar al saldo de la dispersió aquells grans noms de la cultura nacional que ja havien hagut d’emigrar abans, a causa de la «gimnàstica revolucionària» practicada pels comunistes llibertaris: el poeta Josep M. de Sagarra, el teòleg Carles Cardó, l’escriptor Carles Soldevila, els metges Trias i Pujol, l’arquitecte Puig i Cadafalch, el mecenas Francesc Cambó... No voldria passar per alt la mort al front de Ramon Esquerra, promesa de la crítica literària europea. Ni la d’Andreu Nin, teòric del trotskisme, a les masmorres d’Stalin. I, encara, hauríem d’afegir al desballestament manicomial la nòmina de represaliats del món de la cultura que es va produir a partir del gener de 1939: l’erudit Rubió i Balaguer, el bibliotecari Pere Bohigas, el dibuixant Gaietà Cornet, el periodista Gaziel, o el popular narrador infantil Josep M. Folch i Torres, que a la postguerra va haver de sobreviure en la pràctica indigència. A Girona, es processarà i executarà l’escriptor Carles Rahola —consogre de Pompeu Fabra— pel sol fet d’haver escrit, en català, tres articles periodístics vagament pro-republicans.

10Mai no l’acabaríem de fer, la llista de damnificats dels llargs anys de guerra i postguerra. Per a la vivència catalana, la resulta de tot plegat va cavar un solc profundíssim en l’existència del país com a tal. Les grans figures del Noucentisme tardà, referents de la civilitat dels anys vint i trenta, deixen pas a una legió de funcionaris al·lògens, de mestres desarrelats, de jerarcas semianalfabets: de fanàtics anticatalans. Només que contrastem damunt damunt els llibres escolars distribuïts abans i després de la catàstrofe apercebrem la fossa comuna en què es van precipitar les formes de vida catalanes des del mateix dia de l’ocupació «blava». El poeta Màrius Torres —que va romandre a Catalunya, abatut i malalt— ho resumiria en uns magnífics versos, concebuts a l’efecte: «Ara que el braç potent de les fúries aterra/la ciutat d’ideals que volíem bastir,/entre runes de somnis colgats, més prop de terra,/Pàtria, guarda’ns: la terra no sabrà mai mentir» (Torres 1977, 89).

11Per la seva banda, i des de la primera etapa del seu desterrament, el periodista Antoni Rovira i Virgili descriu així la volatilització del món d’abans: «Es clou tot un període de catalanisme. Cau la Generalitat [= govern autònom] amb la seva mitja autonomia inicial, que ha estat reduïda a poc menys que res d’ençà que el Govern de la República s’instal·là a Barcelona. I tornem a un període —potser molt llarg, potser molt curt— d’accentuat unitarisme espanyol, segurament el més accentuat unitarisme que mai hi hagi hagut en la vida del nostre poble» (Rovira i Virgili 1940, 74).

12A principis de 1939 ningú no podia saber a ciència certa quan duraria, el drama de la persecució. Sí que se sabia, la «filosofia política» que inspirava els revoltats. Cèsar August Jordana, novel·lista i president de l’Agrupació d’Escriptors Catalans, comentava, pocs mesos després de l’esclat del conflicte: «El català no és únicament el nostre instrument de treball sinó la carn mateixa del nostre esperit, la matèria on prenen forma les nostres idees. En lluitar contra el feixisme, no sols ho fem per la llibertat d’expressar-nos dignament, sinó per la possibilitat d’expressar-nos» (Campillo 1989, 12). L’any 39 se sabia, a més a més, el pa que s’havia donat en els territoris que havien estat «alliberats» per les tropes franquistes. Se sabia que als carrers de Lleida hi havia inscripcions que enquitranaven les parets amb dicteris com el que deia «Si eres español, habla español», o també «Por Dios y por España, habla el idioma del Imperio». Abans, les terres basques havien presenciat tot d’admonicions contra l’ús de l’èuscar, idioma oficialment restaurat el 1936 amb l’Estatut de Guernica, ara convertit en «antipatriòtic». Naturalment, unes directrius d’aquesta mena no admetien atenuants. El novel·lista Xavier Benguerel posa en boca de Lluís Companys, president del govern autònom de Catalunya, uns mots premonitoris, dits suposadament a l’hora de passar la frontera: «Al país li espera una altra època de privacions, llarga, interminable [...]. I ara, als de debò que es queden, tractaran de negar-los el pa i la sal, tot. Els faran víctimes de represàlies monstruoses.» ¿Per què fugien, tants catalans? Molts no sabrien respondre-ho, i això en faria més evident el motiu: «fugen perquè els empeny l’instint» (Benguerel 1979, 75).

13Instint o intuïció, tant és. Els pasquins que els primers moments de la presa de Catalunya alguns propagandistes van escampar en català, per tal de congraciar-se amb la població indígena i llimar-ne els temors, van ser retirats de seguida de la circulació. Ni això, no tolerava la dita «revolución nacional». Conta Albert Manent que el mateix dia de l’arribada de les camises falangistes a Barcelona el poeta J. V. Foix saludava efusivament pels carrers de Sarrià un conegut seu que havia fet la guerra al costat dels vencedors; i que aquest li va etzibar: «Foix, no sabeu la merda que us ve a sobre» (Gabancho 2005, 64). Aquella «merda» tenia forma, encara més que de repressió, d’humiliació. L’objectiu dels doctrinaris que s’havien apoderat de Barcelona era un, inequívoc: aconseguir, en paraules del governador civil de la nova Barcelona, la «reespañolización cultural de Cataluña». Per la qual cosa, l’idioma multisecular dels catalans havia de quedar reservat, màxim, a l’«uso privado y familiar», i bandejat absolutament de cap mena d’exhibició transpersonal (Benet 1975, 225).

14Es tractava de girar la truita que havia cuinat el catalanisme, i que tenia en l’era republicana el punt culminant. Es tractava de canviar la fesomia elemental de tot un país, començant per la del seu cap i casal. La mateixa llengua que l’any 1931 havia obtingut la consideració de cooficial, que el 1932 disposava d’un diccionari complet, que el 1933 entrava a dominar la universitat, i que acaparava ràdios i periòdics, així com la major part de l’alta cultura local; aquell idioma, ara, en virtut d’un dret de conquista rediviu, passarà a ser consentit només en qualitat de «lengua regional o dialecto»: de llengua silenciosa. No hi haurà cap llei que ho sancioni, això. No caldrà pas. L’extermini manu militari del record de l’etapa republicana va establir, sovint de forma tàcita, que el que tocava als catalans, quan sortien de casa, era «hablar como Franco». Per això s’havia guanyat la guerra; o, segons com, per això s’havia perdut. Si en quedaven dubtes, el procés al president Companys, deportat per la Gestapo des del seu refugi bretó, i afusellat l’octubre de 1940, havia de ser ben present en l’ànim de qualsevol català que pretengués ignorar el tenor repressiu del nuevo Estado.

15Tot això en teoria. ¿Com podia ser altrament, en un país les tres quartes parts del qual seguia parlant diferentment de com ho feia Franco? A la pràctica, doncs, l’empresa de substitució del català per l’espanyol es va fer complicada, impossible. L’oposició en principi no va pas sorgir de cap ideologia, perquè aquesta sola possibilitat havia quedat erradicada o expulsada a l’exili ignominiós, tant l’exterior com l’interior. La «resistència», si se’n pot dir així, va venir de la naturalitat automàtica, de la rutina maquinal que presidia l’existència dels catalans normals i corrents. És cert que en els primers compassos de la nova situació es produiran unes quantes conversions a la fe dels vencedors. Els personatges més tocats per l’«adhesión inquebrantable» al nou sistema de valors, sobretot els que formaven dintre de l’alta burguesia metropolitana, més servil amb el Règim, van fer l’ímprobe esforç de canviar d’idioma, i fins de transmetre el castellà-espanyol als fills. En tot cas, la que actuarà així serà una immensa minoria, tan significativa qualitativament com es vulgui, però quantitativament ínfima. El gruix de la societat catalana es va acomodar a una perfecta diglòssia catalano-castellana, sobrepotenciada ara per l’extrema vigilància totalitària. També, no cal dir-ho, pel terror de contrariar-la. El poeta Gabriel Ferrater, colpit per les misèries morals dels anys de postguerra, ho recordava en el seu esplèndid «Poema inacabat»: «Som tots [...]/fills de l’espanyol i la seva/muller de sempre, que és la por» (Ferrater 1974, 136).

16L’ús del català no es va prohibir, doncs, in genere. Per més que n’hi hagués hagut la intenció, no hauria estat factible. Tan sols ho hauria estat, com és lògic, per via de l’impensable extermini físic. Ho recordava un dels governadors civils de la Barcelona del primer franquisme: «No hay ley ni actitud de Gobierno alguno, sea el que sea, que baste para penetrar en el hogar ni en las intimidades de la vida social imponiendo preceptos que repugnan y sublevan a las voluntades» (Barba 1948, 28). El que sí que va patir una arborada repressió va ser l’ús del català com a llengua formal. Per tant, com a llengua sense atributs negatius. ¿Que no havia estat José Antonio, el pare fundador del feixisme hispànic, qui havia dit que el català normalitzat era una «lengua de laboratorio sin más norma fija que la de quitar toda semejanza con la castellana (Primo de Rivera 1950, 588)»? Amb la derrota de la República i l’anul·lada autonomia catalana, la llengua dels catalans, expulsada de l’escola i la universitat, dels mitjans de comunicació de masses, dels tribunals i de l’administració, del teatre i del cinema, dels rètols publicitaris, i al primer moment fins de les trones, havia de passar a ser tinguda per un dialecte: un dialecte practicat generalíssimament pels carrers dels pobles petits i grans, i també pels barris de Barcelona. Però un idioma il·legible, invisible.

17Així que els partidaris de Franco prenen el país, els indicadors públics en català es fan miques a cop de martell i a la vista de tothom. N’hi haurà uns quants que sobreviuran, inaccesibles a la piqueta, convertits d’aquesta forma en verdaders palimpsestos, o sigui en restes textuals d’un naufragi. Els noms de les coses més sentides per la gent va experimentar una revocació total. No solament es van pulveritzar les plaques relacionades amb el règim derrotat. Durant un cert temps (poc, tot sigui dit), a la plaça de Catalunya de Barcelona —centre neuràlgic de la ciutat moderna— se li donarà el títol de «plaza del Ejército español». De molta més durada serà la conversió de la «Biblioteca de Catalunya» en «Biblioteca Central».

18Però va tenir encara un calat més fondo el rebateig dels topònims. Així, Girona i Lleida, escrits tal com s’havien dit sempre en català, passen a ser pures suposicions orals, subordinades als noms oficials de Gerona i Lérida. A les ciutats mitjanes també se’ls va obligar a alterar la seva principal matrícula identificativa: Vilanova i la Geltrú a partir d’ara serà Villanueva y Geltrú; Terrassa, Tarrasa; Sant Sadurní d’Anoia, San Sadurní de Noya; Sant Boi de Llobregat, San Baudilio de Llobregat, etc. Inclús molts poblets, encara plenament monolingües en català, s’hauran de blegar davant del correctiu: Sant Fost de Campsentelles passarà a ser San Fausto de Campcentellas; Sant Fruitós de Bages, San Fructuoso de Bages; Sant Quirze de Besora, San Quírico de Besora; Sant Esteve de Llémena, San Esteban de Llémana; Joanetes, Juanetas, Sant Climent Sescebes, San Clemente Sasebas, etc. etc. No acabaríem.

19Es tractava de fer veure a tothom que la normativització promoguda pel catalanisme institucional d’avantguerra no havia existit. O, en tot cas, que ja li havia passat l’hora. Per això, a part de castellanitzar-los, a la major part dels noms de lloc se’ls va reposar la forma antiga, pre-normativa. La manera de designar la ciutat de Vic esdevé tot un paradigma. Fins al tardofranquisme, la forma Vic, pròpia del català normalitzat i indistinta fonèticament de l’arcaïtzant Vich, serà proscrita i sancionada. Encara a finals de la dècada dels seixanta, una simple hac podia comportar algun maldecap a qui s’atrevís a prescindir-ne. Els noms de pila tradicionals, per altra part, quedaran relegats al baluard domèstic. Els catalans que s’havien dit i fet dir de tota la vida, poso per cas, Jordi, Sadurní, Ignasi, Mercè, Pere, Josep, Remei, Esteve, Pau, Dolors, etc., etc., passaran, amb la victòria de Franco, a registrar-se obligatòriament com a Jorge, Saturnino, Ignacio, Mercedes, Pedro, José, Remedios, Esteban, Pablo, Dolores, etc., etc. Una tal prescripció no admetrà cap mena d’excepció ben bé fins als primers anys de la democràcia restaurada.

20L’estat d’excepció del temps de postguerra, sumat a les privacions econòmiques que el van marcar severament, va fer que els catalans no estiguessin per reclamacions identitàries. Passava, però, una cosa. Les traces del prestigi lingüístic acumulat al llarg de decennis no es podien pas oblidar fàcilment. Se sap que les edicions fetes des de l’exili van mantenir encesa la flama de l’ús escrit del català, a còpia de butlletins i de llibres impresos sobretot a França, a Anglaterra, a Mègic, a Veneçuela, a Xile, a Cuba. No és tan conegut el fet que, també a l’interior del país, es va aprofitar la mínima ocasió per transgredir les sancions governatives. L’Institut d’Estudis Catalans, verdadera acadèmia de la ciència catalana, fundada el 1907 i desmantellada amb l’ocupació de 1939, va rependre les reunions de les seves seccions científiques el 1942, bé que d’amagat i en cases particulars. Fins a 1943, els llibres en català es van prohibir, i només van desobeir el precepte legal els pocs que duien peus d’impremta falsos (estrangers o anteriors a 1939), o els que eren directament clandestins. Així i tot, per aquelles dates van aparèixer uns 160 llibres i opuscles escrits en català, la majoria furtius (Manent/Crexell 1988).

21Hi ha un exemple que crec que sintetitza a la perfecció el càlcul lingüicida del franquisme de la primera hora. Quatre anys després de la fi del conflicte bèl·lic, es va autoritzar l’edició de l’obra completa de Jacint Verdaguer, el poeta-símbol de la Renaixença catalana, sempre i quan es fes ajustant-se a la llengua pre-normativa i a un tiratge reduït. O sigui, sempre i quan quedés ben establert que la reglamentació ortogràfica i gramatical, impulsada a principis de segle per Pompeu Fabra i socialitzada en els anys republicans, havia estat perfectament vana. La llengua catalana s’havia de desarticular com fos, de folcloritzar, de convertir en un parament de la llar. El poeta Josep M. de Sagarra dóna el to d’una època en els versos inicials del seu magnífic Poema de Montserrat, redactats als primers quaranta i mutilats barroerament per la censura: «Avui, que una ventada de ponent/assassina el perfum de la ginesta...» (Sagarra 1997, 25).

22Els anys de la tirania de ferro contra tot allò que desobeís el nou ordre lingüístico-cultural espanyol s’expliquen com a conseqüència de la reacció antirepublicana, però també d’un atàvic sentiment anticatalanista i, per extensió, anticatalà. L’Espanya dels 40, així mateix, no s’entén prescindint de l’estat de coses que planava sobre l’escena internacional. Quan el 1945 cau derrotat l’univers nazi-feixista, el règim espanyol es veu constret a ressituar a més córrer la seva particular temptació totalitària i de passada a moderar el primitiu integrisme nacionalista. És llavors que s’obre una tímida bretxa en la purga anticatalana. Tal com diu el governador civil de Barcelona, responsable polític de la suposada rectificació, «habían pasado siete años desde que un estado de cosas ya superado había hecho de la lengua catalana un arma más contra España, y parecía ya llegado el momento de incorporarla pacíficamente al acervo común de nuestra riqueza idiomática y dialectal». Per al mandatari en qüestió, amb una mesura com aquella «quedaba eliminado el catalán como arma de combate» (Barba 1948, 29-30).

23Aprofitant l’estovament del règim, el catalanisme cultural comença a treure el cap de la catacumba. El 1946 s’autoritza la represa del teatre català a Barcelona. És l’hora del costumisme seriat de les obres de Josep M. de Sagarra. Els segells editorials que es valen, en part o del tot, del català culte es multipliquen. Els editors Millà, Àncora, Dalmau, Aymà, Janés, Torrell, Alpha, Destino, i sobretot la pròdiga Editorial Selecta, marquen el rumb del nou estat de coses. Enmig d’aquest ambient, surten els llibres «regionals» de Josep Pla, restituïts al català originari després d’haver hagut de passar per la traducció forçosa a l’espanyol. A la dècada dels 50 el nombre anual de títols autoritzats en llengua catalana oscil·la entre 50 i 100. Si pensem que només el 1936 eren 865, ens fem perfecte càrrec del que van suposar els més de sis anys d’arranament de la llengua literària catalana. Si, a sobre, considerem que la censura mantindrà la vara ben alta fins entrats els anys seixanta, i veurà qualsevol text presentat en català com a suspecte de subversió, hem de concloure que l’escletxa badada de resultes del final de la Guerra Mundial continuava sent molt i molt estreta. El 1947, el poema narratiu Nabí, obra culminant de Josep Carner i qui sap si de la lírica catalana contemporània, encara haurà de reeditar-se a Barcelona amb peu fals de l’any 1938 (la primera edició va sortir a Buenos Aires el 1941). Potser és que la censura no podia consentir segons què, ni que fos en boca del profeta Job:

Llavors per tres anyades malsegures
desferen l’hort la pedra i les malures
i el blat se’m va neulir;
em robà les ovelles de la pleta
un príncep que la tenda tragina per l’areny;
i jo, ferit d’una sageta,
farfallava com un que no té seny. (Carner 1971, 29)

24Pel que toca a les publicacions periòdiques, la destrucció franquista va tenir uns miraments especials. El quiosc resultava molt més vistent que no pas la botiga, o la rebotiga. Pensem una cosa. El 1936 apareixien gairebé trenta diaris en llengua catalana, expedits arreu de l’antic Principat. A partir de l’ocupació «nacionalista» i fins quaranta anys més tard, amb la democràcia en vies de restauració, no en podrà sortir cap altre. El 1944 el periodista Gaziel, director deposat del diari conservador La Vanguardia, confessava: «Res no ha quedat en peu del que era nostre: ni el govern, ni les institucions, ni la cultura, ni la llengua, ni tan sols la senyera. Només ens resta, com un cos trossejat i sense ànima, la nostra vençuda terra catalana» (Gallofré i Virgili 1997, 248).

25Símbols vius d’aquesta despulla són les revistes il·legals, ultraminoritàries i sovint efímeres, que proliferen tot al llarg d’aquest període, com ara Poesia (1943), Ariel (1946), Antologia dels Fets, les Idees i els Homes d’Occident (1947), intent de fer un Reader’s Digest a la catalana, Occident (1947, amb peu d’impremta, fals, de Gènova), o Dau al Set (1948), impulsat per Antoni Tàpies, Modest Cuixart, Joan Ponç, Joan Josep Tharrats i altres artistes plàstics importants. Cap d’aquestes publicacions no va resistir gaire temps l’encalç policial. Com consigna Salvador Espriu, en el seu Cementiri de Sinera, divulgat clandestinament el 1946:

Claror d’abril, de pàtria
que mor amb mi, quan miro
els anys i el pas: viatge
al llarg dels lents crepuscles.
Els meus ulls ja no saben
sinó contemplar dies
i sols perduts... (Espriu 1981, 170)

26Superada la unanimiat nacionalcatòlica dels primers temps, explicable en gran part pel record de la recent persecució religiosa, l’Església catalana s’erigeix en sagrera del catalanisme lingüístic. A partir de 1944 es convoca un concurs de poesia al poblet de Cantonigròs, a resguard del bisbat de Vic, on concorren molts dels actius de la resistència cultural. La manifestació pública del vernacle en els anys quaranta, o era «parroquial» o difícilment podia ser. El fet que el règim tingués en el braç eclesiàstic un aliat de primer ordre per al seu assentament social va propiciar un veritable àmbit d’excepció lingüística dins les esglésies. La llengua històrica dels catalans, amb prou feines tolerada a la plaça pública, s’esquitllava en les predicacions, en els actes litúrgics. I això tant a les petites localitats com a les més poblades.

27Les disposicions del Concili Vaticà II sobre la llengua del poble com a llengua de la litúrgia no van fer sinó confirmar un hàbit ja força corrent a Catalunya. Em penso que aquesta regalia en matèria d’usos idiomàtics explica unes quantes coses. Explica, poso per cas, la necessitat que té el governador civil de Barcelona de recordar que la recta via imposada el 1939 no s’havia de veure alterada per raons de conjuntura, i que al capdavall «el púlpito debe ser, junto con la escuela, uno de los vehículos de propagación del idioma nacional» (Barba 1948, 26). Quan l’any 1947 es produeixen els actes d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat (patrona de Catalunya des de 1880) al monestir d’origen, el català reprèn per primer cop una certa categoria, al marge del poder civil.

28El catalanisme inconfés de l’Església catalana serà constant fins a la mort del dictador. Hi ha un parell d’exemples d’això, ja força tardans, que m’agradaria recalcar. L’any 1959 apareix legalment Serra d’Or (20000 exemplars), magasín d’alta cultura, a l’empara del monestir benedictí de Montserrat. Poc després es posa a la venda la revista catalana de més abast a l’època, la infantil Cavall Fort (40000 exemplars), auspiciada pels bisbats de Girona, Vic i Solsona. Tots dos productes avui continuen funcionant. Els catalans que, com jo mateix, vam ser alfabetitzats sota el monopoli castellanista, vam veure com els nostres pares consumien publicacions de capçaleres inextricables (el títol metafòric Serra d’Or és tret d’un vers de Verdaguer); i sobretot vam apendre dels fumetti de línia clara de Cavall Fort que la possibilitat catalana podia transcendir l’espai estrictament veïnal. L’altre camp a l’hora d’interpretar la influència de l’Església en la reconstitució del català com a instrument de cultura el constituïa la missa dominical i tot el que hi anava associat (catequesis, festejos, excursionisme). Em sembla que no exagero pas, si dic que, per als nascuts després de la guerra civil, l’únic català públic que vam poder apreciar va ser, per dir-ho d’alguna manera, el «català eclesiàstic».

29Així doncs, no va sorpendre gaire ningú que el novembre de 1963 l’abat de Montserrat apel·lés a la recent encíclica Pacem in terris, que advocava pel respecte a les minories lingüístiques i culturals, a fi de denunciar la política franquista contra la llengua dels catalans. Des de les pàgines de Le Monde, l’abat Escarré posava en un destret «un Estat que es declara cristià, però que no compleix amb els principis bàsics del cristianisme». Manllevant el monopoli conceptual del règim, Escarré sostenia que «la primera subversió existent a Espanya és la del Govern». Els subversius, vistes així les coses, eren els altres. No pas els que sol·licitaven la llibertat d’ensenyança per al català, el seu ús a la premsa, la ràdio, el cinema o la televisió, i que per això sol se’ls perseguia i multava. Si no és que se’ls tancava a la presó. Els subversius eren els que oficialment es declaraven «nacionalcatòlics».

30Fora del claustre clerical, les restriccions a la funció pública del català van ser la norma fins molt tard. La llei d’Enseñanza Primaria de 1945 va establir l’exclusivitat de la llengua castellana per a les escoles elementals. Tant se valia que l’Estat espanyol acabés de trampejar el veto de les democràcies i hagués ingressat a la UNESCO el 1952. No pas per això havia alterat la seva política de confinament de les seves minories lingüístiques i culturals. En el Libro blanco de Cataluña, editat a Buenos Aires per diverses personalitats de l’exili intel·lectual (Pau Casals, Bosch-Gimpera, Nicolau d’Olwer, Josep Carner, etc.), es va pretendre denunciar aquesta flagrant contradicció a gran escala. Però no res. El mateix any que Espanya fa seure a París el seu representat (val a dir: un representant que abans de la guerra civil havia estat un decidit catalanista), la censura governativa continua denegant l’autorització per editar traduccions al català d’obres posteriors... a 1939.

31S’escau, però, que als anys 50 el règim franquista necessitava més que mai el reconeixement exterior. El sistema autàrquic, que s’havia pensat per a una molt concreta conjuntura internacional, havia esgotat els trumfos. S’havia convertit en un fracàs estrepitós. Per sobre de la planificació «ideològica», s’imposa el recurs a la «tecnocràcia» liberalitzadora. Hi ha una dada que convindria retenir, a l’hora d’analitzar les condicions de vida en l’Espanya de l’època. Fins a 1954, any que desapareix la funesta «cartilla de racionament», no es recuperen els nivells macroeconòmics de pre-guerra. Per entendre’ns: fins llavors, la renda per habitant a Espanya era la més baixa de l’Europa occidental; representava menys de la meitat de l’anglesa i era similar a la de Costa Rica. Just en aquest moment, per això, el cicle canvia. Hi ajuda de forma determinant l’anomenada «guerra freda», com sigui que situa els sistema espanyol dintre del grup emparat pels Estats Units d’Amèrica. Després de reiterades negatives, el 1955 Espanya és admesa a l’ONU, a l’FMI, a l’OIT, al Banc Internacional de Reconstrucció i Foment. Resulta ineludible, tot això, si es vol explicar la necessitat que tenia el franquisme de trencar l’aïllament per totes les costures possibles. És a dir, si volem entendre la seva necessitat d’assolir un alt grau de confiança exterior, mal que fos en qualitat de «democràcia corporativa».

32Donada la nova situació, l’atac a la llengua pròpia dels catalans, valencians i balears, així com a la dels bascos i la dels gallecs, per força havia d’afluixar-se. L’any 1953 té lloc a Barcelona un dels periòdics congressos de lingüística romànica, focus congregant de la intel·ligència filològica europea i mundial. La particularitat d’aquella trobada està ara en el fet que té com a objecte d’estudi la identitat de la llengua dels catalans. El mateix Caudillo va condecorar amb la màxima distinció de l’Estat el romanista Walther von Wartburg perquè, segons es deia, aquest havia finalment debolit el mite de la gal·lo-romanitat del català. La cosa, mirada des d’un rigorós ull tècnic, no era tan clara com això.

33Fos o no més «espanyol» que gàl·lic, el català anava abandonant de mica en mica la devaluació dialectal a què se l’havia exposat en la immediata postguerra. El representant del mateix govern que prohibia l’accés de la llengua dels catalans a les escoles i universitats proclamava, en la cloenda del congrés de Barcelona, «el interés del actual Ministerio por todas las lenguas hispánicas, y [por] cómo se fomentan hoy los estudios de lengua catalana» (Royo-Villanova 1955, 953). Com podem veure, es tractava de reconèixer el fracàs de la política de substitució, i suplir-la per una tolerància formal i relativa. Dic «relativa», perquè el 1954, en reeditar-se per primer cop el diccionari normatiu català, els vigilants oficials encara feien servir les tisores en el pròleg, obra del reconegut escriptor «resistent» Carles Riba, i també en un grapat d’entrades significatives. Així, verbigàcia, es van suprimir els exemples referents a «els nacionalistes catalans» o a «la nació catalana». Per aquelles dates, el prosista Josep Pla, home gens sospitós d’antifranquisme militant, confessava al seu editor: «Jo tinc la impressió que contra mi, personalment, no hi ha res a la censura de llibres a Madrid. Hi ha una cosa més profunda, que és la creixent molèstia que els causa aquesta revifalla de la literatura catalana» (Gallofré i Virgili 2003, 462).

34La relaxació dels cinquanta podia fer l’efecte d’un simulacre de normalitat. Al capdavall, però, la maquinària censora no parava de multiplicar-se. A més textos permesos, més intervencions repressives. Qualsevol escrit en llengua catalana esdevé suspecte, d’entrada, de desafecció al règim. La colossal novel·la de Joan Sales Incerta glòria, la primera que tracta la guerra civil des del punt de mira dels vençuts, rep el 1955 el premi Joanot Martorell; però ha d’esperar el 1977 per veure la llum, íntegra. Aquesta serà la tònica que dominarà el món de la cultura catalana fins ben entrada la dècada dels seixanta, llavors que, com escriu Joan Oliver, encara se sentien «els silencis en veu alta/i la música secreta» (Oliver 1975, 206).

35Les coses com siguin: la censura governativa no mostra sinó la punta d’un iceberg molt profund. El diagnòstic que fa Josep M. Castellet no pot ser més afinat, en aquest sentit: «Al faltarle los habituales medios de comunicación cotidiana —prensas, revistas—, el papel del escritor catalán ha quedado convertido, cuando más, en el de un artista. Quiera o no reconocerlo, el escritor catalán —perdida la influencia y el respeto que le confería el portavoz de la Prensa— es poco menos que un desconocido entre los sectores más numerosos de su sociedad» (Castellet 1995, 32).

36Això era exactament així. Poc hi podien oposar, els congressos de poetes catalano-castellans o les antologies literàries que miraven de suturar el trenc produït arran de la guerra i la primera repressió. L’alta política de l’Estat seguia, pertinaç, privant l’idioma d’un mínim de dignitat social. Sobretot: privant-ne l’ensenyament a l’escola i la difusió indiscriminada. El manifest que l’any 60 reclamava «classes regulars» en la llengua històrica del país, i que fossin «donades les normals i recomanables facilitats al funcionament reglamentari de les entitats científiques i literàries que tenen per objecte el conreu i la difusió de la cultura catalana en les seves expressions més elevades», per més que el firmessin cent notables de tots colors, va caure en sac foradat (Guardiola 1980, 209-210).

37L’aggiormento que es produeix en tots els ordres de la vida a la dècada dels seixanta mereix un punt i a part en la història dels usos lingüístics a Catalunya. Aleshores és quan una multiplicitat de freqüències de ràdio escampa les ones hertzianes per les cases i els celoberts. És quan la televisió, teledirigida maniàticament per la dictadura, comença a tenir una implantació formidable. És aleshores quan el turisme descobreix els encants del sun and sand hispànic. La col·lisió de llengües que en deriva reforça, tot comptat, el paper de l’espanyol com a «llengua vehicular» del país. Gràcies a tot això, l’idioma de l’Estat franquista fa acte de presència en uns horitzons que fins llavors se li havien resistit des de la pura naturalitat. El trencament polític dels quaranta, d’arrel ideològica, troba ara una mena de retop sociològic i cultural. Entrats als seixanta es tanca, d’alguna manera, el cicle de la «naturalització» de l’espanyol entre els catalans.

38A pesar de tot això, el català aguantava. Ho recorda el 1962 un dirigent local en l’òrgan permanent de direcció ideològica del règim, parlant del problema: «no puede ignorarse su existencia, ni se consigue nada con medidas que intentan reducirlo a “lengua de familia”» (Santacana 2000, 43). Aquell mateix any comencen a rutllar les Edicions 62, que no triguen a difondre tota classe d’obres en català, d’igual manera que feien les altres llengua de cultura. De Marx a Marcuse, passant per l’estructuralisme o el feminisme, els catalans cultes compten en endavant amb una quasi il·limitada oferta de pensament secular. Sumem a aquest fet la posada en marxa l’any 64 de la càtedra de filologia catalana a la Universitat de Barcelona, una perfecta novetat després de la suspensió de 1939. I, al cap d’uns pocs mesos, la sortida del setmanari Tele/Estel, el primer en català durant la dictadura, que tirava uns 80000 exemplars. Per aquestes dates, d’altra banda, es gesta la que sens dubte és l’empresa més ambiciosa de la història de l’edició en llengua autòctona: els fascicles que, a partir de 1968, compondran la Gran enciclopèdia catalana. Convé admetre que tot aquest al·luvió de primícies constitueix el revulsiu que faltava per a la regulació del corpus del sistema lingüístic català. També té molta importància per a la visualització d’un virtual retorn a l’status perdut amb la guerra civil. Tal com queda dit en el pròleg del primer volum de l’Enciclopèdia, «avui ningú amb un mínim de ponderació i d’objectivitat ja no discuteix que la llengua catalana té el dret i la necessitat de desenvolupar-se lliurement dins la nostra societat» (Carbonell 1988, 25).

39El país dels primers seixanta gaudia d’una quota de llibertat formal que només una dècada abans no hauria previst ningú. La Llei de premsa de 1966 va consagrar la supressió de la censura prèvia en tots els productes editorials, fossin periòdics o llibres. Sobre el paper, la lliure expressió de les idees quedava garantida, i les restriccions, abolides. La veritat és que tot això només es va plasmar sobre un paper molt i molt fi. Mai com en aquest moment a la censura «literària» se li girarà tanta feina. La teòrica franquícia d’idees va temptar a molts. Convenia aprofitar-se’n. Amb tot, a l’hora de la veritat les lleis fundacionals del règim continuaven pesant, implacables, tant sobre les consciències com sobre els actes. Si ara no es prohibia d’entrada, es prohibia de sortida, a còpia de segrestos, multes i fins processaments penals. Qualsevol al·lusió a la il·legitimitat de base del règim franquista, per lleu que fos o que semblés, podia comportar pena de presó. Els famosos «vint-i-cinc anys de pau» no havien alterat gaire res, en aquest sentit. Cert: el català ja no era perseguit per se. Ara bé; la seva simple utilització «reivindicativa» seguia passant per atemptatòria contra els «principios fundamentales del Movimiento», i per tant era punida.

40Ens trobem, tot d’un plegat, amb una situació ben peculiar. En aquest període rarament capturem cap original imprès en català que es mantingui al marge de la reclamació «catalanista». En conseqüència, rarament trobem cap text pensat i produït en llengua catalana que, per tal de superar l’àrdua sentència dels censors, no hagi d’esgrimir un florentinisme antològic, un prodigiós equilibrisme verbal. Cosa que no passarà en altres casos temàtics. Així, els textos clàssics del marxisme-leninisme, subministrats en versió dogmàticament normativa o en format «gramscià», ja podien inundar els aparadors de la majoria de les llibreries d’un país essencialment anticomunista. El freudisme ja podia vendre la seva alternativa dissolvent pels carrers d’un Estat de marca catòlica, apostòlica i romana. No passava res. Passava, si per cas, que els escamots neofeixistes, sovint escortats per les temibles «forces de l’ordre», feien el que un staff senil ja no gosava fer: retiraven la literatura subversiva a cop de líquid inflamable o de fregues corporals. Eren els «incontrolats» del règim. Però, ho recalco, la liberalitat nominal en què de forma molt calculada s’havia acomodat el tardofranquisme pot crear una il·lusió òptica.

41Perquè, per a la reclamació lingüística dels catalans, l’aperturisme de mitjans dels anys seixanta no va aportar cap modificació substancial de les coses. Com afirma —amb tota la prudència del món— l’assagista Maurici Serrahima, Catalunya continuava mancant «de cap mitjà de compulsió» (Serrahima 1969, 89). La prevalença de l’espanyol sobre el català no havia pas cessat. El veto a la televisió, a la ràdio, al cinema, però especialment a l’escola n’eren la prova més concloent. La tolerància cap als punts de fuga ocasionals (fossin conferències, cursets, actes associatius, fossin espais saltejats de «Teatro catalán» a la petita pantalla, d’emissions de ràdio local i localista, de pel·lícules insignificants) no desmentia pas el tracte de residu que seguien donant al català les autoritats del moment. Deixo caure una pista, entre tràgica i còmica, d’aquest impàs. En el tardà 1968 la ciutat de Girona encara ha de patir les reserves governatives perquè una plaça cèntrica dugui el nom de Pompeu Fabra. Aquell mateix any l’associació Òmnium Cultural, clausurada en diverses ocasions, inicia la campanya «Català a l’escola», i distribueix arreu del país uns adhesius que faran fortuna, perquè inundaran tota mena d’indicadors públics. Hi deia «En català, si us plau». També es pretenia rememorar, d’aquesta manera, el centenari del naixement de Pompeu Fabra, el reconstructor de l’idioma modern, el símbol de l’exili intel·lectual català.

42El juny de 1970, l’Estat espanyol signa un «acord preferencial» amb la Comunitat Econòmica Europea. La inalterada permanència de la dictadura era l’escull que impedia la incorporació ibèrica. Per això el règim que temps enrere havia hagut de remodelar la seva façana totalitària mira, com més va més, de postular-se en qualitat de democràcia «orgànica». És el moment en què fins i tot els franquistes de la primera volada fan la seva evolució penitencial. José María Pemán, intel·lectual orgànic del Movimiento, ara convertit a la fe monàrquica, diu que «el catalán no es un hecho que se «conlleva» o al que se resigna uno. Es un hecho, no pasivo, sino activo, que significa enriquecimiento y aumento para España» (Pemán 1970). El mallorquí Josep Melià, abans de ser designat «procurador en Cortes», publica un complet i vindicatiu Informe sobre la lengua catalana. Tot un senyal, sens dubte. Per l’agost de 1970 s’aprova la reforma educativa, que introdueix les «llengües vernacles» en els plans d’ensenyament. Segons aquesta disposició, les lliçons de català no podien passar de ser facultatives, i impartides fora de l’horari escolar, sempre depenent de la demanda que n’hi hagués. Valien molt més, en suma, les hores dedicades a la «Formación del espíritu nacional» («FEN»), doctrinàries del règim, que es prolongaran fins a la mort de Franco.

43La qüestió és que, cinc anys després de la promulgació de la nova llei educativa, no arribava al 10 per cent els nens barcelonins que estudiaven el català (Castellà-Gassol 1975, 59). Donades les circumstàncies, això ja era molt. ¿Com s’explica? Doncs fonamentalment pel «militantisme» de les noves generacions, que se sumava al clima latent de final d’etapa. La proliferació de partits polítics, de dreta a esquerra —tots igualment il·legals—, va catapultar el català a un ús parapolític, que no havia tingut des de 1939. Els pamflets, les octavilles, les pintades de carrer, els mítings semiclandestins, donen a l’idioma un valor alternatiu, ja sigui reformista o obertament revolucionari. El Congrés de Cultura Catalana, iniciat el gener de 1975, fixa les bases conceptuals de la normalització catalana.

44Uns mesos més tard, amb el general Franco mort i enterrat al seu panteó «imperial», s’obre una era per al país i per a la llengua del país dels catalans. Els trenta-sis anys de dictadura castellanitzant no havien passat en va. Si el multinacional Max Aub hagués sobreviscut al dictador i s’hagués plantat a Barcelona a finals de 1975, encara l’hauria coneguda menys que el 1969.

Colofó

45He deixat per al final una consideració determinant en la història de la llengua catalana dels temps del franquisme. Em refereixo a la commoció que va experimentar el país dels catalans a conseqüència de la migració de gent vinguda, en un lapse molt i molt curt de temps, de les terres del Midi espanyol, particularment d’Extremadura i Andalusia. L’impacte social i cultural d’aquest trasbals l’hem de considerar senzillament extraordinari. He dit més amunt que Catalunya, en qualitat de zona d’alta industrialització (més alta, comparada amb les altres de l’Estat espanyol), abans de la guerra civil ja havia rebut una contingent important de població forastera. Al llarg dels anys vint i trenta l’afluència dels anomenats «murcians» (pel seu origen majoritari) havia modificat el paisatge urbà i humà de part dels nous barris de Barcelona, així com de la seva àrea d’immediata influència. Amb tot, fora dels ghettos de nova planta, la integració de la bossa castellanoparlant va ser notable i relativament ràpida. La dels seus descendents, immediata. Es tractava d’una simple qüestió de proporcions. El 1930 a Catalunya hi vivia a penes un 20 per cent de gent no nascuda al país, més d’un 8 per cent de la qual provenia d’altres territoris catalanoparlants (de València, les Balears, la franja oriental d’Aragó). A la cituat de Barcelona, la xifra d’immigrants devia ascendir, aleshores, a un 37’22 per cent, dels quals més d’un 10 per cent eren catalanoparlants d’origen (Vandellós i Sola 1935, 62-63). Per a l’any 1940, i a pesar de la victòria «nacionalista», s’estima que les tres quartes parts del país tenia el català com a llengua familiar (Vallverdú 1990, 130). La llau de refugiats que havia portat la guerra va ser temporal. La dels funcionaris que van comparèixer al país de bracet dels ocupants de 1939 no degué modificar gaire aquell panorama. Després de tot, a la Barcelona de cap a 1945, l’equilibri poblacional s’havia mantingut intacte. Allà hi havia empadronats un 28 per cent de forasters. O almenys això és el que diuen els papers oficials.

46Basant-se en aquest càlcul, Joan Coromines va fer un balanç optimista de la situació. Des de l’exili nord-americà, el gran filòleg no dubtava pas a dir que, dins el territori de Catalunya, «gairebé tota la població parla el català com a llenguatge habitual: en la família, en el comerç, pel carrer i en tots els aspectes de la vida; així ho fan totes les classes socials i tant a les ciutats com al camp». I reblava el clau, observant que «són els immigrants provinents de la resta d’Espanya els qui sovint esdevenen bilingües, llurs fills ho són quasi sempre, i cap membre de la tercera generació no conserva l’ús habitual del castellà» (Coromines 1954, 11-13). Coromines, com dic, el contemplava des de lluny, el català del carrer. En realitat, no tornarà a posar els peus al país fins a l’any 52. ¿S’enganyava, refiat de la situació d’avantguerra? No. Quan escriu tot això, les grans mutacions encara havien d’arribar. Ho faran al cap de ben poc.

47L’any 1957 marca un tombant en la història socioeconòmica d’Espanya. Les circumstàncies imposen al franquisme un brusc canvi de política, tendent a l’obertura cap l’exterior i al retraïment pressupostari. Al darrere del propòsit d’«estabilització» despunta un pla de transformació radical de l’Estat. És ara, més que mai, que Catalunya apareix com a estructuralment distinta de la resta de la península, si n’exceptuem (fins a cert punt) les terres basques i la conurbació de Madrid. El fiasco del paternalisme «nacionalsindicalista» va donar ales a la indústria catalana, que des de finals del segle XIX havia prosperat sobretot a redós de Barcelona. Si al centre i sud d’Espanya l’anomenat desarrollismo d’aquests anys va comportar el despoblament i la quasi-desertització, a Catalunya el fenomen va ser tot el contrari. L’afluència incessant d’immigrants, a partir de la segona meitat dels anys cinquanta, no té parangó en la història anterior del país. Ni, ben mirat, en deu tenir en la història de cap altra regió de l’occident europeu.

48De 1960 a 1975, temps en què l’economia espanyola viu una expansió desbocada (amb una mitjana de 7’3 per cent de creixement del PIB per càpita, la més alta del continent), la població de Catalunya creix de més d’1770000 persones, de les quals unes 950000 són immigrants. En aquest grup, la taxa de provinents de dintre mateix de l’àmbit idiomàtic català resulta ínfima. Hem de sumar a tot això, encara, el molt superior creixement vegetatiu del contingent que acaba d’arribar. Si sobreposem, en fi, a aquests indicadors la inamovible permanència dictatorial, el manteniment de la comunitat lingüística catalana sembla inequívocament difícil. Avui ningú no gosaria posar en dubte l’immens «avantatge» que, per al règim, va reportar una tal deslocalització humana. No solament un avantatge econòmic, sinó sobretot un avantatge polític. L’any 1966 ho denuncien des de Mègic els membres d’un virtual front únic nacionalista, per als quals el franquisme «ha fomentat, amb intencions adverses, una immigració en massa a la nostra terra, alterant el caràcter i l’estructura de la nostra classe obrera, i exposant el poble català a una baixa del seu nivell cultural i econòmic i a greus perills en el futur» (Declaració dels drets de la nació catalana 1967).

49El que no havia pogut acomplir el franquisme de postguerra, ho va anar realitzant motu proprio, gradualment i pacíficament, l’evolució de la societat de consum. Això és: la «castellanización por debajo, progresiva y constante, acompasada al ritmo expansivo de la industria e impulsada por diferentes índices de natalidad (Balcells 1992, 185)». Val a dir que tot plegat va comptar amb l’aquiescència de gairebé tothom. La dels nouvinguts, perquè, malgrat tot, milloraven de nivell de vida; i la dels aborígens, perquè es van beneficiar, per la part que els tocava, del cicle de prosperitat. D’aquesta bipolaritat sorgeix el lloc comú, estès per l’extrema esquerra antifranquista i beneït per l’ultraespanyolisme en el poder, segons el qual el català era la «lengua de la burguesía». Era la llengua majoritària del no-proletariat periurbà, doncs «de la burguesía».

50El 1975, l’any de la mort del dictador Franco, el nombre de gent nascuda fora de Catalunya a la província de Barcelona rondava el 40 per cent, a Barcelona-ciutat, el 35 per cent, i a la conurbació de Barcelona, més del 50 per cent (Strubell i Trueta 1981, 253). Llavors, en un context en què l’idioma històric dels catalans seguia absent de la vida pública, la meitat dels habitants de l’antic principat de Catalunya ja tenien l’espanyol per llengua materna. L’altra meitat era completament bilingüe, i naturalment diglòssica.

51Ignoro, la veritat, si l’inacabable règim de Franco va tenir cap encert com a tal. Més aviat un tendeix a pensar que la transformació econòmica dels anys 60-70 no va venir acompanyada sinó d’uns efectes molt retardats, i que al capdavall l’autarquia falangista va diferir en quinze anys el desenvolupament espanyol. Però, com és lògic, no haig pas d’entrar en aquesta mena de valoracions, o de suposicions, sempre ucròniques. El que sí que voldria recalcar és que el muntatge de Franco va obtenir un èxit indiscutible, que podria passar per ull vist des de fora. Aquest va consistir en l’anihilació de la vella Catalunya: d’aquella Catalunya que, a pesar de la seva història zigzaguejant i subordinada, havia estat capaç d’integrar des de la llengua històrica la pràctica totalitat dels seus residents. Com argumentava el ministre de Franco Fraga Iribarne, i recordava el 1972 l’escriptor Tomàs Garcés, Catalunya «gracias a Dios está llena de vascos, de extremeños, de almerienses, de murcianos... El bilingüismo es un hecho». Garcés completava la citació, cosa que no li va deixar passar la censura, dient: «El terrible és que, mentre augmenta en proporcions ingents la immigració —benvinguda sigui!— ens és negat i és negat als qui arriben, el dret de fer-se lingüísticament catalans. És la vella cançó de del “ni quito ni pongo rey”» (Soler Noguera 2008, 105). Un franquista català, passat després (com tants altres) a la palinòdia revisionista, escrivia cap a 1974: «Creo yo que se ha tenido una disposición a dar largas a los años para que, al cabo del tiempo histórico, precisamente por los crecimientos de la población y las migraciones, nos halláramos en un país que había dejado de ser catalán» (Agustí 1974, 403). Em sembla una formulació exacta de les coses.

52Amb la recuperació democràtica, l’any 1979 els catalans aproven l’Estatut d’Autonomia, en el tercer article del qual figura que la «llengua pròpia de Catalunya és el català», i que «l’idioma català és l’oficial de Catalunya, així com també ho és el castellà, oficial a tot l’Estat espanyol». El nou Estatut, sorgit de la reforma de 2006, ve a ratificar aquestes disposicions. Es pretendria tornar, a una situació legal semblant a la d’abans de la guerra civil. Però, avui dia el mapa sociolingüístic del país té ben poc a veure amb la situació en què es va refrendar l’estatut de 1932. L’evidència no se li escapa a ningú. El català ja no és l’única llengua pròpiament «pròpia» del país. I menys encara d’ençà del concurs de les darreres onades migratòries, filles de la globalització, que s’han superposat a l’inestable bilingüisme ambiental catalano-castellà.

Haut de page

Bibliographie

Agustí, Ignacio, Ganas de hablar, Barcelona, Planeta, 1974.

Aub, Max, La gallina ciega. Diario español, Madrid, Alba, 1995.

Balcells, Albert, Història del nacionalisme català dels orígens al nostre temps, Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1992.

Ballester, Josep, Temps de quarantena. Cultura i societat a la postguerra (1939-1959), València, Eliseu Climent, 1992.

Barba, Bartolomé, Dos años al frente del Gobierno Civil de Barcelona y varios ensayos, Madrid, Javier Morata, 21948.

Benet, Josep, Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco (1a part), Barcelona, Blume, 1975.

Benguerel, Xavier, Els vençuts 1939, Barcelona, Grup del Llibre, 1979 [edició íntegra, no censurada].

Campillo, Maria, «La literatura durant la Guerra Civil», Història de la literatura catalana, Barcelona, Orbis, 1989, vol. 3.

Carbonell, Jordi, «Pròleg a la primera edició», Gran enciclopèdia catalana, I, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1969 [21988].

Carner, Josep, Nabí, Barcelona, Edicions 62, 1971.

Castellà-Gassol, Joan., Los papeles del No al català, Barcelona, Dirosa, 1975.

Castellet, José María, «Notas sobre la situación actual del escritor catalán», dins Notas sobre literatura española contemporánea, Barcelona, Laye, 1955.

Coromines, Joan, El que s’ha de saber de la llengua catalana, Palma, Moll, 1954.

Declaració dels drets de la nació catalana. Aprovada per la II Conferència Nacional (Mèxic Juny 1966), Londres, Consell Nacional Català, 1967.

Espriu, Salvador, Obres completes. Poesia, Barcelona Edicions 62, 41981.

Ferrater, Gabriel, Les dones i els dies, Barcelona, Edicions 62, 21974.

Gabancho, Patrícia, La postguerra cultural a Barcelona (1939-1959). Converses, Barcelona, Meteora, 2005.

Gallofré i Virgili, Maria Josepa (ed.), Pla-Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses. Cartes 1946-1962, Barcelona, Destino, 2003.

Gallofré i Virgili, Maria Josepa, «Gaziel», in Borja de Riquer i Permanyer (dir.), Història Política, Política, Societat i Cultura dels Països Catalans, 10, La llarga postguerra 1939-1960, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 1997.

Guardiola, Carles-Jordi, Per la llengua. Llengua i cultura als Països Catalans 1939-1977, Barcelona, La Magrana, 1980.

Libro blanco de Cataluña, Buenos Aires, Revista de Catalunya,1956.

Manent, Albert/Crexell, Joan, Bibliografia catalana dels anys més difícils. 1939-1943, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1988.

Moll, Francesc de B., Rudiments de Gramàtica Preceptiva per a ús dels escriptors baleárics, Palma, Biblioteca «Les Illes d’Or», 1937.

Oliver, Joan, Obra poètica de Pere Quart, Barcelona, Proa, 1975.

Pemán, José María, «El catalán, un vaso de agua clara», ABC, 19-IV-1970.

Primo de Rivera, José Antonio, Obras completas, Madrid, Publicaciones Españolas, 1950.

Rovira i Virgili, Antoni, Els darrers dies de la Catalunya republicana (Memòries sobre l’èxode català), Buenos Aires, Edicions de la Revista de Catalunya, 1940.

Royo-Villanova, Segismundo, «Habla el Sr. Sub-Secretario de Educación Nacional», VII Congreso Internacional de Lingüística Románica. Universidad de Barcelona, 7-10 abril de 1953, II, Sant Cugat del Vallès, Abadía de San Cugat del Vallés, 1955.

Sagarra, Josep M. de, Obra completa, edició crítica de Narcís Garolera, València, 3i4, 1997.

Santacana, Carles, El franquisme i els catalans. Els informes del Consejo Nacional del Movimiento (1962-1971), Catarroja-Barcelona-Palma, Afers, 2000.

Serrahima, Maurici, Realitat de Catalunya, Barcelona, Proa, 1969.

Soler Noguera, Valentí, «Tomàs Garcés: el periodista», Revista de Catalunya, 237 (març 2008).

Strubell i Trueta, Miquel, Llengua i població a Catalunya, Barcelona, La Magrana, 1981.

Torres, Màrius, Poesies, Barcelona, Ariel, 51977.

Vallverdú, Francesc, L’ús del català: un futur controvertit, Barcelona, Edicions 62, 1990.

Vandellós i Solà, Josep A., La immigració a Catalunya, Barcelona, Imp. Altés, 1935.

Haut de page

Pour citer cet article

Référence papier

August Rafanell, « Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme », Lengas, 66 | 2009, 7-30.

Référence électronique

August Rafanell, « Breu relació de la destrucció del català sota el franquisme », Lengas [En ligne], 66 | 2009, mis en ligne le 02 décembre 2015, consulté le 26 septembre 2018. URL : http://journals.openedition.org/lengas/888  ; DOI : 10.4000/lengas.888

Haut de page

Auteur

August Rafanell

Universitat de Girona

Haut de page
  • Logo Presses universitaires de la Méditerranée
  • OpenEdition Journals