Introducció

1El 2019, el Centre Cultural Polinesi (PCC) va acollir més de 600.000 visitants i el seu president i conseller delegat, Alfred Grace, va presumir a la revista Hawai'i Business Magazine que el Centre s'havia fixat com a objectiu aconseguir un milió de visitants anuals en els propers anys (Gelber, 2019). Cadascun d'aquests convidats, molts dels quals tenen poc o cap coneixement de les cultures polinèsies abans d'arribar al PCC, està convidat a "visitar pobles autèntics i barrejar-se amb nadius de sis cultures del Pacífic mentre demostren les seves arts, oficis i tradicions" (Web del PCC). A la pràctica, les tradicions que es posen en primer pla al PCC són les de la música i la dansa, interpretades diverses vegades al dia per membres de l'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies (LDS), la majoria dels quals resideixen a la ciutat circumdant de Lā'ie, Hawai'i.

2La música i la dansa han estat reconegudes durant molt de temps com una part significativa de l'imaginari turístic que ha atret milions de persones al Pacífic (p. ex., Buck, 1994; Kahn, 2013). L'espai físic d'aquests "paradisos insulars" es comercialitza com a boniques platges de sorra, palmeres que es balancegen amb la suau brisa i aigües tropicals brillants. L'imaginari de l'illa paradisíaca ensenya als turistes a esperar que la gent d'aquests entorns sigui atractiva, eròticament incivilitzada (d'una manera no amenaçadora, però excitant) i tranquil·la, gairebé infantil, mentre viuen les seves vides en unes vacances perpètues "a l'estil insular", allunyades de les complexes preocupacions del món modern i quotidià (1999). Dos dels personatges més habituals d'aquesta narració són la "noia hula" femenina i el seu homòleg masculí, el "noi de la platja”, que sovint es pot trobar tocant el seu ukelele per a un moment espontani de cançó i ball (Dolim, 2014).

3Al PCC, aquests elements musicals de l'imaginari turístic de les illes del Pacífic són l'atracció central, i cadascuna de les sis cultures presentades reben la seva pròpia versió de la cançó i la dansa polinèsia per servir com a signe d'identitat de la seva cultura per als turistes. D'aquesta manera, el PCC aprofita els imaginaris musicals per oferir als turistes una manera senzilla de "llegir" i donar sentit a les semblances i diferències entre les cultures polinèsies retratades. En aquest article, ens esforcem no només per llegir els textos presentats a través de la cançó i la dansa al PCC, sinó també per interpretar-los en el context tant del panorama actual de la política d'identitat a la comunitat de la diàspora polinèsia, com del context del projecte de l'LDS de missió al Pacífic, i concretament, a Lā'ie. Amb aquesta finalitat ens centrem en els recents, va canviar dràsticament el contingut simbòlic de l'espectacle diari de canoes, on la cançó i el ball es presenten en canoes flotants de doble casc que viatgen al voltant d'una llacuna d'actuació creada artificialment.

I. L'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies i el Centre Cultural Polinesi

4L'Església de Jesucrist dels Sants dels Últims Dies va ser fundada als Estats Units a la dècada de 1820 per John Smith com una secta del cristianisme que accepta el Llibre de Mormó com a text sagrat. Un dels principis de la fe és que els pobles indígenes d'Amèrica, amb els quals els de l'LDS creuen que els polinesis estan relacionats històricament, són descendents d'una branca dels israelites descrita a l'Antic Testament de la Bíblia. Per aquesta raó, als trenta anys de la fundació de la religió a Nova York, els LSD havien viatjat a Hawaii per dur a terme la missió de convertir els illencs del Pacífic. El 1865 havien comprat Lā'ie Plantation com una oportunitat econòmica per als conversos i van començar plans per dedicar un temple al servei de la comunitat en creixement (Benham, 2002; Whitehurst, 1989; Bohnet, 1990). La compra de la plantació en dificultats i la decisió final de construir el temple de l'LDS van ser inspirades per revelacions divines donades als profetes que Lā'ie es convertiria en el lloc de reunió de la comunitat mormona al Pacífic (Webb, 1993, p. 129). La història de l'església mormona registra que aquesta va ser només la primera de diverses profecies que finalment van portar a la fundació de la Universitat Brigham Young-Hawai'i i a l'establiment del Centre Cultural Polinesi (Webb, 1993; Forester, 1986).

6El PCC (vegeu la Figura 1) és ara una atracció turística de gran èxit situada al costat nord de l'illa d'O'ahu, a aproximadament una hora amb cotxe del centre turístic de Waikiki i del centre de Honolulú. Representa una amalgama de dues idees diferents en la història de la comunitat LDS de Lā'ie. Una era la idea que els immigrants de la resta de la Polinèsia podien construir una sèrie de petits pobles prop del Temple, cadascun reproduint el paisatge construït d'un grup d'illes en particular, i després estudiants i altres membres de l'església podien viure-hi enclavats amb els altres membres de la seva cultura natal (Whitehurst, 1989). Aquests pobles els proporcionarien un entorn familiar i permetrien perpetuar o conservar aspectes de la vida tradicional illenca. Al final, la idea de construir els pobles com a habitatge va ser descartada per utilitzar-los com a teló de fons d'una atracció turística educativa o museu viu (Bohnet, 1990). La peça central d'aquesta atracció seria el cant i el ball que havien demostrat ser tan populars a l'espectacle de hukilau a la carretera. Aquesta història posa de manifest el fet que des dels seus inicis, l'LDS es va preocupar de "preservar" les identitats culturals dels immigrants de les illes del Pacífic mitjançant la gestió del seu entorn construït. Poc després d'aquest pla inicial, es va concloure que els aspectes performatius de les seves pràctiques culturals es podrien monetitzar permetent als turistes l'accés a aquests espais "autèntics".

II. Imaginaris turístics al Centre Cultural Polinesi

9En altres llocs, Webb ha interpretat el PCC com un exemple d'"art turístic altament estructurat" (Webb, 1994), assenyalant que "els vilatans presenten un idil·li de la Polinèsia que evoca preconcepcions populars sobre la vida verge i sense complicacions de les illes on els nadius encara viuen en barraques d'herba" (1994, p. 59). Cita un empleat samoà dient: "Els caps samoans de Samoa, miren [el poble samoà del PCC], no els agrada, per dir-vos la veritat, perquè no és autèntic" (Webb, 1994, p. 66), i argumenta que en lloc de preservar les cultures polinèsies, el PCC es dedica a "preservar les nocions populars de la Polinèsia" (1994, pàg. 80), en definitiva, els seus imaginaris turístics. Continua, argumentant que l'estètica del PCC és decididament cristiana/mormona (1994, p. 59), que fa circular el visitant a través d'al·legories tripartides de vida, mort, i resurrecció (1994, p. 84). Aquest aspecte religiós de l'entorn construït del PCC, la narració encarnada d'un viatge cíclic i revelador cap a una terra promesa, ara es fa ressò explícit en l'estructura de la narració del nou espectacle de canoes, Huki, com es comentarà a continuació.

III. Imaginaris de música i dansa al Centre Cultural Polinesi

10Com s'ha comentat anteriorment, els orígens del PCC es troben a l'hukilau de la carretera, on els turistes van gaudir d'una experiència en grup reduït, lluny de l'entorn de la gran ciutat d'Honolulu, on es va prometre que se sentirien transportats a un temps i un lloc més senzill de "l'autèntica cultura polinèsia". De fet, l'autenticitat i la intimitat segueixen sent una part important de la marca al PCC, i el Centre empra "mentors" culturals, ancians culturals que sovint van passar els seus anys de formació a les seves terres d'origen de la Polinèsia, els quals són els responsables de veure que la cultura material, el cant i la dansa i les activitats pràctiques als pobles segueixen sent "autèntiques" (vegeu més amunt, i també Whitehurst, 1989).

11Cada poble representa un grup específic d'illes de la Polinèsia i ofereix als visitants experiències que pretenen transmetre la personalitat i l'esperit d'aquesta cultura polinèsia, principalment mostrant el seu estil de música i dansa únic. Per exemple, l'imaginari cultural presentat al poble samoà es basa en la tradició cultural del clown i l'humor (Hereniko, 1994). Això és encarnat pels intèrprets en la presentació cultural d'estil monòleg còmic, i un èmfasi en la música i la dansa que és divertit i estimulant. En canvi, l'imaginari tahitià es basa en l'imaginari turístic ben establert de la Polinèsia Francesa com a terra de sensualitat i romanç (Kahn, 2013; Gravari-Barbas et al., 2017). Els visitants aquí viuen una "cerimònia de noces tahitiana" que presenta un imaginari musical de cançons i danses alternant romàntiques i sexualment excitants. D'aquesta manera, s'exageren les diferències entre illes, mentre que culturalment s'esborren les diferències dintre de les illes. Els cossos autòctons són domesticats i posats a disposició de la mirada turística, concretament a través de la dansa i la cançó (vegeu també Gonzalez, 2009; Desmond, 1997; Buck, 1994).

12Abans del contacte europeu, totes les cultures polinèsies tenien danses de molts tipus diferents. A cada grup illenc hi havia cançons, oracions, càntics i danses que parlaven d'una varietat d'experiències i emocions humanes. N'hi havia que posaven èmfasi en el militarisme, la força i el masclisme, d'altres que eren juganers i descarats, d'altres fets en seriosa reverència pel sagrat. Al PCC, però, la música i la dansa, juntament amb el vestuari al cos dels ballarins, s'utilitzen per crear i reforçar identitats estereotipades per a cadascuna de les sis cultures representades als pobles (apreses en una presentació de vint minuts, recognoscibles en una repetició de dos minuts més tard al dia).Aquests imaginaris musicals es basen en trops històrics profunds del racisme i el colonialisme, creant "símbols musicals" turístics d'identitat condensada per a cada grup insular. Es poden veure nadius feliços (potser infantils?) a Samoa. Es poden trobar nadius ferotges (potser caníbals?) a Fiji. Es poden trobar nadius eròtics (potser disponibles sexualment?) a Tahití. Etcètera.

IV. Espectacle de canoes: Rainbows of Paradise (2000-2018)

14Arc de Sant Martí del Paradís és el nom de la desfilada de canoes que va durar divuit anys pràcticament sense canvis. Es va muntar com una "desfilada de l'aigua" amb una estructura d'aparador. Cada cultura polinèsia entra a la llacuna pel seu compte, amb l'etiqueta de canoa, i té un breu període per demostrar el seu estil de dansa tradicional i acompanyament musical. Aquestes canoes van ser dissenyades específicament per ballar i eren propulsades per membres del personal masculins amb pals empesos contra el fons de la llacuna poc profund. Hi havia un conjunt de músics i cantants en directe, a més del presentador de la desfilada, tots ells amplificats mitjançant micròfon als altaveus que envoltaven la llacuna.

15Les actuacions durant la desfilada de canoes de l'Arc de Sant Martí van repetir molt deliberadament les identitats musicals reductores, fàcils d'identificar i turístiques que s'havien introduït per a cada grup cultural dels pobles. Per exemple, l'actuació tahitiana incloïa tant dansa lenta i sensual, amb braços estesos i somriures dolços, com el ritme ràpid i extremadament ràpid del maluc (fa'arapu) pel qual és coneguda la dansa tahitiana. En canvi, quan va arribar la canoa samoana, era hora de divertir-se! (vegeu la Figura 4). La música i el ball eren engrescadors i animats, incloent aplaudiments i crits estridents. A mesura que avançava la música, els ballarins masculins es dedicarien a "balls de bufetades" (fa'ataupati) cada cop més vigorosos i crits cada cop més forts. Cada tarda, en cada cercavila, la canoa samoana era balancejada amb tanta força que un dels ballarins cau a la llacuna, per a delit del públic, reforçant així la seva identitat com a còmics del Pacífic Sud.

V. Espectacle de canoes: Huki: One 'Ohana Sharing Aloha (2018-present)

17Mentrestant, els intèrprets de les canoes que passen representen el conte explicat per l'àvia, marcat per la dansa i el cant adequats. La història de l'àvia comença amb el semideu Maui que treu les illes de la Polinèsia des del fons del mar amb el seu gegant i màgic ham de pescar, i durant els propers trenta minuts, teixeix un conte èpic, musicat i marcat per la dansa. Els turistes senten parlar de la migració polinèsia per tot el Pacífic, l'arribada dels europeus, la conversió indígena al cristianisme i, finalment, la fundació del Centre Cultural Polinesi a Lā'ie. La lletra del tema principal inclou la frase: "Ara ja coneixes la meva història... i per què els polinesis s'han reunit de nou a la bella Laie [sic]" (Foley, 2018).

18Per exemple, a mesura que els turistes aprenen sobre l'arribada dels europeus, l'estil de música i dansa canvia dels instruments i el cant tradicionals de la Polinèsia a la guitarra i la música impulsada per l'ukelele de l'era posterior al contacte. Un cor de l'església canta himnes estilitzats polinesis quan arriben els missioners (vegeu la Figura 5). Més tard, els visitants reben una canoa amb un trio de dones polinèsies que canten "Boogie Woogie Bugle Boy", una cançó feta famosa per les germanes Andrews. Porten vestits a l'estil americà dels anys quaranta i canten amb micròfons d'estil vintage, com si actuessin en un ball de l'USO per als soldats de la Segona Guerra Mundial. També hi ha un cop d'ull a Elvis Presley i el seva pel·lícula de 1965, Paradise Hawaiian Style, parcialment filmat al PCC, i que s'acredita que ha causat un augment en els viatges a Hawaii per part dels continentals. Quan la música country nord-americana va sonar pels altaveus i la canoa que portaven ballarins amb barrets de vaquer va fer que la gent s'acoblés, estava clar que aquesta desfilada de canoes ja no existia en un present etnogràfic atemporal (vegeu la Figura 6).

19En un espectacle de trenta minuts, els autors van observar que onze minuts estaven dedicats a històries preeuropees de contacte tradicionals, vestuari, música i dansa. Significativament, els altres dinou es van centrar tots en esdeveniments posats en marxa pel contacte occidental, destacant la roba estilitzada occidental i la música i la dansa d'influència occidental. La narració històrica retratada a Huki es presenta com a perfecta i inevitable, vinculant eficaçment aquests esdeveniments en un únic viatge èpic ordenat divinament. En molts aspectes, és la història més honesta i autèntica feta al PCC: és la història que els polinesis mormons i els seus colonitzadors expliquen qui són i on pertanyen. Com diu el presentador al final de Huki, "Ara ja coneixeu la meva història... i per què els polinesis s'han reunit de nou al PCC a la bella Laie [sic], perquè les aigües que ens envolten no ens divideixen. Ens uneixen en un "ohana sharing aloha" (Foley, 2018).

VI. Anàlisi: Canvis al PCC i al Pacífic

20Mentre que la desfilada de canoes Rainbows of Paradise va emfatitzar les maneres en què cada cultura polinèsia tenia la seva pròpia identitat única encapsulada en el seu imaginari musical, la narrativa Huki posa l'accent en l'herència compartida del passat polinesi, les similituds en el present i la unitat que avança cap al futur. Un arc de Sant Martí es caracteritza, òbviament, perquè cadascun dels colors conserva la seva distinció, i en treu la seva bellesa i identitat d'aquest fet. Aquestes imatges s'han intercanviat per una en què les similituds dels polinesis entre si, en particular, els polinesis mormons, superen les seves diferències (vegeu la Figura 7).

Figura 7: Anàlisi semiòtica comparada d'espectacles de canoa PCC

Espectacle de canoes 2000-2018		Espectacle de canoes 2018-present
Títol: Arc de Sant Martí del Paradís Èmfasi en els "colors" o cultures únics de les illes		Títol: Huki (estirar, reunir, en hawaià) Subtítol: Un 'Ohana, sharing Aloha Èmfasi en els polinesis (i els mormons) com una família, reunida a Lā'ie
Banda en directe amb un presentador polinesi en directe parlant per micròfons Èmfasi en la immediatesa i l'autenticitat		Pregravat amb veus d'actors professionals, barreja de sincronització de llavis, pregravat i música en directe Èmfasi en els valors de producció professional "slick".
La música, el vestuari, la dansa privilegien el contacte previ a les cultures indígenes Èmfasi en les representacions "autèntiques" de la identitat de les illes prèvies al contacte		La música, el vestuari i la dansa són privilegiats després del contacte, la cultura colonial i mormona Èmfasi en la història colonial i religiosa compartida entre els illencs
Cada illa separada/presentada en un estil d'aparador, canoes etiquetades amb cultures específiques Èmfasi en el significat específic de música/dansa per a cada grup illenc		La narració global estructura l'espectacle de canoa (s'explica una història), els illencs apareixen en grups mixts Èmfasi en les connexions entre i entre polinesis i mormons

21Huki significa estirar en hawaià, i lau significa fulles. Quan s'ajunten, hukilau s'utilitza per descriure un mètode de pesca en què els membres d'una comunitat s'ajunten per estirar grans xarxes de pesca (tradicionalment amb fulles lligades) a través de les aigües poc profundes de la costa per capturar peixos. Té un poderós simbolisme en aquesta narració del PCC perquè Maui va crear les illes de la Polinèsia, i les primeres actuacions hukilau van atraure la comunitat LDS amb dificultats a Lā'ie cap a la solvència financera (vegeu la discussió anterior) i la van posar en el camí que li va permetre convertir-se en un paisatge sagrat ancorat pel Temple, la Universitat i el Centre Cultural Polinesi, una poderosa tríada de reclutament, educació i finançament (Webb, 1994; Whitehurst. 1989).

24Els arguments sobre com educar les generacions més joves en temes d'identitat és un dels camps de batalla de la diàspora global no només dels polinesis, sinó també d'altres comunitats emigrants. Morton Lee (2003) ha descobert que els immigrants de les illes del Pacífic de segona generació a Austràlia estan dividits sobre si adoptar principalment una identitat panètnica o no. És cada cop més probable que els emigrants de segona i tercera generació a entorns multiculturals tinguin descendència mixta i, a la pràctica, s'identifiquin amb múltiples patrimonis culturals insulars. Els termes panètnics poden donar a aquests joves un sentiment de pertinença i presentar una alternativa lingüística més inclusiva als termes d'identitat “qualsevol/o” que obliguen a triar un sol tret d'identitat. Tanmateix, com s'ha esmentat anteriorment, els termes panètnics solen ser assignats per persones de fora com a conveniència per al control hegemònic de les minories immigrants com a mitjà per passar per alt les diferències i crear un únic grup demogràfic que es pugui gestionar més fàcilment. En particular, les escoles sovint es converteixen en llocs "calents" de negociació sobre com referir-se als immigrants de les illes del Pacífic, ja que són espais en què la generació més gran (pares/avis), l'establiment (currículums creats pel govern) i la generació més jove (joves) es troben en contacte diari (Burnett i Bond 2020).

25Mackley-Crump, en el seu estudi dels festivals del Pacífic, argumenta que les actuacions de música i dansa també serveixen com a espais importants en els quals les comunitats de la diàspora negocien “identitats dinàmiques, fluides i multilocals” (2015, 204). De la mateixa manera, Condevaux (2015) va trobar que en entrevistes amb joves intèrprets culturals a Nova Zelanda, alguns van adoptar un model multicultural, mentre que d'altres van preferir destacar "la singularitat de la cultura maorí" com a central de la seva identitat, distingint-se d'altres comunitats d'immigrants polinesis amb qui comparteixen una herència cultural anterior. Això pot ser políticament estratègic quan es competeix per recursos limitats d'un govern majoritari blanc amb una mentalitat colonial, possiblement, com la de l'LDS. Val la pena assenyalar, però, que McGavin (2014), escrivint com a etnògraf indígena, argumenta que els illencs del Pacífic utilitzen la seva agència per jugar amb els estereotips culturals en els espectacles turístics, creant potencialment identitats panètniques que "construeixen els illencs de la diàspora situats entre l'amfitrió i el convidat o com a amfitrió i convidat simultàniament" (McGavin 2015, p. 288).

Reflexions finals sobre la importància

27Els estudiosos han documentat la música i la dansa com un lloc de negociació, construcció i encarnació de la identitat cultural activa a tot el Pacífic, ja sigui en contextos turístics o en festivals i actuacions organitzades principalment en benefici dels participants indígenes (Bendrups, 2016; Condevaux, 2011, 2013, 2015; Mackley-Crump, 2016; Kole, 2010). No hi ha dubte que la narrativa Huki s'esforça tant per explicar una història del passat com per crear acceptació d'aquesta narració en el present. Els intèrprets d'LDS, en gran part estudiants de BYU-H, poden interpretar la narració de "One 'Ohana [Family] Sharing Aloha" fins a dues-centes vegades l'any. Tot i que està fora de l'abast d'aquest article, val la pena assenyalar que les cultures polinèsies són conegudes per la seva filosofia d'identitat performativa; en altres paraules, és la identitat que un encarna/demostra/executa en la seva praxi (per exemple, Linnekin i Poyer, 1990). Al PCC, a l'espectacle de canoes de la tarda, la comunitat s'uneix per explicar la història del seu destí compartit ordenat per Déu per reunir-se a Lā'ie.