Navigation – Plan du site

L’amant llatí espanyol: un mite estrictament domèstic?

Una investigació visual sobre el paper de l’erotisme en els imaginaris turístics espanyols (1950-1970)
Alicia Fuentes Vega
Traduction de Estela Mariné-Roig
Cet article est une traduction de :
The Spanish Latin lover: a strictly domestic myth? [en]
Autre(s) traduction(s) de cet article :
El Latin lover espanyol: un mite estrictament domèstic? [ca]

Résumé

El caràcter de l’amant llatí de la Mediterrània es va fer cada vegada més popular als finals de l’Espanya franquista a causa d’un subgènere de pel·lícules que explotaven les fantasies masculines de trobades sexuals amb turistes estrangeres. Sobre la base d’una anàlisi visual de diversos mitjans de comunicació (fullets i revistes, propaganda governamental, guies i llibres de viatges, targetes postals), aquest treball examina la presència real de l’amant llatí en els imaginaris turístics espanyols durant la dictadura de Franco. Malgrat el seu important paper en la narrativa hegemònica del boom del turisme d’Espanya com un factor de liberalització que xocava contra el règim, el mite del Don Juan espanyol roman absent de la imatge de la destinació prevista per al públic estranger. Això suggereix que la seva circulació era estrictament domèstica, i reforça la seva interpretació com un dispositiu de governabilitat.

Haut de page

Texte intégral

Introducció

1Les imatges han estat durant molt temps un punt focal de les discussions dels estudis de turisme. Si les primeres enteses del turisme com un conjunt de signes i representacions simbòliques van revelar la importància de l’efecte visual en les dinàmiques del turisme (MacCannell 1976, Urry, 1990), les imatges es consideren actualment com una de les formes mitjançant les quals els imaginaris intangibles de llocs o persones circulen i esdevenen visibles (Salazar i Graburn 2014). Les imatges participen tant en la formació i transmissió de mites locals (Lübbren i Crouch 2003), com en la imaginació personal del turista, que compara i negocia la seva experiència individual d’una destinació amb les imatges preconcebudes que en té (Crouch, Jackson i Thompson 2005). L’efecte visual també és important per a la comunitat d’acollida, que en general ajusta el seu comportament a la seva identitat turística (De Diego 2014). Tot i que s’està començant a superar el tradicional "biaix ocularcèntric" dels estudis turístics (Spode 2015), amb plantejaments que permeten entendre el turisme com una pràctica sensual i expressiva en comptes d’una molt mediatitzada (Crouch 2005), les imatges encara tenen un paper important en l’experiència turística, si més no com referències per a la verbalització de les emocions (Picard 2011).

2Des del punt de vista de la producció de coneixement acadèmic, les imatges ens permeten investigar sobre aspectes que no puguin presentar-se amb tanta claredat a través de mètodes tradicionals, no visuals (Rakić ​​i Chambers 2012). Això és especialment cert en un cas com el dels estudis de turisme a Espanya, on el paper fonamental exercit per la indústria turística en el règim franquista tardà ha monopolitzat el discurs històric. Això ha generat una narrativa rígida, hegemònica que és difícil de penetrar, que es centra en la presència de turistes estrangers al país com un factor de liberalització i vincula el turisme a un cert impuls cap a la democràcia.

3Una anàlisi crítica de les imatges produïdes pel boom del turisme a Espanya pot fer llum sobre altres aspectes culturals, ideològics i sociològics del fenomen, contribuint a una revisió molt necessària del discurs del turisme a Espanya (Afinoguénova 2007). En aquest article tractaré de demostrar com les imatges poden ajudar a desafiar certes idees preconcebudes mitjançant l’anàlisi de les representacions associades a una de les figures més populars de la narrativa històrica del boom del turisme d’Espanya: l’amant llatí. Examinaré publicacions turístiques que van aparèixer entre 1950 i 1970 –des de fullets promocionals a guies i llibres de viatges, així com revistes de turisme i postals– a la recerca de representacions visuals d’aquesta figura. Era l’amant llatí present en les representacions turístiques destinades a audiències estrangeres tal com ho era en els discursos nacionals?

4El mite de la trobada eròtica amb la turista femenina (la sueca) va gaudir d’una gran popularitat per exemple entre els treballadors masculins de la branca turística. Va ser la figura de l’amant llatí realment un producte d’una liberalització cultural induït pel turisme internacional, o més aviat un mite defensiu creat pels imaginaris nacionals per construir una imatge coherent de la masculinitat com a compensació per una determinada posició subalterna? En aquest cas, com va afectar les actituds i mentalitats nacionals cap a la indústria del turisme i –més important– cap al govern espanyol i les seves polítiques de turisme?

Senyores i Senyors, el Macho Ibérico

5Mentre que les fantasies exòtiques sobre la dona espanyola es remunten als viatgers romàntics, l’origen de la versió masculina del mite s’ha col·locat al voltant de la dècada de 1920, sent una de les seves primeres fites l’actor italoamericà Rodolfo Valentino. El mite de l’amant llatí va reaparèixer segons l’hispanista Justin Crumbaugha la dècada de 1960, quan va tenir lloc "una tendència contrària a les representacions de Hollywood ... de la cultura mediterrània en què és l’home nadiu qui està erotitzat" (2009: 100).

6Durant el règim tardà de Franco a Espanya, el personatge de l’amant llatí mediterrani es va fer cada vegada més popular a causa d’un subgènere de les pel·lícules conegut com a comèdia sexy celtibèrica (Vanaclocha 1974) que van explotar les fantasies masculines de trobada sexual amb les turistes estrangeres. Aquestes pel·lícules van encunyar l’expressió macho ibérico, que encara s’utilitza per burlar-se del concepte tradicional de la masculinitat ibèrica. En comparació amb el sofisticat i atractiu amant llatí de la dècada de 1920, el macho ibérico és sorprenentment simple i primitiu, però d’acord amb la llegenda això no li va impedir despertar el desig femení. El macho ibérico per excel·lència va ser Alfredo Landa, l’actor que més sovint va actuar en aquestes pel·lícules. Aquest Don Juan baix, de cabells foscos i sense educació es va presentar com irresistible per a tot tipus de dones, especialment les atractives, joves i rosses. Aquestes darreres van ser normalment identificades com turistes estrangeres –i, més concretament, sueques– que se les suposava ser sexualment més obertes que les seves homòlogues espanyoles. Novel·lat una i una altra vegada, el mite de l’amant llatí i la turista estrangera esdevingué una cosa comuna, i des de la ficció cinematogràfica es va convertir en realitat incontestable –un estatus que encara té avui dia. No només en l’imaginari popular, sinó també en la literatura acadèmica, sempre que s’esmenta el boom del turisme espanyol, inexorablement centra el discurs.

7El macho ibérico constitueix una de les imatges simbòliques– juntament amb la sueca rossa i el bikini– sobre la qual es basa el discurs del turisme com una força alliberadora. Aquestes imatges evidencien de manera molt poderosa que van provocar la interrupció del turisme sobre l’atmosfera de la repressió moral que prevalia a l’Espanya de Franco. Una gran atenció gira al voltant de, per exemple, el tema del bikini, en la mesura que va objectivar tot el malestar moral i religiós. Els autors sovint destaquen que, per molt que les autoritats i l’Església catòlica pretenguessin impedir la propagació de la peça de vestir polèmica amb les normes del protocol de bany, les dones espanyoles van adoptar-la cada vegada més (Cardona i Losada 2009, Carol i Playà 2008). Això demostra –seguint el raonament –que el contacte amb turistes estrangeres va tenir l’efecte secundari de modificar les actituds i els codis de conducta dels espanyols.

  • 1 Totes les cites de fonts espanyoles són traduccions d'autor.

8De fet, s’ha demostrat que el mite popular de la noia sueca discuteix els models tradicionals de la feminitat franquistes, ja que va encoratjar tant una relaxació de la sexualitat masculina reprimida com una major consciència de gènere entre les dones (Nash 2015). Però el discurs hegemònic després salta dels efectes perjudicials que el turisme de platja tenia sobre els valors tradicionals i catòlics de la societat espanyola a la interpretació de turisme com un element desestabilitzador de la dictadura, d’alguna manera equiparant una relaxació de les normes de comportament sexual a una forma de oposició política. Un testimoni de l’arribada del turisme a la Costa Brava com Rosa Regàs relaciona el fet que els espanyols adoptessin hàbits moderns de l’experiència estival amb una certa democratització ("Encara no era el cel nítid de la Democràcia, però alguns trencaments en els núvols ens deixaven veure el final de la dictadura vergonyosa"; 2005: 200-2041); i autors com Cardona i Losada molt clarament suggereixen que "sense voler, noies estrangeres [van estar] guanyant més batalles contra Franco que les Brigades internacionals" (2009: 64).

9Aquests supòsits semblen problemàtics des de diversos punts de vista: en primer lloc, no reconeixen la implicació real de la dictadura a la indústria turística. La conceptualització del turisme com una força desestabilitzadora de naturalesa antagònica no està d’acord amb la realitat d’un règim que, tot i les diferències internes entre els ministres conservadors i els més liberals, va tenir, a mitjans de la dècada de 1960, àmpliament abraçada la ideologia del desenvolupament turístic (Afinoguénova 2011 ). En segon lloc, en la mesura que es dóna per suposat que els nous codis morals i comportaments més lliures eren un dany col·lateral en gran mesura inesperat i no desitjat pel règim, estem passant per alt el fet que la consideració internacional de Franco es beneficiava de tolerar aquesta liberalització (Valero, 2004). Finalment, com ha assenyalat Justin Crumbaugh, hi ha una confusió de termes, ja que "Concebre el desenvolupament del turisme com un camí cap a l’emancipació democràtica significa tàcitament acceptar el dubtós supòsit que els mercats més lliures fan a les persones més lliures" (2009: 34).

10Atès que els mites de la noia sueca i el macho ibérico són els pilars fonamentals d’aquest discurs, un examen més detallat de les seves representacions visuals pot ajudar a replantejar aquesta narrativa. Tenint en compte la seva poderosa i simbòlica aura dins de la ment col·lectiva espanyola, és sorprenent descobrir que sorgeix un panorama diferent quan fem un seguiment del seu impacte en la cultura visual turística de l’època.

Erotisme a la Imatge de la Destinació Espanyola: Amfitrions i ... Amants?

11L’erotisme va jugar, igual que en altres destinacions de platja de l’època, un paper essencial en els imaginaris turístics d’Espanya. Fullets de promoció i targetes postals del període 1950-1970, quan va tenir lloc la identificació definitiva del producte turístic espanyol amb el model de vacances de sol i platja (Moreno Garrido 2007), mostren una tendència cap a una representació cada vegada més sensual i dinàmica del cos de la turista. Aquest procés, que ha estat descrit com un canvi de la mirada romàntica a la mirada col·lectiva (Pagenstecher 2003, basant-se en els termes de John Urry), va substituir les iconografies contemplatives –com la del panorama costaner– amb d’altres que es van centrar en els comportaments dels turistes –per exemple la turista estirada sobre la sorra. Després de la identificació comuna de les dones com a objectes de turisme a la publicitat turística (Lippard, 1999: 51), el cos mig nu de la dona turista va centrar algunes de les iconografies més freqüents, com la de la platja, l’hotel o la piscina (figura 1). Com Carmelo Vega ha explicat, aquestes imatges presenten a la dona "com una presència anònima de naturalesa sexual que contribueix a embellir el paisatge recorregut i a completar paràmetres específics d’identificació, associant el seu cos a certes representacions de plaer turístic" (2011: 218).

Figura 1: Mallorca (Balears) Espanya. Foto cine Casa Planas, Mallorca, 1966

Figura 1: Mallorca (Balears) Espanya. Foto cine Casa Planas, Mallorca, 1966

Postal - Museo del Traje

12Però– què passa amb les expectatives de vacances de les dones? Hi va haver algun espai per als seus imaginaris sensuals? Tot i que és més difícil de trobar-lo, també hi ha proves d’erotisme femení en la cultura visual turística de l’època. Una de les sèries gràfiques on això és més evident és el format per les portades de Holidaymaking, una revista publicada per Thomas Cook des de la dècada de 1950 com un complement als seus fullets comercials. El paper protagonista de la dona pren en aquestes cobertes és remarcable, però encara més notable és el fet que un nombre significatiu d’ells suggereixen obertament la idea d’un mènage-a-trois (figures 2-4). Això introdueix una desviació dels codis de representació identificats per l’historiador Cord Pagenstecher (2014) en els fullets de l’operador turístic alemany Scharnow. Encara que també va reconèixer un alt nombre remarcable de trios en portades cada vegada més sexualitzades de Scharnow de la dècada de 1960, en aquest cas el grup es compon sempre d’un home i dues dones –mai al revés, com a les cobertes de Thomas Cook. Això deixa pocs dubtes que la revista Holidaymaking estava apel·lant al plaer femení, i aconsella la seva consideració com una publicació orientada a les dones.

Figures 2, 3, 4: Holidaymaking, 1953, 1956, 1957

Figures 2, 3, 4: Holidaymaking, 1953, 1956, 1957

Thomas Cook Archive

13Un testimoni que dóna fe del desig femení en l’imaginari turístic d’Espanya és proporcionat per l’autor Juan Bonilla (2007), la curiositat del qual es va desencadenar pel descobriment d’una col·lecció de fotografies de dones nòrdiques nues preses a la sorra de la Costa del Sol al 1962. Bonilla va ser capaç de localitzar tant al fotògraf aficionat que les va prendre com una de les models, una dona danesa que encara vivia a Torremolinos. L’entrevista que li va fer és una fantàstica font d’informació sobre l’aura eròtica que envoltava a destinacions com Torremolinos i Marbella durant aquest temps. La danesa Irene deixa clar que unes vacances a Espanya era sinònim d’alliberament per a les dones turistes del nord d’Europa:

Quan li pregunto si ella és conscient del que va significar el desembarcament de tantes patrulles de turistes estrangers, quan ensopeguem amb el terme inevitable d’"alliberament", Irene es queda mirant-me desconcertada: ella no té cap dubte, no va aportar res, va ser un xoc, no estaven tant alliberades d’on venien, esperaven arribar fins aquí per tal d’alliberar-se. (Bonilla 2007: 104-106)

14Tota una ironia, comenta Bonilla, si pensem que des del punt de vista espanyol van ser ells els que van portar la llibertat moral a un país dictatorial. En qualsevol cas, tot això demostra que l’erotisme va jugar un paper important en els imaginaris turístics femenins d’Espanya a mitjans del segle XX, però no es dedueix necessàriament que aquest alliberament va ser imaginat com una trobada sexual entre amfitrions i convidats. De fet, en un examen més detallat es fa palès que les composicions com ara les de la sèrie Holidaymaking no estaven tractant de representar el mite de l’amant llatí. El pèl ros dels homes, d’una banda, i el fet que portin vestits de bany i realitzin activitats turístiques, com ara prendre el sol, de l’altra, argumenten per la seva consideració com a turistes i no com a homes locals.

15El mateix succeeix amb els fullets de Thomas Cooks que van proporcionar informació específica sobre Espanya i Portugal. Encara que aquí el nadiu es veu de vegades a la portada (figura 5), ​​el seu món sempre es representa com completament aïllat del turista. L’únic cas on no sembla que tingui lloc una lleu barreja de les dues realitats és el del fullet de 1952, on una parella de turistes rossos són vistos passejant enmig de la població local en un poble d’aspecte mediterrani (figura 6). A part d’això, l’únic nadiu que traspassa la frontera amb claredat i participa activament en el món del turisme és el cambrer (figura 7).

Figures 5, 6, 7: Vacances d’estiu a Espanya i Portugal, 1952, 1961 i 1965

Figures 5, 6, 7: Vacances d’estiu a Espanya i Portugal, 1952, 1961 i 1965

Thomas Cook Archive

16En el seu conegut estudi sobre "The People on Tourist Brochures", el sociòleg Graham Dann (1996) va observar que els amfitrions i hostes gairebé mai van ser representats compartint un espai comú. Segons la seva anàlisi, els nadius i turistes només mostren proximitat física en aquells llocs on es produeix el consum turístic, com ara el restaurant, l’hotel o el club nocturn. Això implica que, cada vegada que els turistes i nadius comparteixen espai visual, el turista es representa sempre com el consumidor, mentre que el nadiu adoptava dos papers possibles, ambdós implicant una posició subalterna: o bé la de servidor, o la d’objecte d’observació folklòrica. Cord Pagenstecher (2014) va arribar a una conclusió similar en el cas de fullets Scharnow. Tot i que les portades optaven per les imatges de turistes joves i gairebé mai es mostrava als subjecte locals, aquests apareixien a les pàgines internes, generalment amb el rol de cambrer.

17Vist des d’aquest nou enfoc, la narrativa de l’amant llatí espanyol comença a semblar menys sòlida. Les imatges de la platja representa sovint la turista femenina mentre gaudeix de la cortesia masculina, però això sempre va ser proporcionat per un company de viatge, mentre que l’home de la localitat més proper a ella era o cambrer o venedor (figura 8). Una iconografia com la de la parella de turistes gaudint d’un espectacle de flamenc en un club nocturn apel·lava a l’atractiu del luxe i l’erotisme, però de nou, l’home espanyol es va quedar fora de l’equació (figura 9). En aquestes representacions és el turista masculí qui realitza el paper de l’amant, mentre que el nadiu juga el d’amfitrió. La seva missió és la de crear el marc adequat per a una nit exòtica i romàntica –en altres paraules, que proveeix refrigeri i color local. Si, com conclou Juan Bonilla, en aquella època "la Costa del Sol era una festa", les representacions turístiques semblarien suggerir que no s’hi convidava als espanyols.

Figura 8:Spanistyp. Creación Avil, Barcelona, 1966

Figura 8:Spanistyp. Creación Avil, Barcelona, 1966

Postal - Col·lecció Utopia

Figura 9: “Dies d’Or a l’Assolellada Espanya”, Holidaymaking, 1963

Figura 9: “Dies d’Or a l’Assolellada Espanya”, Holidaymaking, 1963

Thomas Cook Archive

18Cal assenyalar que no estic formulant conclusions sobre el comportament real de les turistes a l’Espanya de Franco. No és la meva intenció d’estudiar l’existència de trobades sexuals per se, sinó més aviat en la forma en què es van representar visualment (o encobertament), per tal de reflexionar sobre les implicacions que això té per a la narrativa mítica del macho ibérico. El fet que el personatge de l’amant llatí, tan omnipresent en el subconscient nacional espanyol, quedés absent de la imatge de la destinació turística del país, planteja algunes preguntes. De la mateixa manera que la figura de la turista sueca ha estat descrita com una construcció espanyola creada per una mirada masculina que va veure exòtica la rossa nòrdica (Nash 2015), també cal replantejar-se la de l’amant llatí com un mite de la circulació principalment domèstica. La qüestió que es planteja és doble: en primer lloc, per què la idea de trobada sexual amb el nadiu va ser exclosa de les representacions canòniques? I en segon lloc, cóm podem explicar la persistència del mite en l’imaginari nacional espanyol del boom turístic?

Don Juanes controvertits

19Per respondre a la primera qüestió cal tenir en compte com la literatura turística de l’època va tractar el tema del contacte sexual entre la turista i l’home local. En primer lloc, es pot afirmar que les guies i llibres de viatges destinats a un públic d’Europa i Amèrica entre 1950 i 1970 gairebé mai esmenten aquest tema en absolut. En segon lloc, les poques guies que van reconèixer l’existència d’una certa tensió sexual generalment es presenten en forma d’una atenció no desitjada de l’home espanyol cap a la turista.

20Un dels possibles temes en aquest sentit va ser el de l’assetjament que patirien les dones que viatgen soles a Espanya. L’escriptora australiana de guies Colin Simpson, per exemple, explica una història inquietant sobre una senyora mundana que, havent viatjat per tot el món, va confessar que Espanya era l’únic país en què realment es temia que pogués ser violada (1963: 105). Richard Wright va explicar una història similar en el seu llibre de viatges Pagan Spain (1960: 80). Passejant per les Rambles de Barcelona es va trobar amb una senyora americana coneguda seva que li va demanar ajuda perquè l’amo de la seva pensió havia estat abusant verbalment d’ella des que havia descobert que estava viatjant sola. Pel que sembla, ell havia assumit que era una prostituta. No cal dir que aquest tipus de narratives són diametralment oposades a les connotacions alegres i desenfadades de l’amant llatí.

21Altres autors eviten aquest tipus d’imatges negatives i van donar una visió més inofensiva de l’amant llatí, però, en fer-ho, també es van produir dubtes sobre la seva eficàcia. L’autor de guies de viatge Ramiro Belso, per exemple, va ridiculitzar a l’espanyol Don Juan com completament inofensiu per no dir inútilment inexpert:

Des de la més tendra infància els espanyols han sentit repetir que són temperamentals, impulsius, violents –la qual cosa no és certa– i s’esforcen per honorar aquesta tradició. Una de les seves estratagemes habituals consisteix en acompanyar al turista de taverna en taverna, tractant d’emborratxar-lo. Aquesta tàctica rarament té èxit ... Encara que Don Juan va néixer a Espanya, no es pot dir que els espanyols són grans Don Juanes. No tenen estil, cosmopolitisme, audàcia, sentit de l’humor, ni "savoir faire". Són, per contra, bons esposos i pares excel·lents. (Belso 1968: 148-151)

22Una altra de les narratives bàsiques que giren al voltant de la qüestió de l’amant llatí es centra en el tipus particular de dona que podria ser propensa a desitjar la companyia de l’home local. En el seu conegut Babel in Spain (1958) John Haycraft, fundador de la International House Organization, va parlar d’una noia canadenca que ell i la seva dona Brita van conèixer a Còrdova, a qui descriu com "grassoneta", "vasta i alegre". D’acord amb Haycraft, aquesta dona es va declarar encantada amb el frenesí que el seu aspecte liberal causava entre la població masculina local:

És increïble aquí. Saps que no me n’he adonat molt abans –Vull dir, jo no em considero atractiva. Però aquí –per què, és meravellós! (Haycraft 1958: 174)

23No és sense voler que Haycraft comenta la robusta figura d’aquesta dona. De fet, cada vegada que una senyora turista suggeria sentir-se atreta per l’home espanyol, es feien comentaris sarcàstics sobre ella. Un altre exemple seria la guia de viatges Time off in Southern Spain (1964: 71), on l’autor es burla d’aquestes "dones sueques de mitjana edat" que "vénen a xiular als carrers darrere d’arrogants joves espanyols locals".

24Per tant, no només va ser en gran part ignorada la possibilitat de trobades sexuals amb l’home espanyol, sinó que, a més, la dona que albergava tals expectatives es veia amb claredat. En posar en relleu deliberadament la seva falta d’atractiu, els autors la representen com un ésser humà absurd i jutgen les seves motivacions, el que implicava que si una dona buscava activament una relació amb un home local, hi ha d’haver alguna cosa malament: o bé ella tenia sobrepès, o edat avançada o dubtosa moralitat. El missatge subliminal era, òbviament, qüestionar la respectabilitat d’aquesta dona en qüestió, el que demostra que, com la danesa Irene va assenyalar a Juan Bonilla, les societats d’origen dels turistes no eren tan liberals, tampoc. En les normes de conducta vigents, una trobada sexual amb l’Altre exòtic seria percebuda –almenys pel que fa a dones– com una amenaça per a l’ordre moral. Això podria explicar per què la imatge del macho ibérico estava completament absent de la cultura visual turística de l’època.

  • 2 Entre 1960 i 1973, al voltant de dos milions d'espanyols van emigrar a països d'Europa septentriona (...)

25Un missatge subliminal similar va ser detectat per l’historiador Sasha D. Pack (2006: 146) en els còmics suecs que representaven històries de vacances als països mediterranis: després de ser cortejada per un Don Juan de pell olivàcia, la jove romàntica sempre tornava a casa donant la mà a un compatriota que havia conegut durant les seves vacances. Així, després d’una lleugera desviació, l’ordre social està feliçment restaurat. El fet que en els països d’origen dels turistes aquests mateixos homes de pell olivàcia representaven la migració i la mà d’obra barata2, faria encara més aconsellable contrarestar aquestes desviacions.

26Irònicament, les pel·lícules espanyoles que representaven històries de romanços turista-local van donar suport a valors molt similars: el final feliç comú representat en aquest cas un amant llatí penedit tornant als braços de la seva casta núvia de tota la vida (Crumbaugh 2009: 101-103). Per tant, independentment de la difuminació de les jerarquies socials, culturals i de gènere que hagin tingut lloc en els intersticis de l’experiència turística (Nash 2015: 153), sembla que el sistema es va resistir a qualsevol pertorbació de l’ordre moral imperant, tant des del punt de vista dels amfitrions com dels convidats.

Cambrers preuats

27A l’extrem oposat, la manca de representació visual de l’amant llatí contrasta amb el règim de la hípervisibilitat que li va ser assignada al cambrer. Tot i que podria pensar-se que aquesta figura es podria considerar simplement implícita en qualsevol escena que representi el consum turístic, la seva presència en escena era sovint explícita (figures 7, 10). La inclusió d’un cambrer en composicions que representaven turistes gaudint en un bar o restaurant pot semblar aleatòria en un primer moment, però la seva presència juga un paper essencial per a l’imaginari del que podria anomenar-se el tòpic de la bona vida.

Figura 10: Costa Brava. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, ca. 1965

Figura 10: Costa Brava. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, ca. 1965

Fullet, detall - Centro de Documentación Turística de España, Tourspain

  • 3 Els estudis de camp de l'època confirmen que els baixos preus estaven entre els principals argument (...)

28Sobre la base de la comprensió del turisme com a inversió de la vida quotidiana (Graburn 1977), s’ha suggerit que, si bé podria ser atractiu per als turistes acomodats jugar a ser camperol per un dia, els obrers són més aptes per jugar a ser rei / reina per un dia. En el context del modern turisme de masses, la possibilitat de ser servit seria un atractiu important per a aquella "gent de classe mitjana modesta" que van començar a viatjar a l’estranger i "es van trobar per primera vegada en condicions de manar i ser servits, mentre que a la llar, podrien ser ells mateixos els servidors " (Lippard, 1999: 7). Això seria encara més cert en el cas d’Espanya, el producte turístic que es basava en l’atractiu dels preus barats3.

  • 4 La revista Holidaymaking de Thomas Cook presenta un assortiment il·lustratiu d'aquests titulars: "E (...)

29A nivell textual, el discurs de la bona vida es reflecteix a través d’eslògans i capçaleres que destacaven els baixos preus4. Però una de les seves traduccions visuals més evidents van ser aquelles imatges que representaven el turista servit per un cambrer elegantment vestit. Que la figura del cambrer estigui vinculada a una certa idea de luxe es posa de manifest en els testimonis personals dels turistes. La formalitat dels serveis de restauració fascinava per exemple a l’americana Doris Stanislawski, qui en una carta a la seva mare va descriure el tractament de primera classe que la seva família va rebre al Gran Hotel de Saragossa de la següent manera:

Els cambrers anaven vestits de frac, llevat del cap que només portava un jaqué. El segon cap va prendre la nostra comanda –portava frac i llaç negre. Va transmetre la comanda al nostre cambrer, també de frac i llaç negre i a un cambrer inferior brot [sic] del menjar en realitat. Anava de frac però amb llaç blanc. ... Es tractava d’un total de sis lacais per servir-nos un àpat senzill però molt excel·lent. (Stanislawski 1952.03.10)

30No hi ha dubte que el turista associa les idees de l’opulència i la vida elevada a la imatge del cambrer, que, vist des d’aquest punt de vista, adopta un significat servil. De fet, la figura del servent també sembla haver jugat un paper en l’imaginari de convertir-se en rei per un dia. En la seva guia turística 1956, el britànic Dawson Gratrix va vincular la possibilitat de contractar servidors a la idea d’un apartament de vacances espanyol perfecte:

Hi ha diverses raons [per llogar un apartament]. La primera el mòdic preu dels apartaments. Una altra és el baix cost dels aliments i begudes, particularment les darreres, quan es compren a les botigues. Però la principal atracció és, que a Espanya es poden aconseguir criats. Un solter pot tenir un pis aquí i no haver de fer cap feina de la casa. Home, dona i família poden tenir unes vacances perfectes sense haver de rentar res, fer el llit, rentar la roba, cuinar o netejar. Es pot veure com era la vida al dia de l’Àvia. (Gratrix 1956: 89-90)

31Sembla clar que la idea de ser servit era un dels principals encants de l’aristocratització temporal vinculada a l’experiència turística –d’aquí la freqüent representació del cambrer. Des del punt de vista de la indústria del turisme, aquesta figura també va jugar un paper important en la promulgació de l’hospitalitat, entenent l’hospitalitat com una construcció que permet silenciar els elements hostils de l’experiència turística, com el d’intercanvi econòmic (Obrador de 2009, sobre la base de Derrida).

32Pel que fa al règim de Franco, el discurs de l’hospitalitat va ser clau en la implantació de la ideologia del Desenvolupament Turístic (Desarrollismo Turístico) dins de la societat espanyola. Les autoritats franquistes presenten les professions relacionades amb el turisme com a assumptes d’importància nacional: "el recepcionista de l’hotel, el guia turístic, el delegat d’una agència de viatges ... sempre ha de considerar-se a si mateix un ambaixador d’un país amb una gran història i dignitat" (Nuevo horizonte del turismo español1962: 64-66). Alhora, van tractar d’inculcar la idea de l’hospitalitat com una qualitat intrínseca de la població nativa, afirmant que el "caràcter acollidor" tan característic de "la naturalesa espanyola" va ser segona atracció principal del país, tot seguit del seu clima (Nuevo horizonte… 1962: 10-13). Aquests comentaris intentaven afavorir l’orgull nacionalista de la població d’una manera que fomentés la seva identificació amb el projecte turístic de la nació.

Redefinició del machoibérico

33Hem vist que el mite del macho ibérico no només va ser ignorat en gran part, sinó també, en certa mesura qüestionat en els discursos turístics de l’època. A jutjar pel fort contrast entre la manca de representació de l’amant llatí i la hiper-visibilitat de la figura del cambrer, es podria dir que els contactes turista-local només es visualitzaven com les relacions jeràrquiques que es produïen als espais segurs del consum turístic. Independentment de si hi haguessin contactes de naturalesa eròtica, sembla que en el context de la normativitat turística no hi havia una relació entre iguals. Com podem llavors explicar la capacitat de resiliència d’aquest imaginari en les representacions espanyoles?

34L’explicació més senzilla connecta el seu èxit al fet que els espanyols vivien sota un règim de moral altament reprimida, el que implica que la llegenda del turista estranger i el Don Juan funcionessin com a mitjà d’evasió en forma de fantasies sexuals. El subgènere cinematogràfic amb el que vam començar aquest article s’interpreta en general al llarg d’aquestes línies. El crític de cinema Jordi Costa (2004) ha descrit la comèdia sexy celtibèricacom "un gènere que va intentar donar una forma molt lleugera a una desesperació profunda" a través de trames aparentment frívoles i pujades de to que ocultaven en la seva opinió "un crit ofegat". Però aquesta explicació ens situa un cop més en el marc interpretatiu que entén el turisme com a font de llibertat.

35Encara que estic d’acord amb Justin Crumbaugh (2009: 87) que "és equívoc afirmar una equivalència categòrica entre la transgressió sexual i l’oposició a la dictadura", al mateix temps, sembla difícil separar les dues categories completament. Mary Nash (2015: 147-148) sosté que en els ambients més liberals la figura de la sueca "es va reinterpretar com un símbol de llibertat i democràcia", suggerint que "les esperances polítiques de canvi es van superposar amb l’anhel de llibertat personal i sexual en front de la repressió franquista". El fet que el model femení adoptat pels cercles progressistes de la Gauche Divine catalana com un símbol de la dona moderna –rossa, alta, prima i de mentalitat oberta– era, en essència, una apropiació de la imatge de la turista sueca (Villamandos 2011: 71), sembla confirmar aquesta superposició. Malgrat això, la naturalesa antagònica d’aquesta figura pot haver estat exagerada, ja que el mateix prototip femení va ser utilitzat per les campanyes oficials de promoció (figura 11).

Figure 11: Fuengirola. Málaga. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, Madrid, 1969.

Figure 11: Fuengirola. Málaga. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, Madrid, 1969.

Fullet - Centro de Documentación Turística de España, Tourspain

36La meva opinió és que la figura de la sueca exerceix tal poder simbòlic que discursos turístics històrics difícilment poden escapar de la seva aura hipnòtica. És per això que proposo centrar-me en el mite de l’amant llatí. Per tal de ser capaç de superar la transferència de significats entre la transgressió sexual i la política, hem d’abordar altres implicacions culturals i sociològics que envoltaven aquesta figura. Quan llegim el paper masculí del macho ibérico en el context del medi social en què es va originar, es fa evident que el destinatari principal dels significats que portava no era un públic femení estranger, sinó l’home nacional. Molt específicament, era la mà d’obra turística la que es tractava amb més força.

37Ja en 1977, els autors del llibre Costa del Sol. Retrato de unos colonizados (Galán et al., 1977) va identificar la llegenda de l’aventura d’una nit amb una estrangera com una de les "falses imatges" que van donar forma a les aspiracions d’incomptables treballadors no qualificats que acudien en massa als centres turístics per tal de treballar com cambrers –aquells afortunats o de suficient bon aspecte –o com a treballadors de la construcció –la majoria. La figura del cambrer evocava segons aquests autors imatges de mans netes, elegant uniforme, consells i més important, "senyores clientes" (Galán et al 1977 : 87). Això el va convertir en el treball més cobejat de la indústria turística, i els que el practicaven se n’enorgullien d’encarnar el mite:

Si el turista beu un whisky, me’n prendré dos. Si el turista passa la nit flirtejant, flirtejo més que ell. Però, és clar, a les set del matí, a cadascú el seu: les noies alpis de dalt dormint, jo a la planta baixa preparant les taules perl’esmorzar. (Galán et al 1977: 144)

  • 5 Els termes amfitrions i convidats mateixos han estat qüestionats com una retòrica nostàlgica de la (...)

38En aquest sentit, la llegenda del macho ibérico pot replantejar-se com una eina psicològica que va promoure la internalització de les jerarquies i les relacions de poder que dóna suport a la indústria de l’hoteleria, que era, segons els mateixos autors, "un dels assoliments més reeixits de l’ordre capitalista en el seu objectiu de crear diferents capes o estrats socials dins de la classe treballadora"(Galán et al 1977: 107). El mite del Don Juan espanyol va impulsar l’orgull masculí dels treballadors i, al mateix temps, els va animar a assimilar el seu paper al servei del turisme, contribuint així a consolidar el mercat laboral turístic, així com les diferències socials i de classe entre amfitrions i convidats5.

39Això introdueix una desviació del que s’ha observat en altres contextos culturals i històrics. Glenn Bowman (1989) sosté que per als comerciants palestins joves que treballen a les botigues de records turístics a Jerusalem, la idea de seduir a estrangers representava una manera en què "aquestes persones s’imaginen a si mateixos capaços de manipular un món dissenyat per eliminar-los o destruir-los"; mentre que la kamakia grega (equivalent al palanquero espanyol, una versió una mica professionalitzada del faldiller de la turista) prenia, d’acord amb Sofka Zinovieff (1991: 212), "venjança sobre les dones (i per tant sobre els seus països) insultant-les i enganyant-les, i conquistant-les sexualment i metafòricament)". Aquestes interpretacions han estat qüestionades per autors com Hazel Tucker (2003: 138), que critica la seva tendència "cap a un excés de concentració en l’objectiu i l’estratègia dels homes implicats en aquest tipus de relacions, mentre que resten importància a les veus de les dones". En qualsevol cas, sembla obvi que aquestes lectures no són aplicables a l’Espanya franquista. Lluny de la mobilització d’un hipotètic revengisme, aquí el mite del romanç amb la turista estrangera va contribuir a la comprensió global positiva del turisme, que definitivament no va ser percebut com una força opressora, sinó tot el contrari.

40El mite de l’amant llatí pot ser llavors considerat com una construcció cultural que va ajudar a mobilitzar l’opinió pública nacional a favor de la indústria del turisme en un sentit més ampli. Jo suporto en aquest sentit la interpretació de Justin Crumbaugh de l’al·legoria de la trobada sexual amb turistes com un mitjà "per cartografiar l’economia política i les jerarquies de classe internacionals d’una manera que es feia ressò del propi posicionament simbòlic pervers del règim de Franco respecte al capital estranger" (2009: 108). Crumbaugh utilitza el concepte foucaultià de dispositif per replantejar el turisme com un dispositiu de governabilitat que aconsegueix una identificació profunda, però en gran mesura inadvertida amb la ideologia oficial del boom turístic.

41Un dels testimonis més aclaridors en aquest sentit és l’article publicat per José María Moreno Galván sota el pseudònim de Juan Triguero a la revista clandestina Cuadernos de Ruedo Ibérico el 1965. El crític d’art, intel·lectual i antifranquista va desacreditar clarament l’augment en la llibertat il·lusòria portada pel turisme com a coartada per a la continuïtat de la dictadura, i va assenyalar Manuel Fraga Iribarne com l’intrigant "intermediari del desflorament d’Espanya". Ministre d’Informació i Turisme entre 1962 i 1969, Fraga va ser de fet un dels principals representants de les elits franquistes liberals coneguts com aperturistes, que eren responsables i, al seu torn, els principals beneficiaris de lanarrativa hegemònica del turisme com un factor liberalitzador:

  • 6 L'autor fa referència a les 1964 celebracions públiques orquestrada pel règim per commemorar els se (...)
  • 7 Les referències a l'Opus Dei i al descrèdit de la Falange reflecteixen l'evolució política de la di (...)
  • 8 La referència al productor de cinema nord-americà al·ludeix a la promoció oficial de la indústria d (...)

La veritat és que Espanya ha canviat molt en aquests famosos "25 anys de pau"6. El desenvolupament del capital monopolista, l’estabilització, el –gairebé oficial– descrèdit de la Falange, la televisió, els cinc títols europeus del Real Madrid, l’Opus Dei ...7 Tot ha contribuït a donar al nostre país una fesomia diferent. Quan es beu una cervesa a la terrassa d’un cafè a Madrid o quan es pren un bany en una platja mediterrània, a un li resulta difícil imaginar que aquest era un país de fanàtics sacerdots que va ordenar l’assassinat per defensar la Santa Mare Església ... La tradicional misèria a Espanya persisteix, és clar, però està oculta, allunyada de les zones turístiques per una brillant exultació del Seat 600, turistes sueques, Samuel Bronston8 i gambetes amb salsa d’all. ... Cal reconèixer que no devem ni una mica d’aquesta brillantor al gabinet ministerial present. Per exemple, sembla que en certes "boites" [sic] de la Costa Brava fins i tot "el striptease" [sic] ha arribat a ser tolerat ... I diuen que la nit d’obertura algun mascle ibèric que, reprimit per massa segles de "valors espirituals", no podia contenir el seu entusiasme al veure desvestir-se una senyora americana, va perdre el control i va cridar, visca Fraga Iribarne! (Triguero 1965)

42En el context del boom turístic, els límits entre la transgressió sexual i un procés orquestrat oficialment de modernització es tornen borrosos. Els interessos d’una població que busca la llibertat i els d’una dictadura en recerca de la perpetuació convergeixen en les aigües ambivalents de la ideologia del Desenvolupament (Desarrollismo). Aquest últim va beure del desig espanyol centenari d’esborrar l’estigma de la diferència i de presentar el país com a inequívocament Europeu (Pack 2006: 137). Això va aconseguir una situació "en què l’individu podria aliar-se amb les forces hegemòniques voluntàriament, i fins i tot amb entusiasme" (Crumbaugh 2007: 159-160), fomentant postures i actituds que afavorissin el règim.

43Per concloure, no hi ha dubte que el mite de l’amant llatí mereix un examen més detallat dins dels estudis turístics espanyols. Lluny de ser només un clixé frívol, va colonitzar imaginacions eròtiques ibèriques i autorepresentacions a partir de la dècada de 1950. D’altra banda, la seva absència de la cultura visual turística de l’època planteja qüestions de jerarquies amfitrió-convidat en la representació normativa de l’Altre turístic i aconsella analitzar-lo com un mite de circulació principalment domèstica. Finalment, s’ha de fer un esforç per no restringir la lectura històrica de la narrativa de la sueca i el Don Juan als seus efectes d’apoderament sexual. Una reflexió més crítica la planteja com un instrument ideològic que va animar l’assimilació dels discursos turístics oficials i, en última instància, va reduir l’oposició a la dictadura.

Haut de page

Bibliographie

Afinoguénova E., 2007, "El discurso del turismo y la configuración de una identidad nacional para España", in Rey-Reguillo, A. (ed.). Cine, imaginario y turismo. Estrategias de seducción. Valencia, Tirant lo Blanch (35-63).

Afinoguénova E., 2011, "Lo Moderno y lo Primitivo del Desarrollismo Turístico Español", Cornejo Parriego R., Villamandos A. (eds), Un Hispanismo para el Siglo XXI: Ensayos de Crítica Cultural, Madrid, Editorial Biblioteca Nueva, 159-181.

Arnau i Segarra P., 1999, Narrativa i turisme a Mallorca (1968-1980), Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear.

Belso R., 1968, Living Spain. A Guide to the Spanish People, New York, Crown Publishers.

Bonilla J., 2007, La Costa del Sol en la hora pop, Sevilla, Fundación José Manuel Lara.

Bowman G., 1989, "Fucking tourists. Sexual Relations and Tourism in Jerusalem’s Old City", Critique of Anthropology, XI (2), 77-93.

Cardon G., Losada J-C., 2009, La invasión de las suecas. De la España de la boina a la España del biquini, Barcelona, Ariel.

Carol M., Playà J. (eds), 2008, Reencontrar la Costa Brava, Barcelona, Lunwerg.

Costa J., 2004, "Marvels of the disencounter, treasures of the stereotype: an imaginary tour of the picturesque and the exotic (without forsaking the solipsistic)", Mayo E., N. Marzo J-L., Romaní M. (eds), Tour-isms: the Defeat of Dissent, Barcelona, Fundació Antoni Tàpies, 307-319).

Crouch D., 2005, "Flirting with space: Tourism geographies as sensuous/expressive practice", in Cartier C. A., Lew A. (eds), Seductions of place. Geographical perspectives on globalization and touristed landscapes, London, Routledge, 23-35.

Crouch D., Jackson R., Thompson F. (eds), 2005, The Media & the Tourist Imagination. Converging Cultures, London, Routledge.

Crumbaugh, J., 2007, "El turismo como arte de gobernar: los «felices sesenta» del franquismo", Rey-Reguillo, A. (ed.), Cine, imaginario y turismo. Estrategias de seducción. Valencia, Tirant lo Blanch, 147-175.

Crumbaugh J., 2009, Destination Dictatorship. The Spectacle of Spain’s Tourist Boom and the Reinvention of Difference, Albany, Sunny Press.

Dann G., 1996, "The people of tourist brochures", in Selwyn T. (Ed.), The tourist image. Myths and myth making in tourism, Chichester: John Wiley & Sons, 61-81.

de Diego E., 2014, Rincones de postales. Turismo y hospitalidad, Madrid, Cátedra.

de Haro García, N., 2009, "Contra ‘XXV Anos de Paz’: los grabados que se opusieron a los medios de masas del franquismo", Cabañas Bravo, M. et al. (eds) Arte en tiempos de guerra, Madrid, CSIC.

Galán J. J. et al., 1977, Costa del Sol. Retrato de unos colonizados, Madrid, Campo abierto.

Graburn N., 1977, "Tourism: The Sacred Journey", Smith, V. L. (Ed.), Hosts and Guests. The Anthropology of Tourism, Philadelphia, University of Pennsylvania Press.

Gratrix D., 1956, The Little Roads to Spain, London, Herbert Jenkins.

Haycraft J., 1958, Babel in Spain, London, Hamilton.

Lenz R., 2010, "Hotel Royal’ and other Spaces of Hospitality. Tourists and Migrants in the Mediterranean", Scott, J. and Tom Selwyn (eds), Thinking Through Tourism, Oxford, Berg, 209-229.

Lippard L., 1999, On the Beaten Track. Tourism, Art and Place, New York, The New Press.

Lübbren N., Crouch D.(eds), 2003, Visual Culture and Tourism, Oxford, Berg Publishers.

Maynz R., 1961, Urlaub in Almuñecar. Beobachtungen einer Soziologin während einer Urlaubsreise durch Spanien. Materialien für Tourismusforschung, Munich, Studienkreis für Tourismus, 961-3.

MacCannell, D., 1976, The Tourist: A New Theory of the Leisure Class, New York, Schocken Books.

Moreno Garrido A., 2007, Historia del turismo en España en el siglo XX, Madrid, Síntesis.

Nash M., 2015, "Mass Tourism and New Representations of Gender in Late Francoist Spain: The Sueca and Don Juan in the 1960s", Cultural History, 4 (2), 36-161.

Nuevo horizonte del turismo español, 1962, Madrid, Ediciones del Movimiento.

Obrador P., 2009, "The Mediterranean Pool: Cultivating Hospitality in the Coastal Hotel", in Crang, M., Obrador P., Travlou P. (eds), Cultures of Mass Tourism. Doing the Mediterranean in the Age of Banal Mobilities, Farnham, Surrey, Ashgate, 91-109.

Pack S. D, 2006, Tourism and Dictatorship. Europe’s Peaceful Invasion of Franco’s Spain, New York, Palgrave Macmillan.

Pagenstecher C., 2003, "From romantic to collective gaze. Changing images of Majorca in post-war German tourist brochures", International Conference on Tourisms and Histories - Representations and Experiences, Preston (UK), University of Central Lancashire, June, 19-21.

Pagenstecher, C., 2014, "Visualizando el Sur. Catálogos de turoperadores alemanes, 1950-1990", Diéguez Patao, S. (ed.), Los lugares del arte. Identidad y representación, vol. I. Barcelona, Laertes, 199-212.

Picard, D., 2011, Tourism, Magic and Modernity. Cultivating the Human Garden, New York, Berghan.

Rakić T., Chambers D. (eds), An Introduction to Visual Methods in Tourism, London, Routledge.

Regàs R., 2005, "Una edad de oro, un paisaje de gloria", Memòries de la Costa Brava, Barcelona, Lupita Books, 200-204.

Rosendorf N. M., 2014, Franco Sells Spain to America. Hollywood, Tourism and Public Relatins as Postwar Spanish Soft Power, New York, Palgrave Macmillan.

Salazar N. B., Graburn N. H. (eds), 2014, Tourism Imaginaries. Anthropological Approaches, New York, Berghahn.

Santos F, 2003, Exiliados y emigrados: 1939-1999, Alicante, Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes.

Simpson C., 1963, Take me to Spain. Including Majorca and with a Sampling of Portugal, Sydney, Angus & Robertson.

Spode H., 2015, "Semiotics, Tourism", in Jafari J.,Honggen X. (eds), Encyclopedia of Tourism, Online: Springer International Publishing.

Stanislawski D., 03.10.1952 (letter to her mother). Doris Barr Stanislawski scrapbooks, 1901-1977, vol. 24, 1952-54 (21-22). Personal archives: Bancrof Library (BANC MSS 80/100 c).

Time off in Southern Spain. The Observer Guide to Resorts and Hotels, 1964, London, Hodder and Stoughton.

Triguero J. (Moreno Galván, J. M.), 1965, "La generación de Fraga y su destino", Cuadernos de Ruedo Ibérico ,1, 5-16.

Tucker H., 2003, Living with Tourism. Negotiating Identities in a Turkish Village, London/New York, Routledge.

Tusell J., 2008, Historia de España en el siglo XX. La dictadura de Franco, Madrid, Taurus.

Urry J., 1990, The Tourist Gaze. Leisure and Travel in Contemporary Societies, London, SAGE Publications.

Valero V., 2004, Viajeros contemporáneos, Ibiza, siglo XX, Pre-textos, Valencia.

Vanaclocha J., 1974, "El cine sexy celtibérico", Equipo Cartelera Turia, Cine español: cine de subgéneros, Valencia, Fernando Torres.

Vega C., 2011, Lógicas turísticas de la fotografía, Madrid, Cátedra.

Villamandos A., 2011, El discreto encanto de la subversión. Una crítica cultural de la Gauche Divine, Pamplona, Laetoli.

Wright R., 1960, Pagan Spain, London, The Bodley Head.

Zinovieff S., 1991, "Hunters and Hunted: Kamaki and the Ambiguities of Sexual Predation in a Greek Town", Loizos, P., Papataxiarchis E. (eds), Contested Identities, Princeton, Princeton University Press.

Haut de page

Notes

1 Totes les cites de fonts espanyoles són traduccions d'autor.

2 Entre 1960 i 1973, al voltant de dos milions d'espanyols van emigrar a països d'Europa septentrional i central, la majoria d'ells en el marc d'acords de treball amb el govern espanyol (Sants 2003).

3 Els estudis de camp de l'època confirmen que els baixos preus estaven entre els principals arguments que van convèncer el turista a triar destinacions espanyoles. Durant les seves observacions de 1961, la sociòloga alemanya Renate Maynz percep que els turistes anglesos I alemanys van triar Espanya "no només pel sol, sinó també a causa dels preus relativament baixos. ... En comparació amb Itàlia, a Espanya s'esperava poder viure com un veritable senyor"(Maynz 1961: 13).

4 La revista Holidaymaking de Thomas Cook presenta un assortiment il·lustratiu d'aquests titulars: "Espanya romàntica ... on els preus són baixos ... i el sol brilla a l'ordre!" (1954); "Els diners allarguen més a la verge Costa Brava" (1956); "El sol costa menys a la Costa Brava" (1957); "Gran, alegre Sant Sebastià –però mireu com és de barat!" (1959); "Desbordant de diversió, això és Sant Sebastià –i tan barat!" (1960); "Mallorca. Llum solar a preu de ganga"(1966).

5 Els termes amfitrions i convidats mateixos han estat qüestionats com una retòrica nostàlgica de la indústria del turisme que és inadequada per a descriure les relacions de poder mitjançant les quals la gent negocia i exerceix la seva posició en la geografia del turisme (Lenz 2010).

6 L'autor fa referència a les 1964 celebracions públiques orquestrada pel règim per commemorar els seus 25 anys de mandat (vegeu García de Haro 2009).

7 Les referències a l'Opus Dei i al descrèdit de la Falange reflecteixen l'evolució política de la dictadura de Franco, que després de la Segona Guerra Mundial es va embarcar en un procés de desfascistizatció i liberalització. Aquest va ser dirigit pels grups d'influència de l'Opus Dei, que van entrar al govern amb la reorganització de 1957 (vegeu Tusell 2008).

8 La referència al productor de cinema nord-americà al·ludeix a la promoció oficial de la indústria de Hollywood durant la dècada de 1960 a Espanya, que va ser una cap de corda important de relacions internacionals de finals del franquisme (vegeu Rosendorf 2014).

Haut de page

Table des illustrations

Titre Figura 1: Mallorca (Balears) Espanya. Foto cine Casa Planas, Mallorca, 1966
Crédits Postal - Museo del Traje
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-1.jpg
Fichier image/jpeg, 212k
Titre Figures 2, 3, 4: Holidaymaking, 1953, 1956, 1957
Crédits Thomas Cook Archive
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-2.jpg
Fichier image/jpeg, 412k
Titre Figures 5, 6, 7: Vacances d’estiu a Espanya i Portugal, 1952, 1961 i 1965
Crédits Thomas Cook Archive
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-3.jpg
Fichier image/jpeg, 460k
Titre Figura 8:Spanistyp. Creación Avil, Barcelona, 1966
Crédits Postal - Col·lecció Utopia
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-4.jpg
Fichier image/jpeg, 776k
Titre Figura 9: “Dies d’Or a l’Assolellada Espanya”, Holidaymaking, 1963
Crédits Thomas Cook Archive
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-5.jpg
Fichier image/jpeg, 448k
Titre Figura 10: Costa Brava. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, ca. 1965
Crédits Fullet, detall - Centro de Documentación Turística de España, Tourspain
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-6.jpg
Fichier image/jpeg, 1,5M
Titre Figure 11: Fuengirola. Málaga. Espanya. Ministeri d’Informació i Turisme, Madrid, 1969.
Crédits Fullet - Centro de Documentación Turística de España, Tourspain
URL http://journals.openedition.org/viatourism/docannexe/image/1678/img-7.jpg
Fichier image/jpeg, 579k
Haut de page

Pour citer cet article

Référence électronique

Alicia Fuentes Vega, « L’amant llatí espanyol: un mite estrictament domèstic?  », Via [En ligne], 11-12 | 2017, mis en ligne le 14 mai 2018, consulté le 20 mai 2018. URL : http://journals.openedition.org/viatourism/1678 ; DOI : 10.4000/viatourism.1678

Haut de page

Traducteur

Estela Mariné-Roig

Professora Serra Húnter

Haut de page

Droits d’auteur

Licence Creative Commons
Via Tourism Review est mis à disposition selon les termes de la Licence Creative Commons Attribution - Pas d'Utilisation Commerciale - Pas de Modification 4.0 International.

Haut de page
  • OpenEdition Journals