Introducció

1Les imatges han estat durant molt temps un punt focal dels debats en els estudis sobre turisme. Si la comprensió inicial del turisme com a recull de signes i representacions simbòliques va revelar la importància del visual en la dinàmica turística (MacCannell 1976,Urry 1990), les imatges es consideren actualment com una de les formes a través de les quals circulen els imaginaris intangibles de llocs o persones i es tornen visibles (Salazar i Graburn 2014). Les imatges participen tant en la formació com en la transmissió dels mites dels llocs (Lübbren i Crouch 2003) i en l’imaginari personal del turista, que compara i negocia la seva experiència individual d’una destinació amb les imatges preconcebudes de la mateixa (Crouch, Jackson i Thompson 2005). El visual també és important per a la comunitat receptora, que sol ajustar el seu comportament a la seva identitat turística (de Diego 2014). Tot i que s’està començant a superar el tradicional "biaix ocular" dels estudis turístics (Spode 2015) amb plantejaments que permeten llegir el turisme com una pràctica sensual i expressiva en comptes d’una molt mediatitzada (Crouch 2005), les imatges encara tenen un paper important en l’experiència turística, encara que tan sols sigui com a referències per a la verbalització de les emocions (Picard 2011).

2Des del punt de vista de la producció del coneixement acadèmic, les imatges ens permeten investigar aspectes que poden no presentar-se amb molta claredat a través de mètodes tradicionals i no visuals (Rakić i Chambers 2012). Això és especialment cert en un cas com el dels estudis turístics a Espanya, on el paper fonamental que va jugar la indústria turística en els darrers temps del règim franquista ha monopolitzat el discurs històric. Això ha generat una narrativa rígida i hegemònica que és difícil de penetrar, que se centra en la presència de turistes estrangers al país com un factor liberalitzador i vincula el turisme a un cert impuls cap a la democràcia.

3Una anàlisi crítica de les imatges produïdes pel boom turístic a Espanya pot donar llum a altres aspectes culturals, ideològics i sociològics del fenomen, tot contribuint a una revisió molt necessària del discurs turístic a Espanya (Afinoguénova 2007). En aquest article intentaré demostrar com les imatges poden ajudar-nos a desafiar determinats preconceptes mitjançant l’anàlisi de les representacions associades a una de les figures més populars de la narrativa històrica del boom turístic espanyol: el Latin lover. Amb aquesta finalitat, examinaré les publicacions turístiques aparegudes entre 1950 i 1970 – des de fullets promocionals fins a guies i llibres de viatges, així com revistes turístiques i postals – a la recerca de representacions visuals d’aquesta figura. Era el Latin lover present a les representacions turístiques destinades a públics estrangers tal i com ho era en els discursos nacionals?

4El mite de la trobada eròtica amb la dona turística (la sueca) va tenir una àmplia popularitat, per exemple, entre els treballadors masculins del sector turístic. Era la figura del Latin lover realment el producte d’una liberalització cultural induïda pel turisme internacional, o més aviat un mite defensiu creat pels imaginaris nacionals per construir una imatge coherent de la masculinitat com a compensació per una certa posició subalterna? En aquest cas, com afectava aquesta figura a les actituds i mentalitats nacionals davant la indústria turística i, més important encara, davant el govern espanyol i les seves polítiques turístiques?

Senyores i senyors, el mascle ibèric

5Mentre que les fantasies exòtiques sobre la dona espanyola es remunten als viatgers del Romanticisme, l’origen de la versió masculina del mite s’ha situat al voltant dels anys vint, essent una de les seves primeres fites l’actor italo-americà Rudolph Valentino. El mite del Latin lover va tornar a aparèixer segons l’hispanista Justin Crumbaugh als anys seixanta, quan va tenir lloc "una contra tendència en les representacions de Hollywood ... de la cultura mediterrània en què és el mascle nadiu qui està erotitzat" (2009: 100).

6Durant el tardo franquisme a Espanya, el personatge del Latin lover mediterrani es va fer cada vegada més popular gràcies a un subgènere de pel·lícules conegudes com comedia sexy celtibérica (Vanaclocha 1974) que va explotar les fantasies masculines de trobades sexuals amb turistes estrangeres. Aquestes pel·lícules van encunyar el concepte del mascle ibèric, que encara s’utilitza com a burla del concepte ibèric tradicional de masculinitat. En comparació amb el Latin lover sofisticat i atractiu dels anys 20, el mascle ibèric és escandalosament clar i primitiu, però segons la llegenda això no li va impedir despertar el desig femení. El mascle ibèric per excel·lència va ser Alfredo Landa, l’actor que més va protagonitzar aquestes pel·lícules. Aquest Don Joan de baixa estatura, pèl fosc i sense educació es va presentar com irresistible per a tota mena de dones, especialment les atractives, joves i rosses. Aquestes últimes es van identificar normalment com a turistes estrangeres – molt especialment, sueques – que se suposava que eren sexualment més obertes que la seva contrapart espanyola. Portats a la ficció una i altra vegada, el mite del Latin lover i la turista estrangera esdevingué comú, i des de la ficció cinematogràfica es va convertir en una realitat incontestable – un estat que encara té avui dia. No només en l’imaginari popular sinó també en la literatura acadèmica, sempre que s’esmenta l’auge del turisme espanyol, el mite centra inexorablement el discurs.

7El mascle ibèric constitueix una de les imatges simbòliques – conjuntament amb la rossa sueca i el bikini – en què es basa el discurs del turisme com a força alliberadora. Aquestes imatges evidencien de manera molt poderosa la disrupció que el turisme va provocar en l’atmosfera de repressió moral que prevalia a l’Espanya franquista. Una gran atenció gira, per exemple, al voltant del tema del bikini, en tant que va objectivar tot el malestar moral i religiós. Els autors sovint destaquen que, per molt que les autoritats i l’Església catòlica pretenguessin impedir la propagació del vestit polèmic tot establint normes del protocol per al bany, les dones espanyoles el van adoptar cada vegada més (Cardona i Losada 2009, Carol i Playà 2008). Això demostra, segons el raonament que segueix, que el contacte amb turistes estrangeres va tenir l’efecte secundari de modificar les actituds i els codis de conducta dels espanyols.

9Aquests supòsits semblen problemàtics des de diversos punts de vista: en primer lloc, no reconeixen la implicació real de la dictadura en la indústria turística. La conceptualització del turisme com a força desestabilitzadora de naturalesa antagònica no coincideix amb la realitat d’un règim que, malgrat les diferències internes entre els ministres conservadors i els més liberals, va adoptar àmpliament la ideologia del desenvolupament turístic a mitjans de la dècada de 1960 (Afinoguénova 2011). En segon lloc, en la mesura que es dóna per suposat que els nous codis morals i les conductes més lliures eren un dany colateral imprevistos i no desitjats pel règim, no es té en compte el fet que la consideració internacional de Franco es va beneficiar de tolerar aquesta liberalització (Valero 2004). Finalment, com va assenyalar Justin Crumbaugh, hi ha una confusió de termes, ja que "concebre el desenvolupament del turisme com a camí cap a l’emancipació democràtica implica tàcitament acceptar el dubtós supòsit que mercats més lliures fan persones més lliures" (2009: 34).

10Tenint en compte que els mites de la noia sueca i el mascle ibèric són els pilars fonamentals d’aquest discurs, un anàlisi més detallat de les seves representacions visuals ens pot ajudar a repensar aquesta narrativa. Tot tenint en compte l’aura poderosa i simbòlica en la ment col·lectiva espanyola, és sorprenent descobrir que sorgeix un panorama diferent quan fem seguiment del seu impacte en la cultura visual turística de l’època.

Erotisme en la imatge de destinació d’Espanya: amfitrions i ... amants?

11L’erotisme jugava, igual que en altres destinacions de platja de l’època, un paper essencial en els imaginaris turístics d’Espanya. Els fullets i postals promocionals del període 1950-1970, quan es va produir la identificació definitiva del producte turístic espanyol amb el model de vacances de sol i platja (Moreno Garrido 2007), mostren una tendència cap a una representació cada vegada més sensual i dinàmica del cos dels turistes. Aquest procés, que s’ha descrit com un pas de la mirada romàntica a la mirada col·lectiva (Pagenstecher 2003, basant-se en els termes de John Urry), va substituir a les iconografies contemplatives – com la del panorama costaner – amb altres que es van centrar en els comportaments dels turistes – per exemple, el turista estirat sobre la sorra. Tot seguint la identificació habitual de les dones com a objecte per ser observat en la publicitat turística (Lippard 1999: 51), el cos semi despullat de la turista femenina va protagonitzar algunes de les iconografies més freqüents, com la de la platja, l’hotel o la piscina (figura 1). Tal com ha explicat Carmelo Vega, aquestes imatges presenten a la dona "com una presència anònima de naturalesa sexual que contribueix a embellir el paisatge viatjat i a completar paràmetres específics d’identificació, tot associant el seu cos a determinades representacions del plaer turístic" (2011: 218).

12Però, què passa amb les expectatives de vacances de les dones? Hi havia algun espai per als seus imaginaris sensuals? Tot i que cal mirar amb molt deteniment per trobar-lo, també hi ha una prova de l’erotisme femení en la cultura visual turística de l’època. Una de les sèries gràfiques on això és més evident és la que formen les cobertes de Holidaymaking, una revista emesa per Thomas Cook des dels anys 50 com a complement als seus fulletons comercials. El paper protagonista que pren la dona en aquestes portades és notable, però encara més destacat és el fet que un nombre significatiu d’ells suggereix manifestament la idea d’un mènage-a-trois (figures 2-4). Això introdueix una desviació dels codis de representació identificats per l’historiador Cord Pagenstecher (2014) als fullets de l’operador turístic alemany Scharnow. Tot i que aquest autor també va reconèixer un nombre significant de trios en les cobertes frontals cada vegada més sexualitzades de Scharnow dels anys seixanta, en aquest cas el grup estava sempre format per un sol home i dues dones, mai a l’inrevés, com en les portades de Thomas Cook. Això deixa pocs dubtes que era el plaer femení el que va ser atractiu per a la revista Holidaymaking, i recomana la seva consideració com a publicació orientada a dones.

13Un testimoni personal que evidencia el desig femení en l’imaginari turístic d’Espanya l’aporta l’autor Juan Bonilla (2007), la curiositat del qual es va desencadenar amb el descobriment d’una col·lecció de fotografies de dones nòrdiques nues que es van prendre a la sorra de la Costa del Sol al 1962. Bonilla va poder localitzar tant el fotògraf aficionat que les va fer com una de les assegudes, una dona danesa que encara vivia a Torremolinos. L’entrevista que va fer és una fantàstica font d’informació sobre l’aura eròtica que envoltava destinacions com Torremolinos i Marbella durant aquell temps. La danesa Irene deixa clar que unes vacances a Espanya eren sinònimes d’alliberament per a les dones turistes del nord d’Europa:

Quan li pregunto si és conscient del que significa l’aterratge de tantes patrulles de turistes estrangers, quan ensopeguem amb el terme ineludible d’"alliberament", Irene em mira desconcertada: no té cap dubte, elles no van portar res, va ser una col·lisió, elles no estaven tan alliberades allà d’on venien, esperaven arribar aquí per tal d’alliberar-se. (Bonilla 2007: 104-106)

14Bastant iròniques, les declaracions de Bonilla, si pensem que des del punt de vista espanyol eren elles les que van portar la llibertat moral a un país dictatorial. En tot cas, tot això demostra que l’erotisme jugava un paper important en els imaginaris turístics femenins de la meitat del segle XX a Espanya, però no necessàriament es dedueix que aquest alliberament va ser imaginat com una trobada sexual entre amfitrions i convidats. De fet, amb un examen més detallat es fa palès que composicions com les de les sèries Holidaymaking no intentaven representar el mite del Latin lover. Els cabells rossos dels homes, d’una banda, i el fet que portin vestits de bany i realitzin activitats turístiques com ara prendre el sol, de l’altra, suporten la seva consideració com a turistes i no com a homes locals.

15El mateix succeeix amb els fullets de Thomas Cook que proporcionaven informació específica sobre Espanya i Portugal. Encara que aquí el nadiu apareixia de vegades a la portada (figura 5), el seu món sempre estava representat totalment aïllat del turista. L’únic cas on sembla haver-se produït una feble barreja d’ambdues realitats és la del fulletó de 1952, on es veu un parell de turistes de amb cabells rossos passejant entre la població local d’un poble mediterrani (figura 6). A part d’això, l’únic nadiu que traspassa la frontera i participa activament en el món del turista és el cambrer (figura 7).

16En el seu conegut estudi sobre "The People on Tourist Brochures", el sociòleg Graham Dann (1996) va observar que els amfitrions i els invitats gairebé mai es representaven compartint un espai comú. Segons la seva anàlisi, els nadius i els turistes mostraven proximitat física només en aquells llocs on es produïa el consum turístic, com ara al restaurant, l’hotel o el club nocturn. Això implicava que, allà on els turistes i els nadius compartien l’espai visual, el turista sempre era representat com a consumidor, mentre que el nadiu adoptava dos rols possibles, ambdós tot implicant una posició subalterna: ja sigui la del servent o la de l’objecte folklòric d’observació. Cord Pagenstecher (2014) va arribar a una conclusió similar en el cas dels fulletons de Scharnow. Tot i que les cobertes frontals van optar per imatges de joves turistes i gairebé mai van representar el subjecte local, aquest apareixia a les pàgines interiors, generalment en forma d’un cambrer.

17Des d’aquesta nova perspectiva, la narrativa del Latin lover espanyol comença a semblar menys sòlida. Les imatges de la platja sovint representaven a la turista femenina mentre gaudia de la cortesia masculina, però sempre proporcionada per un company de viatge, mentre que el més prop que l’home local va arribar a estar fou com a cambrer o venedor (figura 8). Una iconografia com la de la parella de turistes que gaudia d’un espectacle de flamenc en una discoteca apel·lava a l’atractiu del luxe i l’erotisme, però de nou, l’home espanyol quedava fora de l’equació (figura 9). En aquestes representacions, és el turista masculí qui realitza el paper de l’amant, mentre que el nadiu representa l’amfitrió. La seva missió és la de crear un marc adequat per a una nit exòtica i romàntica – en altres paraules, ell ofereix els refrigeris i el toc pintoresc. Si, com conclou Juan Bonilla, en aquella època "la Costa del Sol era una festa", les representacions turístiques semblarien suggerir que els espanyols no hi estaven convidats.

18Cal assenyalar que no estic formulant cap conclusió sobre el comportament real de les dones turistes a l’Espanya de Franco. No és la meva intenció examinar l’existència de trobades sexuals per se sinó la forma en què es van promulgar (o ocultar)visualment, per tal de reflexionar sobre les implicacions que això té en relació a la narració mítica del mascle ibèric. El fet que el personatge del Latin lover, tan omnipresent en el subconscient nacional espanyol, fos absent en la imatge turística de la destinació, genera algunes preguntes. De la mateixa manera que la figura de la turista sueca ha estat descrita com una construcció espanyola creada per una mirada masculina que erotizava la rossa del nord (Nash 2015), també hem de repensar el Latin lover com un mite de circulació eminentment nacional. Això genera dues preguntes: en primer lloc, per què va ser exclosa de les representacions canòniques la idea de la trobada sexual amb el nadiu? I, en segon lloc, com podem explicar la persistència del mite en l’imaginari nacional espanyol del boom turístic?

Don Joans controvertits

19Per respondre a la primera pregunta cal tenir en compte com la literatura turística de l’època va tractar el tema del contacte sexual entre la dona turista i el mascle local. En primer lloc, es pot afirmar que les guies i llibres de viatges destinats als públics europeus i americans entre 1950 i 1970 gairebé mai no mencionaven aquest tema. En segon lloc, les poques guies que van reconèixer l’existència d’una determinada tensió sexual solen presentar-la en forma d’una atenció no desitjada de l’home espanyol cap a la turista femenina.

20Un dels temes possibles en aquest sentit va ser el de l’assetjament que les dones que viatjaven soles patien a Espanya. Colin Simpson, l’escriptora australiana de guies turístiques, per exemple, explica una història inquietant sobre una dona que, després d’haver viatjat per tot el món, va confessar que Espanya va ser l’únic país on realment va témer ser violada (1963: 105). Una història semblant la va explicar a Richard Wright en el seu llibre de viatges Pagan Spain (1960: 80). Passejant per les Rambles de Barcelona, es va trobar amb una coneguda seva americana que li va demanar ajuda perquè el propietari de la seva pensió havia estat abusant verbalment d’ella des que havia descobert que viatjava sola. Pel que sembla, va assumir que era prostituta. No cal dir que aquestes narratives són diametralment oposades a les connotacions alegres i despreocupades del Latin lover.

21Altres autors van evitar aquestes imatges negatives i van donar una visió més inofensiva del Latin lover, però al fer-ho també van llançar dubtes sobre la seva efectivitat. L’autor de guies turístiques Ramiro Belso, per exemple, va ridiculitzar a Don Joan espanyol com a completament inofensiu per no dir impotentment infra-qualificat:

Des dels primers anys d’infància, els espanyols han sentit repetir que són temperamentals, impulsius, violents – qualificatius cap dels quals és cert – i s’esforcen per honrar aquesta tradició. Una de les estratagemes habituals consisteix a acompanyar la turista de taverna a taverna, intentant emborratxar-la. Aquesta jugada rarament té èxit... Tot i que Don Joan va néixer a Espanya, no es pot dir que els espanyols són grans Don Joans. Els manca estil, cosmopolitisme, audàcia, sentit de l’humor i "savoir faire". Ells són, d’altra banda, bons marits i pares excel·lents. (Belso 1968: 148-151)

22Una altra de les narratives principals que giren al voltant del tema del Latin lover se centra en el tipus particular de dona que podria ser propensa a desitjar a la companyia del mascle local. A la coneguda Babel in Spain (1958), John Haycraft, fundador de la International House Organization, va parlar sobre una noia canadenca que ell i la seva esposa Brita van conèixer a Còrdova, a qui ell va qualificar de "grassa", "gran i alegre". Segons Haycraft, aquesta dona es va declarar encantada amb el frenesí que la seva aparença liberal causava a la població masculina local:

És genial aquí. Mai he cridat l’atenció – vull dir, no em considero atractiva. Però aquí, és meravellós! (Haycraft 1958: 174)

23No és sense intenció que Haycraft remarca la figura robusta d’aquesta dona. De fet, cada vegada que una senyora turista suggeria que se sentia atreta pel mascle espanyol, es feien comentaris sarcàstics sobre ella. Un altre exemple seria la guia Time off in Southern Spain (1964: 71), on l’autor es burlava d’aquelles "Sueques de mitjana edat" que "vénen a xiular als carrers darrere de joves espanyols locals arrogants".

24Així doncs, no només va ser àmpliament ignorada la possibilitat de trobades sexuals amb els homes espanyols sinó que, a més, la dona que sostenia aquestes expectatives era infravalorada. Tot destacant deliberadament el seu poc atractiu, els autors la van representar com un ésser humà absurd i van jutjar les seves motivacions, el que implicava que si una dona buscava una relació amb un home local, hi havia d’haver algun problema en ella: ja sigui que ella tingués sobrepès, fos massa gran o tingués una dubtosa moralitat. El missatge subliminal era òbviament qüestionar la respectabilitat d’aquesta dona, la qual cosa demostra que, com la Danesa Irene va assenyalar a Juan Bonilla, les societats d’origen dels turistes tampoc eren tan liberals. En les normes de conducta imperants es percebia una trobada sexual amb l’Atre exòtic, almenys pel que fa a la dona, com una amenaça per a l’ordre moral. Això podria explicar per què la imatge del mascle ibèric va estar completament absent en la cultura visual turística de l’època.

26Irònicament, les pel·lícules espanyoles que representaven històries del romanç turista-local presentaven valors molt similars: el final feliç que es representava en aquest cas era el del Latin lover penedit que tornava als braços de la seva novia casta de tota la vida (Crumbaugh 2009: 101-103). Així doncs, independentment del desdibuixament de les jerarquies socials, culturals i de gènere que hagin tingut lloc en els intersticis de l’experiència turística (Nash 2015: 153), sembla que l’establishment es resistia a qualsevol pertorbació de l’ordre moral predominant, tant des del punt de vista de l’amfitrió com dels convidats.

Cambrers estimats

27A l’extrem contrari, la manca de representació visual del Latin lover contrasta amb el règim d’hipervisibilitat que se li va assignar al cambrer. Encara que aquesta xifra es podria considerar simplement implícita en qualsevol escena que representi el consum turístic, la seva presència sovint es va posar en escena explícitament (figures 7, 10). La inclusió d’un cambrer en composicions que representaven a turistes gaudint a bar o restaurant podrien semblar aleatòries al principi, però la seva presència juga un paper fonamental en l’imaginari del que es podria anomenar el tòpic de la bona vida.

Els cambrers anaven amb vestit llarg, llevat del cap que només vestia un jaqué. El segon cap va prendre la nostra comanda – portava una corbata i vestits llarg negres. Ell va transmetre la comanda al nostre cambrer, també corbata i vestit llarg negre i un cambrer inferior va portar el menjar finalment. Aquest portava vestit llarg i una corbata blanca... Va costar sis lacais per servir-nos un simple però excel·lent menjar. (Stanislawski 03.10.1952)

30No hi ha dubte que les idees turístiques d’opulència i alt nivell de vida en la imatge del cambrer, que, vist des d’aquest punt de vista, adopta un significat servil. De fet, la figura del criat també sembla haver jugat un paper en l’imaginari de convertir-se en rei per un dia. En la seva guia turística de 1956, el britànic Dawson Gratrix va vincular la possibilitat de contractar criats a la idea d’unes perfectes vacances en apartaments espanyols:

Hi ha diverses raons [per llogar un apartament]. El primer, el preu mòdic dels apartaments. Un altre és el baix cost dels aliments i begudes, en particular les últimes, quan es compren a les botigues. Però l’atractiu principal és que a Espanya es poden aconseguir criats. Un solter pot agafar un pis aquí i no moure un dit a la casa. Home, dona i la seva família poden gaudir d’unes vacances perfectes sense rentar els plats, fer el llit, rentar-se la roba, cuinar o netejar. Un pot veure com era la vida quotidiana el dia nacional de l’àvia. (Gratrix 1956: 89-90)

31Sembla clar que la idea de ser servit era un de les principals atractius de l’aristocratització temporal lligada a l’experiència turística – d’aquí la representació freqüent del cambrer. Des del punt de vista de la indústria turística, aquesta xifra també va tenir un paper important en la representació de l’hospitalitat, entenent hospitalitat com una construcció que va permetre silenciar els elements hostils de l’experiència turística, com és la de l’intercanvi econòmic (Obrador 2009, basant-se en Derrida).

32Pel que fa al règim franquista, el discurs de l’hospitalitat va ser clau en la implantació de la ideologia del Desenvolupament Turístic (Desarrollismo Turístico) a la societat espanyola. Les autoritats franquistes van presentar les professions relacionades amb el turisme com a qüestions d’importància estatal: "el recepcionista d’hotel, el guia turístic, el representant d’una agència de viatges ... sempre hauria de considerar-se com l’ambaixador d’un país amb gran història i dignitat" (Nuevo horizonte del turismo español 1962: 64-66). Al mateix temps, van tractar d’infondre la idea d’hospitalitat com una qualitat intrínseca de la població nativa, tot al·legant que el "caràcter acollidor" tan característic de la "naturalesa espanyola" era el segon principal atractiu del país, després del seu clima (Nuevo horizonte ... 1962: 10-13). Aquests comentaris pretenien afavorir l’orgull nacionalista de la població de manera que fomentés la seva identificació amb el projecte turístic de la nació.

Redefinint el mascle ibèric

33Hem vist que el mite del mascle ibèric no només va ser àmpliament ignorat sinó també en certa mesura qüestionat en els discursos turístics de l’època. A jutjar pel fort contrast entre la manca de representació del Latin lover i la hiper visibilitat de la figura del cambrer, es podria dir que els contactes turistes-locals només es visualitzaven com a relacions jeràrquiques que tenien lloc en els espais segurs del consum turístic. Independentment de si van passar contactes de naturalesa eròtica, sembla que en el context de la normativitat turística no hi havia una relació entre iguals. Llavors, com podem explicar la resiliència d’aquest imaginari en les representacions espanyoles?

34L’explicació més directa connecta el seu èxit amb el fet que els espanyols vivien sota un règim de moral molt reprimida, el que implicaria que la llegenda del turista estranger i el Don Joan funcionessin com a mitjà d’evasió en forma de fantasies sexuals. El subgènere cinemàtic amb el qual hem començat aquest article és usualment interpretat en aquests termes. El crític cinematogràfic Jordi Costa (2004) ha descrit la comedia sexy celtibérica com "un gènere que va intentar donar una forma molt lleugera a una desesperació profunda" a través de trames aparentment frívoles i arriscades que ocultava en la seva opinió "un crit esglaiat". Aquesta explicació ens situa una vegada més en el marc interpretatiu que llegeix el turisme com a font de llibertat.

35Tot i que estic d’acord amb Justin Crumbaugh (2009: 87) que "és equívoc afirmar una equivalència categòrica entre la transgressió sexual i l’oposició a la dictadura", alhora sembla difícil separar aquestes dues categories completament. Mary Nash (2015: 147-148) manté que, en els entorns més liberals, la figura de la sueca "va ser re-significada com a símbol de llibertat i democràcia", tot suggerint que "les esperances polítiques de canvi es van superposar a l’anhel de la llibertat sexual i personal de la repressió franquista". El fet que el model femení adoptat pels cercles progressistes de la Gauche Divine catalana com a símbol de la dona moderna – rossa, alta, prima i oberta – era, en essència, una apropiació de la imatge de la turista sueca (Villamandos 2011: 71), sembla confirmar aquesta superposició. No obstant això, la naturalesa antagònica d’aquesta figura pot haver estat exagerada, ja que el mateix prototip femení va ser utilitzat per les campanyes oficials de promoció (figura 11).

36La meva afirmació és que la figura de la sueca exerceix un poder tan simbòlic que els discursos turístics històrics gairebé mai poden escapar de la seva aura hipnòtica. Per aquest motiu proposo més aviat centrar-se en el mite del Latin lover. Per tal de poder superar la transferència de significats entre la transgressió sexual i política, hem d’abordar altres implicacions culturals i sociològiques que envolten aquesta figura. Quan llegim el paper masculí del mascle ibèric en el context dels entorns socials en els quals es va originar, es fa evident que el destinatari principal dels significats que portava no era un públic estranger, sinó l’home nacional. Molt específicament, era la mà d’obra turística el destinatari a qui s’adreçaven amb més força.

37Ja el 1977, els autors del llibre The Costa del Sol. Portrait of a colonized people (Galán et al., 1977) van identificar la llegenda de la relació d’una sola nit amb una estrangera com una de les "imatges falses" que van donar forma a les aspiracions d’innombrables treballadors no qualificats que van acudir als centres turístics per treballar com a cambrers – els més afortunats o prou intel·ligents – o com a treballadors de la construcció – la majoria. La figura del cambrer evocava d’acord amb aquests autors imatges de mans netes, uniforme elegant, propines i, sobretot, "clientes senyores" (Galán et al., 1977: 87). Això el va convertir en el treball més cobdiciat de la indústria turística, i els que ho practicaven es van enorgullir de personificar el mite:

Si el turista beu un whisky, jo en prendré dos. Si el turista passa la nit coquetejant, jo coquetejo més que ell. Però, per descomptat, a les set del matí, a cadascú a la seva: les noies dormint a dalt, jo a baix preparant les taules per esmorzar. (Galán et al 1977: 144)

39Això introdueix una desviació en relació al que s’ha observat en altres contextos històrics i culturals. Glenn Bowman (1989) sostenia que per als joves comerciants palestins que treballaven a les botigues de souvenirs turístics a Jerusalem, la idea de seduir les estrangeres representava una manera en què "aquests individus s’imaginaven ser capaços de manipular un món pensat per eliminar-los o destruir-los"; mentre que la kamakia grega (equivalent al palanquero espanyol, una versió una mica professionalitzada de la dona-caçadora turística) segons Sofka Zinovieff (1991: 212) implicava en "venjar-se de les dones (i, per extensió, dels seus països) tot insultant-les i enganyant-les i conquistant-les sexualment i metafòricament)". Aquestes interpretacions han estat qüestionades per autors com Hazel Tucker (2003: 138), que critiquen la tendència "cap a una sobre-concentració en l’objectiu i l’estratègia dels homes implicats en aquestes relacions, mentre s’infravaloraven les veus de les dones". En qualsevol cas, sembla obvi que aquestes lectures no són aplicables a l’Espanya franquista. Lluny de mobilitzar una hipotètica revenja, aquí el mite de l’aventura amb la turista estrangera va contribuir a la comprensió global positiva del turisme, la qual cosa definitivament no es percebia com una força opressora sinó tot el contrari.

40El mite del Latin lover pot ser considerat com una construcció cultural que va ajudar a mobilitzar l’opinió pública nacional a favor de la indústria turística en un sentit més ampli. Recolzo, en aquest sentit, la interpretació de Justin Crumbaugh de l’al·legoria de la trobada sexual amb les turistes com un mitjà per "situar l’economia política i les jerarquies de classes internacionals de manera que es feia eco del propi posicionament simbòlic pervers del franquisme respecte al capital estranger" (2009 : 108). Crumbaugh utilitza el concepte foucaultià del dispositif per repensar el turisme com un “dispositiu governamental” que va aconseguir una identificació profunda però, en bona part, desapercebuda, amb la ideologia oficial del boom turístic.

41Un dels testimonis més aclaridors en aquest sentit és l’article publicat per José María Moreno Galván sota el pseudònim de Juan Triguero a la revista clandestina Cuadernos de Ruedo Ibéricoel 1965. L’intel·lectual i crític d’art antic francès va desacreditar clarament l’augment il·lusori de la llibertat portat pel turisme com una coartada per a la continuïtat de la dictadura, i va assenyalar a Manuel Fraga Iribarne com a "intermediari del desgast espanyol". Ministre d’Informació i Turisme entre 1962 i 1969, Fraga va ser precisament un dels principals representants d’aquelles elits liberals franquistes anomenades aperturistes, els quals foren responsables i, al seu torn, els principals beneficiaris de la narració hegemònica del turisme com a factor liberalitzador:

• 6 L’autora al ludeix a les celebracions publiques del 1964 orquestrades pel règim per conmemorar els (...)
• 7 Les referències a l’Opus Dei i el descrèdit de la Falange reflecteixenl’evolució política de la dic (...)
• 8 La referencia al productor de pel·lícules americà al ludeix a la promoció oficial de la industria d (...)

La veritat és que Espanya ha canviat bastant en aquests famosos "25 anys de pau"⁶. El desenvolupament del capital monopolista, l’estabilització, la – gairebé oficial – desacreditació de la Falange, la televisió, els cinc títols europeus del Reial Madrid, l’Opus Dei ...⁷Tot ha contribuït a donar-li una fisonomia diferent al nostre país. Quan es beu una cervesa a la terrassa d’una cafeteria de Madrid o quan es neda en una platja mediterrània, no es pot imaginar que es tractés d’un país de sacerdots fanàtics que van ordenar assassinats per defensar la santa Mare Església... La misèria tradicional espanyola es perllonga, per descomptat, però està oculta, allunyada de les zones turístiques per una brillant exaltació de Seats 600, turistes sueques, Samuel Bronston⁸ i gambetes en salsa d’all. ... Cal reconèixer que no devem una mica d’aquesta brillantor a l’actual gabinet ministerial. Per exemple, sembla que en certs "boites" [sic] de la Costa Brava fins i tot els striptease [sic] han estat tolerats ... I diuen que a la nit d’obertura algun mascle ibèric qui, reprimit per massa segles de "valors espirituals", no va poder frenar el seu entusiasme en veure una senyora americana despullant-se, va perdre el control i va cridar, visca Fraga Iribarne! (Triguero 1965)

42En el context del boom turístic, els límits entre la transgressió sexual i un procés de modernització oficialment orquestrat es difuminen. Els interessos d’una població en recerca de llibertat i els de perpetuació d’una dictadura van convergir en les aigües ambivalents de la ideologia del Desenvolupament (Desarrollismo). Aquest últim va beure del desig centenari d’Espanya d’esborrar l’estigma de la diferència i de presentar el país com un país europeu inequívocament (Pack 2006: 137). Això va suposar una situació "en què l’individu es podia aliar voluntàriament amb les forces hegemòniques, i fins i tot amb entusiasme" (Crumbaugh 2007: 159-160), tot fomentant posicionaments i actituds que afavorien el règim.

43Per concloure, no hi ha dubte que el mite del Latin lover mereix un examen més detallat dels estudis turístics espanyols. Lluny de ser tan sols un tòpic frívol, va colonitzar la imaginació eròtica ibèrica i les autorepresentacions a partir de la dècada del 1950. D’altra banda, la seva absència en la cultura visual turística de l’època planteja qüestions de jerarquies amfitrions-convidats en la representació normativa de l’Altre turista i aconsella analitzar-lo com un mite de circulació primordialment domèstica. Finalment, cal fer un esforç per no restringir la lectura històrica de la narrativa de la sueca i el Don Joan als seus efectes en termes d’empoderament sexual. Una reflexió més crítica el qüestiona com una eina ideològica que va fomentar l’assimilació dels discursos turístics oficials i, en última instància, que va reduir l’oposició a la dictadura.