Navegación – Mapa del sitio

InicioNuméros15Els reptes del turisme de cara a ...

Texto completo

1L’11 de gener de 2019, el final de les vacances escolars, el vaixell ràpid que creua el Golf d’Urabá transporta principalment turistes, la majoria procedents del Departament d’Antioquia i la seva capital Medellín, i es dirigeix a les platges de Capurganá i Sapzurro. Enmig dels turistes vestits amb pantalons curts, destacant amb la seva roba càlida, cinc migrants haitians continuen el seu viatge cap al nord. El bosc verge de Darién, situat a pocs quilòmetres de la frontera de Panamà, és actualment una àrea de trànsit per als migrants de països cada vegada més diversos. La posició estratègica d’aquest territori, una ruta important per a l’exportació de la cocaïna des de fa ja diverses dècades, és de fet un dels epicentres de la violència colombiana des dels anys 90 (Martin 1997). Tanmateix, amb l’enfortiment de les polítiques de seguretat iniciades uns anys abans, i els atractius naturals que ofereix aquesta regió, se estan desenvolupant guest-houses, restaurants i clubs de busseig, mentre que de cada cop són més els pescadors propensos a llogar els seus vaixells als turistes. Aquesta zona constantment "desaconsellada formalment" l’any 2019 (en vermell al mapa) pel Ministeri francès d’Europa i d’Afers Estrangers, per contra està al centre de les polítiques del Ministeri de turisme colombià, que la considera des de 2014 com una de les quatre "regions pilot" incloses al programa "turisme, pau i convivència" (ONUDC 2014). Aquesta bretxa entre la voluntat de les autoritats públiques de canviar les dinàmiques locals i les representacions adjuntes a la regió i, d’altra banda, les recomanacions internacionals relacionades amb aquesta zona encara inaccessible al turisme fins fa poc, així com l’heterogeneïtat de les pràctiques en un espai limitat (turisme, tràfic il·legal, migració interna i externa, pacificació del territori, etc.), reflecteixen en part els reptes i els obstacles als quals s’enfronten els actors del sector turístic colombià i les poblacions locals dels territoris objectiu del desenvolupament d’aquesta activitat es consideraven, de vegades amb massa pressa, com l’activitat providencial per a les regions com Urabá.

  • 1 La llei 1448 del 2011, la llei de víctimes i restitució de terres i la creació d'organismes estatal (...)

2Seguint les polítiques de seguretat promogudes pels governs d’Uribe (2006-2010) i Santos (2010-2018), després de l’acord de pau signat entre les FARC-EP i l’Estat i sota l’impuls de la legislació de restitució de terres a les víctimes dels conflictes1, un nombre creixent de regions i ciutats veuen el retorn i l’arribada de diferents tipus d’actors: poblacions desplaçades i traumatitzades, turistes estrangers atrets per un país prèviament poc conegut, promotors a la recerca de beneficis o combatents desmobilitzats buscant oportunitats. Aquests ràpids canvis en el teixit social colombià no estan exempts de tensions de les quals el turisme pot ser revelador. La ràpida i, a vegades, incontrolada urbanització de zones balneàries com les de la costa caribenya; la problemàtica de l’accés a la terra i l’explotació dels recursos naturals, patrimoni cultural material i immaterial; narco-turisme i prostitució; la mediatització i la memorització de figures del conflicte com Pablo Escobar –tots aquests elements relacionats directament o indirectament amb el sector turístic són font de polèmiques i, de vegades, de conflictes violents.

  • 2 “bombardeo mediático que tiene como centro la palabra “posconflicto”. El hecho de que se use esta p (...)
  • 1
  • 4 Reprenent el lema de la campanya de Sí al referèndum del 2 d'octubre de 2016 la validació o no de l (...)

3Els reptes del desenvolupament turístic són nombrosos en un context sociopolític que preferim anomenar pel terme "post-acords" en lloc de "post-conflicte". Aquesta elecció evita diversos errors en la comprensió dels reptes que Colòmbia s’enfronta avui en dia en el sector turístic com en altres llocs. Des de 2016, la idea d’una Colòmbia post-conflicte es troba al cor d’un bombardeig mediàtic. C. A. Niño González i D. Palma Álvarez analitzen com "el fet d’utilitzar aquest terme en singular i de manera absoluta, dóna la sensació que amb els processos de pau amb les FARC-EP tots els conflictes de Colòmbia desapareixen" (2018, pàg. 87)2. Aquests autors recorden que la imaginació nacional s’ha format, des de fa més de mig segle, per un "actor altament volàtil, [les FARC-EP] que ha ocupat una gran part de l’agenda política, econòmica, de seguretat, social i fins i tot psicològica de l’Estat. En altres paraules, Colòmbia va estar ’farcaritzada’" (2018, p.94)3. La interpretació de la història colombiana, la dinàmica dels conflictes i les respostes institucionals han estat guiades en gran mesura per aquesta realitat. Les FARC-EP, al llarg dels anys, han representat "l’Altre" contra el qual es construïa la societat més igualitària, "l’Altre" encarnant l’origen de tots els mals del país, doncs "l’Altre" a combatre, permetent així legitimar totes les accions de l’Estat. No obstant això, tal construcció narrativa fa oblidar que la violència a Colòmbia no va aparèixer amb la formació de les FARC-EP, sinó que la va precedir (Pécaut 2001). També ignora les causes estructurals de les violències colombianes que només un veritable reconeixement pot garantir una "pau estable i duradora"4. Finalment, l’acord amb les FARC-EP representa només el "començament cap a una pau plena, de manera que els problemes i conflictes viscuts al país no es redueixen pas a la presència de grups guerrillers en el territori colombià" (Guilland i Mazars, 2012, pàg. 19).

  • 5 Un terme usat pel president Juan Manuel Santos, en el moment de la signatura de l'acord: "És millor (...)
  • 6 Alguns guerrillers, després de la signatura dels acords, es van negar a desmobilitzar-se, altres ha (...)
  • 7 L'Exèrcit d'Alliberament Nacional (Ejército de Liberación Nacional) és el segon grup més important (...)
  • 8 El Bacrim són grups armats irregulars sovint hereus d'ex paramilitars incompletament desmobilitzats (...)
  • 9 Aquests assassinats s'esmenten en els informes de l'Alt Comissariat de Nacions Unides per als Drets (...)

4El desenvolupament turístic s’ha d’adaptar a aquesta "pau imperfecta"5. Si no gaudeix de l’Eldorado post-conflicte evocat massa sovint sense reserves, el turisme es beneficia tanmateix d’un cert avantatge retòric lligat a la mediatització d’una presumpta situació de pau que permet tranquil·litzar els turistes i els inversors potencials. Es beneficia igualment d’un avantatge concret relatiu a la desmobilització de guerrillers que alliberen territoris estratègics per al seu desplegament. Tot i això, aquesta desmobilització no va ser completa6 i territoris anteriorment sota el control de les FARC-EP estan experimentant una reorganització del poder que pot ser altament problemàtica. En moltes zones, persisteix o s’imposa la presència d’altres grups armats irregulars (ELN7 i les organitzacions criminals, com les milícies paramilitars (Bacrim)8 i/o distribuïdors de drogues). Aquests grups exerceixen sobre els territoris i les poblacions locals una pressió que dificulta l’exercici d’un estat de dret, des de que es van signar els acords l’any 2016, el nombre d’assassinats de líders socials, defensors dels drets humans i ex-guerrillers és alarmant9. Els límits per al desenvolupament de la pau també estan vinculats a un sistema econòmic on els fonaments capitalistes i neoliberals frenen l’equitat social, aprofundeixen les desigualtats i fomenten les vel·leïtats de la propietat dels recursos rurals, urbans, miners, naturals, materials i també turístics. L’Estat colombià fomenta aquest model econòmic amb el risc de produir economies d’enclavament en les regions "on la frontera entre el que és legal i il·legal ja no existeix" (Serje 2012) i on el capitalisme salvatge no ha d’obstruir pas l’explotació comercial de les regions i els seus recursos. La indústria turística forma part d’aquesta dinàmica i per desenvolupar-se ha de complir amb les organitzacions locals i regionals. És difícil aleshores entendre el turisme com una eina indiscutible per a la pau, que el govern o l’Organització Mundial del Turisme (OMT), tot i així, promouen amb convicció.

5Així, mentre que la recuperació del turisme que viu Colòmbia des de la dècada de 2000 és vist per les autoritats públiques i els professionals de la indústria, no només com una bonança econòmica, sinó també com un signe de la pau i retorn del país a l’escena internacional, l’arribada de turistes estrangers cada vegada més massiva i l’obertura del país a una gran majoria de la seva població anteriorment fortament restringida en la seva mobilitat, com a mínim planteja una sèrie de qüestions. Les nombroses conferències i iniciatives públiques aparegudes recentment per enfortir el sector turístic demostren l’interès de les autoritats colombianes en centrar-se en aquesta indústria. Si bé el benefici econòmic és el principal impulsor d’aquest procés, altres dinàmiques, com ara la rehabilitació dels veterans o la memòria del conflicte, animen igualment aquesta forta voluntat de desenvolupar el turisme. Com veurem més endavant, l’activitat està en plena expansió al país. És difícil no associar aquest boom amb els beneficis del període post-acord. Cal creure que el turisme i la pau van de la mà? Si bé aquesta activitat segueix sent limitada en període de conflicte armat, en reconfigurar les dinàmiques socials, d’identitat, polítiques i econòmiques dels territoris, el turisme torna a barrejar les cartes del poder exercit allà. Segons les seves modalitats de desenvolupament, pot ser la font de nous conflictes, noves formes de dominació i negacions de reconeixement més insidiosos. L’objectiu d’aquest article no és pas minimitzar l’impacte positiu del turisme en aquest post-acord a Colòmbia, sinó constatar que la indústria encara té molts reptes a superar per ser el corol·lari de la pau. Declarar que una Colòmbia turística garanteix una reconstrucció post-conflicte no és un acte performatiu. Llavors cal preguntar-se si entendre el turisme com una eina per a la pau es tracta més d’un mite o d’una realitat. Després d’un breu ullada a la recuperació del turisme colombià des del començament dels anys 2000, aquest document proposa observar alguns dels reptes que caracteritzen el sector des de la signatura dels acords de pau entre el govern i les FARC-EP, com la reconstrucció de la imatge del país, la prostitució i el narco-turisme, la problemàtica de l’accés a la terra i els recursos, la promoció de l’ecoturisme i el turisme "comunitari" i el paper d’aquesta indústria en la reintegració de combatents desmobilitzats.

I. La represa del turisme a Colòmbia

  • 10 El contingent també inclou un gran nombre de veneçolans que van deixar el seu país després de la cr (...)

6El conflicte armat a Colòmbia ha obstaculitzat significativament el desenvolupament del turisme fins al 2006, any que va veure una recuperació significativa en el sector. Segons el Vice-Ministeri de Turisme (Colombia Reports, 2018), una mica més d’un milió de visitants estrangers van arribar a Colòmbia el 2006, mentre que 3.104.606 van visitar el país el 2018, que implica un augment més de 300% en dotze anys. Una gran majoria d’aquests visitants són procedents dels Estats Units (20,8% el 2018) i principals països d’Amèrica Llatina (Veneçuela10, Argentina, Brasil i Mèxic). No obstant això, es pot observar a principis de 2019, un descens de visitants argentins (menys 27%) i el Brasil (menys 15%), mentre que els procedents de Perú (més del 44%) i França (més del 26%), per contra, han vist augmentar considerablement els seus contingents. La gran majoria d’aquests visitants viatgen a Colòmbia per raons associades amb l’oci (79%) i una porció significativa viatja per motius de negocis (12,8%), obligant a les autoritats a centrar-se de manera significativa en el turisme de negocis. És la capital Bogotà que acull el major nombre de visitants, seguit de Cartagena, Medellín i Cali. No obstant això, mentre que la majoria dels turistes estrangers arriben per via aèria a la capital, actualment és la regió caribenya al nord del país, que representa el focus principal del turisme amb un important punt d’atracció, la ciutat colonial de Cartagena, classificada com a patrimoni de la UNESCO. L’atractiu de la zona del Carib també es pot il·lustrar pel dinamisme excepcional de Santa Marta i Bucaramanga, pel que fa a l’acolliment de turistes estrangers (Colombia Reports, 2018).

7Entre 2007 i 2015, el govern colombià ha rebut dues vegades la cimera mundial de l’OMT, la primera vegada a Cartagena i la segona vegada a Medellín, una ciutat en plena reconstrucció de la seva imatge ennegrida pels càrtels. El 2007, l’informe sobre la cimera de l’OMT va descriure Colòmbia com un país tornat de la vora de l’abisme. El desenvolupament turístic es va optimitzar en primer lloc assegurant carreteres, amb programes com Vive Colombia. Viaja por ella (Viu Colòmbia. Viatja per ella) i Rutas Seguras (Rutes segures), que van permetre el redescobriment del seu país per nombrosos residents i l’inici del creixement del turisme internacional. El president d’extrema dreta, Álvaro Uribe Vélez (2002-2010) i la seva política de mà de ferro ha jugat un paper important en aquest procés, entre d’altres a través d’un programa anomenat "caravanas turísticas" (caravanes turístiques), inclòs en la seva política de seguretat i defensa: d’acord a un horari específic, tropes de l’exèrcit estaven guardant algunes carreteres que condueixen als llocs turístics. En aquest context de pacificació del territori, el Pla de Desenvolupament Nacional de Colòmbia per a 2014-18 ha establert el turisme com un sector prioritari en la seva estratègia a través de l’elaboració d’un pla específic per al turisme 2014-2018, titulat: "Tourism for Peace Building". Els llocs de desenvolupament prioritaris han estat identificats i etiquetats "destinacions post-conflicte"; el desenvolupament turístic va ser considerat com una forma de "reconstruir el teixit social i la cultura dels territoris, alhora que millora la cadena de valor i la qualitat de vida de les comunitats d’acollida mitjançant pràctiques responsables i sostenibles" (OCDE 2018, pàg. 317).

8Si bé les característiques de seguretat sens dubte han impulsat el turisme, especialment el turisme local, també era essencial per a les autoritats transformar la imatge d’un país, considerat durant dècades com a perillós i de difícil accés, i més encara per atreure turistes internacionals. Com es destaca a l’informe de l’OMT "Colombia, back on the map of world tourism" (OMT 2009), el país era conegut aleshores pel públic i els esforços de comunicació pública havien de centrar-se no en la creació d’una imatge, sinó més en la correcció d’una imatge distorsionada. El govern ha iniciat una important tasca de comunicació a través del seu braç operatiu ProColombia, encarregat de promoure el país als turistes i inversors estrangers. Les organitzacions internacionals també han donat suport a aquesta estratègia de comunicació; l’OMT ha impulsat significativament el país celebrant les seves campanyes de comunicació que li hauria permès, segons l’esmentat informe, transmetre "la veritable realitat del país, lliure d’estereotips i prejudicis de la seva història traumàtica, ja en gran part pertanyents al passat, i en curs de ser completament resolts a curt termini" (OMT 2009, pàg. 3).

II. La promoció d’una nova imatge del país: força i límits

9ProColombia va iniciar la seva primera campanya de turisme el 2007. Es titulava "Colombia es pasión" (Colòmbia és passió); l’objectiu era unir les persones darrere d’una identificació comuna. (Guilland 2012). La segona campanya llançada en 2007, adoptant un to més audaç, va prendre el contrapeu de la imatge negativa associada amb Colòmbia mitjançant la mobilització de la noció de "risc", "Colombia, el riesgo es que te quieras quedar" (Colòmbia, el risc és que hi vulguis romandre).

10El 2013, el concepte de "realisme màgic" –característic entre nombroses obres literàries colombianes i llatinoamericanes– va ser situat al centre de la comunicació de ProColombia. Aquest cop, l’objectiu era canviar la percepció dels visitants "mostrant-los el encant de les destinacions turístiques de Colòmbia, juntament amb els avenços aconseguits en termes de seguretat i estabilitat" (ProColombia 2013). Mentre que el repertori d’imatges associades amb el realisme màgic produït per ProColombia posa en joc elements com misterioses selves, mars multicolors i animals estranys, la plataforma Netflix, al mateix temps, va emetre la primera temporada de la sèrie "Narcos", que va reprendre igualment el realisme màgic pel seu compte per assimilar-lo en oposició al narcotràfic i al conflicte armat (Naef 2018). De la mateixa manera, les guies involucrades en els "narco-tours" o "Pablo tours" (relacionades amb el desenvolupament turístic de la història de Pablo Escobar i dels narcotraficants) –criticades durament pels mitjans de comunicació i les autoritats de Colòmbia però molt popular entre els turistes internacionals– utilitzen freqüentment la noció de realisme màgic en el context dels seus discursos sobre la història del narcotràfic. En aquest context, la sèrie de televisió Narcos va ajudar a donar forma a les representacions dels turistes internacionals, i sobretot del mercat nord-americà que representa un dels reservoris principals. Com és el cas en l’exemple del Golf d’Urabá presentat a la introducció, les representacions promogudes a nivell nacional (pel govern i ProColombia) s’enfronten a les emeses pels actors externs (com Netflix en el cas de Medellín o el Ministeri d’Afers Exteriors francès en el cas d’Urabá). En el seu vint-i-cinquè aniversari el 2017, ProColombia va llançar la seva darrera campanya "Colombia: Tierra de la Sabrosura" a fi de deslligar-se d’una vegada per totes de la seva imatge de violència: el terme local Sabrosura, derivat de l’esfera musical colombiana i sense traducció, expressa una actitud positiva, bellesa i bon gust.

11Les campanyes promocionals, els mitjans de comunicació internacionals i les produccions de cultura popular configuren les representacions de potencials turistes estrangers, afectant d’una part la seva decisió de viatjar a Colòmbia i, d’altra banda, les seves pràctiques un cop al lloc. En un món globalitzat i hiperconnectat, el repte és considerable per als promotors turístics colombians, que pretenen difondre la imatge d’un país que ha passat pàgina de la seva història violenta. D’altra banda, les representacions dels turistes no es limiten a tot el país, sinó que es poden centrar en una regió en particular. Com ho mostra Vélez Rivas (en aquest número), l’Amazònia i els seus habitants han influït fortament en la ment de l’opinió pública internacional; la cultura popular i les guies de viatge han contribuït a difondre sovint representacions romàntiques i estereotipades. Aquestes ara s’actualitzen amb el desenvolupament turístic.

12El repte promocional, en gran mesura a càrrec de l’Estat, té un èxit relatiu. La voluntat de transformar la imatge del país funciona i l’augment del nombre de visitants ho testifica. Les imatges positives promogudes per ProColombia retransmeses per les guies de viatge i plataformes d’Internet mostren el potencial turístic del país. Cap a l’exterior, s’estén la idea que Colòmbia és un país pacífic. La cobertura mediàtica de l’acord de pau i símbols com l’atorgament del Premi Nobel de la Pau al president Juan Manuel Santos en 2015 va ajudar a canviar la imatge d’un país en guerra i perillós. Els turistes tranquil·litzats viatgen al país a la recerca de la seva "màgia", però també dels rastres de la seva història violenta, els seus vicis i els seus traumes. Alguns visitants encara queden profundament afectats per la imatge estereotipada del país, que té dificultats per dissipar-se malgrat els esforços promocionals.

III. Narco-turisme i turisme sexual

13La reputació de Colòmbia està canviant a dues velocitats. Els temors de conflicte han disminuït ràpidament des de l’acord amb les FARC-EP, però l’imaginari globalitzat d’un país on regna el tràfic de drogues es manté ben viu. Està integrat en un turisme paral·lel al promogut i recolzat pels poders públics. El manteniment d’aquest imaginari contradictori és especialment significatiu a Medellín, que va adquirir l’estatus poc gloriós de capital de la droga en els anys 80 i 90. Els "narco-tours" o els "Pablo tours" representen una de les ofertes més populars pels turistes estrangers a la segona ciutat de Colòmbia (Naef 2018). El fenomen no és pas nou. Fins a principis de la dècada de 2010, en la sendera que condueix al lloc arqueològic de Teyuna Ciudad Perdida a la Sierra Nevada de Santa Marta, els camperols locals oferien als turistes que ho demanessin visites pagades a un laboratori de cocaïna. Aquests mateixos visitants, una vegada al lloc arqueològic, multiplicaven les fotos amb els militars encarregats de la seguretat i després difonien nombroses imatges i relats en contra dels esforços promocionals oficials que elogiaven el lloc per les seves riqueses patrimonials naturals i culturals ( Guilland 2012). Davant d’aquesta "deriva turística" i la mala publicitat que promovia, el govern va destruir el laboratori i es va assegurar que no es realitzessin altres visites. També prohibeix formalment als militars fer-se fotos amb els turistes.

14El repte colombià en front del narco-turisme aixeca igualment una lluita contra el consum. Nombrosos visitants gaudeixen de ser "al país de la droga" per consumir-ne de forma desinhibida. Alguns llocs com Taganga, un petit poble a la costa del Carib, que esmenta Luis Sánchez (en aquest número) s’han convertit en llocs coneguts per les seves festes salvatges on les drogues són fàcils d’adquirir. Mencionar Taganga permet igualment abordar el problema del turisme sexual al país. En aquest poble, l’arribada de cada vegada més visitants ha redefinit profundament l’organització social i les fonts d’ingressos dels habitants. Una afluència important de diners vinculada a una economia turística en ple apogeu ha creat desequilibris importants entre els que poden participar legalment en el desenvolupament d’aquesta activitat (hotels, restaurants, busseig, pesca, etc.) i els altres. La prostitució, com el tràfic de drogues, és una opció entre els que han quedat al marge del desenvolupament legal del turisme. En 2017, un estranger (Assi Moosh), que va venir a construir un hotel a Taganga vuit anys abans, va ser detingut i enviat a casa. El que va ser sobrenomenat "l’intocable" havia actuat durant diversos anys amb la complicitat d’una part de les autoritats locals i va encapçalar una xarxa de prostitució reservada als estrangers (l’Herald 2017) que es va estendre a les ciutats de Medellín, Bogotà i Cartagena. A més, la ciutat de Cartagena, considerada la joia turística del país, famosa per la seva arquitectura colonial, les seves platges i les seves festes, també és coneguda pels seus escàndols relacionats amb la prostitució, en particular en el marc dels esdeveniments organitzats específicament per als estrangers (CNN, 2018). A Santa Marta, la xarxa de prostitució també és alarmant amb les dones joves de la veïna Veneçuela com a víctimes primàries (Caracol 2019). Amb el nou boom turístic a Colòmbia, el turisme sexual es converteix en un problema cada cop més delicat. El cas de Taganga és força representatiu del desafiament que enfronta el país per prevenir l’explotació sexual de dones i homes joves. A més de la necessitat d’identificar les xarxes de proxenetisme també cal lluitar contra la impunitat i la corrupció que les fan possibles.

IV. Garantir la pau mitjançant el turisme comunitari i l’ecoturisme: una ambició de l’Estat

  • 11 Els elements d'aquest subapartat es treuen d'un treball de tesi (Guilland 2017).

15En un país on el control dels territoris i els recursos és un desafiament per a l’Estat, el turisme referma la il·lusió de la pau a través dels principis de conservació i desenvolupament11. Tot i que els projectes turístics han sorgit en una lògica neoliberal de lliure mercat, competitivitat i privatització, s’apliquen les polítiques de presentar aquesta activitat com una eina "sostenible" capaç de millorar la qualitat de vida de la comunitat nacional i comunitats locals, alhora que garanteix l’estabilitat política i social de les regions on es desenvolupa. Ansiosos per assumir i satisfer les exigències dels organismes transnacionals que promouen una versió ètica d’una activitat criticada durant molt de temps pel seu impacte negatiu en les regions receptores, el govern i els promotors turístics colombians sempre han utilitzat la retòrica positiva a través de la qual es destaca sistemàticament el suposat potencial per a crear millors condicions de vida per a tothom. Ja el 1996, la Llei 300 va destacar la importància del turisme com:

  • 12 Article 1 de la Llei 300 de 1996

Un sector vital per al desenvolupament del país i, especialment, de les diferents entitats territorials, regions i províncies, ja que compleix una funció social. L’Estat li prestarà una atenció especial a causa de la seva importància per al desenvolupament nacional.12

16Els programes turístics promoguts per l’Estat es van incloure llavors al pla nacional de desenvolupament 2007-2010 recolzat pel lema "Estat comunitari: desenvolupament per a tots". Lluny de ser abordat com una simple eina al servei de l’economia neoliberal, l’associació del turisme amb aquest programa va permetre recordar el seu caràcter social. Els objectius polítics així declarats van ser assumits pel govern Santos i més que mai mantinguts per la promesa de prosperitat per a tothom. "La implementació reeixida del turisme és un dels millors indicadors de la nostra prosperitat democràtica", va assegurar el president de la república en una fira turística (ANATO 2012), manifestant així el seu entusiasme i optimisme envers les oportunitats que ofereix el turisme al futur. Avui, assegurar la pau es converteix en el principal repte del turisme. Atès que les negociacions amb les FARC-EP es van obrir el 2013, els programes de desenvolupament turístic estan florint i l’Estat està implementant nombrosos projectes que es volen socials, comunitaris, sostenibles i ecològics. Els objectius ètics són ambiciosos i han de combinar-se, no sense contradiccions a vegades, amb el desenvolupament competitiu de les regions.

17El 2014, el Ministeri de Medi Ambient ja va apostar per l’ecoturisme comunitari com a eina per al desenvolupament local i la conservació dels parcs naturals13. El 2017 el Ministeri de Comerç, Indústria i Turisme va decidir reforçar la competitivitat i l’emprenedoria turística de diferents poblacions del país. Amb aquesta finalitat, va obrir una partida pressupostària per promoure el turisme comunitari14. Els projectes "Turismo, paz y convivencia" (Turisme, pau i convivència) i "Seguro te va a encantar" (Segur que t’encantarà) van ser les iniciatives més importants de l’associació del turisme a la construcció de la pau. Amb aquests dos programes es tractava de dirigir i recolzar l’activitat turística a les zones afectades pel conflicte perquè els colombians reivindiquessin el seu país per obrir-lo cap a l’exterior. Com s’ha esmentat en la introducció d’aquest text, quatre regions són pilot en el marc del "turisme, pau i convivència": La Serranía de la Macarena al Meta, el camí Teyuna–Ciudad Perdida a la Sierra Nevada de Santa Marta, la vall de Sibundoy i Mocoa al Putumayo, i Urabá Darién entre Antioquia i el Chocó. Si els programes estatals són ambiciosos i els objectius són difícilment criticables, els projectes presentats són sovint massa vagues per ser aplicats sense ambigüitat. Tal com mostra Sánchez (en aquest número), on analitza les dificultats per conciliar objectius de pau i ambicions mediambientals, les recomanacions governamentals freqüentment es troben amb obstacles tangibles a nivell de la seva implementació local. Això es igualment il·lustrat per Andrade (en aquest número) quan revela les contradiccions entre els nivells governamentals a La Mesa (Cundinamarca) i Villavieja (Huila). L’autor demostra la discrepància entre les promeses turístiques promogudes pels programes desenvolupats a nivell nacional i la realitat de la seva aplicació en els territoris.

18 Si aquest tipus de projectes turístics, quan no són iniciats pels poders públics, s’enfronten a limitacions significatives quan s’apliquen sobre el terreny, fins i tot les iniciatives nascudes en el si de les comunitats igualment poden ser fonts de tensió degut al seu ràpid desenvolupament. En el context urbà de Medellín, han aparegut recentment als barris populars una sèrie de projectes turístics qualificats "comunitaris", com ara Moravia i San Javier. Aquest darrer cas, situat a la comuna 13 –fortament associada amb el conflicte armat que ha traumatitzat la segona ciutat de Colòmbia– veu des de fa menys de deu anys, el desenvolupament de la "comuna tours" (Naef, 2016), amb l’objectiu de presentar als visitants estrangers una visió de la història i la vida quotidiana dels barris populars. Mentre que el 2014, un grup encara reduït d’empresaris turístics, majoritàriament residents al barri, va proposar aquestes visites a una desena de turistes diaris com a màxim, l’èxit de l’oferta va resultar en un augment important en el personal, que s’estima el 2019 de 15.000 turistes al mes. El "comuna 13" encapçala la llista de punts d’interès de l’edició de 2018 del Lonely Planet (Egerton i col. 2018) i molts guies vestits amb samarretes "comuna 13" estan fent guàrdia a la sortida del metro San Javier per oferir els seus serveis als visitants. L’augment dels agents turístics, especialment l’arribada massiva de guies externs (d’altres barris, però també d’altres països com Veneçuela, l’Argentina o fins i tot França), vistos com a desconnectats de la història traumàtica d’aquest territori, provoca crítiques per part de guies que es consideren legítims degut als seus vincles amb el barri, però igualment per part d’alguns residents que actualment veuen centenars de turistes desfilant davant de les seves finestres. En aquest context, la dimensió comunitària d’aquesta pràctica turística iniciada pels residents del barri es veu qüestionada pel seu èxit i la seva apropiació pels actors externs, del que en resulten efectes considerats negatius per una part de la població local: la pèrdua de beneficis en profit d’agents externs, recuperació i comercialització de la memòria del barri, representacions esbiaixades de la història del lloc, molèsties en la vida quotidiana dels habitants.

V. Turisme i desmobilització

19Els programes per a la reintegració a la vida civil dels combatents desmobilitzats de les FARC-EP (Van Broeck i col., en aquest número) apunten el que va ocórrer com a resultat del procés de justícia i pau de 2005. El cas Sierra Nevada de Santa Marta és un exemple representatiu. (Guilland 2017, pàg. 313-323). A la segona meitat dels anys 2000, amb la llei de justícia i pau, un nombre significatiu de paramilitars del nord de Sierra Nevada van deposar les armes, entre ells, el seu cap de files, Hernán Giraldo. Mentrestant, els camperols de la regió, sota la pressió de les polítiques antinarcòtics, van decidir abandonar els cultius il·lícits de coca. Per tal d’esmorteir aquests canvis, nombroses persones, que viuen en els vessants del camí que porta al lloc arqueològic de Teyuna Ciudad Perdida, veuen el turisme com una alternativa econòmica. per tant, molts han optat per convertir-se en guies, portadors, moto-taxi, cuiners o per obrir petits llocs d’allotjament en el trajecte. Fins a l’any 2006, una sola agència, controlada per Hernan Giraldo podia portar turistes fins al lloc. Des de la desmobilització del seu grup d’Autodefensa (Resistencia Tayrona), altres agències han sorgit i ara estan reclutant al seu personal entre els nous desmobilitzats.

  • 15 Per a més detalls sobre les modalitats d'implementació del programa veure: FONTUR Colombia, Estrate (...)

20El turisme al lloc està guanyant en importància i amb la seva integració en el programa "Turisme, pau i convivència", el camí a Teyuna esdevé un laboratori. Els nous objectius de construcció de la pau encoratgen les dinàmiques de coordinació iniciades fins i tot abans de la posada en marxa d’aquest programa. Les comunitats locals indígenes i camperoles, autoritats municipals, universitats, l’Estat per la presència de l’Institut Colombià d’Antropologia i Història i la Unitat Nacional del parc natural en particular, empreses privades, fundacions nacionals i transnacional, entitats governamentals de control i protecció / conservació, organitzacions no governamentals, tots aquests actors treballen conjuntament per a coordinar les activitats turístiques (Vega 2017) que compleixin amb els objectius (vistos anteriorment) del programa "Turisme, pau i convivència"15. Pel que fa a la reinserció en l’activitat social i econòmica, els resultats són palpables: més de la meitat dels actors inserits actualment en l’activitat turística són persones desmobilitzades.

  • 16 "lugar queda en el centro de los caminos que los turistas recorren para llegar a Ciudad Perdida, un (...)

21A l’hora de presentar el turisme com una eina per la pau, es va erigir com a exemple el cas del "Camí a Teyuna". No obstant això, tot i aquest progrés i un programa turístic fort, continua la violència a la regió. Les bandes criminals estan encara molt presents en aquest territori que controlen. Hereus de l’antic grup d’Hernan Giraldo, exerceixen fortes pressions a la regió i demostren els límits del procés de desmobilització. En 2018, l’assassinat d’un funcionari del parc natural de Sierra Nevada (El Espectador, 2019) va il·lustrar els obstacles a l’aplicació d’una política ecològica pacificada. Al maig de 2019, un líder camperol al seu torn va ser víctima d’assassinat en un "lloc al centre de la ruta presa pels turistes per viatjar a Ciudad Perdida. Segons els seus habitants, es tractava duna zona on van reaparèixer les velles pràctiques d’extorsió i de control del territori de l’època quan l’extradit excap paramilitar Hernan Giraldo va aconseguir controlar el comerç de les excursions" (Semana 2019)16. Aquest exemple demostra perfectament com la pau no pot reduir-se a Colòmbia en la qüestió de les FARC-EP i com el turisme pot romandre en mans dels grups armats il·legals quan aquests no estan completament o correctament desmobilitzats.

VI. El turisme i l’accés als recursos

22Si bé la lluita contra les FARC-EP legitimava abans totes les intervencions estatals, avui la construcció de la pau esdevé el nou leitmotiv de les accions de l’Estat. El turisme proposat com una eina de pacificació ha de respondre a una certa deontologia. Ha de garantir el desenvolupament social, econòmic i comunitari d’una regió al mateix temps que permet la preservació i conservació dels recursos naturals i espais patrimonials de les zones on es desenvolupa. Darrere d’aquesta "economia moral" (Fassin 2009) del turisme, pot ser legitimada qualsevol apropiació dels recursos d’un territori. Com ja s’ha dit, els programes de desenvolupament estatals són nombrosos. Per realitzar-se, es basen en recursos locals que es veuen destinats a l’ús únic dels projectes turístics. Aquesta confiscació de l’ús dels recursos no està sempre consensuada i pot produir diverses formes de violència sobre la població local.

23Ojeda, en un article aclaridor analitza el cas del parc natural Tayrona (Ojeda, 2016). Ella esgrana la comercialització de la conservació dels recursos naturals del parc i del seu desenvolupament turístic. Ella explica com la concessió del parc a una empresa privada ha creat efectes nocius sobre la població local. El terme despulla està al centre de la seva anàlisi. Es refereix tant a la confiscació de terres als habitants del parc pels antics paramilitars, com a una forma molt més insidiosa i quotidiana de confiscació dels mitjans de subsistència, recursos i fins i tot identitats generades per la violència estatal i paraestatal, a través de polítiques de desenvolupament i acaparament capitalista dels recursos naturals per l’Estat i la Concession. Ojeda argumenta que

  • 17 la implementación reciente de políticas de conservación neoliberal centradas en el desarrollo (eco) (...)
  • 18 La creciente presión sobre los espacios y los recursos que sostienen el turismo en el Tayrona se ha (...)

La recent aplicació de les polítiques neoliberals de conservació centrades en el desenvolupament de l’(eco)turisme condueix a paisatges de la despulla no pas a causa de l’acaparament [de terres] associat a la violència paramilitar, sinó a causa de la negació diària dels recursos17 [als habitants del parc]. [...] La creixent pressió sobre els espais i els recursos en què es basa el turisme a Tayrona, es tradueix en la criminalització, reubicació i expulsió de camperols i pescadors sota "pretextos verds" de conservació que pesa plenament sobre les seves espatlles18 (Ojeda 2016, pàg. 25-30).

24L’accés als recursos no és només sobre la qüestió de terres sovint considerades com a patrimoni natural. Per desenvolupar el turisme es mobilitza igualment el patrimoni cultural colombià l’explotació del qual és sempre un desafiament. Regularment s’insereix en un règim patrimonial que travessa les escales del governament, la gestió de recursos culturals ha de respondre als mandats de les organitzacions internacionals i als de l’Estat sense excloure les comunitats locals. Aquest repte patrimonial no és fàcil i el desenvolupament del turisme catalitza conflictes a nivell local. El cas del patrimoni arqueològic és significatiu. Des de mitjans dels anys 2000, els pobles aborígens que cohabiten o viuen al costat dels parcs arqueològics més importants al país, Teyuna Ciudad Perdida, Tierradentro i Sant Agustín, han reclamat les restes com la seva herència ancestral. No obstant això, aquests parcs són, per la seva patrimonialització, gestionats i administrats exclusivament per l’Estat i dos d’ells estan classificats com a Patrimoni de la Humanitat per la Unesco. Durant deu anys, els "afers patrimonials" (Guilland 2017) han oposat els líders de les comunitats autòctones als actors del patrimoni i del turisme. Aquestes divergències apareixen com el mirall d’una dicotomia entre l’acceptació legal dels objectes patrimonials i les noves lògiques d’apropiació simbòlica i política relacionades amb les reivindicacions ètniques. Aquests moments de tensió permeten a les comunitats lluitar pels seus drets sobre el territori, el reconeixement de la diversitat cultural posant en valor els seus coneixements, la seva història i la seva identitat. El resultat dels conflictes és palpable quan els aborígens adquireixen un lloc de socis en un dispositiu patrimonial transformat. A continuació, s’opera un canvi des d’un enfocament essencialment material del patrimoni cap a un enfocament que fomenta el seu valor relacional (Gravari Barbas 2014). La qüestió del significat que es dóna als objectes, la relació que les comunitats tenen amb ells, ha d’arribar a ser tan important en matèria de valorització com la referència estricta a la seva materialitat. Per un efecte d’alteració patrimonial (Guilland 2017), aquest procés enforteix les fronteres ètniques i els vestigis es converteixen en portadors de noves pràctiques ètniques, rituals i sagrades.

25Aquest exemple mostra perfectament com el desenvolupament del turisme està provocant noves dinàmiques d’identitat. Per ser reconegudes i integrades en els sistemes de patrimoni i turisme, les comunitats han de respondre a la imatge de l’indígena "autèntic", "ancestral". D’aquesta manera legitimen la seva participació en la gestió del patrimoni i entren en el mercat de la diferència turística creant i convertint-se en els seus propis recursos culturals. El text de Velasquez (en aquest número) és significatiu en aquest procés, i il·lustra perfectament la manera com les comunitats indígenes dinamitzen la seva cultura fent-la valdre com un atractiu pels visitants. També mostra el paper primordial dels investigadors que treballen amb les comunitats per (re)descobrir la seva identitat "ancestral" amb finalitats turístiques. El requeriment d’identitat induït per les expectatives del turisme no concerneix només als pobles indígenes. Els afro-descendents també han de respondre a una imatge estereotipada que evoca una "representació més sensual i festiva, a través de la posada en escena dels trets associats amb la cultura i el cossos afro-caribenys" (Cunin i Rinaudo 2008). Les comunitats agrícoles són convidades a adoptar una "identitat verda" per respondre al cànon de l’ecoturisme com ho demostra Ojeda en aquests treballs (Guilland i Ojeda 2012; Ojeda 2012).

  • 19 Pierre Dardot i Christian Laval, "La nova raó del món ...", op.cit.,

26Tant el turisme com el patrimoni contribueixen a estimular les identitats comunitàries per conservar, salvaguardar, però també recuperar, crear, inventar les seves expressions culturals que no existirien pas o desapareixerien sense aquests requeriments d’identitat. Tanmateix, en assignar identitats específiques, aquest procés pot ser percebut com una "conducció de les conductes" regida per la racionalitat neoliberal19 que ha d’apoderar les comunitats en el mercat del turisme i el patrimoni. Portades a esdevenir productes culturals, les identitats corren el risc de la seva auto-deshumanització.

VII. Conclusió

27En aquesta col·lecció de textos, investigadors colombians i internacionals des de disciplines tan diverses com la geografia, l’antropologia, el dret i les ciències polítiques posen en comú els seus coneixements i experiència per respondre col·lectivament a la pregunta de si el turisme pot ser en realitat una eina per a la pau a Colòmbia. Com passa sovint, el desenvolupament del turisme en un context de postguerra és ambivalent, representant per exemple una important font d’ingressos i oportunitats d’integració, tot i estar marcat per fortes relacions de poder, que encara provoquen múltiples tensions i conflictes de vegades greus. Els reptes sobre el terreny encara són considerables perquè el turisme pugui constituir un motor de desenvolupament equitatiu i sostenible. Així, més enllà de la retòrica positiva, i de vegades simplista, d’organitzacions internacionals i poders públics colombians, que veuen el turisme com una panacea per consolidar la pau, el repte també és important per al món acadèmic, que hauria d’aportar una mirada crítica al desenvolupament cada cop més ràpid d’aquest sector.

28 Les contribucions d’aquest número concerneixen a diverses regions de Colòmbia, abordant el desenvolupament del turisme a través del prisma dels problemes exposats anteriorment. En el seu article, Sánchez qüestiona la difícil articulació entre els objectius mediambientals i turístics, aquesta problemàtica, lluny de ser nova, ha de ser actualitzada en el context del post-acord de pau. L’autor torna inicialment sobre el paper del conflicte armat colombià que, històricament, està en l’origen de nombrosos conflictes mediambientals. L’anàlisi es centra aleshores en diverses clàusules dels acords que poden tenir una incidència en la implementació de projectes d’ecoturisme. Sintetitzant aquests elements, Sánchez conclou amb la necessitat d’adoptar d’una justícia ambiental tenint en compte els drets de les comunitats locals perquè la implementació de projectes turístics sigui integrada positivament en el context social i ambiental del seu desenvolupament. El text de Velásquez Puerta aporta un esclariment sobre les dinàmiques culturals induïdes pel turisme. L’autora presenta un projecte de recerca-acció-participació en què ella participa. A petició de la comunitat resguardo Purace (territori indígena), un equip multidisciplinari de professionals i universitaris va acompanyar un procés de treball al voltant dels coneixements tradicionals de la comunitat i el seu desenvolupament turístic. Aquest article és particularment interessant per entendre les interaccions entre els aborígens i els agents externs. Treballant junts per dinamitzar les cultures ètniques, es dediquen igualment a promoure els coneixements tradicionals a l’interior de les comunitats i a l’exterior a través del turisme. Aquesta obertura, en aquest dossier, sobre una recerca-acció-participació suggereix el paper i la responsabilitat dels investigadors en el desenvolupament turístic de les cultures índies. L’article d’Andrade Benítez destaca el desfasament que hi pot haver entre les recomanacions nacionals emeses pel ministeri a càrrec del turisme i la seva aplicació a nivell local. Sobre la base d’un estudi comparatiu de dues comunes colombianes, La Mesa (Cundinamarca) i Vilavieja (Huila), l’autor analitza l’acció pública territorial comparant els objectius de les polítiques de descentralització i planificació de l’activitat turística i seva realització en concret. Aquest estudi permet adonar-se de les dificultats, obstacles i resistències locals a l’hora que el govern colombià des dels seus ministeris promou el turisme al país. Aquesta activitat inclosa en la producció de la territorialitat implica que el seu desenvolupament sigui considerat localment.

29Van Broeck, Guasca i Vanneste, a través d’una anàlisi dels documents relacionats amb territoris de reinserció (ETCR) de veterans de les FARC-EP, presenten el potencial de la pràctica turística en la desmobilització dels actors del conflicte. Demostra que un nombre significatiu d’antics membres de les FARC-EP recorren ara al turisme per reintegrar-se a la vida civil, els autors esmenten els límits actuals adjunts a aquest context, com la falta de finançament o l’absència de formació tècnica, que posen en perill la sostenibilitat d’aquestes iniciatives. Sobre la base d’aquests exemples, Van Broeck i col. finalment qüestionen la noció de "post-conflicte" a Colòmbia, on els actors desmobilitzats encara s’enfronten a riscos significatius de la violència. A la regió amazònica, Vélez mobilitza el concepte d’"imaginari social" en una perspectiva històrica de la colonització espanyola al desenvolupament turístic, demostrant com els imaginaris produïts pels científics, aventurers, novel·listes i recentment guies turístics influeixen en les pràctiques dels turistes, però també en els de la població d’acollida. Segons Vélez, les comunitats amazòniques, inscrites en unes dinàmiques performativa i exòtica, tendeixen a recuperar històries del sector turístic per adaptar-se als imaginaris i així a una certa demanda dels turistes. L’imaginari turístic és igualment al centre de la contribució de Pinero, que analitza les representacions de francesos sobre Colòmbia basant-se en diferents mitjans, com ara el lloc web del Ministeri d’Afers Exteriors i la plataforma TripAdvisor. L’autor demostra que la imatge de Colòmbia ha evolucionat positivament des de 2014 als mitjans de comunicació francesos.

30Finalment, Garavito i col. conclouen aquest número mitjançant la síntesi d’un projecte de recerca titulat "2030: Una visió per al turisme a Colòmbia"; una reflexió sobre la necessitat de desenvolupar el turisme, tot reduint les desigualtats i millorant la qualitat de vida de la població local. Demostren que si el creixement del turisme a Colòmbia ha estat constant des de 2005, aquest èxit està més lligat a la conjuntura que als efectes de les polítiques actuals. Els resultats d’aquest projecte d’investigació, com les contribucions en aquest número sobre el turisme i la construcció de la pau a Colòmbia, recorden que en un context fràgil de "post-acords", el desenvolupament d’aquest sector és font de molts beneficis, però igualment de tensions importants.

Inicio de página

Bibliografía

Ascamcat, CINEP/PPP, Comisión Colombiana de Juristas (CCJ), Confederación Acción Comuna, Coordinación Colombia Estados Unidos, Instituto de Estudios Políticos y Relaciones Internacionales (IEPRI), Movimiento Ríos vivos, Somos defensores, Universidad Nacional de Colombia (2018), “¿Cuáles son los patrones? Asesinatos de Líderes Sociales en el Post Acuerdo”, disponible a: http://iepri.unal.edu.co/fileadmin/user_upload/iepri_content/boletin/patrones6.pdf (consultat el 02/09/2019)

Caracol (2019), “Alerta en Santa Marta por red de turismo sexual con mujeres venezolanas”, disponible a: https://caracol.com.co/emisora/2019/05/09/santa_marta/1557419984_224054.html (consultat el 02/09/2019

CNN (2018), “¿Sexo, drogas y vallenato ? Cartagena, en alerta por fiesta privada que promovería ‘turismo sexual’”, disponible a: https://cnnespanol.cnn.com/2018/10/11/sexo-drogas-y-vallenato-cartagena-en-alerta-por-fiesta-privada-que-promoveria-turismo-sexual/ (consultat el 02/09/2019)

CNN (2018), “Proxenetas engañaron a venezolanas y colombianas para explotarlas sexualmente en Cartagena, dice Fiscalía”, disponible a: https://cnnespanol.cnn.com/2018/08/22/proxenetas-enganaron-a-venezolanas-para-explotarlas-sexualmente-las-tenian-en-sotanos-dice-fiscalia-de-colombia/ (consultat el 02/09/2019)

Colombia Reports (2018), “Tourism”, 23 July, disponible a: https://data.colombiareports.com/colombia-tourism-statistics/

Cunin, E. i Rinaudo, Ch. (2008), “Visites guidées et marketing de la différence à Cartagena de Indias (Colombie)”, Espaces et Sociétés, Vol. 4, No. 135, pp. 137-156

Egerton, A. i col. (2018), Colombie, Lonely Planet, Melbourne.

El Espectador (2019), “Asesinan a funcionario del Parque Nacional Sierra Nevada de Santa Marta”, disponible a: https://www.elespectador.com/noticias/medio-ambiente/asesinan-funcionario-del-parque-nacional-sierra-nevada-de-santa-marta-articulo-834081 (consultat el 02/09/2019)

El Heraldo (2019), “Assi Moosh: la caída del ‘intocable’ de Taganga”, disponible a: https://www.elheraldo.co/colombia/assi-moosh-la-caida-del-intocable-de-taganga-427940 (consultat el 02/09/2019)

Fassin, D., 2009, Les economies morales revisitées”, Annales, Histoire, Sciences Sociales, Vol. 64, No. 6, pp. 1237-1266

FONTUR Colombia (2019), Estrategia – Poporo : Turismo, Paz y Convivencia en Teyuna”, disponible a: https://fontur.com.co/showfile/0/10376 (consultat el 20/07/2019)

France 24 (2019), “La ‘preocupación’ de la ONU en Colombia es el asesinato de líderes sociales y exguerrilleros”, disponible a: https://www.france24.com/es/20190714-colombia-onu-asesinato-lideres-exguerrilleros (consultat el 02/09/2019)

Gravari Barbas, M. (2014), Atelier de réflexion prospective. Nouveaux défis pour le patrimoine cultural, Rapport final, 146 p., Projet: EA EIREST: PA.TER.MONDI., Université Paris 1 Panthéon-Sobonne, Paris

Guilland, M.L. (2012), “‘Colombia, the only risk is wanting to stay’ - From national tourism promotions to travelling in the Sierra Nevada: uses and refutations of risk”, Via@ Tourism Review, No. 1

Guilland, M.L. (2017), Patrimonialisation de vestiges préhispaniques et reconnaissance des peuples autochtones. Etude de trois affaires colombiennes, Tesi doctoral, Université Paris Sorbonne Nouvelle – CREDA-IHEAL, Paris

Guilland, M.L. i Ojeda, D. (2012), Indígenas ‘auténticos’ y campesinos ‘verdes’. Los imperativos indentitarios del turismo en Colombia”, Cahiers des Amériques Latines, Vol. 3, No. 71, pp. 119-144.

Guilland, M.L. i Mazars, N. (2012), “Colombia, tierra de pelea: le(s) conflit(s) au cœur de la société”, Cahiers des Amériques Latines, No. 71, pp. 17-32.

Martin, G. (1996), “Violences stratégiques et violences désorganisées dans la région de Urabá en Colombie”, Cultures & Conflits, No. 24-25, pp. 195-238.

Naef, P. (2016), “Touring the ‘comuna’: memory and transformation in Medellin, Colombia”,

Journal of Tourism and Cultural Change, Vol. 16, No 2, pp. 173-190.

Naef, P. (2018), “The commodification of narco-violence through popular culture and tourism in Medellin, Colombia”, a Lundberg, C. i Ziakas, V. (Eds.), The Routledge Handbook of Popular Culture and Tourism, Routledge, London, pp. 80-92.

Naef, P. (2018a), “‘Narco-heritage’ and the Touristification of the Drug Lord Pablo Escobar in Medellin, Colombia”, Journal of Anthropological Research, Vol. 74, No. 4, pp. 485-502.

Niño González, C.A. i Álvarez Palma, D. (2018), “Colombia en mutación: del concepto de posconflicto al pragmatismo del conflicto”, JANUS.NET e-journal of International Relations, Vol. 9, No. 2, pp. 82-97.

Ojeda, D. (2012), “Green pretexts: Ecotourism, neoliberal conservation and land grabbing in Tayrona National Natural Park, Colombia”, Journal of Peasant Studies, Vol. 39, No. 2, pp. 357-375.

Ojeda, D. (2016), “Los paisajes del despojo: propuestas para un análisis desde las reconfiguraciones socioespaciales”, Revista Colombiana de Antropología, Vol 52, No. 2, pp.19-43.

Office des Nations unies contre la drogue et le crime (ONUDC) (2014), “Turismo para la paz en Urabá-Darién”, disponible a:

https://www.unodc.org/colombia/es/press/2014/septiembre/turismo-para-la-paz-en-urabadarien.html (consultat el 02/09/2019)

ONU ACDH (2019), “Informe del Alto Comisionado de las Naciones Unidas para los Derechos Humanos sobre la situación de Derechos Humanos en Colombia durante el año 2018”, disponible a: https://www.hchr.org.co/index.php/informes-y-documentos/informes-anuales (consultat el 02/09/2019)

Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OCDE) (2018), “Tourism Trends and Policies”, disponible a:

http://www.oecd.org/cfe/tourism/oecd-tourism-trends-and-policies-20767773.htm (consultat el 02/09/2019)

Organització Mundial del Turisme (OMT) (2009), “Colombia. Back on the Map of World Tourism”, disponible a: http://www2.unwto.org/agora/colombia-back-map-world-tourism (consultat el 02/09/2019)

Pécaut, D. (2001), Orden y Violencia: evolución socio-política de Colombia entre 1930 y 1953, Norma, Bogotá, 648 p.

ProColombia (2013), “The Ministry of Commerce, Industry and Tourism and ProColombia presented the new Colombian international tourism campaign abroad”, 12 d’abril, disponible a: http://www.procolombia.co/en/news/colombia-magical-realism

Semana (2019), “Quién podrá defenderlos?”, disponible a: https://especiales.semana.com/lideres-sociales-asesinados/index.html. (consultat el 02/09/2019)

Semana (2019a), “Santa Marta, en alerta tras asesinato de otro lider social”, disponible a: https://www.semana.com/Item/ArticleAsync/617632?nextId=616098&nextId=617129 (consultat el 02/09/2019)

Serje, M. (2012), “El mito de la ausencia del Estado: la incorporación económica de las “zonas de frontera” en Colombia”, Cahiers des Amériques Latines, No. 71, pp. 95-117.

Vega, F. (2017), “Turismo y posconflicto. Una reflexión a partir del escenario del Camino a Teyuna (Ciudad perdida)”. Turismo y Sociedad, Vol 21, pp. 165-192.

Inicio de página

Notas

1 La llei 1448 del 2011, la llei de víctimes i restitució de terres i la creació d'organismes estatals com la unitat de restitució de terres (https://www.restituciondetierras.gov.co) i la unitat de víctimes (https://www.unidadvictimas.gov.co).

2 “bombardeo mediático que tiene como centro la palabra “posconflicto”. El hecho de que se use esta palabra en singular y de forma absoluta, da la sensación de que con el proceso de paz con las Farc-Ep, todos los conflictos en Colombia desaparecerán” (p. 87).

“Colombia ha estado definida por un fenómeno y un actor altamente volátil que absorbió buena parte de la agenda política, económica, de seguridad, social e incluso psicológica del Estado, en otras palabras, Colombia estuvo “farcarizada” y, a partir de esa realidad se leyeron no solo la historia colombiana, sino las dinámicas del conflicto y las respuestas institucionales” (p. 94).

3

4 Reprenent el lema de la campanya de Sí al referèndum del 2 d'octubre de 2016 la validació o no de l'acord de pau establert entre el govern i les FARC-EP. "¿Apoya el acuerdo final para terminación del conflicto y construcción de una paz estable y duradera?" "Suporta l'acord final per acabar el conflicte i la construcció d'una pau estable i duradora".

5 Un terme usat pel president Juan Manuel Santos, en el moment de la signatura de l'acord: "És millor una pau imperfecta que una guerra perfecta", va declarar en referència a una justícia negociada.

6 Alguns guerrillers, després de la signatura dels acords, es van negar a desmobilitzar-se, altres han pres les armes a finals d'agost de 2019 considerant insuficients els esforços del govern d'Iván Duc (2018-2022) per aplicar les mesures decidides en els acords. A més, combatents de l'Exèrcit d'Alliberament Nacional (ELN) estan sempre constituïts en guerrilla.

7 L'Exèrcit d'Alliberament Nacional (Ejército de Liberación Nacional) és el segon grup més important de la guerrilla colombiana.

8 El Bacrim són grups armats irregulars sovint hereus d'ex paramilitars incompletament desmobilitzats el 2006.

9 Aquests assassinats s'esmenten en els informes de l'Alt Comissariat de Nacions Unides per als Drets Humans (ACDH 2019 2018), a la premsa de Colòmbia (Semana, 2019), publicacions locals (Ascamat, Cinep i cols. 2018) i premsa internacional (França 24 2019)

10 El contingent també inclou un gran nombre de veneçolans que van deixar el seu país després de la crisi econòmica i política.

11 Els elements d'aquest subapartat es treuen d'un treball de tesi (Guilland 2017).

12 Article 1 de la Llei 300 de 1996

13 Veure el lloc web del ministeri pertinent: http://www.minambiente.gov.co/index.php/sala-de-prensa/2-noticias/566-el-uso-sostenible-de-los-bosques-prioridad-de-minambiente-11

14 Per a més informació sobre el programa, consulteu: http://www.mincit.gov.co/getattachment/minturismo/calidad-y-desarrollo-sostenible/programas-de-turismo-comunitario/informe-programa-turismo-comunitario-2018/informe-programa-turismo-comunitario-2018.pdf.aspx

15 Per a més detalls sobre les modalitats d'implementació del programa veure: FONTUR Colombia, Estrategia - Poporo: Turisme, Pau i Convivència a Teyuna,: https://fontur.com.co/showfile/0/10376 (Consultat el 20/07/2019)

16 "lugar queda en el centro de los caminos que los turistas recorren para llegar a Ciudad Perdida, una zona en la que, según denuncian sus pobladores, están regresando las viejas prácticas de extorsión y de control territorial de la época del extraditado ex jefe paramilitar Hernán Giraldo, que llegó a controlar el negocio de las excursiones" Revista Semana "Santa Marta, en alerta tras asesinato de otro líder social" el 30/05/2019.

17 la implementación reciente de políticas de conservación neoliberal centradas en el desarrollo (eco)turístico resulta en paisajes del despojo, no desde las formas de acaparamiento directamente asociadas a la violencia paramilitar, sino desde las negociaciones cotidianas por los recursos.

18 La creciente presión sobre los espacios y los recursos que sostienen el turismo en el Tayrona se ha traducido en la criminalización, reubicación y expulsión de campesinos y pescadores por los “pretextos verdes” de la conservación, que recaen con todo su peso en ellos.

19 Pierre Dardot i Christian Laval, "La nova raó del món ...", op.cit.,

Inicio de página

Para citar este artículo

Referencia electrónica

Marie-Laure Guilland y Patrick Naef, « Els reptes del turisme de cara a la construcció de la pau a Colòmbia », Via [En línea], 15 | 2019, Publicado el 22 noviembre 2019, consultado el 29 marzo 2024. URL : http://journals.openedition.org/viatourism/3648 ; DOI : https://doi.org/10.4000/viatourism.3648

Inicio de página

Autores

Marie-Laure Guilland

Anthropologist, PhD

Artículos del mismo autor

Patrick Naef

PhD, Senior Research Associate
University of Geneva - Geography and Environment

Artículos del mismo autor

Inicio de página

Traductor

Estela Mariné-Roig

Professora Serra Húnter

Inicio de página

Derechos de autor

CC-BY-NC-ND-4.0

Únicamente el texto se puede utilizar bajo licencia CC BY-NC-ND 4.0. Salvo indicación contraria, los demás elementos (ilustraciones, archivos adicionales importados) son "Todos los derechos reservados".

Inicio de página
  • Logo DOAJ - Directory of Open Access Journals
  • Logo DIALNET
  • Logo L'Agenzia Nazionale di Valutazione del Sistema Universitario e della Ricerca
  • OpenEdition Journals
Buscar en OpenEdition Search

Se le redirigirá a OpenEdition Search