Els estudis turístics enfront de la recepció del paradigma postcolonial: una excepció francesa

1Mentre que França representa en la història mundial el segon imperi colonial i que aquest ha estat un poderós vehicle de la mundialització turística (Zytnicki i Kazdaghli, 2009; Baranowski i Furlough, 2001), pocs treballs francòfons incideixen encara sobre la dimensió postcolonial de pràctiques, llocs i imaginaris del turisme contemporani i també sobre la producció normativa que regeix la seva organització econòmica, social i política (Boukhris i Chapuis, 2016). El nostre enfocament com a coeditores d'aquest número especial pretenia respondre a aquesta llacuna. La gènesi d'aquest qüestionament s'arrela en els nostres propis recorreguts de recerca, marcats per trànsits entre diversos espais acadèmics i caracteritzats per recerques en contextos postcolonials: les Amèriques (Costa Rica, Carib) i Europa així com la postcolonització socialista (Bayly, 2007 Pelley, 2002) de l'antiga colònia francesa de Vietnam. El nostre discurs està igualment situat des de França, que sembla fer una excepció en la producció i recepció del paradigma postcolonial a causa de les dificultats i el silenci ensordidor que caracteritzen les seves mobilitzacions en la investigació o l'ensenyament. Es troben algunes temptatives precoces d'introducció d'aquests enfocaments en geografia (Staszak et al., 2003; Collignon, 2007; Chivallon, 2007), seguides tanmateix d'oposicions virulentes (Lacoste, 2010).

2Aquesta situació no té res d'específica a la geografia o als estudis turístics: més globalment, té el lloc, a la vegada marginal i polèmic, que ocupa el paradigma postcolonial a França (Bancel, 2012). Aquest "densa i polifacètica constel·lació intel·lectual" (Mbembe 2010) es va traslladar tardanament al paisatge acadèmic francès: mentre que la major contribució d'Edward Said va ser publicada al 1978, no va ser fins a 1980 que es va traduir al francès i 2006 perquè fos organitzat un primer col·loqui a l'EHESS sobre la "situació postcolonial" (Smouts, 2007), provocant dures crítiques (Amselle, 2008; Bayart, 2010). No obstant això, els elements havien estat formulats a França abans dels anys 1980 (Ballandier, 1951), però van ser molt de temps aïllats a l'estudi d'un període històric limitat, el de la independència a la qual accedien les antigues colònies, durant el qual es va transformar l'aparell estatal colonial. Ara bé, el terme "postcolonial" no és només un concepte històric, revesteix una dimensió epistemològica molt més àmplia (Lazarus, 2006), permeten desconstruir “els discursos ideològics de la modernitat, que intenten conferir una "normalitat" hegemònica al desenvolupament desigual i a la història diferenciada, i sovint desequilibrada, de nacions, races, comunitats i pobles” (Bhabha, 1994, p. 171). En això, es tracta d'un paradigma, i és com a tal que l'hem considerat en aquest número. No es tracta, doncs, de reduir la dimensió postcolonial al període estricte que s'obre després de la colonització, com si aquesta darrera es resumís a una situació conjuntural de la qual caldria penedir-se (Lefeuvre, 2006). L'objectiu és més aviat no només comprendre les implicacions de la colonització en l'explotació turística de les societats colonitzades (passat, present i futur), sinó també les estructures del pensament colonial, allò que Edward Said anomena l'imperialisme, és a dir, la pràctica, teoria i actituds d'un centre metropolità dirigint un territori llunyà, perdurant molt després del colonialisme. No obstant això, el turisme ha estat un poderós vehicle per a la circulació d'aquestes estructures de pensament. En això, el paradigma postcolonial participa d'una crítica no només del funcionament de les nostres societats turístiques contemporànies, sinó també d'una esperança en la reparació, reciprocitat i compartició, en la qual pot participar l'economia turística (Berger, 2006; Mbembe et al. , 2006).

3No és casual que els estudis postcolonials es vagin impartir per primera vegada en els departaments de llengua i literatura estrangera al Regne Unit, EUA i Austràlia (Ashcroft, Griffiths i Tiffin, 1989): analitzar Aimé Césaire, Léopold Senghor, Glissant i Franz Fanon als departaments d'estudis francesos, o Salman Rushdie i Arundhati Roy en els indis va permetre preveure aquestes produccions literàries com centres privilegiats de compromís i lluita. Podríem dir el mateix d'algunes zones turístiques. Ara bé, mitjançant el confinament d'aquests autors en aquesta categoria despectiva que és la francòfona, l'educació universitària metropolitana es va perdre des del principi el gir postcolonial a França. D'altra banda, mentre que els estudis postcolonials van esdevenir ordinaris als Estats Units i totes les ciències socials es van postcolonitzar (Smouts, 2007), és com si a França, les institucions universitàries, encara profundament organitzades per un enfocament disciplinar i, per tant, reticents a les lògiques transversals, van romandre bloquejades en un debat reduït al posicionament d'opositor contra partidari. Tanmateix, i aquesta no és la menor de les paradoxes, els promotors d'estudis postcolonials anglòfons es van inspirar en un corpus teòric produït en gran part pels autors francesos que es movien pels Estats Units (Cusset, 2003), al capdavant dels quals Michel Foucault que mobilitza explícitament Edward Said per articular poder i producció d'un coneixement sobre un altre essencialitzat i inferioritzat en la seva obra fundadora dedicada a l'orientalisme. En aquest sentit, la influència de l'obra d'Edward Said va ser considerable als Tourism Studies dels anys 1990 (Carrigan, 2011; Hall and Tucker, 2005), alimentant reflexions més generals sobre la construcció d'identitats i alteritats, exotisme, folklore i la pròpia experiència turística (Edensor, 1998), en particular a les antigues colònies, on històricament fou convocada per l'ONU i els donants internacionals com una palanca de desenvolupament (Craik, 1994; Cousin, 2008; Peyvel, 2017). Però cal esperar fins als anys 2000 perquè aquestes reflexions siguin tímidament impulsades en llengua francesa, participant en la desconstrucció dels esquemes narratius tractant les illes tropicals com a paradisos exòtics, permetent una erotització del cos femení i infantil construïts com a subalterns (Belmenouar i Combier, 2007; Decoret-Ahiha 2004; Staszak, 2003 i 2008). Aquests treballs van demostrar com els sistemes turístics forjats a l'època colonial afecten profundament encara avui els territoris antigament colonitzats, des d'un punt de vista a la vegada material i discursiu (Peyvel, 2011; Vieillard-Baron, 2011; Bandyopadhyay, 2012; Buckley, 2013). Les negociacions en el passat a favor del desenvolupament turístic sovint apareixen com a fonts de conflicte, sobretot pel que fa a les qüestions del patrimoni (Hall i Tucker 2005; El Kadi, Ouallet i Couret, 2005): lluny de ser consensuades, aquestes àrees d'acció reprodueixen o reconfiguren relacions de poder profundament desiguals, no només entre antics colons i colonitzats, sinó també al si de les poblacions locals, qüestionant el paper potencialment emancipador del turisme. La temporalitat complexa en la qual s'inscriuen aquests productes turístics es veu de manera heurística pel paradigma postcolonial, convidant a considerar a llarg termini el conjunt de circulacions de pràctiques, imaginaris i llocs entre les metròpolis i els seus antics imperis en el deixant dels cultural studies (Bhabha, 1994; Appadurai, 1996). De fet, els autors dels subaltern i cultural studies han introduït propostes teòriques i metodològiques estimulants: el concepte d' "agency" (Guha, 1983; Spivak, 1988), l'estudi de diàspores (Hall, 1990; Clifford, 1992; Gilroy, 1993), el concepte de “tiers-espace” i de “mimicry” han enriquit considerablement la manera d'entendre les relacions de poder a partir de la formació dels imperis colonials, sobretot en la comprensió de les resistències, reconstruccions i arranjaments tàctics utilitzats per les poblacions inferioritzades. La contribució dels subaltern studies va consistir igualment en relativitzar els marcs analítics de pensament, a "provincialitzar Europa" (Chakrabarty, 2000). Aquesta visió renovada dels jocs d'actors ha augmentat la comprensió d'aquest tipus de conflictes inherents a la memòria de l'esclavatge a França (Chivallon 2006). Més recentment encara, els enfocaments materialistes centrats sobre les pràctiques s'han desenvolupat, per exemple, en els intercanvis prostituïdors en el context turístic (Roux, 2011), els models de tràfic relacionats amb el cos (Condevaux, 2011), les identitats de sexe i de gènere (Rebucini, 2013).

Dimensió heurística i paradoxes del paradigma descolonial en els estudis turístics

6Es troba un nombre creixent d’obres dins dels estudis turístics que intenten mobilitzar el paradigma descolonial i ens conviden a reqüestionar categories analítiques forjades en l'àmbit acadèmic occidental i en particular anglòfon. Donna Chambers i Christine Buzinde (2015) tornen a la dimensió heurística de la teoria descolonial per al camp dels estudis turístics, assenyalant el reconeixement creixent al si del món acadèmic de l'eurocentrisme del coneixement produït sobre el turisme: "It is also increasingly acknowledged within the tourism academy that our existing knowledge about tourism is Eurocentric and therefore ignores and negates those knowledges which emanate from other cultures and from traditionally marginalised groups (Hollinshead, 1992, 2013; Platenkamp & Botterill, 2013; Teo & Leong, 2006; Tribe, 2006, 2007; Whittaker, 1999)." (p. 2). És a aquesta mateixa crítica de l'eurocentrisme dels estudis de turisme a la qual Erik Cohen i Scott A. Cohen (2015) intenten respondre proposant integrar el turisme en el paradigma més ampli de la mobilitat, ajudant així a desenvolupar els enfocaments epistemològic, teòric i empíric dels coneixements produïts. Donna Cambres i Christine Buzinde (2015), que es defineixen com dues dones negres que treballen sobre el turisme, aporten una contribució cabdal en aquesta revisió de l'agenda d'investigació dels tourism studies jutjats eurocèntrics i colonials: "We do not wish to suggest that Western perspectives have no value and should therefore be summarily dismissed, but that we have privileged these perspectives and have consequently subordinated and even silenced other knowledges from the South, which have equal legitimacy". Elles tornen així de manera reflexiva sobre les seves pròpies trajectòries de recerca per comprendre els impensats, els biaixos i la construcció dels seus marcs de pensament profundament ancorats en el si d'una epistemologia occidental dominant, de la qual recorden la formació històrica i el caràcter. Elles insisteixen en la necessitat de desenvolupar altres treballs teòrics crítics que els que es deriven de la teoria postcolonial per tal de començar realment una descolonització del coneixement, esmentant els pensaments del psiquiatre martinenc Frantz Fanon, la poeta jamaicana Louise Bennett-Coverley, la poeta de Sainte-Lucie Derek Walcott o l'escriptor kenyà Ngũgĩ wa Thiong'o. És el nostre desig de plantejar la qüestió de la llengua, central en aquesta descolonització epistemològica com destaca Ngũgĩ wa Thiong'o, que havíem esmentat sobretot a la nostra convocatòria de comunicacions desitjant recollir contribucions en crioll. El projecte multi-lingüístic de la revista Via ens sembla en aquest sentit un enfocament fonamental en el context de l'emergència de formes plurals de dir, escriure i pensar sobre els objectes del turisme.

7Entre els treballs d'investigació en aquest programa de recerca, es pot citar el treball de dos investigadors ubicats al Brasil (Freire-Medeiros, Name, 2017) que desitgen repensar la historicitat del "paradigma de mobilitats" (Urry, 2007 ) presentat com a "nou", però considerat per molts autors llatinoamericans. Ells afirmen així la importància de desconstruir l'eurocentrisme de producció de coneixement que naturalitza categories com ara el cosmopolitisme i modernitat desenvolupades per a pensar mobilitats "contemporànies". Insisteixen precisament en la historicitat de la circulació de persones, capitals, imatges, idees, recursos, mercaderies des del segle XV. Analitzant la instal·lació del telefèric a les faveles de Rio de Janeiro com a part de l'estratègia de desenvolupament turístic, tornen a l'històric discurs centrat en Rio de Janeiro com a ciutat "tropical", una tropicalitat registrada el cor de les relacions asimètriques de poder entre Europa i Amèrica. La formació de la ciutat moderna segons normes estètiques, culturals, econòmiques i polítiques europees per les elits blanques s'articula a la producció de faveles com a paisatge racialitzat, com un tropicalisme domèstic. Aquesta contextualització històrica de la producció urbana permet pensar en la genealogia colonial de la realització d'un paisatge alterat de faveles situant-lo en un règim de visibilitat, és a dir un paisatge preparat per ser consumit per la "mirada turística". Els autors ens conviden a pensar la colonialitat, encara massa subdesenvolupada, al centre de la transformació de les faveles en destinació turística operada per les polítiques públiques. Aquest enfocament posa en relleu com un objecte de la investigació, el telefèric, que s'hauria pogut entendre des de la perspectiva de les polítiques de transport públic i l'accessibilitat urbana, és vist com una eina tecnològica portadora de sentits i valors estètics, visuals, ideològics en el si d'una configuració històrica de coneixement-poder.

8Aquest enfocament descolonial es troba en l'anàlisi de projectes de regeneració urbana vinculats al desenvolupament de les indústries culturals i creatives i la revalorització de l'espai públic (Cassián-Yde, 2019). L'autor analitza el paper dels actors públics i privats que mobilitzen els discursos sobre el "dret a la ciutat" i la democratització urbana en la producció d'un espai públic higienista i eurocèntric, a la ciutat de Guadalajara, a Mèxic. Així, fa una crida a la descolonització dels nostres imaginaris urbans i a considerar altres epistemologies urbanes que reinventen les normes i remodelen els espais urbans a partir d'experiències subalternes.

9L'enfocament descolonial també s'utilitza per pensar en els límits del creixement turístic i particularment en la idea de "decreixement" d'altres epistemologies, com la de "Buen vivir", després de la cosmogonia indígena llatinoamericana (Chassagne, Everingham , 2019). Reconeixent els significats fluids i plurals de "Buen vivir", entesos com una visió holística del benestar socioambiental, els autors analitzen els projectes de turisme en una comunitat a Equador, proposat com una alternativa a les economies extractives. No es tracta del paradigma de la sostenibilitat o la reducció de la pobresa com a models de marcs analítics per pensar en aquest turisme comunitari, sinó de discursos, normes i pràctiques articulats a la filosofia del " Buen vivir " tant preocupats per humans com per no humans. Tanmateix, quan es tracta dels coneixements indígenes en el si d'un enfocament participatiu i integrat del desenvolupament turístic, l'article no dedica gaire espai a aquestes veus indígenes. Es troba aquesta mateixa proposta basada en la mobilització de les cosmologies indígenes de "benestar" en l'anàlisi de l'ecoturisme al si de les comunitats Brokpa a Bhutan (Karst, 2017). L'autor insisteix en la seva voluntat de contribuir a l'aparició de veus plurals, no occidentals, per repensar categories analítiques procedents de l'epistemologia occidental. Per això, proposa considerar altres formes de compromís amb la natura des d'unes altres ontologies no naturalistes (Descola, 2005) per tal de pensar les pràctiques ecoturístiques en àrees protegides. Sens dubte, l'autor hauria pogut anar més enllà en qüestionar l'epistemologia dominant de la conservació plasmada en la mateixa idea de l'espai protegit, testimoniant les dificultats d'anar més enllà d'un pensament alternatiu dins un marc analític que segueix sent dominant.

10En aquest sentit, sense reivindicar la teoria descolonial, el llibre coeditat pels antropòlegs Alexis Bunten i Nelson Graburn (2018), que tracta els reptes del turisme en el si de diverses comunitats indígenes de les Amèriques i Àfrica, i el paper del turisme a la reconfiguració de les relacions de poder, es planteja la qüestió del coneixement situat i posa de manifest les dificultats en la mobilització de les veus subalternes en l'àmbit acadèmic. Els dos coeditors expliquen la seva major preocupació per involucrar les veus indígenes en el seu projecte de recerca, no només com enquestats, sinó convidant investigadors sorgits de les comunitats indígenes, és a dir, en tant que productors de coneixements acadèmics, permetent superar en part la dissimetria de la relació entre l'antropòleg i els enquestats i no reproduir una forma de violència epistèmica. Ells fan tanmateix la constatació d'un fracàs en la mobilització d'aquestes veus, reconeixent col·legues indígenes compromesos en lluites socials i polítiques molt més urgents que escriure un volum de treballs acadèmics. Això ens porta a posar en relleu les apories d'un paradigma que busca mobilitzar altres epistemologies per pensar el món, però que també pot estar atrapat en les contradiccions del treball acadèmic situades dins de l'epistèmica dominant des del context d'enunciació de la institució universitària. Mentrestant, es poden emprendre accions intermèdies com ho suggereixen Freya Higgins-Desbiolles i Kyle Powys Whyte (2013) en la seva desconstrucció del "punt d'inflexió crític" dels estudis turístics: "How many of the self-declared critical tourism scholars come from communities of colour and for those that come from communities of privilege how often do they seek collaborative opportunities with those that come from other backgrounds? Without these bonds of solidarity, we find ourselves in danger of talking for others or even talking only amongst those like ourselves at a complete disconnect from the people at the ‘‘coalface’’ of tourism’s negative impacts." (p. 432).

11És en aquesta perspectiva que es vol tornar a situar l'assaig proposat per Sarani Pitor Pakan, "Can the ‘Other’ Frame Back in Tourism Studies? Experimenting to Respond in an Asymmetrical Dialogue" en un format que no encaixa en els estàndards científics de l'article. Aquest assaig ens ofereix una trajectòria d'un investigador indonesi en "tourism studies" a la Universitat de Wageningen. "As a researcher from the South, I am tempted to write with a certain degree of rage /…/ against the ignorance that has silenced the voices from (the) South all this time", tal és el projecte de l'autor, en un enfocament reflexiu, torna al seu intent de revertir l'asimetria de poder entre les representacions d'Orient i Occident mitjançant l'anàlisi de les pràctiques fotogràfiques dels turistes indonesis als Països Baixos. Reconeixent les contradiccions d'un projecte que suposaria relacions de poder simètriques entre l’orientalisme i l'occidentalisme, l'autor ens ofereix una història marcada per l'aporia d’una desconstrucció de la colonialitat del coneixement.

12Aquests pocs exemples de treballs recents en el camp dels estudis turístics no pretenen pas ser exhaustius. Il·lustren diferents objectes de recerca entesos des d'una perspectiva descolonial, revisant els arranjaments històrics i contemporanis de coneixement-poder en múltiples situacions turístiques, mobilitzant o cridant a concebre altres epistemologies per pensar sobre les pràctiques espacials i imaginaris, però destacant igualment les contradiccions, a vegades insolubles, de tal projecte.

Repensar dialècticament el centre i la perifèria: per a una aproximació crítica del turisme en el si de les antigues metròpolis colonials i imperials

13Un dels primers eixos de la nostra crida proposava descentralitzar la perspectiva desenvolupant enfocaments postcolonials a partir de països antigament colonitzats i/o sota la dominació imperial (Hancock, 2009), convidant a analitzar des d'una perspectiva crítica els actors, llocs, pràctiques i imaginaris turístics dins del (dels) "Nord(s)." De fet, la història teixida entre les colònies i la metròpoli europea ha deixat una empremta duradora en aquests dos espais, molt de temps pensats com radicalment allunyats i diferents, fins i tot a mesura que són co-construïts (Cooper i Stoler, 1997). La "cultura colonial" i la "cultura imperial" (Blanchard i Lemaire, 2004) han marcat duradorament les metròpolis europees dins d'una relació dialèctica que els paradigmes post i/o descolonials conviden fortament a explorar. L'espai urbà, l'arquitectura, el patrimoni, la cultura (des de les col·leccions del museu fins a les arts escèniques), que són objectes capturats per estudis turístics, van ser creuats per relacions de poder inscrites en una genealogia colonial i es reconfiguren constantment en l’actualitat. Es troben treballs francòfons, que no reivindiquen directament aquests paradigmes, que qüestionen els sistemes turístics colonials dins de les antigues metròpolis colonials, com els dels zoològics (Estebanez, 2010). Altres treballs han tractat qüestions relacionades: recents conflictes al voltant dels burquinis a les platges franceses i les vacances conflictives dels descendents d'immigrants a Algèria (Bidet i Devienne, 2017), o la creació subjecta a pressions de l'Hotel du Nord, una cooperativa de residents que treballen al turisme als districtes Nord de Marsella (Hascoët i Lefort, 2015).

14Els espais europeus ofereixen, de fet, un context particularment interessant de mobilitzacions de grups socials minoritaris (que reivindiquen la seva afro-identitat, afro-feminisme o fins i tot indigenitat) a partir de projectes mediàtics, culturals, patrimonials i turístics. De fet, el cas de França és característic de l'ascens des de principis dels anys 2000 de narratives contra-hegemòniques que posen de manifest la dimensió plural de la societat francesa i les relacions de poder franceses en el treball. Alguns d'aquests projectes s'inscriuen en un enfocament patrimonial, cultural i turístic, a la imatge del projecte turístic del "París negre" (Boukhris, 2017).

15En el marc d'aquest número, hem volgut recopilar anàlisis crítiques d'aquests actors, llocs, imaginaris i pràctiques turístiques situades als marges de l'oferta turística clàssica, però malauradament no hem rebut contribucions en consonància amb aquest plantejament. Creiem que això reflecteix més àmpliament, la dificultat dins dels estudis turístics de comprendre la perspectiva postcolonial o, fins i tot, descolonial des del(s) Nord(s). En aquest sentit, no és només qüestió de modalitats d'aplicació del turisme de traces materials i immaterials del passat colonial. Com molt bé diu Ann Laura Stoler (2016), la dificultat rau precisament en la forma en què nosaltres, investigadors/es en ciències socials, aprehenem pel que fa a "postcolonial" com si no hagués objectes de recerca degudament etiquetats "postcolonial" (l'exotisme, l'orientalisme, les col·leccions de museus colonials, el patrimoni construït en el període esclavista i colonial, etc. ), i altres objectes que no són part d'un marc d’anàlisi "postcolonial". Ella ens convida a reconsiderar la continuïtat imperial del nostre temps actual i identificar les dinàmiques colonials que funcionen avui en múltiples espais, pràctiques i imaginaris que van des de les fronteres a la seguretat, passant pel medi ambient i l'economia, com molts objectes en el cor dels "tourism studies".

16És en aquesta perspectiva que el text de Michael O’Regan es pot entendre en la seva anàlisi de l'economia oculta dels casinos a Maccau com una reconfiguració de l'ordre colonial. El turisme es concep llavors com un projecte hegemònic que estableix un règim de veritat i visibilitat. És també l'enfocament proposat per Habib Saidi en la seva anàlisi de les relacions laborals en el sector de l'hostaleria a Tunísia. L'autor analitza les "tecnologies de dominació" dels cossos subordinats desplegats en hotels com a part d'una "bio-hospitalitat" a partir d'un estudi etnogràfic dels empleats d'aquests hotels de la costa de Tunísia.

Per a un enfocament materialista de la construcció d'alteritats i identitats en situació turística

17El segon eix de la nostra crida volia participar en afegir complexitat al marc de pensament bilateral que, si constitueix una dimensió fonamentalment asimètrica de l'imperialisme, no ha de ser confinat en parelles infernals, essencialitzant la relació estricte colon-colonitzat. En aquest sentit, el segon eix d'aquesta crida convida a explorar la construcció d'alteritats i identitats en situació turística, analitzant els efectes de categorització, priorització i dominació que produeix segons un enfocament materialista, qüestionant les maneres amb les quals el turisme participa en la (re)producció de desigualtats i relacions de poder basades en criteris de raça, classe i gènere.

18La noció d' "agency" per entendre la complexitat de les relacions en el context colonial podria ser estimulant en aquest aspecte: interès, oportunisme, adhesió, però també evitació i resistència enfront les potències imperialistes són una qüestió d'accions polítiques, incloent les arenes que són també avui turístiques. En això, aquest segon eix tenia la intenció de ser inclusiu respecte a totes les formes de tàctiques i allotjaments manllevant la ruta turística –inclosa en el si de poblacions minoritàries al(s) "Nord(s)"– davant de formes de marginació i opressió quotidianes, ja sigui per discriminacions socials i/o racials, d'homo/lesbo/transfòbia, validisme o encara de sexisme.

19Si aquest incentiu no ha estat objecte de seguiment malauradament, vam rebre propostes per a la circulació i reapropiació de les xarxes de pensament colonial a la construcció de jerarquies socials, de gènere i racial, que mostren a través de museus dedicats a les categories de poblacions (museu d'etnologia, dones ...), i més generalment als llocs més elevats de la nació, on es pot donar suport oficial a les visites turístiques domèstiques, per tal d'enfortir la identitat nacional i de manera concomitant legitimar ela implementació de la diversitat del país (Michalon, 2020; Peyvel, 2016; Cabasset 2000). En aquest àmbit, estàvem buscant treballs sobre les economies turístiques que explotessin, en el marc del turisme domèstic, alteritats basades en categoritzacions ètniques i de gènere, per entendre millor els mecanismes de dominació que les regeixen: marginació de determinades poblacions designades com a altres en el desenvolupament turístic del país, espoliació i acaparament legitimat de recursos turístics per un nombre reduït, mostrant grups de poblacions assignades com a altres per l’elit local en el lloc... És en aquest deixant on s'inscriuen els textos de Sarah Coulouma sobre el desenvolupament del turisme dels Wa a la Xina, com una forma de primitivisme interior a la província xinesa de Yunnan.

20A més, a causa de que la colonització consistia en la posada en moviment forçat de poblacions a una escala sense precedents, en van resultar construccions d'identitats plurals per a les poblacions concernides, de les quals els ancoratges territorials i posicionaments socials, racials i de gènere poden ser complexos. El turisme participa més concretament en aquesta construcció d'alteritats i identitats, des de l'escala familiar a aquella transnacional, notablement pel turisme de la diàspora o de l'arrelament. La contribució d'Anthony Goreau-Ponceaud, a partir de polítiques turístiques de l'estat indià, participa d'aquesta discussió sobre identitats en moviment, per hibridació i mestissatge, per comprendre millor el paper del turisme en l'efectivitat material com a discursiva de les xarxes transnacionals en la construcció d’identitats i alteritats contemporànies.

21Finalment, l'entrevista realitzada amb l'antropòleg Nelson Graburn és una invitació adreçada a altres investigadors/es a desenvolupar una reflexió crítica sobre la producció dels nostres coneixements situats. Tornant sobre a prop de seixanta anys d'investigació sobre les arts, la cultura i el turisme, en camps tan diversos com el Canadà, el Japó o encara la Xina, comparteix els diferents contextos sociohistòrics i acadèmics que l’han portat a operar sobre opcions empíriques, teòriques, metodològiques i epistemològiques. Permet situar sobre el llarg temps l'emergència progressiva de paradigmes postcolonials i descolonials. Antropòleg inscrit en un recorregut de mobilitats plurals a escala internacional, Nelson Graburn ofereix una il·luminació particularment interessant sobre les diferents reflexions realitzades en diversos espais acadèmics (Brasil, Xina, Japó, etc.) i les resistències desplegades en contra del que s’anomena l’ "anglophone snake" fent emergir antropologies subalternes del turisme.