1El març de 2020, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) va concedir l'estatus de pandèmia al virus SARS-CoV 2 responsable de la malaltia que s'havia d'anomenar COVID-19. Aquest estatus havia de llançar un dels majors experiments biopolítics del nostre temps, si no de la història moderna. Es promulgarà un estat d'excepció, que es desglossarà en un conjunt de mesures sanitàries destinades a limitar la progressió del virus. Aquestes mesures sanitàries han posat en tensió la societat i els col·lectius humans que formen la societat. S'iniciarà un procés d'immunització (Esposito, 2011) que té com a objectiu protegir la societat del virus confiant en la negació de la sociabilitat mitjançant el distanciament i l'aïllament social. Així, la importància de la vida, la Bios en sentit estricte, va aparèixer en tota la seva importància per a tots els processos socials, polítics i econòmics. Aquestes mesures excepcionals també han posat de manifest grans diferències d'una societat a una altra en aquesta combinació de vida i política, des de confinaments estrictes fins a mesures voluntàries, des de la vacunació obligatòria fins al tancament total de fronteres, la pandèmia ha actuat com a indicador del biopoder en exposar que si els anomenats processos biològics són generalitzables, la seva aprehensió política divergeix d'una societat a una altra.
2Aquests vincles entre la vida, la política i el poder són al centre del qüestionament de les ciències socials contemporànies, entre altres coses a través de l'aparició de la noció de biopolítica. Aquesta importància de les anàlisis biopolítiques és tal que alguns autors parlen fins i tot d'un gir biopolític en les ciències socials (Campbell i Sitze, 2013; Lemke, 2011; Mills, 2017). Per biopolítica entenem: la producció política de vida marcada pel desig de gestionar la vida de les poblacions i la mateixa conceptualització de la vida i la mort dels individus.(Foucault, 1997; Minca, 2010; Tzanelli, 2016) capaç de produir noves formes de subjectivitat (Foucault, 2004; Mills, 2017) a través del llenguatge, els valors i l'afecte (Hardnt i Negri, 2000; Lapointe, Sarrasin i Benjamin, 2018). La noció de biopolítica prové d'un desig, sobretot seguint l'obra de Michel Foucault, d'interessar-se per la combinació entre la vida i la política; entre la vida en les seves múltiples variacions, els mateixos mecanismes de la vida, els col·lectius i els organismes, però també a les escales de gestió de la població (Foucault, 1994). Com protegeix, regula o abandona la vida, el poder i els seus mecanismes a les societats? Com a part d'aquest número especial de Via Tourism, ens centrarem més concretament en el lloc del turisme en aquesta intersecció entre la vida i la política, entre la bios i el poder. Però abans, una petita tornada al que és el biopoder i la biopolítica.
3Molts atribueixen el naixement del concepte a Michel Foucault a La volonté de savoir (Foucault, 1994). De fet, al final d'aquest llibre, que és el primer volum de la història de la sexualitat, Michel Foucault (1994) signa un capítol anomenat Droit de mort et pouvoir sur la vie. En aquest capítol s'analitzen la transformació de la relació amb la vida i la mort en l'exercici del poder a Occident. Presenta la transició d'una societat disciplinària a una societat de control, un control que anomena biopoder. De fet, Foucault s'interessa principalment per les institucions per les quals les societats i els Estats disciplinen la vida i els col·lectius. Ja sigui la presó, l'hospital o l'exèrcit, Foucault descriu mecanismes capaços de controlar la reproducció de la societat i d'establir una jerarquia entre els seus membres. El poder ja no està centralitzat, es destil·la a través dels seus aparells i té com a objectiu controlar les poblacions. L'altre element important del pensament de Foucault (2004) es basa en la interiorització de les regles de control per part dels membres de la societat. Entre altres coses, es centra en l'emergència del mercat com a dispositiu biopolític a través de la governació neoliberal (Brown, 2015). Així, la subjectivitat i els afectes contribueixen a la reproducció de la societat i interioritzen les regles de la competència i del mercat. A les democràcies occidentals dels anys vuitanta, les polítiques resultants deriven tant de l'apoderament de l'individu, entre altres coses a través de la retirada de l'Estat, com també de l'acció de l'Estat a nivell poblacional amb polítiques que tenen com a objectiu mantenir el cos polític productiu. Aquesta interiorització s'expressa, entre altres coses, en la generalització del llenguatge directiu per presentar les accions quotidianes (Deneault, 2013). Ja sigui a través d'expressions com invertir en la teva carrera, trobar valor afegit en un viatge més que en un altre, o fins i tot tenir un entrenador de vida.
4Si per a Foucault la biopolítica és el producte de la societat moderna (i postmoderna), per a Giorgio Agamben (1998) el naixement de la biopolítica se situa més aviat entre els grecs. És en la distinció que fa Aristòtil entre bios i zoé, entre la vida bruta i la bona vida, la que mereix ser viscuda, la que s'organitza per oferir una bona vida, que la política comença a copsar la vida, la bios. La dimensió poblacional és encara més marcada a Agamben amb el col·lectiu nu i l'estat d'excepció com a modus operandi biopolític al centre del seu pensament. Així, davant d'un estat d'amenaces constants, amenaces internes, via el col·lectiu portador d'amenaces, amenaces externes a circumscriure a través de la figura del campament. El campament, una figura central a Agamben, consisteix en l'establiment permanent d'un estat d'excepció en un espai circumscrit on la vida es posa al descobert en un ordre polític i jurídic fora de la societat, i que abasta el control total sobre la vida (Agamben, 1998, 2005; Genel, 2004).
5Aquest número temàtic de Via Tourism Review consisteix en un esforç per destacar el turisme com una institució biopolítica capaç de crear espais excepcionals i capaç de generar les seves pròpies regles de control. Un dispositiu que connecta lloc, tecnologia i afectes per gestionar la mobilitat des de dins interioritzant la mobilitat turística com una tecnologia d'un mateix (Boukhris i Chapuis, 2016; Lapointe i Coulter, 2020).
6De fet, el turisme no s'escapa d'aquest canvi teòric. Les manifestacions biopolítiques del turisme no són recents, com ho demostra la motivació sanitària de les estacions balneàries i termals que van permetre prendre les aigües i fugir de la tuberculosi, o fins i tot l'organització nacional de l'oci en els règims feixistes amb l'objectiu declarat de conformar el col·lectiu obrer (Dietschy, 2008). En una revisió sistemàtica de la literatura, Lapointe i Coulter (2020) destaquen l'aparició d'investigacions que combinen turisme i biopolítica en un context on el turisme és cada cop més omnipresent en els sistemes socials i polítics contemporanis (Brouder, 2019; Lapointe i O'Neil Coulter, 2019; Lapointe et al., 2018; Stock, 2020). El turisme produeix, transforma i reprodueix subjectivitats relatives a llocs, història i poblacions (Salazar i Graburn, 2014; Dann, 1996), va molt més enllà de la seva dimensió comercial i actua activament en la (re)producció de la societat i de la vida quotidiana als entorns d'acollida (Ek i Hultman, 2008). Aquesta producció de subjectivitat forma part de les dimensions biopolítiques de la societat, on els individus construeixen de manera negociada una manera d'estar al món i d'entendre'l (Mills, 2016). Així doncs, com esmenten clarament Roeloefsen i Minca (2018, p. 172), malgrat la importància de la posada en escena i la gestió dels col·lectius (Veijola i Valtonen, 2007) operats per la indústria turística, així com per les autoritats locals i les polítiques nacionals en matèria de turisme i treballadors turístics, però també sobre els llocs i la història, la qüestió del control i la gestió dels col·lectius mòbils, encara queda per aprofundir. Així, Sheller (2015) subratlla que un enfocament biopolític comença amb l'anàlisi dels modes de producció de la mobilitat del turista, la del treballador turístic i, finalment, de la pròpia producció de la destinació mitjançant processos de subjectivació/dessubjectivació política i cultural. La qual cosa ens torna al turisme com a dispositiu basat en una producció discursiva i material capaç de dictar comportaments que cauen sota control social (Boukhris i Chapuis, 2016).
7La dimensió biopolítica del turisme es divideix en quatre dimensions: 1) tecnologia, 2) placemaking, 3) mà d’obra i 4) mobilitat (Lapointe i Coulter, 2020). Aquestes quatre dimensions s'entrellacen en una sèrie de fils de sentit, en nusos de significats complexos en la seva autonomia i les seves interseccions. L'aspecte tecnològic fa referència a la intermediació tecnològica del comportament turístic. Ek i Hultman (2008), en la seva anàlisi del programari de reserves en línia a la indústria del golf, identifiquen un procés que correspon a una sèrie de negociacions que operen un poder sobre la subjectivitat dels turistes, què poden fer, on, quan i com. La tecnologia permet aquest control, entre altres coses, a través de la possibilitat de comentar i valorar el servei, lliurament i experiència turística. L'exemple de la plataforma AirBnB i els seus Superhosts és un bon exemple on un discurs de diversitat, comunitat i localitat es basa en un procés normatiu que és capaç de crear categories que qualifiquen i desqualifiquen modes d'habitar i subjectivitats relacionades amb l'habitar, portant l'habitatge al mercat i en una negociació tecnològica, social i comercial per habitar-lo a través de la tecnologia (Roelofsen, 2022; Roelofsen i Minca, 2018). El resultat és una forma de politització de l'allotjament i els serveis turístics, tal com apunta l'aportació de Da Silva en aquest tema.
8A continuació, la principal dimensió de la biopolítica abordada per la recerca en turisme és el placemaking o com el turisme transforma els llocs i arriba a dictar els paràmetres, activitats i tipus d'experiència (per tant, de subjectivitat) que s'hi han de desplegar, a diferents escales, per tal de complir amb la imperatius de creixement econòmic, però també de notorietat. Aquesta producció biopolítica de l'espai turístic no és neutral i depèn de les condicions materials i afectives que es posen, principalment per respondre a la mirada del turista i reproduir així les desigualtats (Asibong, 2018). Aquesta situació també es plasma en les polítiques de desenvolupament turístic al voltant de la conservació com apunta Mokhele en la seva contribució, transformant l'avaluació asimètrica de la vida humana i no humana (Bluwstein, 2018) alhora que es construeix una imatge de marca de llocs que siguin atractius per als visitants (Ek i Hultman, 2008) i s'eliminen altres imaginaris. Així, el turisme pretén atreure, però també mantenir els visitants en un lloc, com apunta Renaud en la seva aportació, i per tant fer controlable la mobilitat turística harmonitzant la imatge de marca dels llocs i les subjectivitats dels visitants com "caçador" d'experiències ( Ek i Hultman, 2008). Al seu costat, Simpson (2015) aborda aquest aspecte mitjançant el concepte de "ciutats postmundials" - enclavaments turístics centrats en la seva importància biopolítica, reconeix l'"estatus comercialitzable de la imatge de la ciutat" així com el paper important dels "actors no estatals" en el desenvolupament de pobles turístics on els límits entre economia i política, entre producció i reproducció, estan desapareixent, posant l'accent en la producció de subjectivitat i la transformació de les relacions humanes. El cas de Sfax, presentat per Fguira i Maurette en el número temàtic, no està exempt de semblança amb els processos descrits per Simpson. La fabricació d'aquestes imatges turístiques dona sentit a la promulgació de drets diferenciats per a diferents categories de persones amb diferents finalitats en un mateix espai (Connoy i Ilcan, 2013) i la subjectivitat dels turistes, residents i treballadors.
- 1 Traducció d’affective labour
9Si bé els treballs anteriors es van centrar més en la dimensió productiva de les subjectivitats dels turistes, la resposta a aquesta última passa també per controlar i transformar les de la mà d'obra que treballa en aquesta indústria. Així, els treballadors del turisme serien importants no només en el que fan, sinó també en el que representen, en la seva manera de fer (Minka, 2010). El producte que encarnen no és tant en els serveis prestats, sinó en el màrqueting de sentiments i desitjos (Pagliarin, 2016), fins i tot privadesa. Aquest treball emocional1 és alhora una font de dominació/normalització de la subjectivitat per part del mercat (Pagliarin, 2016), el procés de mercantilització requeriria la regulació de l'activitat humana, o fins i tot el control de qualitat, produint intervencions biopolítiques per tal de regular les formes comercialitzades (Scher, 2011), però també podria ser un lloc d'emancipació (Pagliarin, 2016). Tanmateix, aquest darrer aspecte queda poc aclarit en la recerca actual. Finalment, el turisme, com a fenomen biopolític, seria una forma de control de la mobilitat a través dels tres aspectes anteriors on la mobilitat turística, i les geografies posteriors, estan condicionades a les polítiques de viatge i ocupació de l'espai (Regidor, 2018) i això, a través del control de la mobilitat, però també de la immobilitat a diferents escales (Ek i Hultman, 2008). Si tota aquesta investigació representa bé el complex nexe del turisme contemporani, aquesta investigació, amb l'excepció d'Ek i Hultman (2008), no relaciona aquests quatre aspectes, les seves interdependències, les seves interalimentacions i tenen dificultats per articular les escales micro i macro, la relació entre les estructures i la representació dels actors en el procés de subjectivació/dessubjectivació.
10Presentació de les aportacions
11És a través d'una producció discursiva de l'Àrtic com a heterotòpia turística que Aapo Lunden s'apropa a la biopolítica del turisme. L'Àrtic tant com a espai fortament afectat pel canvi climàtic, però també com a espai construït com a atractiu per al turisme i per realitzar la sostenibilitat a través del turisme.
12“In the heart of using sustainability for promotional purposes lie trust in consumerism as the de facto producer of common ecological will that emphasises tourist ability for responsible choices, sustainable leisure, and sustainable self. Therefore, tourism as the possibility to deviate and escape from the everyday is enabled increasingly by a logic of environmental compensation and care manifested in heterotopic destination development and marketing of the Arctic.”
13Així, a través d'una forma d'essencialització i simplificació del que pot ser l'Àrtic, apareix un espai turístic per a una clientela global on els temes ambientals troben solucions i respostes en una ètica de consum desterritorialitzada mentre la pràctica mateixa d'aquest turisme porta el germen de la seva fi.
14Per la seva banda, Da Silva treu a la llum l’entrellaçament de les relacions socials i polítiques que implica la mediació tecnològica de la compartició d'allotjament per a dones. Arrelada en una perspectiva feminista interseccional, la seva etnografia detalla la imbricació de l'economia de plataformes a les nostres vides, però sobretot la seva capacitat de mediació d'elements que van des de la compra banal de béns, fins al més íntim de compartir una experiència o fins i tot de trobar parella. És, doncs, des de la idea que vivim en una societat de plataformes que mira la politització dels viatges i la manera com aquestes plataformes prioritzen els col·lectius de dones. Davant d'aquesta jerarquia, es formen grups d'afinitat que permeten resistir i crear noves possibilitats per als seus membres.
15“The movement even provokes redesigns in the forms of tourist consumption and subjectivities. Because, certain women who previously could not enjoy travel or who enjoyed very little of this practice, with network mobilization, have their opportunities increased and, consequently, this market becomes even more heterogeneous.”
16La contribució obre el potencial dels seus grups que es mobilitzen a través de, i malgrat, les tecnologies de la plataforma per recuperar el control sobre els seus cossos i passar de la biopolítica a la biocapacitat.
17Mentre Da Silva ens presenta plataformes mobilitzadores per contrarestar la jerarquia de col·lectius, Luc Renaud en la seva anàlisi de les microgeografies del turisme de creuers presenta la traducció espacial del control de la mobilitat dels col·lectius de turistes de creuers, entre l'heterotòpia i les regles de control d'internalització, comunitats locals i multinacionals competeixen per la renda turística mitjançant nombroses estratègies. Des de la interiorització de la por, la por a l'altre, la por a l'estafa, la por a perdre el vaixell, fins a l'establiment d'enclavaments que funcionen segons les seves pròpies normes, el col·lectiu de creueristes és el centre d'aquesta recerca de guanys que aquests "campaments" flotants deixen a les comunitats locals.
18« Néanmoins, l’enjeu soulevé ici concerne la portée spatiale des relations de pouvoir dans une perspective de contrôle de l’espace hors des limites de la zone enclavée à l’intérieur desquelles l’industrie exerce une forme de souveraineté. Il s’agit de comprendre comment l’industrie arrive à déployer son pouvoir biopolitique, qui repose sur le principe d’extraterritorialité de ses activés, hors des limites du « camp » en s’alliant au pouvoir des États hôtes afin de reproduire le biopouvoir lié à l’état d’exception au sein même des espaces de vie. »
19Aquest biopoder desplegat més enllà de l'enclavament exclusiu sota el control de la indústria dels creuers planteja la qüestió del control local com a model alternatiu d'acollida dels creueristes, però Renaud ens adverteix de la idealització d'aquest control local com a model virtuós. En efecte, aquests treballs apunten més aviat cap a una reproducció del control biopolític sobre la mobilitat dels creuers, però basat en jocs d'actors i motivacions locals, creant així noves jerarquies de llocs i col·lectius.
20Itumeleng Mokhele exposa els problemes biopolítics que envolten la conservació i la gestió d'una àrea protegida a Lesotho. En el cas presentat, la biopolítica s'estén al control de l'accés a altres formes de vida, que inclou comunitats biològiques més que humanes. Així, l'establiment de la Reserva Natural de Bokong transforma no només la comprensió i la representació de la vida en els ecosistemes protegits, sinó també la pròpia capacitat de reproducció de la vida i de les societats locals. Els usos dels llocs es transformen per produir una activitat turística amb tendències capitalistes mentre les poblacions que fan servir les seves terres es troben marginades i privades dels seus mitjans de subsistència. Aquí, encara que Mokhele no utilitzi explícitament el terme, la biopolítica es combina amb la necropolítica de Mbembe (2006), on determinats col·lectius es consideren susceptibles de ser sacrificats en un arbitratge de qui pot viure o no, qui pot tenir accés o no als mitjans de subsistència.
21“While disempowerment of the local communities through the grabbing of their land is auspicious, impoverishment of the local community is the major effect that is known. Members who participated in the study indicate that their livestock which got confiscated in the unfenced tourism site are released at heavy fines while in some instances even get killed.”
22Ens trobem davant l'establiment d'un altre enclavament, aquesta vegada al voltant de comunitats biòtiques d'interès ambiental, però que transforma la jerarquia de llocs i col·lectius, en nom del desenvolupament econòmic associat al turisme que es concentra a l'enclavament del parc.
23Aquesta forta dimensió espacial també està present en el darrer text, el de Maurette i Ben Fguira sobre la transformació del teixit urbà de Sfax, a Tunísia, pel turisme mèdic. Aquí hi ha una doble entrada biopolítica, a través del turisme mèdic que respon a les polítiques de serveis sanitaris públics i privats, on per a alguns el desplaçament a l'atenció de destinació és la resposta a una atenció pública inaccessible o inexistent. Aquest turisme mèdic prioritza els col·lectius en les seves comunicacions i pràctiques, mitjançant una triple articulació al voltant de la classe, el gènere i la racialització. A més, aquests moviments de visitants amb motivació mèdica transformen els llocs on tenen lloc.
24« La transition d’une société disciplinaire, incarnée notamment par le secteur public décrit en amont, vers une société de contrôle incarnée par l’initiative privée, trouve donc sa pertinence à travers l'émergence du tourisme médical. Celui-ci ne doit pas être compris comme un phénomène en soi, mais comme l’expression d’une transition de paradigme urbain. La forme néolibérale conduite par ce modèle économique et ses effets sur la ville font sens dans un cadre biopolitique où les corps sont les principaux convoyeurs des pratiques et représentations qui guident, in fine, les structures sociospatiales. »
25La individualització de la política a través del col·lectiu, la seva cura i la seva actuació s'expressa en el mateix teixit de la ciutat neoliberal on els actors privats competeixen entre ells per la terra, el seu ús, la seva venda, però també pels serveis per proporcionar benestar individual.
26El dossier conclou amb un breu assaig teòric de Rodanthi Tzanelli, que situa la qüestió de la biopolítica del turisme davant els diferents corrents actuals de recerca crítica en estudis turístics. Conclou formulant una perspectiva on, inspirada per Hannah Arendt, suggereix una diversitat posthumana inclusiva que tingui en compte no només la biodiversitat sinó també la superdiversitat de la humanitat. Una forma de retorn a la curiositat de viatjar, d'un ésser al món vinculat per aquesta superdiversitat, en un reconeixement de l'altre en el turisme, més que no pas en el turisme com a estratègia per acumular experiència en una economia d'estatus i privilegis.
27Com a obertura, només podem subratllar la necessitat d'explorar de manera més exhaustiva i aprofundida el turisme com a fenomen biopolític. La importància d'aquesta activitat al nostre planeta, el seu impacte en els entorns de vida i en la vida quotidiana de milers de milions d'individus només poden convertir-la en un subjecte polític, i sobretot, de la biopolítica en la seva empremta en la vida, els col·lectius, els afectes, les heterotòpies i els entorns de vida. L'entrellat mòbil de col·lectius, llocs i tecnologies que constitueixen el turisme no només mereix ser considerat com a dispositius de control de col·lectius, llocs i societats (Boukhris i Chapuis, 2016), però també com a entitat turística (Lapointe, Sarrasin i Lagueux, 2020), fent-se ressò del cos polític o del cos social. Aquest col·lectiu turístic, aquesta metàfora generadora, obre la porta a una superació disciplinària per a la comprensió i conceptualització del fenomen turístic en les seves pluralitats i multiplicitats, tot establint un fil conductor. Els fluxos de visitants que el travessen com els fluxos sanguinis, les diferents formes de control i producció d'aquests fluxos esdevenen òrgans capaços de mantenir el flux i reproduir-lo. Llocs que actuen com a reforç ossi i cultius de teixit muscular, adipós i altres teixits nerviosos capaços de suportar els processos de la vida. Pel que fa a les tecnologies, segueixen sent el que són en aquesta metàfora, apèndixs, complements, que no són sense ressò del Cyborg d'Haraway (1991), capaç d'engrandir l'abast del col·lectiu turístic, però també per forçar-lo o, fins i tot, dominar-lo. Aquesta metàfora incompleta i no concloent és una invitació a considerar el turisme com locus de poder, en la seva complexa inscripció amb la vida, amb el jo i amb el conjunt de comunitats biòtiques i abiòtiques amb les quals compartim la vida.